?>

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

February 15th, 2018

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

February 15th, 2018

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

February 13th, 2018

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito

LA PATRONA DE BARCELONA

February 12th, 2018

1. Elogi de la virginitat. A la generació de la Dama de les Camèlies i de La Traviata, li va costar entendre el valor de la virginitat cristiana. El que defensaven Alexander Dumas i Giuseppe Verdi, els hi semblava, en canvi, intrínsecament dolent a certs ultra-tomistes moralitzants. Benet XVI, en la seva encíclica “Deus Caritas Est”, en fa una altra lectura. El que sent l’home en la recerca del plaer sexual, que altra cosa no és que la recerca de la felicitat (si pogués ser fins a la sublimitat), és un impuls fonamental de la naturalesa humana, però greument desenfocat. L’amor en la seva categoria més sublim és Déu mateix. La recerca de l’amor total i gratuït és el cor de la vida cristiana. La virginitat, en tota la història de l’Església, és aquella forma de vida ascètica que consisteix en la renúncia total a l’exercici físic de la sexualitat. La virginitat es considerada per molts únicament com una situació d’integritat física que sol aplicar-se al gènere femení. Però, en el cristianisme, com en altres moviments d’espiritualitat i de ‘filosofia’ de la Grècia antiga, es pensava més en la integritat d’una forma de vida coherent amb un ideal transcendent. És el que Tertulià, per als homes, anomenava la ‘singularitas’ dels ascetes (Exhort. castit. 1, 1; cfr. també Pseudo-Cebrià, De singul. cler.). L’home, imatge de Déu, es fa, per la castedat, semblant a Déu.
2. La virginitat signe ‘escatològic’ (en sentit teològic). La virginitat va tenir seguidors des de les primeries del cristianisme. Molts homes i dones de tota condició, des de la seva infància, es mantenien ‘purs’ durant tota la seva vida (Justí, 1 Apol. 15; Atenàgores, Legat. 33; Tertulià, Apol. 9; Eusebi de Cesarea, HE V, 24, 2). La virginitat es col·locava en el context ‘escatològic’ de la resurrecció. La virginitat, com a forma de vida, s’entén perpètua, no temporal, i no és una “morum pudicitia, sed annorum” (Ambròs, De virginibus 1, 4, 15). Ambròs, com tots els Pares de l’Església, reivindica la naturalesa interior i espiritual de la virginitat cristiana, que s’abraça per amor de Déu. Així és signe del “Regne de Déu” en aquest món. Evidència de que hi pot haver un amor més fort que el ‘provisional’ entre home i dona.
3. Motivació de la virginitat. En els escrits de l’antigor cristiana la virginitat té una motivació bíblica: està inserida en la “història de la salvació”, de on brolla el seu significat. El Regne de Déu és realitza en la persona del Crist verge: qui professa la virginitat està en sintonia amb el Regne de Déu (Mt 19, 12). Amb Crist han començat els nous temps, però encara no han arribar a la seva plenitud. La virginitat dels cristians és un signe més de l’arribada del Regnat de Déu. Els signes són realitats presents i futures. El matrimoni, en canvi, per als cristians, és una realitat provisional. L’antítesi matrimoni-virginitat no és de natura filosòfica, sinó l’expressió de la dialèctica present/futur de la història de la salvació. El matrimoni es col·loca encara en l’ordre provisional destinat a desaparèixer. La virginitat, en canvi, és l’anticipació de l’ordre nou, quan “la figura d’aquest món haurà desaparegut” (1 Cor 7, 29-31). Es relativitzen els valors terrenals, entre els quals hi ha el matrimoni. Déu és el centre de tot ascetisme. Mentre coexisteixin el present i el futur, la virginitat és facultativa, i lícit el matrimoni. Aquest últim es propi del temps present, l’altra del futur que s’espera. D’aquí la superioritat de la virginitat sobre el matrimoni perals cristians. Representa un ideal ‘nou’, ‘messiànic’, essencial al cristianisme. Però és viscuda en la humilitat (Ignasi d’Antioquia, Polyc. 5, 2).
4. Virginitat i martiri. L’ideal de la virginitat, com a consagració, és completament desinteressat. Completament gratuït. Així serà el complement essencial de la vida contemplativa cristiana. La virginitat no està ordenada a cap finalitat pràctica de servei, menys encara és la simple condició per a rebre el servei ordenat a l’Església. A l’Església d’occident els clergues són elegits únicament entre els qui ja han fet l’opció de la virginitat. Aquesta no és imposada com un afegitó canònic. Representa per al clergue la vivència, en la seva persona, del Regne de Déu que ell predica. És un testimoni ‘martirial’ del seu lliurament absolut a Déu. I és que la virginitat està acomunada amb el martiri a la història de l’Església. ”Verge i màrtir” no és la constatació de l’estat civil de una màrtir. És la constatació de d’absoluta coherència entre la seva consagració a Déu i el seu testimoni absolut, amb la donació fins i tot de la seva vida biològica. El o la verge consagrats a Déu poden, amb més facilitat, afirmar la radicalitat martirial del seu cristianisme. Avui és Santa Eulàlia de Barcelona: els cristians barcelonins han captat el que aquesta verge/martir significa per a la vida cristiana’
Jaume González-Agàpito

