L’ISLAM ÉS CULPABLE?

1. Poca gent, en aquesta societat poruga i teatralera en la qual vivim, és capaç d’afrontar el greu problema que els atemptats, dels dies 17 i 18 d’agost, ens han plantejat. El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
El segle XVII, al Regne Unit, es va començar a plantejar el problema de la identitat social. Qui coneix la història anglesa sap que parlo d’uns quants ‘filòsofs’ i d’intents de revolució. El segle XVIII, amb les seves ‘llums’ i les seves dues grans revolucions, va proposar dues entitats socials: el ‘ciutadà’ i la ‘res-publica’. El segle XX va proposar messiànicament dues entitats fracassades: el nacional-socialisme i el socialisme real. Dues guerres mundials i la descolonització en foren els antecedents i les conseqüències. En el segle XXI, hi ha el resultat desencisador de la manca d’entitat dels homes i de les dones i del fracàs de les diverses societats diversificades pel diner, el petroli, l’Islam, els estats d’Àsia, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. És també un segle sense ‘filosofia’ en el seu sentit literal i amb un crònic auto complex de religiositat culpable.

2. Dissabte passat al matí, abans de les hores ‘turístiques’, vaig anar a Les Rambles de Barcelona. No hi havia massa gent. Uns ‘altars’ encara molt petits. Gent amb cara trista i en un silenci compromès i revelador. Encara no havien aparegut en públic, a Barcelona, els ‘artistes’ del parell d’actes del migdia d’aquell mateix dissabte i del diumenge al matí. Tampoc s’havien publicitat les visites ‘oficials’ i ‘oficioses’ a les famílies amb dol i a les víctimes.
A “Les Rambles” hi havien bastants ‘turistes’ encuriosits i la gent barcelonina senzilla i entristida. Aquesta gent mirava i portava flors, sobre tot a l’enrajolat de Miró. Jo també vaig comprar un lliri i vaig pregar una bona estona. Era un bon moment. No calia cap hipocresia ni cap fariseisme. Allí quasi ningú, ni cap petit grup, coneixia els altres.

3. Amb el meu paraigua, ara ja no útil, vaig començar una curta passejada ‘peripatètica’ pel carrer Cardenal Casañas.
Jo he viscut dos anys en un país musulmà. Jo vaig estar ‘acreditat’ per a altres nou països i contrades islàmics. Jo he intentat conèixer l’Islam i, fins i tot, he escrit quelcom i he parlat acadèmicament sobre ell.
El que passa aquí, a Barcelona, em recorda tres moments molts compromesos que vaig viure a Khartum. Van ser tres intents de cop d’estat. El Mazdeisme n’era la força motora. Era la lluita d’uns que volien una societat i un estat plenament islàmics contra les escorrialles del que els occidentals havien imposat al Sudan. Parlar sobre això no sempre era fàcil o es feia quasi d’amagat.

4. Ahir el Sr. Trump va proposar per Afganistan, i per enèsima vegada, la desgraciada solució nord-americana per als països islàmics nord-africans o de l’Orient Mig: que ells resolguin els seus problemes. “Nosaltres només matem terroristes”, deia el President dels USA.
Ahir també els musulmans catalans o residents a Catalunya es manifestaven a la Plaça Catalunya de Barcelona. Deien que el que havien fet els terroristes no representava el que és i el que vol l’Islam. Conseqüentment l’Islam no és, per als musulmans que es van manifestar, el culpable.

5. Però, el problema que he apuntat a l’inici, fruit de la contradictòria historia d’occident en els últims quatre-cents anys, roman obert: El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
Aquest ciutadà/na demòcrata, que cerca la legalitat, la llibertat i la fraternitat i que no vol que cap contingut ètic, moral o religiós condicioni la seva ‘re-pública’ i que té el Barça (o els seus equivalents) com a religió, és una proposta vàlida per als musulmans que volen una societat ‘agradable’, sotmesa’ i ‘beneïda’ per Allà? I per als cristians que creuen en l’Evangeli de Jesús? I per als joves d’avui que cerquen la transcendència en la música, les arts plàstiques, el cine, el sexe, la intercomunicació i, també, l’amor?
Crec que no. “Hic est mater agni” deien en llatí. Però a la nostra societat li interessen més altres anyells més productius i més plaents.

