Category: No classificat (page 37)

Els politics es troben en una situació ben incòmoda davant la crisi econòmica. En efecte, són plenament conscients que els assalariats, els contribuents modestos i les famílies que malden per a arribar a final de mes senten una sorda i santa indignació. Els ciutadans veuen atònits, com ells, que són les principals víctimes de la recessió, paguen amb els seus impostos els ajuts, les subvencions, els rescats i les recapitalitzacions dels causants de la catàstrofe. S’adonen perfectament de com funciona la llei de l’embut, de les bonificacions obscenes i astronòmiques que reben els executius de les entitats financeres malgrat la seva cobdícia que ens ha portat a tos a l’atzucac present i observen també el servilisme dels poders públics en relació als autèntics amos i senyors del país. Es per això que alguns líders carismàtics s’han vist obligats a fer concessions de caire populista que facin de cortina de fum sobre la intangible impunitat dels privilegiats. I, en conseqüència, a la reunió del G-20, Sarkozy ja va esbossar les propostes que els governants europeus van acordar, després, a Berlín el 22 de febrer de 2009 a fi de presentar-les a la reunió conjunta que es farà el 1 d’abril a Londres.

Ara fa 150 anys que Darwin va publicar l’Origen de les Espècies i l’efemèride és escaient per a recordar l’evolució dels homínids des del pitecantrop, l’homo erectus i l’homo faber fins a l’homo sapiens. De la primera, amb “animus iocandi”, diuen en castellà allò de “el hombre otrora cuadrumano alcanzó la erección con el trabajo incesante de la mano”. I del ja dotat d’intel·ligència humana, que no assoleix la plenitud de la seva dimensió fins que no arriba a la sublim categoria de “Homo Davos Sapiens”, un espècimen que necessitava una cura de humilitat. Davos és una petita localitat alpina de Suïssa amb estació d’esquí on cada any s’hi celebra el World Economic Forum, un festival de la globalització que congrega grans financers, grans empresaris i politics per a dir-nos a tots nosaltres, pobres ignorants, quin és el canvi cap a la pau i la prosperitat que ells tenen dissenyat de manera dogmàtica. Enguany, però, el circ ha quedat una mica deslluït per la crisi econòmica i per algunes absències significatives: la dels artistes de cinema (Angelina Jolie), cantants (Bono), els financers que s’han suïcidat o han fet fallida, els banquers d’entitats nacionalitzades o rescatades amb diners del contribuent i una sèrie de piròmans que han practicat el mercantilisme financer fins a uns extrems que ham provocat la reacció de reclamar que els bancs i les caixes es vagin retirant del negoci internacional per a concentrar-se en els mercats nacionals. Els banquers han perdut confiança i capital i lògicament se’ls reclama que, si els han rescatat amb diners dels contribuents nacionals, donin els crèdits i el finançament a les petites i mitjanes empreses i a les famílies del país i no a l’estranger.

Com a conseqüència de les ventades de finals de gener del 2009, van quedar arrencats de socarrel i van caure al mig dels carrers i les carreteres o damunt dels edificis molts arbres que van obligar a tallar la circulació en tota mena de vies de comunicació i van causar tota mena de desperfectes. Els bombers no van donar a l’abast per a tallar els troncs i les branques i les autoritats locals van prohibir que els ciutadans que tenien un arbre damunt de la teulada agafessin la serra i s’alliberessin ells mateixos. Era com si, es cas de nevada, no s’autoritzés per motius de l’ecologisme governant que els presoners de la neu fessin servir la pala per a sortir de casa. En aquell caos, però, mentre fallaven tots els serveis públics, l’únic que funcionava era, naturalment, el cobrament dels peatges del monopoli de mercat captiu de les autopistes Abertis- Acesa que s’aplicava de manera implacable contra els qui fugien de les carreteres gratuïtes alternatives i sense cap consideració davant una situació d’emergència.

La commemoració dels 10 anys de l’euro ha passat sense pena ni glòria. I és sorprenent que un país com Espanya, que pot considerar la seva accessió a la moneda única com un fet històric del mateix abast que l’entrada a l’OTAN i la UE, hagi optat per un perfil baix en aquesta efemèride. De fet, sota la protecció del paraigua de la moneda única, hem viscut un decenni de creixement econòmic sense aquells sobresalts que ens causava el ministre Solchaga cada vegada que feia mèrits per al seu rècord Guínness de devaluacions de la pesseta. Francament, no acabo d’entendre que no s’hagi valorat i recordat l’esforç que va representar el compliment dels requisits i condicions per a incorporar-se a l’eurozona, gracies al pacte Aznar – Pujol en la línia de suport de CIU a la governabilitat en els grans temes d’estat. O que no s’hagi criticat la irreflexiva manera de substituir la moneda per part del ministre Rato que va permetre i afavorir l’arrodoniment a l’alça i l’impacte inflacionari d’aquella negligència i va subvencionar amb milers de milions de ptes. Les grans superfícies per la molèstia de canviar la moneda i no va concedir, en canvi, el mateix ajut als petits comerciants que són els qui, en realitat, van fer la major part de la feina.