EL “COL.LEGI DE CONSULTORS” DEL CIC DE 1983 I LA FRUSTACIÓ DEL SEU PAPER REAL A LES DIÒCESIS

El “Col·legi de Consultors” és un òrgan consultiu previst en el Codi de Dret Canònic de 1983 (CIC) per a les diòcesis, amb un paper teòricament rellevant però que, en la pràctica, ha estat objecte de discussions sobre la seva efectivitat i influència real. Els aspectes clau d’aquesta qüestió són:

1. Definició i funcions teòriques

El Col·legi de Consultors, regulat als cànons 502-503 del CIC de 1983, està format per preveres triats entre els membres del Consell Presbiteral. Entre les seves funcions principals destaquen:

• Assessorar el bisbe en qüestions importants, com la designació d’administradors diocesans o la gestió de béns .
• Actuar com a òrgan de govern interí en cas de seu vacant, juntament amb el Vicari Capitular o Administrador Apustòlic.

2. Frustració del seu paper real

Malgrat aquest marc legal, diversos factors limiten la seva eficàcia i influència:

• Dependència absoluta de l’autoritat episcopal: El bisbe no està obligat a seguir els seus consells, cosa que redueix la seva capacitat decisiòria . Això es reflecteix en estudis on s’analitzen tensions similars entre autoritats eclesiàstiques i estructures col·legiades.
• Poca autonomia: En moltes diòcesis, el seu rol es redueix a pures formalitats, sense participació activa en decisions estratègiques .

3. Comparació amb altres estructures

El contrast amb òrgans com la “familia inquisitionis” (en contextos medievals) i el paper del Capítol Catedralici al CIC de 1917, mostra com l’eficàcia d’un col·legi depèn de l’autonomia i els recursos jurídic que se li atorguin. Mentre que la “familia dels inquisidors” i el Capítol Catedralici tenien un paper operatiu clar, el Col·legi de Consultors del CIC de 1983 sovint queda en un segon pla.

4. Propostes de millora

Alguns autors suggereixen:

• Reforçar el paper i la vinculació jurídica dels consellers del Col·legi de Consultors.
• Promoure una cultura de participació més enllà de les formalitats legals, inspirant-se en models històrics amb major col·laboració, per acabar a l’anomenada “dictadura epuscopal”.

5. Conclusions

1. El Col·legi de Consultors i la seva limitada eficàcia és un simbol molt clar de la tensió entre el principi de col·legialitat i l’acrual centralització del ‘poder’ episcopal.
3. La frustració del paper real del Col.legi de Consultors a les diòcesis reflecteix el desajust entre les expectatives del CIC i les dinàmiques reals del govern diocesà.

4. El fracàs real, a la majoria de diòcesis, de les moderades funcions atribuides al Col.legi de Consultors als cc. 502-503 del vigent CIC és una mostra real de que el principi de sinodalitat, tan postulat avui dia, és més un ideal utòpic que una realitat normatitzada i actuada a les diòcesis.

Mons. Jaume González-Agàpito