?>

VALLBONA DE LES MONGES

August 26th, 2016

1. El Monestir de Vallbona de les Monges és un bellíssim monestir. Fundat en el segle XII és habitat per les monges del Cister que, durant vuit segles, mai han abandonat el monestir.
L’edifici, construït entre els segles XII i XIV, és d’estil romànic i amb una gran part en estil gòtic. Conjuntament amb el monestir de Poblet i el monestir de Santes Creus integra l’anomenada “Ruta del Cister”.
2. D’una primitiva mixta agrupació d’anacoretes, fundada l’any 1153 per Ramon de Vallbona sota la regla de Sant Benet, en 1175 només romania en el lloc una comunitat femenina que va decidir acollir-se a l’observança del Cister.
S’establí el monestir en els terrenys cedits per a això en 1163 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Per dirigir la comunitat es va incorporar a l’any següent, i procedent del Monestir de Santa Maria de la Caritat de Tulebras (Navarra), la seva primera abadessa: Oria Ramírez (1176-1180).
Aviat va adquirir el monestir gran reputació i va atreure al seu si dames de la noblesa catalana i la protecció d’Alfons II el Cast i la seva esposa Sança de Castella i Jaume I el Conqueridor.
Del papa Inocenci III va rebre l’any 1198 i 1200 la immunitat i protecció de béns i una butlla atorgada pel mateix papa en 1201 que regulava la clausura i assegurava la seva independència de l’episcopat.
Gràcies a les nombroses propietats rebudes per donacions i testaments va anar formant-se entre els segles XII i XIII el gran domini del cenobi sobretot al Comtat d’Urgell i es va aconseguir el reconeixement jurídic sota el mandat de l’abadessa Saurena d’Anglesola (1379-1392) qui va comprar al rei Pere III d’Aragó la jurisdicció civil i criminal de totes les possessions del monestir per 22.000 sous barcelonins, aquestes adquisicions van permetre l’establiment de la baronia de Vallbona i van convertir el monestir en el centre de la vida política i jurídica de totes les viles i termes que l’integraven els seus dominis.
Formaven la comunitat en aquesta època 150 religioses, la majoria pertanyents a llinatges de la noblesa catalana, com els Cardona, Cervera, Queralt, Boixadors, Anglesola, etc.
3. La guerra civil de 1462-1472 i, posteriorment, el Concili de Trento (1545-1563) van tenir una notable repercussió sobre l’abadia. El Concili prohibia l’existència de comunitats femenines en llocs despoblats. Les monges cediren, doncs, en l’any 1573 part de les seves terres a gents vingudes d’altres llocs, principalment de Montesquiu. Aquest és l’origen de l’actual vila de Vallbona de les Monges.
4. Després vingueren temps menys bons. Al segle XVII el monestir va litigar amb la seva pròpia ordre, principalment amb Santa Maria de Poblet. També repercutiren als estralls causats per la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1705-1717) i la Guerra del Rosselló (1788-1795).
A causa de la desamortització de Mendizábal i la Exclaustració, es van absentar del monestir durant sis mesos, però van continuar amb la vida monacal. Per mediació de Sant Antoni Maria Claret, Isabel II aixecà en els monestirs femenins el vet per a que rebessin noves vocacions.
La seva biblioteca juntament amb el ‘scriptorium’ van aconseguir gran fama, copiats i il·lustrats per les antigues religioses es conserven, a l’arxiu, catorze còdexs del segle XIII amb gran quantitat de documents antics de gran interès per a la historiografia comarcal i nacional.
Rellevant va ser també la seva farmàcia, que proveïa a tots els pobles de la baronia amb documentació del segle XV.
5. Amb les obres que han sufragat l’Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i altres organismes públics i privats, el monestir ha anat adquirint una nova faç renovada i molt més bella. El qui fou conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart i la Sra. Pilar Coromines en foren els artífexs, secundant el que impulsaren la abadessa i la germana Glòria.
6. La peça fonamental de Vallbona, que però no perceben molts ‘turistes’, és la comunitat monàstica que des de fa més de 850 anys dóna vida a les velles pedres i amb la seva vida de pregària fa que el monestir es converteixi en una fita convergent per a la reflexió i la pregària.
Les característiques essencials del Cister són la vida en comunitat, el silenci, el treball, la simplicitat. I tot, viscut seguint els passos dels primers cistercencs, que vivien en harmonia amb els cicles de la natura i han inspirat la conversió ecològica de la comunitat.
Les monges de Vallbona segueixen la Regla de sant Benet i la seva vida fonamentalment es basa en: la pregària litúrgica, per mitjà del cant de l’Ofici Diví, la contemplació o “Lectio divina”, a través de la lectura espiritual i la meditació, el treball, juntament amb l’oració – “ora et labora” -, completa les activitats de les monges, l’acolliment monàstic és un aspecte important de la vida del monestir.
També, des de mitjans del 2008, el monestir s’ha implicat en un procés de “conversió ecològica” que, a més de ser congruent amb els valors espirituals que motiven la vida monàstica, pot inspirar a fer-ho a altres persones. La “Declaració de la Congregació de la Corona d’Aragó de l’ordre Cistercenc sobre la relació dels monestirs amb l’entorn natural”, de 2009, explicita la motivació, que comparteix Vallbona de les Monges amb els altres monestirs de la Congregació: Poblet, Solius i Santa Maria de Valldonzella.
9. El Ajuntament darrerament ha treballat molt a favor de la vila de Vallbona de les Monges i a la integració del monestir en ella. . L’alcalde, motor de tot aquest moviment, és Ramon Bergadà Benet. L’Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó i el Molí de la Vinya, antiga premsa que pertanyé a les dependències del Monestir, completen l’encant d’una vila que inclou un monestir amb una església, un claustre, una sala capitular i altres dependències dignes de ser visitades.
Jaume González-Agàpito

