?>

ELS SECRETARIS GENERALS SINDICALS AMB EL REI

August 7th, 2012

Avui els secretaris generals de UGT i CC OO han estat rebuts pel Rei d’Espanya. És quelcom important pel que significa de respecte i consideració a les institucions constitucionals. També és un punt a favor de Joan Carles I en un periode no molt fàcil per al cap d’Estat.

Significa també que els moments presents són molt difícils i complicats i que cal recorrer al monarca per a que aconselli que no es crein situacions conflictives que pertorbin la pau social. No es vol que certes reivindicacions i certes amaneces dels dos majors sindicats espanyols compliquin encara més la difícil situació de l’Estat espanyol en el camp econòmic i financer en la Comunitat Europea.

Els secretaris generals de UGT i CC OO no han deixat però de repetir certes propostes i han demanat que se celebri un referendum. Així ho han dit als media.

Però, en les actuals circunstàncies, ens preguntem: Quina contribució real faran els sindicats a tot el programa general d’austeritat? Quins seran els retalls de la contribució econòmica estatal a les no poques partides del pressupost per a les estructures sindicals? A part de lluitar els sindicats, lícitament i actica, per un tractament just i equànim dels  obrers, què pensen fer per als milions de persones que no tenem feina?

Jaume González-Agàpito

HE LLEGIT

December 19th, 2011

1. Cercas, J., Anatomía de un instante, Barcelona, 2009, 462 pp.

Aquesta monografía fou un èxit editorial indiscutible per la seva seriositat i per el seu carácter quasi exhaustiu en la investigació del Cop d’Estat del 23 de Febrer de 1981, 28 anys després dels fets. Als no especialistas en el tema, ens ha aclarit no poques incògnites i ens ha confirmat moltes sospìtes i algunes intuicions. En el `próleg, intitulat «Epílogo de una novela» l’autor ens revela el curiós origen d’aquest llibre que d’un projecte de novel.la, acabà per convertir-se en una investigació històrica. El mèrit, però, de l’obra rau en que tant per raó de l’argument, com per la perícia narrativa del autor, es llegeix com si ho fos i encara de gènere policiac. Pot ser una bona lectura pels qui fòrem contempranis dels fets narrats i una bona explicació per als més joves i una bona aclaració per a tothom.

2. Zavala, J. M., Conversaciones con Rouco Varela, Baracelona, 2008, 258 pp.

Com tots els homes de vàlua el Sr. Arquebisbe de Madrid, cardenal A. M. Rouco Varela té molts amics i no pocs enemics. Jo l’havia admirat com a canonista i he procurat seguir-lo, dintre de les meves limitades possibilitats, en la seva producció bibligràfica i en la seva acció pastoral a Salamanca, a Santiago i a Madrid. Encara que, no fa gaires anys, publicà un poderós volum amb els seus escrits pastorals, el present volum té l’avantatge de que és més breu i té una doble utilitat: saber de la seva mateixa boca el seu pensament sobre temes relacionats amb lo diví i lo humà i oferir-nos una bibliografía completa de la seva producció escrita. El llarg capítol 4, pp. 139-178, «Los problemas y el futuro de la Iglesia» pot ser de molta utilitat a més d’un dels que ens pantejem la problemàtica d’individuar i d’afrontar els grans reptes que té l’Església avui. També l’àgil i amè capítul 1, pp. 15-57, és molt interessant com a una mena de radiografia de la societat conteporània.

3. Eliade, M., Tratado de Historia de las Religiones. Morfología y dialéctica de lo sagrado, Madrid, 2009, 658 pp.

Ha estat un veritable plaer reelegir aquesta excel.lent traducció castellana d’una obra senyera, publicada l’any 1945 i que en els primers anys ’60 haviem llegit en la seva llengua original i que haviem emprat, i no poc, en la nostra tesina en Teologia[1]. A part de la seva importància en el món de l’antropologia cultural, de la fenomenologia religiosa i dels prològomens a la Teología, aquesta obra pot ser preciosa per tots els que avui estudien, sociològicament, el desvetllament religiòs a la nostra societat i pels qui vulguin entendre el que el Papa Benet XVI i algú altre molt més modest reivindiquen avui a l’Església del segle XXI, i molt especialment, en les seves celebracions litúrgiques: la recuperació del sentit de lo ‘sagrat’. 

4. Baldelló, F. de P., La Santa Misa explicada. La Liturgia de la Misa,  Barcelona, [1945], 251 pp.

A voltes topes a la biblioteca de casa amb la sorpresa d’un llibre sobre el qual mai havies parat l’atenció. Fa unes quantes setmanes això em passà amb el volumet – dic volumet pel tamany no pas pel nombre de pàgines – que comentem. En plena post guerra i en uns anys on el culte era el que era, la litúrgia la ciencia de les rúbriques i la «patoral litúrgica», a casa nostra, una disciplina que encara tenien que inventar els grans experts que encara avui viuen, un prevere tingué el coratge d’explicar, i bastant bé, el culte eucarístic als fidels d’a peu. Després d’una introducció teològica segons els cànons de l’època, a les `pp. 19-35, hi ha una no completa, però sí molt interessant història de la Missa que ja m’hauria agradat que hagessin llegit els meus professors i superiors al Seminari Conciliar de Barcelona. Explica després qué són hi com són el temple, l’altar, els vasos sagrats, els ornaments els colors litúrgics, etc. que pot ser podrien ser, encara avui, d’algua utilitat per més d’un clergue. Seguerix un comentari, no mancat d’erudició de l’extructura de la Missa i acaba amb el text llatí i la traducció castellana de l’ordinari amb el propi de la solemnitat del Corpus Christi. Aquest llibret por ser també una fita a tenir en compte en la història de la pastoral litúrgica a casa nostra.