EN DERECHO DE INTERNIS NEMO IUDICAT

November 22nd, 2017

1. Yo estudié mi licenciatura en Derecho Romano en la Pontificia Universidad Lateranense! Allí también obtuve mi licencia en Derecho Canónico. A esos se les llamaba, cuando la gente sabía latín, licenciados in utroque iure. Después obtuve la licenciatura y, Summa et Magna cum Laude, el doctorado en Derecho en la facultad propia de una universidad pública española. Me pavoneo de ello para decir aquí algo que quizás sé in ‘tribus’ iuribus.
Lo digo hoy que, con tanto ‘sabio’ gobernante in saecularibus et in ecclesialibus. Allí, en Roma, con grandes maestros en el Derecho Romano, aprendí algo muy importante: “De internis nemo iudicat”.

2. En el aberrante positivismo jurídico en el que muchos andamos inmersos y algo ahogados, ese aforismo jurídico quizás no tiene sentido. Quizás porqué, aunque magistrados, fiscales, procuradores, abogados y algún jurista, citan eslóganes jurídicos en un latín pronunciado a la castellana, no saben, muchas veces, lo que dicen o dicen sólo lo que aprendieron de memoria cuando eran jóvenes.
Algunos tienen el coraje, sin ser iusnaturalistas puros y redondos, de leer todavía a Samuel von Pufendorf en ese libro De Iure Naturae et Gentium, que publicó el año 1672 y del que alguno tenemos, en casa, la edición nova del 1716. En el libro I, capítulo II, apartado 2, leemos: “Demostrare igitur nobis est, rerum propositarum certitudinem necessariam e certis principiis tamquam suis causis indubitato cognoscendam syllogistice deducere” (página 21). Que “en cristiano” quiere decir “Consecuentemente hemos de demostrar la necesaria certeza de las cosas que nos han propuesto y que se han conocido a partir principios ciertos deducidos de manera indudable y de manera silogística a partir de sus causas”.
Esa certeza que Pufendorf proponía obtener en el siglo XVII, sería bueno que también la desearan, la buscaran y se la impusieran los magistrados, los fiscales, los abogados y los procuradores que tenemos hoy en los tribunales de los que trata el Título VI, artículos 117-127 de la Constitución Española de 1978.

3. El artículo 117, 1 de la Constitución Española dice: “La justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey por Jueces y Magistrados integrantes del poder judicial, independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ley”.
Ello representa afirmar que el ‘pueblo’ es el soberano y la fuente de la justicia. El rey es la personificación del detentor de la soberanía y quien da su nombre para que, en él, Jueces y Magistrados administren la justicia. Ellos son el “poder judicial”. Son personalmente independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ‘ley’.
Independientes a quo, in quem, ad quem, per quem y pro quo. Inamovibles rationum non legalium causa. Responsables coram soberano, scilicet populo et coram legibus. Sometidos al imperio de la ‘ley’ y no al imperio del poder administativo o ‘poder’ político.