EZEQUIEL MIRANDA DE DIOS

August 24th, 2016

1. A l’hora de les primeres vespres de la festa de Santa Maria Reina ha mort un fidel que freqüentava, des de fa 25 anys, la parròquia que té el mateix títol marià a Barcelona.
Era magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, pare de tres fills, dues filles i una altra difunta. Fa una mica més d’un decenni que va morir la seva esposa. Ell vivia amb una filla soltera i cuidava un dels fills, disminuït.
Format per la Companyia de Jesús, optà, després, per ser un seglar compromès amb Crist i el seu Evangeli en una Església Catòlica que Ezequiel estimava i seguia fidelment. Home espiritual, amb confessor i director espiritual, amb un ritme de pregària i de contemplació molt exigent i amb una assistència, després d’una preparació personal encomiable, molt espiritual i freqüent de les celebracions litúrgiques.
2. Don Ezequiel tenia una preparació filosòfica i teològica molt notable. Llegia els Pares de l’Església, els documents del Magisteri Pontifici, diversos autors espirituals i no pocs autors senyors en la història de l’espiritualitat cristiana. Coneixia molt bé les obres de Tomàs d’Aquino, Tomàs de Kempis, Ignasi de Loiola, Teresa de Jesús i Joan de la Creu.
3. Era un jurista eminent i un magistrat modèlic pel que fa a l’equitat i a la justícia, sense camp mena de partidisme ni de submissió a altri. Aplicava la llei estrictament, però amb aquella moderació i filantropia que distingeixen al veritable jutge que emet la sentència però sempre considerant que colpeix a éssers humans i febles.
Coneixia, a part de les fonts i les disposicions del dret espanyol, les obres cabdals del Dret Romà, del Dret Canònic i les dels millors juristes de la nostra tradició jurídica. Era tot un expert en Filosofia del Dret i en Dret Natural.
La seva tasca a les diverses audiències i la seva llarga estada a les de Barcelona feu que Don Ezequiel Miranda de Dios, que mai amagava la seva condició de cristià fos anomenat pels magistrats companys seus, pels advocats i procuradors i pel personal subaltern, “Sant Ezequiel”.
4. Fou un cristià valent i coratjós, però també conseqüent. Tots els voluntaris, els necessitats i els cooperants del menjador social “El Pa de Sant Oleguer”, el primer establert en una parròquia a Barcelona ara farà 20 anys, podien veure, no fa massa temps, al Il·lustríssim Senyor Magistrat de la Audiència de Barcelona, una tarda a la setmana, amb un davantal blanc, servir a les dotzenes de pobres a taula i recollint i endreçant tots el atuells.
També els assistents a les Converses de Pedralbes pogueren sentir tres vegades a Don Ezequiel Miranda de Dios parlar de l’Infern, de Jesús el Crist vist per un magistrat i de Terra Santa. Les Converses de Pedralbes, durant més d’un centenar d’elles, tingueren com a participant el magistrat barceloní.
La Parròquia de Santa Maria Reina de Barcelona i el Santuari Diocesà de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes tingueren sempre la presència, l’ajut i el compromís cristià de Don Ezequiel en totes les seves celebracions, actes i accions socials.
5. El dia 23 d’agost, es va celebrar el funeral i es va enterrar al cementiri de Burgos el cos de Don Ezequiel Miranda de Dios. A petició dels sis sacerdots burgalesos assistents va presidir la celebració Mons. Jaume González-Agàpito Granell, rector de Santa Maria Reina de Barcelona.
Al final de l’acte, i no amb poca emoció, el celebrant principal va dir que ara que es beatifiquen i es canonitzen a tants germans i tantes germanes catòlics, pot ser caldria pensar en iniciar els tràmits per a que un seglar, eminent pel seu compromís evangèlic i la seva santedat, fos reconegut oficialment per l’Església Catòlica com model i com a intercessor.
Jaume González-Agàpito