5. Hauser, M. D., La mente moral. Cómo la naturaleza ha desarrollado nuestro sentido del bien y del mal, Barcelona – Buenos –Aires – México, 2008, 573 pp.

Aquesta poderosa, en nombre de pàgines, obra hauria que fer reflexionar els moralistas catòlics de casa nostra masses vegades endormiscats en la lectura, classificació i ‘colage’ dels documents del magisteri pontifici, però sense produir res d’allò que essencialment és la tasca del teòleg; o continuen oferin vies de reinterpretació, laxa i benèvola quan no contradictòria, de les normes disciplinars super mores de la Santa Seu. Com s’escau amb el Dret Penal, cal una reflexió aprofondida, com ja han fet molts autors, sobre els principis i el fonament d’aquesta monopolització de la vengança per part de l’Estat, abans de discutir indefinidament sobre si la pena ha de ésser retributiva, vindicativa o reeducativa. També la Teologia Moral ha de reflexionar, com feien els clàssics, aprofundint en els principis i fonamentació, natural i sobrenatural, de la Moral catòlica. Aquesta obra del professor de Psicología, Biología dels organismes, biología evolutiva i antropología biològica de la Universitat de Harvard és un repte per la gosadia de cercar el fonament de la noció humana del bé i del mal en el mateix organisme psico-biològic de l’home. El capítol 4, «El órgano moral» és clan per comprende la intencionalitat de l’obra. Una refutació filosòfico-teològica a partir dels presupòsits de la «Philosophia perennis» sería fácil, però l’autor no és un simple científic ‘il.lustrat’ que vol reduir-ho tot a simple metabolisme corporal, sap també, i no pas poca filosofía de la nostra tradició cultural. I, basat en aquest coneixement, propasa una tasca engrescadota. Ho fa citant a Leibniz: «no es d’extranya que els homes no sempre siguin diractament conscients de tot el que hi ha en ells ni massa desperts per a llegir el trets de la llei natural, que, segons san Pau, ha grabat Déu en llurs ments. No obstant, com que la moral és més important que l’aritmètica, Déu ha donat a l’home instints que codueixen directament, i sense necessitat de raonar, a una part del que la raó mana» (p. 201). Hauser intenta, en la seva obra, esbrinar l’entitat, el nombre, la classificació i la localització d’aquests instints. No és una obra per a llegir lleugerament, ni perf a recomanar a qualsevol, però, si que és interessant per a qui estigui acostumat a reflexionar i li agradi fer-ho.

6. Kerényi, K., Imágenes primigénias de la religión griega. I. El médico divino,  México – Madrid, 2009, 156 pp.

Aquest hungarès, expert en l’antiguetat greca, pero amb inquietuts que sobrepassaven la mera filologia, la literatura i la arqueología, fou deixeble de F. Otto i amic de C. G. Jumg, Th. Mann i H. Hesse, estudia en el volum que ens ocupa el culte a Asclepios i dels seus llocs de culte. La intencionalitat, però, més pregona de l’obra és esbrinaar en el pensament clàssic grec la frontera entre la vida i la mort, el pas de l’enfermetat a la curació que postula no pas únicament la inetervenció del metge sino la intervenció d’un déu. La curció és sempre un ncontre amb lo diví. En la investigació de Kerényi és sempre omnipresent la legendària sentència de l’oracle d’Apol.lò: «El que ferieix també cura». En això rau l’éssencia del «metge diví» que trobem també en una cultura, aparentment tan diversa com la d’Israel, especialment en el Salteri i en el Libre de Job. La metodología emprada és la interdisciplinar entre la filologia, arqueología, iconografía i història de les religions. L’autor invertint la cronología, comença en la fundació, l’any, 291 a. C., del culte filial a Asclepios a l’Isola Tiberina de Roma i acaba per l’any 1500 a- C. amb l’anàlisi del mite del centaure Quiró, propagador de la medicina i mestre d’Asclepius. Una obra breu, però, densa, profusament il.lustrada i amb un domini del tema per part de l’autor que fa sorgir en el lector moltes intuicions que arriben fins els textos bíblics i amb el reconeixement de la continuitat de l’exercici de la medicina en el mateix lloc, com és el cas de l’Isola Tiberina de Roma on, encara avui, hi ha l’Hospital dels Fatebenefratelli.

Jaume González-Agàpito



[1] González Agàpito, Jaume, Ensayo sobre la temporalidad como categoría teológica de la Revelación cristiana, Roma, 1968.

