- Romano Guardini, fa anys, va escriure sobre la pregà ria un llibre, pot ser no pas el més reeixit d’aquell fill de l’ambaixador italià a Alemanya que fou el prevere que des dels països germà nics ens guià a molts catòlics, després de la Segona Guerra Mundial. En aquella obra, però, s’aclarava no poc sobre els tipus de pregà ria i sobre els ‘metòdes’ d’oració. Això fou una benedicció en el desordre que els detertors de la “veritable pietat†havien crear amb els seus innombrables mètodes i experiències espirituals.
- A alguns 7 paraules del Gloria de la Missa ens havien encisat i provocat: “Gratias agimus tÃbi propter magnam gloriam tuamâ€. Allò semblava una pregà ria sublim i gratuïta, però també la negació de tot el tinglado d’aquella mena de neo-pelagians que venien la justificació, el que els teòlegs en deuen ‘salvacio’ i ells ‘ santuficació’ a pams, a matres, a kilòmetres, a grams, a kilos i a tonelades!
- Es podia també resar sense demanar res? Això era allò que va proposar Jesús el Crist: que no fem com els pagans, que parken i demanen molt, perquè el Pare ja sap el que ens convé?
Sense negar la pregà ria de contricció, d’intercessioó i de demanar l’ajut divÃ, apareixia l’adoració en forma dâ€acció de grà cies a Déu per la seva immensa gloria. - L’accio de grà cies, que en grec es diu eucharistia, no és pas la nostra mateixa felicitat quan retornem en forma de pregà ria d’acció de grà cies, el nostre reconeixement a Déu, causa primera de la nostra existència i terme final del nostre destÃ?
- Aquest rol ens sembla prioritari i primari en la vida de les cristianes i dels cristians: donar grà cies a Déu d’ell mateix i de la seva glòria. Tota la resta quasi no cal: és la torna que manca als cristians que adoren i regracien Déu.
Jaume Ginzález-Agà pito
Skip back to main navigation