LA CROADA DELS NENS DE L’ANY 1212

August 22nd, 2016

1. Sorprèn avui el cas de dos “nens sants” que, un a França i un altre a Alemanya, intentaren dur a terme una croada de nens i adolescents per conquerir Terra Santa, els dos al mateix any 1212 i de manera independent un de l’altre.
El primer, després del fracàs que no es van obrir les aigües del Mar Mediterrani a Cannes, va acabar ‘desaparegut’. El segon després del mateix fracàs a Gènova, va acabar penjat pels pares dels milers de nens que havia entusiasmat perquè es ‘creuessin’.
2. Avui necessitem d’una croada fantàstica i utòpica com aquestes dues de fa 814 anys?
Necessitem d’alguna cosa que sigui capaç d’entusiasmar als nostres adolescents amb vista a recuperar els Sants Llocs del cristianisme?
La nostra Europa enterbolida, com llavors, pels “nacionalismes – estatals o regionals – exagerats” i per la impossibilitat de la unitat europea, avui a la Unió Europea, llavors en el Sacre Romà Imperi, necessita d’un gran mite que mobilitzi les més joves generacions amb vista a retrobar el naixement del cristianisme en el seu lloc referencial
3. Aquests joves que adoren els seus ídols futbolístics, musicals o motoritzats i els seus similars en altres ordres, necessiten que tota la seva existència sigui condicionada per un gran ideal: el de la restauració del mite cristià en les seves exigències radicals dels seus orígens.
Llavors van ser entre 14.000 o 60.000 segons els sempre dispars i disparatats historiats. Avui, gràcies a la globalització i a la comunicació immediata són, els candidats, uns quants milions.
4. La noblesa ha desaparegut avui, en tots els seus sentits, de la realitat del món concret de l’adolescència.
També els herois patriòtics, els màrtirs de la veritat i els cavallers errants ja no són, per a aquestes generacions “in fieri”, res tangible ni útil.
El capitalisme en totes les seves formes, liberal, liberalitzadora i d’enginyeria econòmica han destruït completament l’ideal ‘burgès’.
L’ideal revolucionari que van proposar Marx i Engels en el “Manifest del Partit Comunista” de l’any 1848 i que van desenvolupar, en el comunisme real Lenin, Trozky i Stalin i que condimentaren Mao i Fidel Castro, a més d’altres líders comunistes a Àsia i en alguns països llatinoamericans, avui és només gairebé res en l’atenció d’algun intel·lectual i la utopia gairebé inabastable d’alguns que ‘poden’ a Grècia i a Espanya.
La Maçoneria, regular i irregular és, com la Lògia Añaza de Tenerife: una cosa curiosa, entretinguda i gairebé irrealitzable per a les generacions adolescents.
L’esport és una altra vegada el “panem et circenses” que ofereixen els poders constituïts en els estats, en la societat i en les xarxes econòmiques. Però per als molt joves són només o el que realment els ‘dis-trau’ dels seus problemes reals o el que els fa somiar: però són també una veritable contradicció des de les exigències socials i personals que comencen a entreveure els adolescents.
Les confessions cristianes apareixen als joveníssims com la gran contradicció entre el que és predicat i el que realment és ofert.
Només la música vendible i arrossegadora és avui una cosa que juntament amb les drogues i els mòbils poden alienar als nens i als adolescents en una realitat ‘virtual’ que els alliberi de la realitat ‘real’.
5. El miracle d’una croada infantil i adolescent per alliberar l’occident de totes les seves contradiccions apareix com una cosa realment alliberadora d’una societat sense ordre, sense sentit, sense pensament i sense transcendència?
Però la gran pregunta és: Podrà el món mundial de 2016 arrossegar els milions de nens i adolescents que estan buscant el sentit de la seva existència cap a alguna cosa realment transcendent?
Sé que això pot ser tan utòpic, miraculós i fracassat com la croada dels nens de l’any 1212?
Però, seria realment alguna cosa també miraculosa que es donés donats i coneguts els seus propòsits utòpics.
Potser en l’any 2016 ens hem d’acontentar en que els nostres nens i adolescents no siguin miraculosos ni sants: potser ja els hem vacunat perquè siguin ‘realistes’, és a dir perquè morin en la realitat de la seva falta de transcendència.