 

Contribuents al rescat de caixes i bancs.

June 11th, 2009

En successives declaracions, els president Zapatero, Griñan i Montilla s’han referit a les dificultats de les caixes d’estalvis i a la necessitat de garantir la seva supervivència mitjançant fusions, rescats i recapitalitzacions. Com era previsible, aquestes veus han causat la lògica alarma i han obert un debat sobre les mesures necessàries per a fer front a uns problemes tan peremptoris. Per si això fos poc, l’agencia d’evaluació Moody’s va anunciar la possible rebaixa i degradació del “rating”, es a dir, la nota de solvència de 36 bancs i caixes espanyols. La llista estava encapçalada per aquells 4 “massa grans per a fer fallida” (Santander, BBVA, La Caixa i Caja Madrid) que ens van fer tremolar a tots quan van fotografiar-se, a les enormes i descomunals poltrones de La Moncloa com a facultatius cridats a consulta per a resoldre la crisi financera de la qual havien estat protagonistes i/o causants. Com deia l’altre, la pregunta dels ciutadans que reclamaven mesures reactivadores i motius per a la confiança i veien aquella patrulla de salvament de nàufrags era i és: que no hi ha ningú més?

 

En tot cas, la llista de malats en observació segueix amb Caixa Catalunya i també incorpora les emissions de participacions preferents de 22 entitats financeres més. De passada, Moody’s justifica la seva revisió per la severa reducció de les provisions genèriques que fins ara havien protegit les entitats financeres contra les pèrdues, amb mesures anticícliques dictades pel Banc d’Espanya a l’època Mario Conde – Mariano Rubio. Si es confirma la rebaixa, més cara i difícil serà l’emissió de deute dels bancs i caixes fins el punt que alguns ja podrien situar-se al nivell dels bons porqueria. Es amb aquest panorama com a teló de fons que el govern central va anunciar la creació del FROB (Fons de Reestructuració i Ordenació Bancària). Segons la ministra Elena Salgado, no perquè hi hagués cap caixa en situació critica, però si perquè, si s’allargués la crisi (cosa que és segura), n’hi podria haver algunes amb problemes de solvència..

 

En el primer episodi de presumpta fallida a la Caixa de Castilla – La Mancha, sense llei ad hoc i sense fons, es va optar per la intervenció del Banc d’Espanya amb l’aprovació d’uns avals de 9.000 m. d’euros destinats a tapar un forat de 3.000 m. Per fer-nos una idea, aquesta xifra destinada a reparar el mal causat per la convivència entre uns consellers presidits pel socialista Hernández Moltó (entre els quals figura també per designació del PP el company sentimental de la dirigent Cospedal) i vuit promotors immobiliaris de Cuenca, Ciudad Real o Toledo amb perfil de Pocero de Seseña, representa 7,5 vegades més diners que els que el govern Zapatero ofereix per al finançament de tot Catalunya. Se’ns dirà, és clar, que primer s’utilitzarà el Fons de Garantia de Dipòsits que es nodreix d’una prima de reassegurament de les pròpies entitats i que la liquidesa no s’aportarà a fons perdut. O que als països més avançats, les recapitalitzacions amb diner públic reben una remuneració del 8 p.c. com a mínim. Però el decret d’avals que va deixar fet el Secretari d’Estat, David Vegara, si no s’acompanya de controls rigorosos obre la porta a la picaresca dels financers que aprofiten l’aval del Tresor per a llançar emissions, com ara la de La Caixa al gener 2009 per valor de 2000 m. d’euros, que va ser la primera d’una llarga sèrie.

 

Així, doncs, els contribuents hem posat a disposició dels financers 90.000m. (15 bilions de ptes) avalats que en lloc de col·locar-se a l’estranger com era l’objectiu previst es venen entre uns i altres al 3 p.c. mentre els bons de l’Estat donen a 3 anys només el 2 p.c. Serà veritat que les normes reguladores les redacten els financers segons la seva conveniència? Es per això que no s’explica com es pot injectar liquidesa a les caixes en forma de participació recuperable en el capital, atès que tenen amos i senyors (els executius vitalicis i perpetus), però no propietaris o accionistes? Es cert que, en plena crisi, els consellers de la Caja La Mancha s’han apujat un 27 p.c. el fons de pensió? Es cert que Blesa, president de Caja Madrid a punt de ser cessat s’ha fet comprar un cotxe de 500.000 euros? La pregunta és si poden arreglar l’economia els qui no saben ni tan sols governar les seves caixes.