4. El artículo 124, 1, de la Constitución Española dice: “1. El Ministerio Fiscal, sin perjuicio de las funciones encomendadas a otros órganos, tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley, de oficio o a petición de los interesados, así como velar por la independencia de los Tribunales y procurar ante éstos la satisfacción del interés social. 2. El Ministerio Fiscal ejerce sus funciones por medio de órganos propios conforme a los principios de unidad de actuación y dependencia jerárquica y con sujeción, en todo caso, a los de legalidad e imparcialidad”. El articulo 126 dice: “La policía judicial depende de los Jueces, de los Tribunales y del Ministerio Fiscal en sus funciones de averiguación del delito y descubrimiento y aseguramiento del delincuente, en los términos que la ley establezca”. Y el articulo 127: “1. Los Jueces y Magistrados así como los Fiscales, mientras se hallen en activo, no podrán desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos. La ley establecerá el sistema y modalidades de asociación profesional de los Jueces, Magistrados y Fiscales. 2. La ley establecerá el régimen de incompatibilidades de los miembros del poder judicial, que deberá asegurar la total independencia de los mismos”.

5. Visto todo ello, vuelvo al aforismo romano De internis nemo iudicat. Interna/internum no quiere decir aquí la moral. De ella trata, en el libro De Iure Naturae et Gentium arriba citado Samuel von Pufendorf, larga y profusamente, en el primer capítulo del primer libro.
De ella no se ocupan demasiado hoy los juristas y los filósofos del Derecho.
Aquí se quiere decir, con internis, que no es objeto de la norma jurídica y, consecuentemente, del que juzga y del que investiga para el que juzga, lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica.
Ello comporta que se juzgan los hechos y no lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica. Ello es importante también para ustedes, señores ‘políticos’, separatistas y unionistas.

Jaume González-Agàpito

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

October 22nd, 2017

“CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA DE 1978. ARTÍCULO 155
1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”,

L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA EN LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017

Ad primum
Catalunya és una comunitat autònoma
Concedo

Ad sequndum
Catalunya no ha complert les obligacions que la Constitució i altres lleis li imposaven.
I ha actuat de forma que ha atemptat greument a l’interès general d’Espanya.
Concedo, in mente litigantis

Ad tertium
El Govern [de l’Estat espanyol] ha fet un requeriment previ al President de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Ha estat atès, diu la Generalitat, però el Govern de l’Estat Espanyol ha considerat que no s’ha atès al que demanava.
Concedo

Ergo:
El Govern de l’Estat Espanyol considera que:
1. Amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat,
2. podrà adoptar las mesures necessàries per obligar a la Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
3. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
Concedo, in mente litigantis

ADMETENT QUE S’HA DONAT EL QUE ES DIU, IN MENTE LITIGANTIS, EN ELS TRES PRIMERS PUNTS, S’EXAMINA LA CONCLUSIÓ:

1. Es pot demanar l’aprovació per majoria absoluta del Senat. No hi ha cap dificultat en contra.

2. I es podran adoptar las mesures necessàries. No hi ha cap dificultat en contra.
1) “Mesures necessàries” és una expressió general i no concretada en la norma constitucional.
2) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir qualsevol mesura, fins i tot aquelles mesures que signifiquin modificar les institucions i els càrrecs que han optingut la majoria dels vots dels ciutadans.
3) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir suplantar amb la designació directa i sense el vot dels ciutadans les funcions i els titulars amb persones del Govern de l’Estat o designades directament per ell.

3. Per obligar a aquella Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
1) Es tracta d’aconseguir que la Comunitat Autònoma de Catalunya compleixi les obligacions infringides.
2) També que la Comunitat Autònoma de Catalunya protegeixi l’interès general que postula la Constitució

4. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, s. 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
1) El Govern de l’Estat Espanyol pot donar instruccions a les autoritats de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
2) Cal aclarir que ‘instrucions’ no vol dir suplantar, substituir i retallar les competències que les institucions i del titulars d’elles garantides per la Constitució Espanyola i pel Estatut d’Autonomia de Catalunya.

DONADA LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017 EN LA QUAL ES VOL:
1. Deposar el President de la Generalitat
2. Deposar tots els Consellers
3. Deposar tots els alts càrrecs de confiança de la Generalitat
4. Intervenir en l’economia
5. Intervenir en els Mossos
6. Intervenir en la Radio i la TV catalanes.
7. Que el Parlament de Catalunya no podrà proposar ni investir a ningú.
8. Que el Parlament de Catalunya no pugui tractar els afers contraris a la Constitució, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a les lleis vigents.
9. Que el Parlament de Catalunya haurà d’obtenir l’autorització del Senat per tractar segons quins afers.