Jaume González-Agàpito

“LES SANTES” DE MATARÓ UTILITZADES

July 28th, 2016

1. Un de la meva comunitat barcelonina em feu la caritat de traslladar-me ahir, en el seu cotxe, a la meva ciutat natal: Mataró. El meu cotxe fa quasi un any que no funciona i el germà volia evitar al seu rector, ja septuagenari, el viatge estival en transport públic, a les 8 hores del matí. Enguany jo volia assistir a la Missa de les Santes i concelebrar. A les 8,35 jo vaig arribar a la Plaça de Santa Anna.
Com l’any passat a la Setmana de Passió, aquest any em fa també mal no sé què a l’esquena i vaig pensar que potser seria prudent prendre un Nolotil comprat en una farmàcia per poder resistir les més de tres hores de la celebració sense que ningú se n’adonés del meu petit entrebanc estiuenc de 2016. Cap de les tres farmàcies visitades estava oberta. Ho vaig substituir amb un cafè en llet a la Granja Caralt: no era bo anar completament dejú post Officium Lectionis et Laudes a Missa. Eren ja les 8,50 del matí.
2. El curt trajecte pel Carrer Nou em feu trobar amics i coneguts. Durant 15 minuts vaig ser informat, per 7 persones diverses, de quasi tots els “desastres eclesials mataronins”. Es veu que la literatura internetística, d’un color i d’un altre, s’ha ocupat àmpliament del tema. Un servidor, que ja es prepara per a morir en la misericòrdia de Déu i en la pau del seu perdó i del meu que sempre he procurat oferir, ja no té temps d’atendre a certes humanae varietates.
3. Vaig pensar que seria bo anar a pregar durant part els més 3/4 d’hora que faltaven per a l’inici de la celebració.
Vaig anar a la tomba del Beat Josep Samsó i Elias. El van matar quasi exactament 5 anys abans de néixer jo, a uns 300 metres de Santa Maria. Durant molts anys i durant les meves vacances estiuenques, vaig ser jo qui celebrava la missa vespertina el dia primer de setembre, aniversari de la seva mort. En els anys ’70 i ’80 a molts capellans no els hi agradava ‘contaminar-se’ amb aquell que van matar els anarquistes.
Allí vaig recordar també el rector francès que havien assassinat, a la seva església parroquial, el dia anterior.
També en vingué al pensament una cosa que, abans d’una celebració en la qual jo era un dels diaques, em digué un altre beat, Pau VI: “el martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però molt dolorós”.
4. A les 9,25 vaig entrar a la sagristia: fora d’un dels vicaris parroquials, totes les altres persones eren la plana major de la Delegació d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona. De bell antuvi vaig pensar que m’havia equivocat de lloc.
Totes les 7 converses del Carrer Nou em feren entendre de què anava la celebració de Les Santes d’enguany: calia apuntalar certes persones i ho feia tot el staff sistaquià! Com que jo sempre he mirat de no judicar ningú, vaig pensar que ells deurien saber el que feien, però, també vaig sentir, que pesi al meu bon propòsit de tornar a participar d’una celebració que jo estimo, allí no em trobava massa bé.
La homilia insistí en l’assumpte. Hi ho feu tan contundentment que a mi em va començar a fer mal, no solament l’espatlla, sinó també el cor.
En tota la celebració, estranyament no es va dir res de la Jornada Mundial de la Joventut que simultàniament s’estava celebrant a Polònia.
5. He deixat i deixo sempre en llibertat a tothom perquè faci allò que creu que ha de fer i ho digui, però, vaig pensar que Pau VI tenia més raó que un sant: “El martiri, a l’Església, a vegades és silenciós, però és molt dolorós”.
En un Mataró quasi totalment secularitzat i descristianitzat i que ha convertit allò que un grup vam decidir en una reunió en el Foment Mataroní en la darreria dels anys ’70: “Les Santes fem-ne la Festa Major!”, en una festa quasi pagana, li cal superar les intrigues, les enveges, els partidismes eclesials i que senti predicar la misericòrdia de Déu. M’agradaria que Santa Juliana i Santa Semproniana intercedissin per Mataró: “Recedant vetera, nova sint omnia: corda, voces et opera!”.
Jaume González-Agàpito

PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ

July 23rd, 2016

1. “Volem un nou país i per això cal un nou partit”. Deia, avui, Artur Mas, en una entrevista informal, al anar a votar per la nova estructuració del seu partit.
Alguns hem recordat tres versos de l’Aquinat en el Sacris Solemniis, l’himne de l’Ofici de Lectures de la Solemnitat del Corpus Christi:

“Vetera recedant,
nova sint omnia,
corda, voces, et ópera.

(Que ho vell vagi enrere
Que tot sigui nou
Els cors, les veus i les obres)”.

2. No obstant. Tot partit necessita allò que va inventar Sant Thomas More: la utopia. A tot país li cal un mite, en el sentit acadèmic del mot.
I jo pregunto als fundadors de la “nova Convergència Democràtica de Catalunya”:
Quina és la vostra utopia?
Quin mite proposeu per al poble català?

3. Alguns catalans , inquiets i preocupats dirien allò que Marc Tul.li Cícero expressava a l’inici de l’Oratio in Catilinam Prima in Senatu Habita:
Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet?
Quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?
Els temps són difícils i durs, però, crec que és molt important, sobre tot quan es fa dissabte, no oblidar que el que ha existit ha existit.
Volem fer realitat una utopia social i política que pugui satisfer els reptes actuals?
Volem fer realitat el gran mite de Catalunya?
Doncs cal acceptar que el que s’ha fet, s’ha fet, i que la història no es rectifica a posteriori.
No sé pas el que serem, però, som el que som i hem sigut.

