Grup Aribau

“Homo Davos Sapiens”.

Ara fa 150 anys que Darwin va publicar l’Origen de les Espècies i l’efemèride és escaient per a recordar l’evolució dels homínids des del pitecantrop, l’homo erectus i l’homo faber fins a l’homo sapiens. De la primera, amb “animus iocandi”, diuen en castellà allò de “el hombre otrora cuadrumano alcanzó la erección con el trabajo incesante de la mano”. I del ja dotat d’intel·ligència humana, que no assoleix la plenitud de la seva dimensió fins que no arriba a la sublim categoria de “Homo Davos Sapiens”, un espècimen que necessitava una cura de humilitat. Davos és una petita localitat alpina de Suïssa amb estació d’esquí on cada any s’hi celebra el World Economic Forum, un festival de la globalització que congrega grans financers, grans empresaris i politics per a dir-nos a tots nosaltres, pobres ignorants, quin és el canvi cap a la pau i la prosperitat que ells tenen dissenyat de manera dogmàtica. Enguany, però, el circ ha quedat una mica deslluït per la crisi econòmica i per algunes absències significatives: la dels artistes de cinema (Angelina Jolie), cantants (Bono), els financers que s’han suïcidat o han fet fallida, els banquers d’entitats nacionalitzades o rescatades amb diners del contribuent i una sèrie de piròmans que han practicat el mercantilisme financer fins a uns extrems que ham provocat la reacció de reclamar que els bancs i les caixes es vagin retirant del negoci internacional per a concentrar-se en els mercats nacionals. Els banquers han perdut confiança i capital i lògicament se’ls reclama que, si els han rescatat amb diners dels contribuents nacionals, donin els crèdits i el finançament a les petites i mitjanes empreses i a les famílies del país i no a l’estranger.

VENTADES I PALMERES!

Com a conseqüència de les ventades de finals de gener del 2009, van quedar arrencats de socarrel i van caure al mig dels carrers i les carreteres o damunt dels edificis molts arbres que van obligar a tallar la circulació en tota mena de vies de comunicació i van causar tota mena de desperfectes. Els bombers no van donar a l’abast per a tallar els troncs i les branques i les autoritats locals van prohibir que els ciutadans que tenien un arbre damunt de la teulada agafessin la serra i s’alliberessin ells mateixos. Era com si, es cas de nevada, no s’autoritzés per motius de l’ecologisme governant que els presoners de la neu fessin servir la pala per a sortir de casa. En aquell caos, però, mentre fallaven tots els serveis públics, l’únic que funcionava era, naturalment, el cobrament dels peatges del monopoli de mercat captiu de les autopistes Abertis- Acesa que s’aplicava de manera implacable contra els qui fugien de les carreteres gratuïtes alternatives i sense cap consideració davant una situació d’emergència.

10 Anys d’euro: èxit i futur incert.

La commemoració dels 10 anys de l’euro ha passat sense pena ni glòria. I és sorprenent que un país com Espanya, que pot considerar la seva accessió a la moneda única com un fet històric del mateix abast que l’entrada a l’OTAN i la UE, hagi optat per un perfil baix en aquesta efemèride. De fet, sota la protecció del paraigua de la moneda única, hem viscut un decenni de creixement econòmic sense aquells sobresalts que ens causava el ministre Solchaga cada vegada que feia mèrits per al seu rècord Guínness de devaluacions de la pesseta. Francament, no acabo d’entendre que no s’hagi valorat i recordat l’esforç que va representar el compliment dels requisits i condicions per a incorporar-se a l’eurozona, gracies al pacte Aznar – Pujol en la línia de suport de CIU a la governabilitat en els grans temes d’estat. O que no s’hagi criticat la irreflexiva manera de substituir la moneda per part del ministre Rato que va permetre i afavorir l’arrodoniment a l’alça i l’impacte inflacionari d’aquella negligència i va subvencionar amb milers de milions de ptes. Les grans superfícies per la molèstia de canviar la moneda i no va concedir, en canvi, el mateix ajut als petits comerciants que són els qui, en realitat, van fer la major part de la feina.

El “New Deal” i la crisi actual.

Els anys 1960-62 vaig fer un màster i vaig ser “assistant professor” a la Universitat de Cornell (Ithaca, N.Y.) on em van invitar a viure a la Telluride House i on vaig conviure amb moltes personalitats del món acadèmic. Per exemple, amb la professora emèrita, Francesc Perkins, la primera dona que va ser ministra dels EUA amb el president Roosevelt, com a titular treball i que va ser la creadora de la Seguretat Social de Nordamèricà.

Köhler: “la banca és un monstre”

El President de la República Federal d’Alemanya, Horst Köhler va fer el novembre de 2008 una severa critica dels banquers en general i del banquers alemanys particularment. Els va exigir que deixessin d’apuntar amb el dit a d’altres en senyal d’acusació i que assumissin la seva responsabilitat en la crisi financera. Els va demanar també que fessin alguna cosa per a recuperar la confiança del públic després d’haver-la perdut per culpa de la seva ceguesa davant el risc i la seva desvinculació de l’economia real i productiva. I, realment, el president té raó: mentre s’anava inflant la bombolla, els inversors perseguien els beneficis i ho feien gràcies a la Reserva Federal que mantenia el preu del diner artificialment baix.

CAL CONTROLAR LA RELIGIÓ? 2/5

EL PROJECTE DE LLEI DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA SOBRE ELS CENTRES DE CULTE 2

1.      El dret fonamental de llibertat religiosa

 La relació entre els àmbits civil i religiós, a l’Estat espanyol, queda definida a partir del principi de la no confessionalitat de l’Estat, enunciat obertament a la Constitució Espanyola en el seu article 16 § 3, i que ha representat un llarg camí en la lluita per assolir les garanties constitucionals de les llibertats fonamentals de l’home i de les diverses agrupacions humanes.

CAL CONTROLAR LA RELIGIÓ? 1/5

EL PROJECTE DE LLEI DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA SOBRE ELS CENTRES DE CULTE 1

 1. El Govern de la Generalitat de Catalunya ha presentat un projecte de llei al Parlament de Catalunya sobre els centres de culte i els centres paracúltics. Projecte que ha alarmat el silenciós episcopat catòlic català, ha molestat a una part de l’espanyol que és més explícit, ha inquietat el catolicisme nostrat, ha interessat el forani i ha suscitat l’atenció de les instàncies catòliques superiors.

El projecte no semblava entusiasmar massa la part socialista del Tripartit, però la seva inclusió als “Pactes del Tinell” i la necessitat d’Esquerra Republicana d’ocupar espai mediàtic en els gens fàcils moments actuals, sembla que han esmenat certes vacil·lacions sobre la seva oportunitat i necessitat.

Crisi econòmica i sopa de lletres.

Hi ha un vell proverbi jueu que diu: “desconfia sempre dels qui van vestits diferent dels altres”. La màxima és probablement aplicable a militars, jutges, clergues i tota mena de sectors corporatius que exterioritzen la seva condició de poder fàctic mitjançant uniformes, hàbits o togues que facin visible la casta a la qual pertanyen.