Jaume González-Agàpito

ELS MOSSOS D’ESQUADRA

1. Dijous, dia 17, Barcelona a la Rambla de les Flors. Divendres, primeres hores del dia 18, a Cambrils. Víctimes: 13 morts. 15 greument ferits, 80 ferits. Diversos detinguts. Cinc terroristes morts. Comencem a conèixer els morts: el més petits tenia 3 anys.

2. Catalunya ha viscut, ara que són les 10 del matí, les 17 hores de la gran prova. Té ja la medalla d’or. Els Mossos d’Esquadra que jo conec des del seu origen a la Generalitat, la Guardia Urbana de Barcelona, la Guardia Urbana de Cambrils, també la Policia Nacional i la Guardia Civil, els metges, els infermers i els assistents sanitaris, els bombers, però, sobre tot els ciutadans de Catalunya avui han estat excel·lents.
Catalunya avui ha guanyat del tot el referèndum. El referèndum de la reconciliació. El referèndum de la solidaritat. El referèndum de l’eficiència. El referèndum de saber captenir-se.

3. Els Mossos d’Esquadra, últimament un xic menystinguts i vistos com a perillosos per tots els qui volen dirigir els catalans des de fora, han demostrat la seva competència, la seva eficàcia, la seva promptitud, la seva capacitat de organitzar-se i de saber controlar una situació no pas immediatament preparada.
Els Mossos d’Esquadra han estat la visibilitat d’un poble que vol ser ell mateix i que, en totes les possibilitats per al seu futur, algunes contraries i contradictòries, sap ser ell mateix, sap autogovernar-se i sap respondre com cal a una societat lliure i democràtica del segle XXI.

4. Avui, el nostre condol per les víctimes mortals, la nostra solidaritat amb els malalts i amb les famílies colpejades pels terroristes, el nostre aplaudiment per les autoritats i per les forces d’ordre públic. També hi ha el nostre reconeixement per als mitjans de comunicació.
Però, també es manifesta avui el nostre orgull pel que és el poble de Catalunya. Abans dels mites antics i actuals, de les opcions polítiques i socials, del que somniem, postulem i desitgem, hi ha quelcom molt important: la capacitat d’existir com un poble que sap el que vol i que és capaç d’autogovernar-se eficaçment per a defensar la seva identitat.

Jaume González-Agàpito

EL CLERGAT DE BARCELONA INQUIET?

1. El 8 de novembre de 2015 vaig publicar a “La Vanguardia” l’article “Venç a Barcelona el Papa Francesc”. 
En ell jo deia “El Papa Francesc volia per a Barcelona un veritable pastor, com ell mateix proper a les seves ovelles i evangèlicament correcte. […] el Papa Francesc ha imposat el seu candidat contra vent i marea. [..] Serà Juan José Omella Omella el nou arquebisbe de Barcelona. El Papa el coneix i l’aprecia molt. Sap que és un home evangèlic, un pastor veritable i un clergue compromès en la pastoral social. A més, Omella parla català, ha residit a Catalunya i té família aquí. […] Però hem d’afirmar que l’exigència evangèlica papal respecte al nou arquebisbe de Barcelona ha triomfat per sobre els interessos, les ideologies, les teologies i els papanatismes nostrats. Ara el ‘miracle’ del Papa argentí ja s’ha produït. Un altre miracle també: el tenir a Barcelona un arquebisbe evangèlic i evangelitzador”.


2. Avui mateix fa un any i mig, menys 14 dies, de la presa de possessió l’Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Joan Josep nomenat cardenal Omella Omella, com Arquebisbe de Barcelona, a la Catedral de Barcelona.

Ha estat quasi un any i mig molt positiu per al pontificat d’Omella.

El clergat barceloní està generalment content amb el nou arquebisbe. Aprecia la seva proximitat. La seva senzillesa. La seva intuïció, la seva intel·ligència i la seva valentia. També la capacitat que té d’afrontar personalment i directament els problemes. Valora la seva honestedat. Molt també la seva pietat i l’ésser palesament un home que creu en Déu i que segueix apassionadament Jesucrist.

Els catòlics seglars l’han rebut molt bé i, cada vegada més, aprecien aquest home que, amb mots molt planers, predica “el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist”, com deia Blaise Pascal. A tot arreu Mons. Omella és rebut amb afecte i amb molta estima.