Jaume González-Agàpito

LA CAPELLA DELS DOLORS DE MATARÓ

July 22nd, 2016

1. Dimecres passat, 20 de juliol, la meva estimada germana, socialista, primera tinent d’alcalde emèrita i, ara, amb 5 llibres publicats, una mena de cronista del Mataró que estimem els mataronins, em deia per Whatsap: “El Sr. Arquebisbe prenent orxata a la granja Caralt”. “A mi també m’agrada molt l’orxata… però no tinc la granja Caralt”. Vaig respondre.
Però, jo devia estar de guàrdia a un Padralbes estiuenc desert i quasi únicament acompanyat per les vacances d’un cap d’estat africà que passa aquest més davant de la nostra entrada pel carrer Miret i Sans. També tenia que rebre al pastor luterà de Barcelona i una seva feligresa amb els quals preparem la celebració a Barcelona dels 500 anys de la Reforma Protestant.
2. Mons. Joan Josep Omella havia anat a Mataró pet inaugurar, amb la presència de la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz i de l’alcalde de Mataró, David Bote, la darrera restauració de la Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró,.
La restauració ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Arquebisbat, Generalitat i Ajuntament de Mataró que han fet possible escometre las importants obres que requeria. Les pintures murals d’Antoni Viladomat que llueixen, ara, en ella constitueixen un llegat únic que podem admirar.
3. Quants records té aquella capella per un mataroní, batejat, confirmat, ordenat de diaca i de prevere a Santa Maria de Mataró i que, ja de molt jove, apreciava i visitava assíduament la Capella dels Dolors, el seu cor, la sagristia, la seva cripta i la magnífica sala capitular.
En aquesta darrera, un quants mataronins, quatre ara preveres i un altre que es feu monjo de Montserrat però que no va professar, férem el nostre compromís d’una vida clerical en comunitat.
Aquell cor on els seminaristes cantàvem les completes, junt amb la comunitat de Santa Maria que constava llavors de 12 preveres, quan hi havia les Quaranta Hores.
La Congregació dels Dolors, ara ressuscitada, però de la que crec quasi no romanen vius només un o dos membres, portava la talla que presideix la capella pels carrers de Mataró a la processó del Divendres Sant.
4. Ara la ‘cultura’ ha donat als servites instauradors de la devoció a Santa Maria dels Dolors a Mataró, a la Congregació mataronina i a Antoni Viladomat el que es mereixien. També als rectors i als seglars que han curat, durant més de 60 anys, d’un llegat molt important per a la història de l’art a Catalunya.
Però, ara, ens manca aquell poble cristià capaç de fer coses com la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Ara es dediquen els cristians a la ‘cultura’ i a altres entreteniments sapiencialment més productius, però l’Església camina per una societat que repugna de la filosofia, de la teologia, del pensament i de la reflexió. La situació político-social catalana i espanyola són un repte constant per proposar una gran utopia humana de ‘convivència’, però també de ‘transcendència’.
Els cristians són conscients de la seva responsabilitat en aquestes hores transcendents per a l’occident?
Jaume González-Agàpito

JORDI PUJOL I EL PARTIT DEMÒCRATA CATALÀ

July 12th, 2016

1. Després del congrés re-fundacional, Convergència Democràtica de Catalunya es dirà Partit Demòcrata Català (PDC). Ara comença la segona estació en una dura batalla interna: triar la direcció executiva.
L’estat d’agitació que ha viscut el congrés del nou Partit Demòcrata de Catalunya ha estat una veritable revolució interna: a través de primàries, el 23 de juliol, alguns volen es vol castigar molts noms i també una direcció que, diuen, està desconnectada de les bases.
Els quadres joves, els ‘renovadors’, els implicats en el poder municipal i alguns cinquanteners crítics volen oposar-se a la llista apadrinada per ‘l’aparell’ i encapçalada per Jordi Turull. Diuen que no es pot vendre un nou partit amb Mas, Munté i Turull al capdavant.
2. Un equip de consens hauria d’estar integrat, pensen alguns, per quadres joves, afins a la cúpula, per dirigents municipals i per membres de corrents més ideològics: els liberals i els socialdemòcrates afins a Josep Rull.
Si no s’arriba a una entesa plural, hi hauria moviments per bastir un projecte al voltant de Marta Pascal i de David Bonvehí. Altres diuen que l’opció de Turull no és del tot ben vista per Mas i Puigdemont. Ens tercers pensen que cal que es pronuncií Miquel Buch del corrent “Moment Zero”. El congrés suara celebrat pot alterar els equilibris i dur-lo al lideratge orgànic.
Diuen els més crítics que s’ha oblidat la creació d’una estructura més horitzontal. Es volen fixar unes regles de joc a l’hora de fer les candidatures que es poden presentar fins dimecres a les vuit del vespre.
El document d’incompatibilitats fa que els membres del Govern no puguin formar part de la direcció executiva, així com tampoc alcaldes que compaginin la feina amb l’acta de diputat.
Puigdemont va adreçar un missatge de pocs minuts als associats al PDC en què els va demanar posar-se al servei del país per culminar el camí “insubornable” cap a la independència. Citant el poeta J. V. Foix, el president de la Generalitat, que va deixar clar que parlava com a càrrec institucional, va indicar: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
3. Alguns ja de certa edat vam posar ja en acte aquesta recomanació del confiter de Sarrià citada pel Molt Honorable President de la Generalitat.
El divendres anterior, vaig dinar amb Jordi Pujol, Francesc Sanuy, Joan Guitart, Maria Eugènia Cuenca, Lluís Prenatefa, Andreu Gispert, Bartomeu Vicens Sagrera i Carles Domingo, en un petit restaurant del carrer Aribau.
Jordi Pujol va respondre a una pregunta, no fàcil, de Francesc Sanuy amb una serenor, una sinceritat i amb un sentit de les exigències de la pròpia consciència que va deixar admirats als altres nou comensals.
El president emèrit de la Generalitat va palesar obertament el seu sentit de culpa en alguna cosa. Però també els ideals que durant diverses dècades l’havien mogut i motivat.
4. Un servidor, el tercer més jove de la reunió, em vaig atrevir a dir que una cosa és el sentit de culpa i una altra la infracció legal, car “De internis nemo iudicat”. Un episodi de Alfred Hitchcock Presents de 1988, intitulat Prosecutor, exposa, en el llenguatge característic del factòtum de la sèrie, perfectament el que jo volia dir. És el conflicte entre un fiscal immoral i un criminal moral i de consciència exigent davant de la llei vigent i d’una sentència de la judicatura.
També vaig dir, però, que no ens és lícit fer la “Damnatio memoriae” de 23 anys d’una presidència de la Generalitat, ni de qui, en acabar el seu darrer mandat, es va retirar de la primera línia política i va deixar la direcció del partit en mans d’Artur Mas, tot i que va continuar com a president de CDC i va ser nomenat “President Fundador de CDC” i que, el 2008, fou proclamat de nou president de CDC, càrrec que mantingué fins a l’any 2012, quan passà a ser president honorari de CDC.
Tot això, també per als que, com jo, som de la “diàspora exterior” és quelcom que cal no oblidar.
5. El 25 de juliol de 2014, Jordi Pujol Soley va confessar, per mitjà d’un comunicat personal, que havia mantingut durant 34 anys, incloent els 23 en què va ser president de la Generalitat, “diners ubicats a l’estranger” provinents d’una deixa del seu pare, Florenci Pujol i Brugat, i que no els havia regularitzat perquè no “va trobar mai el moment adient”. El cas, després de tota una inacabable sèrie d’episodis i d’investigacions, es troba actualment sota investigació judicial. Jo crec que quan s’emetin les sentències serà judicat tot plegat i seran castigats els culpables.
Però jo i més d’algun dels assistents a aquell dinar, escoltant i parlant, ens preguntàvem a on aniria a parar tot allò que començava aquella tarda al Centre de Convencions Internacional de Barcelona, a tocar del Fòrum.
A taula teníem l’origen i molts dels protagonistes de Convergència Democràtica de Catalunya. Allò ens enamorava? No ho sé.
El que començava aquella tarda ens exaltava? Doncs, no. Més aviat ens preocupava i no poc.