ES PREGUNTA:
1. Hi ha fonament jurídic i legal per a que totes les mesures que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 20 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya es puguin identificar amb les ‘mesures’ previstes en l’article 155, 1) de la Constitució?
2. Aquestes ‘mesures’ que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya, són el compliment del que disposa l’apartat 2) de l’article 155 de la Constitució?

ES RESPON:
1. Ad primum: No
2. Ad sequndum: No
3. Caldrà recórrer al Tribunal Constitucional per a que es posicioni respecte a la interpretació que el Govern de l’Estat Espanyol, en les resolucions del Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya coincideixin amb les ‘mesures’ de les que parla l’article 155 de la Constitució Espanyola.

Jaume González-Agàpito
Doctor en Dret
Advocat n. 10.695 del Col.legi de Barcelona

LA SOLITUD ‘ENCANTADA’ I CURULLA D’ESPERANÇA

October 21st, 2017

1. Visc en un temps meravellosament interessant. Jo soc un vell, però, no pas un ‘des-encantat’. El “suport electrònic” ha canviat el món en el qual visc i en el qual moriré. Han canviat no pas únicament els mètodes, els interessos i els partidismes, sinó també els encunys del nostre pensament. Això és reconfortant en el segle XXI!
Després d’una llarga època de papanatisme a-filosòfic, avui torno a veure joves que volen ser i s’autotitulen ‘filòsofs’. És un camí llarg i curiós, però, fascinant.
De nou, aquel Sòcrates, amb les seves constants i inquietants preguntes que el portaren a morir per ésser ‘a-teu’, pot circular, 2416 anys després de prendre la cicuta, pels nostres carrers.

2. Catalunya inquieta, sacsejada i un xic poruga en la seva constant adoració de Mammón, ha de pensar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.
El Regne d’Espanya, que en la Constitució de 1978, ha trobat un referencial també per als qui la van combatre i ara l’invoquen constantment, ha de pensar també on vol anar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.

3. És curiós com aquesta segona generació, darrera a la meva, generació d’independentistes ‘nats’ i no ‘convertits’ com la entre-mitja, la meva i l’anterior, ha portat Catalunya a la situació d’avui.
Quasi el mateix val per als unitaristes de les tres generacions, amb les variants que aquí no podem ara explicitar.
Una curiosa situació que ha forçat els ciutadans de Catalunya a definir-se. No solament a casa, als dinars i sopars, al treball o als bars, sinó en manifestacions multitudinàries.
Avui, els mites han caigut i resta únicament la realitat en la qual vivim. És la realitat factual i verificable. És la realitat, fins ara monòtona, del dia a dia. És la realitat que fa descobrir que, a Catalunya, hi ha una situació plural que no poden ignorar, ni mistificar amb els mites, reals o inventats, que avui, dissortadament, han ocupat el lloc de la raó i el seny, per una part i per l’altra.

4. L’Església espanyola, ara governada a les seus episcopals i a la Conferència Episcopal per individus de la meva generació, de l’inter-mitja i, pocs, de la tercera, ha restat atònita davant del que passa a Catalunya.
Un meu antic col·lega del Col·legi Espanyol de Roma i, ara, president de la CEE, ha proposat la distensió i el diàleg. No pas tots els altres bisbes espanyols l’han volgut entendre.
A Catalunya hi han 8 bisbes catalans, 3 valencians, 1 aragonès, 1 mallorquí i 1 menorquí. Fora d’algun que ha manifestat personalment el que pensava, quasi tots han romàs en un silenci prudent o han dit en algun document col·lectiu, el que els semblava que calia dir.
El silenci, en aquests moments, és savi, però és també l’actitud corrent en un episcopat català que queda molt mediatitzat per una societat catalana que, en gran part, ha girat l’esquena a l’Església Catòlica.
El Nunci de Sa Santedat, després d’algunes afirmacions públiques d’acord amb la posició política del govern del PP en algun acte oficial, ha romàs també en un silenci que està d’acord amb la prudència i amb la intel·ligència de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu.

