Grup Aribau

L’ART A HEGEL

  1. Hegel estudia l’art com a manera d’aparèixer la bellesa en la idea. Això fou criticat fortament per Friedrich Schleiermacher: la confusió de ‘cosa’ i ‘idea’ li semblava quelcom inacceptable. Friedrich Nietzsche, bon deixeble d’ell, despreciará més fortament a Hegel i a Kant, que el cripto-platonisme de Schleiermacher, respectava. Quelcom ja apuntat per Schleiermacher, la importància de la ‘intuïció’, serà bàsic per Nietzsche, especialment després del trencament de la seva amistat amb Wagner.
  2. Hegel, en les seves lliçons sobre estetica, va Distingir entre el bell natural i el bell artístic. El que és bell artístic ho considerà superior al bell natural perquè en el primer està present l’esperit, la llibertat, que és l’únic bell veritable. Bellesa generada per l’Esperit: participacio d’ell, a diferència del bell natural que “no és digne d’una investigació estètica” per no ser partícip de l’Esperit, que és el fi últim del coneixement.
  3. Contra als qui s’oposaren a un tractament filosòfic de l’art, Hegel va refutar les objeccions que cataloguen l’art com a indigne de tractament filosòfic. L’art no era, doncs, l’ “ancilla religionis”, o “ancilla potestatis governativa”, sinó que no és només un joc L’art no utilitza la il·lusió com a mitjà per al seu fi, ja que el mitjà ha de correspondre’s sempre amb la dignitat del fi, la veritat mai no pot sorgir de l’aparença. I aquí apareix una certa crítica a Immanuel Kant. Aquest ve a dir que l’art sí que és digne d’una investigació científica en assignar-li el paper de mediador entre la raó i la sensibilitat. Però,,per Hegel, ni la raó ni la sensibilitat es poden prestar a aquesta mediació i reclamarien la seva puresa) sinó que, a més, aclareix que l’art no emés simplement el mediador, sinó que tampoc no seria una finalitat en si mateix i seguiria estant subordinat a fins més seriosos i més superiors.
  4. Dins del camp de l’estètica o filosofia de l’art, Hegel va distingir entre art lliure i art servil, tenint aquest últim finalitats alienes a aquest, com per exemple únicament decorar.
    L’art és lliure i veritable perquè és una manera d’expressar allò sublim i diví de manera sensible. Així, s’aproxima a les formes de manifestació de la natura, que és necessària, seriosa i segueix les seves pròpies lleis
  5. En la seva qualitat d’il·lusió, l’art no pot separar-se de tota la realitat. L’aparença li és essencial a l’esperit, de manera que tot allò real serà aparença per a aquest.
    Existeix una diferència entre l’aparença en la realitat i l’aparença en l’art.
  6. En tenir l’art com a essència l’esperit, Hegel dedueix que la seva naturalesa és pensar, de manera que, als productes de l’art bell, més enllà de la llibertat i l’arbitri que puguin tenir, l’Esperit els fixa límits, punts de suport. El contingut determina una forma.
  7. En ser-li, a l’art, essencial la forma, com a tal serà limitat. Hi haurà un moment en què l’art satisfaci les necessitats de l’Esperit, però gràcies al seu caràcter limitat això deixarà de ser així. Una vegada que deixa de satisfer aquestes necessitats, l’obra d’art generarà en nosaltres, a més del gaudi immediat, el pensament i la reflexió.
  8. Aleshores, els productes de l’art bell seran una alienació de l’Esperit en el sensible. La veritable tasca de l’art és dur a la consciència els veritables interessos de l’Esperit i és per això que, en ser pensat per la ciència, l’art compleix la seva finalitat.
  9. Dins l’art, Hegel ve a distingir tres formes artístiques, la forma artística simbòlica, la forma artística clàssica i la forma artística romàntica. Aquestes marquen el camí de la idea en l’art; són diferents relacions entre el contingut i la forma.
  10. La forma artística simbòlica ha de ser un mer buscar la forma per a un contingut que encara és indeterminat. La figura serà deficient, no ve a expressar la idea. L’ésser humà, a partir del material sensible de la natura, hi construirà una forma a la qual li adjudica un significat. Es dóna la utilització del símbol; aquest, en el seu caràcter d’ambigu, omple de misteri tot l’art simbòlic. La forma serà més gran que el contingut. Hegel ve a relacionar aquesta forma artística amb l’art de l’arquitectura; aquesta, no mostra el diví sinó el seu exterior, el seu lloc de residència. Amb l’arquitectura, es referirà a l’arquitectura de culte, més específicament a l’egípcia, l’índia i l’hebrea
  11. Però, precisament pel caràcter limitat de l’art, aquest equilibri es trenca. Una vegada més, hi ha una desigualtat entre forma i contingut, deixen d’encastar de manera perfecta, però ara és la forma la que no és capaç de representar l’Esperit. El contingut ultrapassa la forma.
  12. Per a molts filòsofs, pseudo filòsofs, hegelians, anti hegelians i els per qui la Fenomenologia transcendental de l’Esperit no sabien què era o no entenien perquè servia van decretar que per Hegel, l’art ja havia mort. Hegel mai va parlar d’una mort de l’art, sinó que li va atorgar a aquest el caràcter de passat, passat no entès com quelcom que ja no existeix, el «caràcter passat de l’art» està íntimament vinculat amb la finalitat de la filosofia hegeliana, conèixer l’Esperit, i que aquest sigui lliure. Dins d’aquest fi, l’art ja haviia acomplert la seva tasca en el passat, en l’època clàssica, per després ser superat per la religió i, en última instància, per la filosofia.
    Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.