 

 

 

Francesc Sanuy

“Omertà”, financera

June 11th, 2009

Hi ha silencis tan clamorosos que, de vegades, revelen la pràctica d’una evident “omertà” siciliana. I és que els poders fàctics, quan un tema no els agrada, no dubten a segrestar el sagrat principi de la llibertat d’expressió. Per exemple, a finals de maig de 2009, el president de la CNMV, Julio Segura, va llançar un advertiment, , sobre el risc de les participacions preferents i les obligacions subordinades que emeten les caixes d’estalvis, que no ha obert cap debat. En efecte, hàbilment interrogat al Parlament, va afirmar que aquests bons tenen problemes de transparència, una liquidesa molt restringida i que poden produir pèrdues molt significatives als inversionistes. De fet, quan els productes financers tenen noms de difícil comprensió per al client normal i no iniciat en el llenguatge dels pretesos professionals, ja convé desconfiar i llegir atentament la lletra menuda. De fet, entre un bon preferent i un bon escombraries hi pot haver ben poca diferencia encara que es desconcerti els destinataris amb el llenguatge confús i les expressions com ara deute perpetu, drets especials de gir o qualsevol denominació susceptible de dissimular la tensió causada per la manca de diners o de contribuir a seguir tapant forats.

 

Les entitats financeres tenen necessitats de capital per a garantir la solvència i ara s’han agafat a una taula de salvació: les preferents que ofereixen una mena de renda vitalícia a clients que no necessitin disposar dels seus diners a curt termini. Els comercials de les sucursals han rebut instruccions de pressionar els particulars relativament modestos i sense la cultura financera necessària per a entendre exactament la naturalesa d’allò que li proposen. Ningú no l’informa detalladament del fet que aquests títols no tenen una rendibilitat garantida o de que només es poden vendre en un mercat secundari, sovint amb un fort descompte. Així, doncs, darrere una rendibilitat aparentment atractiva, es pot amagar una difícil recuperació del capital. Òbviament, la finalitat és engreixar els recursos propis i aconseguir una liquidesa suplementària. I el procediment és l’assetjament dels comercials a una clientela senzilla i crèdula que es pensa probablement que és veritat que li venen uns dipòsits a termini i no un producte molt més complex que pot comportar pèrdues.

 

El Banc d’Espanya recomana a les entitats la captació de fons privats, però, de cara a la banca, aquesta via té l’inconvenient d’haver d’explicar en quina situació es troben realment i quines necessitats tenen. Cosa que naturalment, fa baixar la seva cotització borsària. En canvi, en el cas de les caixes no hi ha cap contraindicació. Bàsicament, perquè no tenen cap alternativa viable per a reforçar la seva solvència. De moment, no sembla que puguin fer respiració artificial a base de funsions ni tampoc recapitalitzar les caixes tal com reclama Narcís – Serra, el titular de la Caixa de Catalunya. En realitat, no s’han posat en marxa encara el FROB (Fons de Reordenació Bancària) ni el protocol de sanejament del sector. Es per tot això que la CNMV ha exigit que els inversors privats siguin informats degudament del risc que poden assumir. D’entrada, perquè el nou producte de moda (del qual, una sola gran Caixa ja n’ha col·locat 2.000m. d’euros) no té res a veure – malgrat el nom – amb les accions que tenen el potencial alcista dels títols que es cotitzen en borsa i paguen dividends. I, en segon lloc, perquè tampoc no són preferents, atès que, en cas de fallida, van a la cúa de la llista de creditors. Caldria, per tant, precisar que com a producte de risc, queden per sota de les accions ordinàries a la borsa amb més liquidesa, més volatilitat i més dividend. No s’hi val de presentar com a fixa una renda variable. I no serveix de res l’intent d’ocultar que les caixes estan més exposades al sector immobiliari que no pas la banca. Segons Rubén Manso, exinspector del Banc d’Espanya, no és que els directius de les caixes siguin més graponers o més rucs que els de la banca. Simplement, han pres decisions equivocades per criteris politics i per la seva endogàmia amb els poders públics.

 

Francesc Sanuy

Opacitat o transparència financera.

May 18th, 2009

La pressió fiscal de molt països pretesament avançats i progressistes és generalment un autèntic infern per a les classes mitjanes i els assalariats. En canvi, les grans fortunes disposen, especialment a Espanya de tota mena d’escapatòries legals o il·legals, que els faciliten l’evasió fiscal. Per exemple tot just ara, nou anys desprès dels fets, es farà el judici contra els alts càrrecs de l’Agencia Tributaria Espanyola i homes de confiança designats pel llavors Secretari d’Estat d’Hisenda, Josep Borrell i contra els titulars de grans fortunes que presumptament els van subornar a fi de no pagar impostos. Ja ningú no es deu recordar del noms dels acusats. (A mi encara me’n sonen alguns de possibles: Aguiar (prescrit), Huguet, Pernas, Abella, etc. Però si que tinc viu a la memòria l’episodi de fingida exemplaritat que es va escenificar amb la persecució de Lola Flores.

 

Ara, com un gest de lluita contra la crisi econòmica, es reclama la supressió del secret bancari dels refugis “offshore” sense aplicar el mateix rigor als múltiples paradíssos situats a dins de casa, és a dir, “onshore”. Hi ha, evidentment qüestions de crim organitzat, que s’han de perseguir i que ja són objecte del necessari intercanvi d’informació. Però també és cert que de vegades, l’afany de privacitat pot respondre a motius més comprensibles. Evitar que els possibles hereus coneguin exactament la xifra dipositada o l’existència de fons destinats a parelles o fills extramatrimonials. Aconseguir que una tieta catalana amb uns petits estalvis que vol deixar als seus nebots es pugui equiparar, en la transmissió “mortis causa”, a l’exempció de l’impost de successions que ja afavoreix als ciutadans de Madrid i d’altres autonomies. Tanmateix, hi ha d’altres línies argumentals que no semblen tant defensables. Per exemple, la seguretat i el risc d’extorsió o de segrest.