5. Alguns, com jo mateix, en una Catalunya convulsa i un xic agitada, hem servat aquell silenci institucional que escau, en el seu rol pastoral, als que tenen alguna jurisdicció eclesial. Reservant-nos, és clar, la llibertat de pensar i obrar personalment en tot allò que no contamini una Església oberta als qui provenen del judeocristianisme, de l’hel·lenisme o del paganisme, com ens va ensenyar Sant Pau.
El dia 1 d’octubre jo el vaig passar internat a l’Hospital de Barcelona. Una angina de pit i una intervenció quirúrgica, immediata al seu descobriment, allí em van retenir.
En una solitud que jo vaig voler quasi absoluta, amb les menys visites possibles, que per a mi va ser ‘encantada’ per tot el que passava a Catalunya, però que va ser curulla d’esperança.
Quan estàs tot sol, quan descobreixes qui t’estima de debò, familiars i altres amics, i qui ni ha tingut la cortesia de saber si havies quedat viu, invalidat o mort, descobreixes que l’esperança realment prové primeriament d’aquell a qui has consagrat la teva vida i que t’estima. També dels bons familiars i bons amics que tèstimen. No pas de tants i tants xerraires i comediants.
Amb això no parlo únicament de la societat en la qual visc, sinó de una Església que cada cop em sembla, pesi als pronunciaments dels qui ens regeixen, més i més hipòcrita. Però, com a dit avui el Cardenal Amato a la Betificació del Màrtirs Claretiens a la Sagrada Família que, en la seva santedat, ens fa dir encara als cristians d’a peu: “NO TINC POR”!

Jaume González-Agàpito

HISPANIARVM REX

October 19th, 2017

1. Fins a Isabel II de Castella (I d’Aragó), cap monarca havia usat el títol de Rei/na d’Espanya.
L’any 1924, era el segon any del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja amb l‘aquiescència del rei, i que va deixar en suspens la Constitució de 1876. Alfons XIII, aquell any, a Barcelona i davant de quasi un miler d’alcaldes, va dir “No olvideis que soy descendiente de Felipe V”.
Tot plegat, però, era ja, quasi per a tothom, història ja passada i quasi oblidada.
Amb tot… El dimarts, dia 3 d’octubre, a alguns que hem estat ‘monàrquics’ per coherència constitucional, ens va semblar que érem, realment, 93 anys enrere: la corona del Regne d’Espanya és, ara, en un cap que vol la unitat d’Espanya, però que fa pensar en allò de “Quod natura non dat Salamantica non praestat”?
Felip VI sap parlar en català. Però, fa avui fa16 dies, en el seu “Comunicat Oficial” a propòsit del que s’escau a Catalunya, no únicament no va dir res “en la lengua española que es la catalana”, sinó que no digué ni una paraula amable, en castellà, per a les víctimes d’un diumenge tràgic. Més aviat, ens va repetir tot allò que diuen els d’un partit que ara mana i d’un altre que vol manar.

2. “Hispaniarum Rex” fou una expressió feliç que volia fer digestiva la unió en un sol cap de les tres corones que va rebre, per herència materna i paterna, Joana I. El “Rei de les Espanyes” podria haver estat també la clau de volta constitucional d’una sèrie de pobles que, l’any 1978, van donar-se una Constitució i que van intentar començar de nou per un camí de reconciliació i de llibertat.
La història ha estat la que ha estat. Però, avui el que passa a Catalunya no és la bogeria d’uns quants exaltats, sinó un conflicte provocat pel sentiment cada cop més comú i més acceptat de que els catalans som una nació. Això no agrada a totes les Espanyes, ni a tots els “ciutadans de Catalunya”.
Però, la història ha estat també mestre en això. Un avui meu, que no vaig conèixer, era castellà i la meva avia basca i parlava basc. L’altre avi, que tampoc vaig conèixer, era de Castelló i la seva esposa, l’avia Maria, de Segorbe. Els meus pares es van conèixer, es van casar i van viure a Catalunya. Sempre i arreu, vull dir també a casa i entre ells, van parlar en català. El meu germà és membre, i força temps ha estat cap d’un departament, de l’Institut d’Estudis Catalans. La meva germana, durant molts anys, ha estat la primera Tinent-Alcaldessa de Mataró del PSC. Així, i perdoneu la immodèstia familiar, es fa un poble i un país.

