L’ORIGEN DE L’EPISCOPAT

El problema de l’origen de l’episcopat cristià és un tema complex i debatut en la història i la teologia cristianes. Es centra en la qüestió de si l’episcopat monàrquic (un sol bisbe al capdavant d’una comunitat) va ser una institució apostòlica directa o un desenvolupament posterior. Principals perspectives i arguments basats en les fonts.:

1. Perspectiva tradicional catòlica: Origen apostòlic

• Defensa de l’episcopat monàrquic com a institució divina: La jerarquia tripartida (bisbes, preveres i diaques) té el seu origen en els apòstols, que van rebre de Crist la missió d’organitzar i governar l’Església.
• Evidències patrístiques: Autors com Sant Ignasi d’Antioquia (segle II) ja descriuen una estructura clarament jeràrquica amb un bisbe al capdavant, assistit per un presbiteri i diaques. Això suggereix que l’episcopat monàrquic existia des de temps apostòlics, encara que la terminologia (“bisbe” i “prevere”) fos inicialment fluida.
• Exemples bíblics: Figures com Timoteu i Titus són vistes com a “bisbes” en sentit monàrquic, encarregats per Pau per governar esglésies concretes (Creta, Efes) .

2. Crítica protestant i hipòtesi evolutiva

• Rebuig de l’episcopat monàrquic inicial. Alguns sectors protestants sostenen que les esglésies primitives eren governades per un col·legi de preveres (ancians) amb autoritat compartida, i que l’episcopat monàrquic va sorgir cap al segle II com a resposta a necessitats organitzatives o contra heregies com el gnosticisme 
• Arguments històrics.

  – A Roma, no hi ha evidència clara bisbe únic fins al segle II (cap al 140-150 d.C.). Les llistes de bisbes romans (papes) podrien ser reconstruccions posteriors per legitimar l’autoritat apostòlica .

  – En textos com la Primera Epístola de Climent (cap al 96 d.C.), no es distingeix clarament entre “bisbe” i “prevere”, cosa que suggereix una estructura més col·legiada .

3. Posicions intermèdies dins de l’erudició catòlica

Alguns teòlegs catòlics reconeguts admeten que l’episcopat monàrquic va evolucionar, però ho interpreten com un desenvolupament legítim i coherent amb la intenció apostòlica:

• Teòlegs com Daniel Ruiz Bueno i José Orlandis: Argumenten que, encara que la terminologia fos confusa al segle I, sempre hi va haver una figura de lideratge (com Jaume a Jerusalem o Climent a Roma) que exercia funcions equivalents a les d’un bisbe.
• Alphonse Van Hove: Assenyala que la transició d’un govern apostòlic itinerant a un episcopat local fix va ser natural i necessària després de la mort dels apòstols, sense implicar una ruptura amb la tradició .

4. Crítiques des de l’erudició contemporània

• Autors catòlics com Yves Congar, Hans Küng o Raymond Brown sostenen que el papat i l’episcopat monàrquic sd’unón producte d’una evolució històrica influïda per factors polítics i socials, no d’un mandat directe de Crist . Destaquen:
• El paper de Roma com a capital imperial va afavorir la centralització del poder eclesiàstic.
• La necessitat d’unitat contra les heregies va impulsar una estructura més jeràrquica .

5. Conclusió: Un debat obert

• El problema de l’origen de l’episcopat roman obert, amb dues línies principals:

1. Visió tradicional: L’episcopat monàrquic és d’origen apostòlic, amb un desenvolupament orgànic però sense ruptura amb la voluntat de Crist.

2. Visió crítica: És un fenomen històric que va respondre a necessitats concretes, amb un paper inicialment col·legiat.

• Les fonts primerenques (Ignasi, Climent, les Cartes Pastorals) mostren una realitat complexa, on la distinció entre “bisbe” i “prevere” no sempre és clara, però la tendència cap a un lideratge únic es consolida aviat . La discussió continua avui, amb implicacions per a l’ecumenisme i la comprensió de l’autoritat a l’Església.

6. Bibliografia del segle XXI

Bibliografia sobre l’origen de l’episcopat (segles I-III)

Mons. Jaume González-Agàpito