La reclamació de confidencialitat bancària i tributària arrenca dels antecedents del cas Suñer, l’empresari valencià que va ser segrestat i que figurava a les llistes d’hisenda,  com a contribuent destacat. Es va retorçar la relació causa-efecte fins a extrems que no tenen presentació i òbviament es va prohibir la publicació de les dades amb justificacions peregrines. O no és cert que pels “signes externs” ja se sap qui són els sàtrapes que viuen a l’opulència i que aquests financers que guanyen (perdó, cobren) cadascun d’ells més que 800 assalariats junts malden per figurar a les llistes estil Forbes dels més rics del món o juguen a presumir de qui la té més llarag…l’eslora del iot. El problema no és que la informació financera personal pugui caure en males mans, sinó que  ja estan en mans de personatges evasors i tolerats per uns poders públics amb els quals mantenen relacions malsanes i sovint incestuoses gràcies a la porta giratòria que facilita la rotació del “carosello napolitano”

Sempre hi ha, però, alguna excepció.i en aixó devia pensar .probablement el viceministre de finances d’Itàlia, Vincenzo Visco, quan va penjar a internet les declaracions de la renda de tots els ciutadans, just abans del retorn de Berlusconi.

Caldrà, doncs, aixecar el secret bancari dels que siguin enxampats amb una pistola fumejant. Però no ens podem fer trampes al solitari i fingir que volem aflorar el diner situat a fora, perquè n’hi ha molt més a dintre. Degut a la crisi, el Regne Unit i el SPD alemany han anunciat augments d’impostos sobre els rics. França promet la supressió del “bouclier” fiscal, és a dir, d’un màxim a partir del qual s’atura la progressivitat. I aquí seria indispensable, per raons d’exemplaritat, publicar les obscenes i fastuoses retribucions de tots els financers. No n’hi ha prou de publicar les xifres corresponents a cinc banquers que es reparteixen 82 m. d’euros.. Clama al cel que els directius de les caixes no facin públiques també les quantitats que han cobrat durant més de 25 anys i per tots conceptes (participades, filials a l’extranger”,stock options”, fons de pensions i un llarguísim etc). Això demostraria que l’obra social ben entesa comença per un mateix i la comparança amb els tributs pagats faria evident el perfil d’una trajectòria abusiva, insolidària i egoista.

 

 

Francesc Sanuy

Advocat

Grup Aribau

Wwwgruparibau.com

Els banquers: plaga, monstres o gàngsters?

April 23rd, 2009

L’any 2005, Franz Münterfering, líder del SPD, es va referir als financers com la plaga de la llagosta. El 2008, va ser el President de la República Alemanya, Horst Köhler (democristià) el qui va titllar els banquers i caixers de monstres que calia domesticar i els va recordar que eren cada vegada més odiats per les seves grotesques i obscenes, retribucions. I a primers del 2009, en plena crisi sistèmica, va tornar a la càrrega el líder socialista per a atacar els “banksters” o“gàngsters” de la banca i acusar-los de representar una seriosa amenaça social i un perill per a la democràcia. Va matisar, això si, que, al costat dels financers “beatniks”, piròmans i gàngsters, n’hi ha també de competents i responsables. Però va subratllar que els havien assumit uns riscos imprudents eren els culpables d’un pla de rescat per a restablir la confiança. Calia afegir-hi una “mala banca” que servís d’abocador per als residus tòxics dels actius contaminats, un pal·liatiu que fins i tot la patronal bancària considerava molt difícil d’empassar per part dels contribuents.

 

A part d’Alemanya, a d’altres països també, ha caigut en picat el prestigi i la reputació dels banquers. Molts governs es plantegen d’oferir garanties o assegurança per a un forats que ningú sap exactament a quines proporcions poden arribar i, per tant, es demanen si no caldria pensar també, en l’alternativa de la nacionalització de la banca. Sobretot, si els diners dels contribuents anessin a parar, com fins ara, a les butxaques dels accionistes i als astronòmics bonus, dels executius. Ho sabien que el 1.100 banquers caixers i bancaris més rics del món acumulen més riquesa que els 2.500 milions d’habitants més pobres del planeta? En realitat, el principal arguments a favor de la propietat estatal que ja ara l’Estat sigui, per exemple, el primer accionista del RBS i el propietari del Northern Rock. I l’inconvenient que l’extracció del ronyó d’un donant de transplantament es molt més complicada que la practicada a una persona morta. Tal com deia una columna de The Economist, eliminar els actius tòxics d’uns bancs que figura que, al menys oficialment, encara són vius, viables i rendibles resulta molt més difícil, perquè els financers que van a demanar almoina encara ho fan en avió privat, traient pit i negant-se a fer les coses amb la necessària transparència.