3. Jo no soc ningú per donar lliçons al Rei, però si per a dir-li que cal trobar el desllorigador d’una situació cada vegada més inquietant a la nostra terra. Certament, es por acudir a l’Abat de Montserrat, a l’Arquebisbe de Barcelona, al Nunci Apostòlic, al Papa Francesc o al sursum corda. Un és català de socorre’l. L’altre és un aragonès sui generis i que parla en català. El tercer és un italià per a qui Catalunya és una ‘regió’ que parla el seu dialecte com moltes de les que hi ha a Italià. El Papa és un argentí, descendent d’italians, que pesi a que diu a l’ambaixador espanyol, el dia de la presentació de les Cartes Credencials, que ell està per “la indivisible unitat d’Espanya”, ell és d’una antiga ‘província’ espanyola que, al segle XIX, va voler deixar de ser una de les ‘Índies’ hispàniques.

4. Aquests dies estem vivint uns moments molt importants i compromesos. Per a Catalunya i per a les Espanyes. Caldria serenor i clarividència en els ciutadans de “les Espanyes” per trobar el camí que faci realitat allò que cercava la Constitució de 1978. Seria bo trobar aquella reconciliació i aquelles bones disposicions que quan, alguns encara no teníem 40 anys, es demanaven, després de no pocs anys de dictadura.
Enguany ha fet 55 que, el 11 d’abril de 1963, Joan XXIII, signava l’encíclica Pacem in terris, 50 anys que Pau VI firmava, el 26 de març de 1967, l’encíclica Populorum Progressio. Jo tenia 21 i 25 anys. Als 37 vaig votar la Constitució.
Tot allò tan meravellós que vam somniar fa 55, 50 i 39 anys, tot allò pel que vam lluitar i a causa del que alguns vam perdre alguna plaça, alguna promoció i algun diner, ha mort realment en mans dels qui tornen a defensar el que nosaltres, llavors, vam combatre?

Jaume González-Agàpito

L’ISLAM ÉS CULPABLE?

August 22nd, 2017

1. Poca gent, en aquesta societat poruga i teatralera en la qual vivim, és capaç d’afrontar el greu problema que els atemptats, dels dies 17 i 18 d’agost, ens han plantejat. El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
El segle XVII, al Regne Unit, es va començar a plantejar el problema de la identitat social. Qui coneix la història anglesa sap que parlo d’uns quants ‘filòsofs’ i d’intents de revolució. El segle XVIII, amb les seves ‘llums’ i les seves dues grans revolucions, va proposar dues entitats socials: el ‘ciutadà’ i la ‘res-publica’. El segle XX va proposar messiànicament dues entitats fracassades: el nacional-socialisme i el socialisme real. Dues guerres mundials i la descolonització en foren els antecedents i les conseqüències. En el segle XXI, hi ha el resultat desencisador de la manca d’entitat dels homes i de les dones i del fracàs de les diverses societats diversificades pel diner, el petroli, l’Islam, els estats d’Àsia, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. És també un segle sense ‘filosofia’ en el seu sentit literal i amb un crònic auto complex de religiositat culpable.

2. Dissabte passat al matí, abans de les hores ‘turístiques’, vaig anar a Les Rambles de Barcelona. No hi havia massa gent. Uns ‘altars’ encara molt petits. Gent amb cara trista i en un silenci compromès i revelador. Encara no havien aparegut en públic, a Barcelona, els ‘artistes’ del parell d’actes del migdia d’aquell mateix dissabte i del diumenge al matí. Tampoc s’havien publicitat les visites ‘oficials’ i ‘oficioses’ a les famílies amb dol i a les víctimes.
A “Les Rambles” hi havien bastants ‘turistes’ encuriosits i la gent barcelonina senzilla i entristida. Aquesta gent mirava i portava flors, sobre tot a l’enrajolat de Miró. Jo també vaig comprar un lliri i vaig pregar una bona estona. Era un bon moment. No calia cap hipocresia ni cap fariseisme. Allí quasi ningú, ni cap petit grup, coneixia els altres.