Els no-catòlics, en general, el respecten i aprecien aquest nou pastor d’estil bergoglià que no té res d’agrair a les diverses coordenades del poder polític i econòmic de casa nostra.


3. A alguns ha molestat el que digué sobre les obres d’art dipositades al Museu Diocesà de Lleida, sobre la Conferència Episcopal Tarraconense que va inventar un altre arquebisbe de Barcelona: Mons. Marcelo González Martín i alguna coseta més. Però, tot plegat és peccata minuta.

A altres, catòlics i clergues, preocupa que, en quasi 18 mesos, no hagi ja desmuntat el ‘tinglado’ que regeix les diverses institucions de l’Arxidiòcesi de Barcelona, fruit de l’anti-modregisme, anti-marcelisme i anti-carlisme, però, atiat per Jubany i per Martínez Sistach. Es pregunta. “Per què aquest arquebisbe no fa net?”.
Crec, però, que no perceben que Omella és intel·ligent i que ha volgut conèixer personalment i directament les persones i les institucions de la seva arxidiòcesi. I és que els que sempre tenen pressa no van per bon camí.


4. En general, crec, que els catòlics barcelonins estan, en general, contents amb el seu nou arquebisbe. Crec que esperen molt d’ell, però, que també han capit que cal anar caminant amb realisme i amb veritat per assolir aquella Església que ens va proposar el Concili Vaticà II i que el Papa Francesc ha sabut tan bé personificar i potenciar.
 Mons. Joan Josep Omella, que el dia 29 juny de l’any passat va rebre de mans del Papa, el pal.li de metropolita de Barcelona que li va imposar, molt després, Mons. Renzo Fratini. Un any menys un dia després, el Papa Francesc li imposarà les insígnies cardenalícies.
No obstant tot això, es comenta a percebre una certa inquietud en el clergat diocesà barceloní.

5. Aquesta inquietud ha estat ocasionada, sens dubte, pel retard en el nomenament dels bisbes auxiliars, per la col·locació definitiva de Mons. Sebastià Taltavull, per la perpetuació fins ara del mateix staff Sistaquià, pel retràs dels nomenaments que sempre interessen al clergat i perquè Mons. Omella ha estat clar i directe en molts afers no afrontats en els tres darrers pontificats.
Però, la raó de la inquietud clerical, diocesana, regular i prelaticia, és una altra, menys visible, però més pregona. La resumeixo en 4 punts:
1) El clergat que va viure el Concili Vaticà II, està ja pròxim o ja ha ultrapassat l’edat canònica de la jubilació. És un clergat, en general, intel·lectualment ben preparat. És un clergat en situacions personals ben diverses pel que fa a la seva salut i capacitat. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir les de fa mig segle) i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són pocs i molts en un estat físic molt deficient; els de “La Corda” quasi ja s’han extingit; els de “L’Obrera” són més, però tenen molts i eficaços continuadors; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei molt pocs; els vinculats a Germinans Germinabit són algun bisbe ja emèrit i alguns capellans ja atesos en institucions per a vells i impedits; els que han preferit la seva llibertat personal i seguir exercint el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria.
2) El clergat dels 50-60 anys, ha obtingut, en gran majoria, la titulació acadèmica de llicenciat en les facultats nostrades. Alguns, però, han obtingut el doctorat en llocs rellevants a l’estranger. Molts no han aconseguit el doctorat que van començar fa molts anys. És un clergat no molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són molt pocs; els de “La Corda” són ja una altre cosa; els de “L’Obrera” són molts més, i són respectats pel seu treball pastoral i social;; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants; els vinculats a Germinans Germinabit són també bastants; els que han preferit exercir el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria, però sempre són catalogats segons la seva ideologia eclesial. Molts d’aquestes edats són els responsables de les organitzacions institucionals, intel·lectuals i pastorals de l’Arxidiòcesi. La preparació acadèmica dels capellans d’aquestes edats és inferior als del grup 1, però, en general, són gent treballadora i eficient.
3) Els capellans dels 30-40 anys són, en canvi, tot un altre món. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir que n’hi ha de tots colors i tendències) i és molt poc diversificat pel que fa a les opcions eclesials: els de “L’Obrera” són molts i molt ben preparats i fan una acció pastoral rellevant; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants, també bastants els vinculats altres organitzacions com el Camí Neocatecumenal, Comunió i Alliberant, etc. L’acció pastoral, per aquest grup és, mantes vegades, s’hi identifica amb la seva pròpia carrera eclesiàstica i no els agrada ser manats, mediatitzats i, menys encara, dirigits pels del grup 2.
4) Els de 20 i tants anys i els seminaristes reprodueixen molt l’itinerari dels de grup 3. En general procediesen de cercles ben determinats i, moltes vegades, controlats pels “nous moviments” i les organitzacions que s’hi assemblen. Són molt crítics amb els del grup 2 i 3. No tenen masses afeccions pastorals. Menys d’intel·lectuals i critiquen fortament el baix nivell de les Facultats de Sant Pacià. Els hi agrada seguir vinculadíssim al seu grup eclesial original. Amb comptadíssimes exempcions.