 

Salta, doncs, a la vista que aquests financers tallanassos són totalment incorregibles. Els governs i els contribuents estaven disposats a salvar-los, però esperaven que els receptors de l’ajut caritatiu es presentarien amb la gorra a la ma i un posat d’humilitat corresponent a la situació de nàufrag. I, al final, la seva comparareixença ha estat xulesca i basada en la convicció que, quan ets massa gran per a que et deixin fer fallida i formes part d’un servei públic indispensable, pots seguir trepitjant fort i venir amb impròpies exigències. A Espanya, en lloc de cridar-los a l’ordre i “reclamar-los” per les bones allò que se’ls pot imposar des del BOE, se’ls “demana” que facin bondat. En canvi, als EUA, el president Obama els ha dit que està furiós, perquè segueixen cobrant les mateixes bonificacions superlatives d’abans i els acusa de ser uns irresponsables pocavergonyes. Obama va afegir que no pot ser que els bans i les caixes no responguin davant de ningú i no funcionin amb absoluta transparència.

 

Francesc Sanuy

Grup Aribau

www.gruparibau.com

 

Còlera i protesta contra els financers.

April 23rd, 2009

Com a conseqüència del col·lapsa econòmic es va escampant a molt països un autèntic furor i un sentiment d’ira, d’indignació i de colera, contra els financers que, en lloc de ser castigats pel mal causat, encara reben recompenses i bonificacions pel seu fracàs. I és perfectament natural que això passi, perquè aquells que per cobdícia incompetència, resulta que seran objecte de rescat amb els diners dels contribuents que són fonamentalment la classe mitjana i els assalariats. Resulta, per tant, que no se’ls aplica la norma bàsica del capitalisme de mercat lliure que consisteix a establir que els qui cometen errors els paguen amb la fallida. En trenca, doncs, la regla de que cadascú assumeixi les responsabilitats pròpies i pagui per les apostes equivocades i temeràries. Als EUA, el senador república Chuck Grassley va instar els directius de l’asseguradora AIG a dimitir o suïcidar-se, tot matisant al final que parlava metafòricament. Tanmateix aquest és l’ambient que es respira encara que algunes veus  el qualifiquin d’histèria, odi de classe o populisme que, en temps difícils, la gent necessita  com a boc expiatori, de caça de bruixes o de pogroms. Però la reacció d’ara no és la dels antisistema ni dels anarquistes i violents que va fer acte de presencia a les manifestacions d’Estrasburg. No és tampoc el model de vaga general contra Sarkozy o de les manifestacions sindicals contra Berlusconi. S’acosta més a allò que va passar a la milla quadrada de la City de Londres on la focalització es va centrar en la seu del Royal Bank of Scotland, a l’expresident del qual li van destrossar el cotxe de luxe i vandalitzar la mansió d’Escòcia uns dies abans. Els empleats de banca ja no porten corbata i les joieries i botigues de marca ja serveixen les compres en bosses de paper de supermercat.

No és la classe més esclavitzada la que protesta, sinó la classe mitjana que, dotada de sentit comú, no accepta que els financers facin d’acròbates amb xarxa protectora i toregin braus afaitats, amb la l’excusa peregrina que hi ha bancs “sistèmics”, tan grans que no es poden deixar caure. Per cert, un argument ben clar per a obligar els bancs i caixes massa grans a trossejar-se per legislació antitrust, a no barrejar la banca comercial amb la de inversions i negocis o els fons d’alt risc. I, de passada, per a fracturar els grans bancs que tenen presència a d’altres països a fi d’evitar que els contribuents del país originari paguin els plats trencats de les filiats estrangeres. La nova i flamant Comissió d’Estabilitat Financera – abans Fòrum – ja ha discutit la qüestió sense arribar de moment a cap acord.

 

La desgràcies de la bona gent que paga impostos no s’aturen, però, amb el rescat de les entitats i omplir de manera obscena i astronòmica les butxaques dels executius. Ara toca, a més a més, comprar els actius tòxics amb diner públic i donar ajuts i subvencions als privats que vulguin comprar-ne també. I no s’ho creuran, però ara surten bancs que volen comprar les deixalles que ells mateixos van crear. I pretenen fer-ho malgrat que es van posar a la venda precisament per a sanejar i desinfectar les entitats que volen entrar a la subhasta, p. ex. Goldman Sachs, Citigroup, JPMorgan, etc. Es clar que tot això passa quan deixes que el conductor que ha causat l’accident segueixi al volant i que el salvament de l’entitat porti incorporat el dels accionistes i les mega-retribucions del gestors fracassats. Al final de l’etapa Bush es va garantir en el Pla de Rescat de 700.000m. de dòlars, els contribuents haurien de recuperar els seus diners. D’altra banda, es dubtosament constitucional que es regalin diners públics a particulars sense una partida pressupostaria aprovada al Parlament. Que la base de tota la democràcia és el principi de “no taxation without representation”. Amb aquest panorama potser és comprensible que els financers passin un moment de paranoia i estiguin preocupats per la seva seguretat personal i que Dick Fuld l’expresident vilipendiat de Lehman Bros es queixi d’uns cops de puny rebuts al gimnàs. Es possible, en efecte, que hi hagi fins i tot amenaces de mort, però una cosa és l’amenaça terrorista real o creïble que justifica la protecció de les forces publiques de seguretat encara que algú les pugui exhibir com un “status symbol” per arribar al restaurant amb escortes. I una altra de ben diferent els temors sobre la ràbia d’un client o empleat que mereix naturalment la màxima prevenció, però pagada pels interessats. Que només faltaria afegir ara a la factura del rescat, del bonus i dels actius tòxics la dels escortes. Francament, seria massa fort.