3. Amb el meu paraigua, ara ja no útil, vaig començar una curta passejada ‘peripatètica’ pel carrer Cardenal Casañas.
Jo he viscut dos anys en un país musulmà. Jo vaig estar ‘acreditat’ per a altres nou països i contrades islàmics. Jo he intentat conèixer l’Islam i, fins i tot, he escrit quelcom i he parlat acadèmicament sobre ell.
El que passa aquí, a Barcelona, em recorda tres moments molts compromesos que vaig viure a Khartum. Van ser tres intents de cop d’estat. El Mazdeisme n’era la força motora. Era la lluita d’uns que volien una societat i un estat plenament islàmics contra les escorrialles del que els occidentals havien imposat al Sudan. Parlar sobre això no sempre era fàcil o es feia quasi d’amagat.

4. Ahir el Sr. Trump va proposar per Afganistan, i per enèsima vegada, la desgraciada solució nord-americana per als països islàmics nord-africans o de l’Orient Mig: que ells resolguin els seus problemes. “Nosaltres només matem terroristes”, deia el President dels USA.
Ahir també els musulmans catalans o residents a Catalunya es manifestaven a la Plaça Catalunya de Barcelona. Deien que el que havien fet els terroristes no representava el que és i el que vol l’Islam. Conseqüentment l’Islam no és, per als musulmans que es van manifestar, el culpable.

5. Però, el problema que he apuntat a l’inici, fruit de la contradictòria historia d’occident en els últims quatre-cents anys, roman obert: El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
Aquest ciutadà/na demòcrata, que cerca la legalitat, la llibertat i la fraternitat i que no vol que cap contingut ètic, moral o religiós condicioni la seva ‘re-pública’ i que té el Barça (o els seus equivalents) com a religió, és una proposta vàlida per als musulmans que volen una societat ‘agradable’, sotmesa’ i ‘beneïda’ per Allà? I per als cristians que creuen en l’Evangeli de Jesús? I per als joves d’avui que cerquen la transcendència en la música, les arts plàstiques, el cine, el sexe, la intercomunicació i, també, l’amor?
Crec que no. “Hic est mater agni” deien en llatí. Però a la nostra societat li interessen més altres anyells més productius i més plaents.

Jaume González-Agàpito

ELS MOSSOS D’ESQUADRA

August 18th, 2017

1. Dijous, dia 17, Barcelona a la Rambla de les Flors. Divendres, primeres hores del dia 18, a Cambrils. Víctimes: 13 morts. 15 greument ferits, 80 ferits. Diversos detinguts. Cinc terroristes morts. Comencem a conèixer els morts: el més petits tenia 3 anys.

2. Catalunya ha viscut, ara que són les 10 del matí, les 17 hores de la gran prova. Té ja la medalla d’or. Els Mossos d’Esquadra que jo conec des del seu origen a la Generalitat, la Guardia Urbana de Barcelona, la Guardia Urbana de Cambrils, també la Policia Nacional i la Guardia Civil, els metges, els infermers i els assistents sanitaris, els bombers, però, sobre tot els ciutadans de Catalunya avui han estat excel·lents.
Catalunya avui ha guanyat del tot el referèndum. El referèndum de la reconciliació. El referèndum de la solidaritat. El referèndum de l’eficiència. El referèndum de saber captenir-se.

3. Els Mossos d’Esquadra, últimament un xic menystinguts i vistos com a perillosos per tots els qui volen dirigir els catalans des de fora, han demostrat la seva competència, la seva eficàcia, la seva promptitud, la seva capacitat de organitzar-se i de saber controlar una situació no pas immediatament preparada.
Els Mossos d’Esquadra han estat la visibilitat d’un poble que vol ser ell mateix i que, en totes les possibilitats per al seu futur, algunes contraries i contradictòries, sap ser ell mateix, sap autogovernar-se i sap respondre com cal a una societat lliure i democràtica del segle XXI.

4. Avui, el nostre condol per les víctimes mortals, la nostra solidaritat amb els malalts i amb les famílies colpejades pels terroristes, el nostre aplaudiment per les autoritats i per les forces d’ordre públic. També hi ha el nostre reconeixement per als mitjans de comunicació.
Però, també es manifesta avui el nostre orgull pel que és el poble de Catalunya. Abans dels mites antics i actuals, de les opcions polítiques i socials, del que somniem, postulem i desitgem, hi ha quelcom molt important: la capacitat d’existir com un poble que sap el que vol i que és capaç d’autogovernar-se eficaçment per a defensar la seva identitat.

Jaume González-Agàpito