6. L’Arxidiòcesi de Barcelona, té tot un repte de renovació, però una gran mancança de “materia ex qua”. Cal refer l’Església de Barcelona, però, cal també saber des d’on es parteix i a on es vol arribar.
En un món que està ja en una nova etapa de la humanitat, amb una immensa documentació molt abastable, amb uns mitjans de comunicació encomiables i vivint en una globalització i mundialització indiscutibles, seria molt preocupant que els nostres problemes endèmics representessin, com ho han estat quasi sempre, l’obstacle per assumir la gran proposta del Papa Francesc: predicar l’Evangeli, fora, al carrer, als pobres i amb una coherència de vida que l’hi sigui fidel.

Jaume González-Agàpito

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

45 MORTS I 140 FERITS GREUS DE L’ESGLÉSIA COPTA

1. El que he escrit, aquest matí a les 10, s’ha agreujat amb un altre atemptat contra la catedral patriarcal de sant Marc Alexandria. L’objectiu eren els fidels que celebraven el Diumenge de Rams i el Papa Copte, Tawadros II, que presidia la cerimònia.
El Papa Tawadros II s’ha salvat perquè l’atemptador suïcida ha estat obligat a passar per el control d’entrada, on ha fet estellar els explosius que portava.
El resultat dels dos atemptats és terrible: 45 morts en aquest moment i més de 140 ferits greus.

2. L’any 1975, en un sopar en el Palau Presidencial de Khartum en honor de Anwar el-Sadat, President de la República d’Egipte, en visita oficial d’estat. Jo assistia, amb tot el cos diplomàtic, representant la Santa Seu.
Vaig saludar personalment el president El-Sadat i conservo encara la fotografia. Li vaig preguntar, en anglès, quin era llavors el problema més greu d’Egipte. Em va somriure, estrenyent-me més les mans, i en va respondre: “The Muslim Brothers”. Sis anys després, l’octubre de 1981, ell mateix va morir en un atemptat en una desfilada militar.

3. Els atemptats d’Egipte, davant la pròxima visita del Papa Francesc, té, a més, un missatge molt cruel per als cristians. Ho han manifestat els “musulmans radicals” d’Egipte: no volen res amb els ‘creuats’ i els seus representants.
Crec que els cristians d’occident haurien de manifestar-nos ara clarament al costat dels nostres germans coptes. A Barcelona s’està preparant una vetlla de pregària dels cristians coptes, ortodoxos, catòlics, armenis, anglicans i protestants.

Jaume González-Agàpito

21 MORTS I MÉS DE 40 FERITS GREUS EN UNA ESGLÉSIA COPTA A TANTA D’EGIPTE

1. L’Islam és una preocupació avui arreu d’Europa i també en quasi tots els continents.
He viscut 2 anys en un país islàmic i he treballat, el mateix temps, en relació a altres 9 estats islàmics del Mar Roig. Conec una mica l’Islam. He escrit algunes coses sobre ell. He organitzat i/o participat en congressos, col·loquis i simpòsiums sobre l’Islam. Mantinc actualment una relació, cordial i sovintejada, amb les comunitats islàmiques de casa nostra.

2. Conec des de fa 42 anys l’Església Copta. A Khartum, a Omdurman, a El Caire i a Jerusalem he conegut, tractat i estimat aquests germans d’una Església antiga i notable per la seva fidelitat i el seu coratge.
A Barcelona hem fet, des de fa molts anys, diverses trobades, pregàries i iniciatives destinades a expressar la nostra solidaritat, especialment en moments difícils i de persecució per als nostres coptes. Un encontre memorable fou el que férem a Sant Pau del Camp, presidits per un Bisbe copte, quan foren decapitats molts cristians coptes.