 

 

 

Francesc Sanuy.

Grup Aribau.

www.gruparibau.com

L’escena del sofà.

April 23rd, 2009

L’efusiu petó del nou i flamant ministre de Foment, José Blanco a la “lideresa” Esperanza Aguirre es presta a moltes lectures o interpretacions. Era un petó de Judes o de format sicilià? Si de cas, podia ser-ho per a Rajoy o Ruiz Gallardon, però no contra la Comunitat de Madrid que, a més de la carícia, s’emporta un pla de Rodalies de 5.000m. d’euros i 118 Kms. de traçat ferroviari, la circumval·lació de la M-50 i una estació de metro i trens al centre de la ciutat. vol dir, per tant que el nou govern ha posat el llistó molt alt i que, quan Andalusia es pot vantar d’haver cobrat per dues vegades el seu “deute històric” i la popular Espe afirma que s’ha fet justícia a la “gran oblidada” (sic) que és la locomotora oberta i cosmolita d’Espanya”, el substitut de la ministra Maleni és plenament conscient que no pot tornar a Catalunya amb les mans buides. Tant de bo que tota aquesta gesticulació signifiqui un plantejament nou i transversal i no un pacte a la basca per a consolidar i reforçar encara més el capitalisme madrileny basat en el model SEOPAN (la patronal d’obres públiques que ara presideix Taguas l’exassessor de ZP), en les altes finances i en les empreses de serveis públics que s’han privatitzat.

 

En cas contrari, ens trobaríem no solament amb una greu injustícia, un intolerable incompliment de tot allò que s’havia promès i un maltractament sistemàtic que ja voreja l’ofensa i la burla. Convindria, doncs, recordar que Madrid ja va rebre 10.000m. en inversions de rodalies i que, a Catalunya, mentre encara discutíem els primers 4.000m. els 25 Kms corresponents, érem testimonis atònits de la segona tongada per a Madrid abans de culminar la nostra. Aquí ningú no reclama estacions de l’AVE com la d’Olmedo o la de Guadalajara que té 15 passatgers diaris a Madrid contra els 1.200 que agafen el tren convencional. Caldria tenir present que, quan Catalunya era víctima d’un caos ferroviari tercermundista i total, el president de RENFE va dir que el sorprenia el contrast amb la resta d’Espanya on tot funciona perfectament.. Per cert, que ell millor que ningú hauria de saber que d’aquí plora la criatura. Exactament de la negligència i l’ oblit sistemàtic per part de les inversions d’ADIF i de la lentitud en l’execució de totes les obres. El tren a la Terminal-1 de l’aeroport de Barcelona trigarà tres anys i, en canvi, el nou de Barajas tres mesos. I mentres tant les línies BCN- VIC- Puigcerda i el tram Manresa- Calaf han quedat fora de servei fins al novembre. Sr. Ministre, esperem compromisos i concrecions. Ja! Sense més dilacions.

 

 

Francesc Sanuy.

 

 

Els paradisos fiscals són al BOE., hipòcrites!

April 23rd, 2009

En plena crisi econòmica i financera, els politics s’han sentit obligats a gesticular de cara a la galeria i a mostrar-se enèrgics en l’anunci d’estrictes i severes mesures contra els paradisos fiscals. Incapaços de trobar solucions a la recessió més important d’ençà de la gran depressió del 29, els líders del G-20 van considerar convenient l’amenaça i l’atac més furibunds adreçats a un boc expiatori que, de sobte, assumia les culpes d’una catàstrofe causada per d’altres. S’ha desencadenat doncs una autentica ofensiva de croada o de guerra santa contra els paradisos fiscals que, en realitat, és una manifestació evident d’hipocresia i cinisme. La primera cosa que cal dir és que aquests santuaris, refugis o amagatalls – que això és el que vol dir “tax haven” a no confondre amb “tax heaven” que si que podria traduïr-se com a cel o paradís – van ser creats i han sobreviscut gràcies a la iniciativa, el suport o la tolerància dels països grans. De pirates i contrabandistes sempre n’hi ha hagut, però les seves activitats quedaven fora de la llei. En canvi, els refugis fiscals tenen la base d’un estat petit o gran. De Monaco, Somerset Maugham en van dir que era un lloc assolellat per a persones ombrívoles. Tanmateix, a l’hora de la veritat, les grans potencies han utilitzat sempre els santuaris com a vàlvula de seguretat i com a instrument per a les seves empreses.

