?>

Halloween

November 1st, 2013

Amb el mot Halloween s’anomena una festivitat tradicional heretada de les celebracions en el països celtes de la commemoració de tots els difunts. S’ha estès ràpidament arreu del món i, en especial,  als països anglosaxons i, avui, quasi a tot arreu del món occidental.

Fa molts segles a Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d’octubre se celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l’any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gaèlica Samhain literalment vol dir “final de l’estiu”. El dia que celebraven Samhain era, per tant, el dia abans del cap d’any. S’encenien, com nosaltres fem per Sant Joan, grans fogueres per foragitar, deien, els esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s’encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

En el catolicisme roma el dia de la consagració a Roma de l’església de Santa Maria de Tots els Màrtirs (Panteone) es convertí en la Festa de Tots els Sants i, el dia següent, en la Commemoració de Tots els Fidels Difunts. El 1 de novembre es convertí en All Hallows Eve (anglès antic per All Saints Eve, és a dir: “Dia de Tots Sants”, i es va sacralitzar la seva vigília.  D’aquí prové el mot Halloween.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units. Això s’estengué a quasi tot arreu a partir dels relats les series i les pel·lícules  de misteri i d’horror.

Això és el que han rebut els nous adolescents, els joves i els infants a les nostres contrades. Ens ha arribat una festa un xic estranya i molt curiosa per les dones i els homes de més edat. És però l’herència que han deixat un parell de generacions que volien fer radicalment allò que va escriure Tomàs d’Aquino: “Recedant vetera, nova sint omnia”. El que passa és que la societat humana és tant divertida que fa que els més joves s’interessin, assumeixin, riguin i plorin amb tot allò que aquelles dues generacions volien sepultar i oblidar per sempre del que els havia arribat dels seus pares i avis.

Jaume González-Agàpito

 

FRANÇA ÉS UN ESTAT LAIC?

January 10th, 2012

1. He emprat no poc temps intentant explicar, oralment i per escrit, que un “estat laic” és un estat confessional. Un estat laic, vol imposar una concepció de l’estat i de la societat fruit d’una història europea molt concreta. Jo he afirmat el pricipi i ho he publicat amb el títol de  “No al estat confessional laic”.

Defenso “l’estat no-confessional” en la seva entitat administrativa, entesa en la seva plenitud jurídica. La distinció entre “estat laic en sentit positiu” i “estat laicista”, la conec, però, no la comparteixo. Amb tot el meu respecte per Benet XVI i Nicolas Sarkozy.

França ha estat sempre, per als nostres ideòlegs polítics, el model a imitar. Coneixem, i un xic hem estudiat, l’origen, el desenvolupament i la ideologia laicista francesa. Els origens són curiosos, la intencionalitat política evident. Tots dos consideren aquesta mena d’estat una fita ideal a assolir. Un estat que, als mateixos origens del segle XX, seguia a França la lluita iniciada, en el seu territori, l’últim quart del segle XVIII i continuada per la fracmaçoneria no-regular fins als nostres dies.

Hem entès que es volia que la religió no aparegués amb cap perrogativa pública. La identitat religiosa era quelcom merament personal, que volia dir individual i privat.

La importància d’aquesta ideologia fou un èxit a Europa i a altres llocs econòmicament o culturalment depenents d’ella.

2. Quan tenia 20 anys, jo freqüentava Le Louvre. Aquella mena de museu que, com gaairebé tots els francesos dels anys ’60, tenia molt de gabinet de treball o semblava, i era també, un magatzem d’obres d’art. Algunes d’elles, maravelloses al Louvre, em seduïen. Les moltes i grans sales dedicades a la ceràmica grega i hel.lenística, de tots els periodes, formes i colors eren un reclam per a mí. Com que, quasi sempre, era l’únic visitant que, en elles, hi passava moltes hores admirant i anotant dades d’aquella immensa selecció, els responsables en tractaren amb molta amabilitat i amb un cert camaderisme. El Louvre em semblava un espai que tenia i oferia la visió d’obres d’art sense cap més classificació que la que aportaven els especialistes en les diverses matèries.

3. El Louvre, però, des dels anys ’60 ha canviat molt. La transformació, imposada per Mitterrand, es feu visible, per als no iniciats en els misteris de la institució, en l’horrible piràmide de Pei. Ara en el recent sostre, o cel!, de Ricciotti.

Aquest recent invent “a la francesa” i altres espais adjacents, ofereixen els 4.600 m2 per exposar l’art de l’Islam. Una novetat inaudita en l’antiga planificació d’aquel gran museu de França.

Aquesta iniciativa ha estat finançada, una mica per l’estat laic francès. I amb 26 milions d’euros per Mohammed VI del Marroc, per Sabah al-Ahmed emir de Kuwait, per Oman Qabus bin Said sultà d’Oman i per la república de Azerbaidjan.

És realment molt curiosa aquesta iniciativa que certifica l’existència d’un art específicament islàmic independentment del seu origen, situació geogràfica i emplaçament polític i cultural. En ell, hi trobarem  obres de països culturalment molt diversos i que són a Europa, Àsia i Àfrica. També és molt curiós que l’Islam, en teoria una religió, sigui la raó que conforma i fa produir obres artístiques independentment del pais, del sistema polític i de l’entitat cultural de la qual procedeixen. A més una altre curiositat, hi han obres d’un periode de més de 13 segles.

4. Esperem, doncs, que, ben aviat, l’estat laic de França obri, també al Louvre, espais similars per l’art confucionià, per l’art budista, per l’art israelita-jueu, per l’art zoroàstric, per l’art cristià, per l’art de les diverses religions politeistes, etc., i que pertanyin a totes les èpoques, latituds i espais culturals de cada religió. El Louvre requerirà una nova i profunda reestructuració per ser així el museu de totes les religions.

Suposo que els fonamentalistes de totes les religions i de totes les variants d’elles, estaran molt contents per aquesta interessant iniciativa confessional de l’estat laic francès: un museu de totes les religions!

Les idees de les teocràcies, dels estats amb confessions imposades, dels absolutismes religiosos o ateus de tota mena, celebraran també que el Louvre hi reconegui, ara per a una religió concreta, després pot ser per a totes, la pretensió de que l’estat, la societat i l’ordemanent jurídic d’una determinada entitat nacional o estatal han d’estar sotmesos al dictat d’una determinada ideologia religiosa, atea o laica.

Atès també que, en ple segle XXI, l’Islam imposa, quasi arreu, aquesta pretensió, hem de penssar que el futur serà més que  problemàtic. On ha anat a parar allò que, fa quasi 21 segles, va dir algú que fou el primer que va reclamar l’autonomia i la indepèndencia entre la religió i l’estat. Ho va dir amb uns mots molt concrets i intel.ligibles: “Ἀπόδοτε οὖν τὰ Καίσαρος Καίσαρι καὶ τὰ τοῦ Θεοῦ τῷ Θεῷ”.

Jaume González-Agàpito.