3. Avui, Diumenge de Rams, ha esclatat una bomba en l’església copta de Tanta, una ciutat a 120 kilòmetres al nord de El Caire. Ara, a les 12 del migdia, ja s’han comptabilitzat 21 morts i més de 40 ferits greus dels coptes que assistien a la celebració de la festa d’avui.
Sentim pregonament aquest disbarat ètic i moral, que significa matar i ferir greument els cristians que, en un gran diumenge, celebraven l’entrada triomfal de Jesús el Crist a Jerusalem. Pregarem per ells i els tindrem molt presents en aquesta Setmana Santa. Farem, també, alguna celebració que signifiqui el nostre condol i la nostra admiració per aquestes cristianes i aquests cristians coptes màrtirs.

4. Però, avui també, tenim la necessitat d’interrogar-nos sobre què significa tot això i els continus atemptats que es produeixen en molts llocs “en nom de la fe islàmica”, en el món religiós i en les relacions interconfessionals.
Sabem, ens ho han dit mantes vegades, que els criminals que fan això són “l’Islam radical”, el “radicalisme islàmic”, “l’islamisme radical” i que “no pertanyen al veritable Islam”. La justificació és fàcil. Però, costa un xic entendre-la. ¿Que sentiríem si el catòlics, per justificar alguns dels nostres disbarats, diguéssim que els qui fan això “no són la veritable Església Catòlica”, son “radicalistes catòlics”, es tracta del “catolicisme radical” i que “no pertanyen a la veritable Església Catòlica”?

5. Comprenc que, per als musulmans, no és fàcil la resposta davant de la monstruositat dels atemptats. Avui ja tenen alguns la valentia de aclarir que els qui atempten “són de una altra cosa que no és l’Islam”. Altres fins i tot, als països d’occident, es manifesten públicament en contra.
Però, en un acte com el que avui ha entristit els coptes i a tots els cristians, a més d’altra gent, queda sempre la pregunta: Quan els representants qualificats de l’Islam, en les seves diverses corrents i en el seus diferents països, llançaran ‘l’anatema’ contra els qui maten a innocents en nom l’Alàh?

Jaume González-Agàpito

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito

LA VERNA

1. Dante Aligheri, en els versos 106-108 del ‘Paradiso’ de la “Divina Comedia” diu:
«Nel crudo sasso intra Tevere ed Arno
da Cristo prese l’ultimo sigillo
che le sue membra due anni portano».
El poeta parla de Francesc d’Assis. “Il crudo sasso” és la muntanya de La Verna, a pocs quilometres de Chiusi della Verna, província d’Arezzo d’Itàlia. Allà el 14 de setembre de 1224, dos anys abans de morir (“che le sue membra due anni portano”) va veure, després de 40 dies de dejuni, “un Serafino crocifisso”. I, com a conseqüència, va rebre les llagues semblants a les del Crucificat (“da Cristo prese l’ultimo sigillo”).
Amb això el franciscanisme presentava un nou rostre de la cristologia cristiana: la con-divisió física de les penes de Crist. Amb la “Nova Devotio” o “Devotio Moderna” això prengué tota una extensió que ha arribat fins al segle XXI.

2. Els orígens del moviment de la “Nova Devotio” estan en l’obra de Gerard Groote (1340-1384) de Deventer. Sota la seva influència directa es va fundar una germanor femenina que va prendre el nom de «Germanes de la Vida Comuna», per a les que va escriure un reglament, estipulant minuciosament les seves normes de convivència i de pietat.
Un seguidor i compatriota de Groote, Florenci Radewijns, prevere, tot continuant l’obra del seu mestre va fundar una congregació masculina que, seguint la femenina, va adoptar el nom de Germans de la Vida Comuna. Les dues comunitats posseïen les mateixa normes de vida.
Després de moltes fundacions (Kampen, Zwolle, Hoorn, Amersfoor), en 1378 es va inaugurar a Windesheim, Holanda, un monestir format per clergues i laics, d’on naixeria una comunitat de Canonges Regulars de Sant Agustí, que es va distingir pels seus signes de senzillesa i pobresa.
A banda dels ja esmentats Gerard Groote i Florenci Radewijns, es poden destacar com a protagonistes de la divulgació de la “Nova Devotio” a Jan Mombaer (Mauburnus), Gerard Zerbolt de Zutphen, Gerlach Peters, Hendrik Mani, Dirk (Theodoricus) van Herxen i Joan Wessel Gansfort.