 

Si deixem de banda el diner del crim organitzat (narcotràfic, prostitució, corrupció política, terrorisme, etc) que cal perseguir i eradicar, veurem que el secret bancari i l’evasió tributaria s’apliquen fins i tot als països que ara en reclamen la persecució. A Londres, per exemple, els “mondom”, és a dir els dipositats de grans fortunes, queden eximits de declarar i tributa pels seus diners. Hi ha també illes – refugi en ple territori britànic, com ara Guernsey, Jersey o l’Illa de Man o les del Carib, amb milers de societats domiciliades. A la llista de paradisos de l’OCDE hi figuren països membres de la UE, verbigràcia, Luxemburg, Bèlgica i Àustria. No hi consten, tot i que també ho són Delaware, als EUA o Hong Kong i Macao a la Xina. Singapur ja representa la meitat del volum de banca privada i gestió de patrimonis de Suïssa. Queda, doncs, clar que tot aquest estat de coses responia a una voluntat generalitzada de tolerar permissivament unes pràctiques que es condemnaven de cara a l’exterior i amb la boca petita, mentre es sucumbia a la temptació de fer exactament el mateix dins el territori propi, és a dir, “onshore”.

 

La versió més perversa d’aquest replantejament és la que cada vegada més s’aplica a Espanya i que consisteix a situar els santuaris al BOE (“Boletin Oficial del Estado”). Com a conseqüència d’això, aquest és el país desenvolupat on el rics paguen menys impostos i mes fàcilment els poden eludir legalment gràcies a uns refugis tributaris creats pels governs socialistes i populars a favor dels beats posseïdors. Totes les crides a la solidaritat, a la justícia, a la redistribució de la riquesa o a la progressivitat dels impostos han acabat en un sistema en el qual les rendes del capital tributen un 18 p.c., molt menys que el IRPF que grava les rendes dels assalariats. Els beneficis de les empreses paguen tipus 30 vegades més alts que els de les inversions en valors mobiliaris. Els partícips d’un SICAV no paguen pràcticament res i el conjunt del règim tributari està ple de tarifes reduïdes bonificacions o exempcions per a determinats col·lectius privilegiats o grups de pressió que aconsegueixen sempre que els poders públics els facin el trajo a mida.

 

Vegin, si no, el tractament de preferència que reben els socis de l’Instutut de l’Empresa Familiar (els Entrecanales, Del Pino, Koplowitz, etc.) i, per contraposició, com els residents a Madrid, al País València, a Euskadi, Navarra i d’altres autonomies no paguen l’impost de successions mentre als catalans se’ls aplica amb tot el rigor, igual com el cèntim sanitari que se’ls carrega sobre el preu de la benzina. Es normal que els autors del “pelotazo” d’Airtel, adjudicada pel ministre Borrell i després venuda amb unes plusvàlues astronòmiques que no cotitzen si es reinverteixen en una nova operació especulativa?. O que Juan Abelló pugui pagar impostos mitjançant el lliurament d’una obra d’art cada any, mentre els assalariats, en lloc d’un Dalí o un Tàpies, han de pagar en diners. O que en plena crisi i mentre els obrers s’han d’estrènyer el cinturó, el govern Zapatero decreti que els banquers i les seves famílies (sic) poden declarar com a guanys del capital les retribucions que s’autoadjudiquen i que per al comú dels mortals tributen en concepte, més car és clar, de IRPF. En fi, que aquí seguim cometent el pecat contra l’Esperit Sant que és “defraudar l’obrer en el seu jornal”. I que si és veritat i no cinisme que el govern vol lluitar contra els refugis fiscals i fer justícia, doncs que comenci suprimint les normes en que s’amaguen els rics aquí a casa nostra, en lloc d’escudar-se en un pretès combat contra els paradisos estrangers a fi que tot segueixi igual.

 

 

 

Francesc Sanuy

Grup Aribau

Paradisos fiscals al punt de mira.

February 27th, 2009

Els politics es troben en una situació ben incòmoda davant la crisi econòmica. En efecte, són plenament conscients que els assalariats, els contribuents modestos i les famílies que malden per a arribar a final de mes senten una sorda i santa indignació. Els ciutadans veuen atònits, com ells, que són les principals víctimes de la recessió, paguen amb els seus impostos els ajuts, les subvencions, els rescats i les recapitalitzacions dels causants de la catàstrofe. S’adonen perfectament de com funciona la llei de l’embut, de les bonificacions obscenes i astronòmiques que reben els executius de les entitats financeres malgrat la seva cobdícia que ens ha portat a tos a l’atzucac present i observen també el servilisme dels poders públics en relació als autèntics amos i senyors del país. Es per això que alguns líders carismàtics s’han vist obligats a fer concessions de caire populista que facin de cortina de fum sobre la intangible impunitat dels privilegiats. I, en conseqüència, a la reunió del G-20, Sarkozy ja va esbossar les propostes que els governants europeus van acordar, després, a Berlín el 22 de febrer de 2009 a fi de presentar-les a la reunió conjunta que es farà el 1 d’abril a Londres. Continue reading »