3. Tomàs de Kempis, un germà de la Vida Comuna, deixeble espiritual de Radewijns, és el màxim exponent d’aquest corrent espiritual. Amb el seu llibre titulat “La imitació de Crist”, escrit cap a 1425, ha influenciat als grans ascetes cristians del món, catòlics i protestants. Va ser també traduït al grec. Es tractava del llibre més difós, després de la Bíblia.
El llibre de Kempis esbossa els conceptes més importants de la “Nova Devotio”, basats en la connexió personal amb Crist i les mostres actives d’amor cap a ell. Seguint l’objectiu fundacional de Radewijns per als Germans i Germanes de la Vida Comuna volien «crear arquetips de santedat sòlids i profunds», segons el model de cristià, amb el propòsit final de «suscitar en la societat un desig d’imitació». Però la veritable imitació era la de Crist. També del Crist pacient, segons l’ensenyament de Sant Francesc a La Verna.

4. La “Nova Devotio” va florir especialment al segle XV. A les escoles dels Germans de la Vida Comuna van estudiar i aprendre el camí espiritual grans personatges, com Erasme de Rotterdam, Martí Luter, Ignasi de Loyola, Francesc Xavier i Joan Calví. Tots van ser influenciats per la espiritualitat de la “Nova Devotio” i la van difondre a altres països europeus i, algun d’ells encara més lluny.

5. En la crisi espiritual cristiana del segle XXI, pot ser caldrà retornar a La Verna. Jo mateix hi he anat moltes vegades de la meva vida. Allí, en la soledat i en companyia de Sant Francesc, ens podem fer grans preguntes i pot ser podrem trobar una resposta. No solament la de la “Nova Devotio”, sinó la de la imitació de la humanitat pacient del Crist.

Jaume González-Agàpito

CASA NOSTRA CASA VOSTRA

1. Avui, dissabte, com quasi cada dia, la nostra casa, el Casal Sant Oleguer, ha acollit cinc persones a dinar: el cònsol de Grècia a Barcelona, un seu amic que l’acompanya, una amiga nostra del Barça i que treballa per Catalunya i un matrimoni, amic nostre, que ha vingut a muntar les tres noves casetes per als nostres gossos: els vigilants nocturns de la nostra casa i el nostre jardí. Els tres de la nostra comunitat, amb ideologies i filosofies diverses, però a-acomunants per l’Evangeli i el servei ministerial a l’Església. Avui jo he estat el cuiner.

2. El cònsol, un de casa i la nostra amiga anaven a la manifestació en favor de l’acolliment dels immigrats. Un amb l’estelada, l’altre amb la bandera constitucional de l’estat espanyol i l’altre amb la bandera de la independència catalana. Han marxat plegats per dir “Casa nostra: Casa vostra”.
He pensat que era bonic això de lluitar pels més febles immigrats per damunt dels partidismes i els patriotismes. Jo quasi estava temptat d’afegir-me.
Però, jo he restat a casa nostra. Aquí, cada dia, a les 6 de la tarda, servim un dinar/sopar a més de 150 persones. Farà, a l’octubre, 20 anys que ho fem. Hi col·laboren més de 100 persones, en grups diferents cada dia de la setmana. Els ‘clients’ són d’aquí, però també molts són immigrats en situacions ben diverses. És un servei humil, sempre sense publicitat i amb una bonica i quasi anònima continuïtat.

3. “Casa nostra: Casa vostra”. És bonic com a ròtol d’una manifestació. Admiro i envejo als qui avui s’han pogut manifestar.
“Casa nostra: Casa Vostra”, és molt veritat si és una manera de viure, de servir i d’estimar. “Estimar el proïsme com a mi mateix” és el gran precepte. Oferir la casa realment als més pobres immigrats no és simplement ‘solidaritat’ sinó estimar. És això, crec, que milers de persones avui han proclamat pels carrers de Barcelona.
Jo pregunto: aquest missatge l’entenen els qui fan política, els qui menen l’economia pública i la privada, els qui sempre parlen de solidaritat però que mai donen la mà al més pobre, a l’immigrat, a l’exclòs d’una societat opulenta i rica?

Jaume González-Agàpito