Jaume González-Agàpito

MY DEAR WATSON

July 8th, 2016

Aquell geni del suspense en l’absurd de la incongruència i del ridícul de les solències de la societat occidental que fou Alfred Hitchcock, en un dels seus relats setmanals intitulat My Dear Watson, va voler fer el mateix amb els personatges de Sir Arthur Conan Doyle.
Jo l’admiro quan, al You Tube i fumant la meva pipa, em relaxo veient-ne un o dos a l’Hora de Sexta que, en català és la de Nona, per sortir de la quotidianitat no sempre apassionant de la nostra existència.
Però, el l’episodi intitulat My Dear Watson m’ha defraudat. Hitchcock no arriba a atènyer, en ell, la sagacitat irònica i punyent de Doyle. Més aviat em sembla que, en ell, passa com amb els nostres polítics, d’aquí i d’allà. Volen ser, semblar i, ensems, criticar Napoleó, Lenin, Hitler, Mussolini, Stalin, Roosevelt, Churchill, Mao, Adenauer, i tants d’altres. Però, en realitat, són únicament una caricatura del que volen ésser, semblar, defensar o criticar.
Com que no hi ha utopia, no hi ha contingut, no hi ha heroisme i no hi ha servei real al poble. No hi ha res que pugui crear la mitologia necessària per forjar quelcom sòlit i concret. A Catalunya la única mitologia, millor religió general i indiscutible, és el Barça. En altres latituds i estaments és el reial Madrid.
La pregunta és: Tot això on realment va a parar?
“Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!”
(Dante Alighieri, Divina Comedia, Inferno. Canto I, vv. 4-6).

Jaume González-Agàpito

ARQUEBISBE OMELLA: MIG ANY

June 26th, 2016

1. El 8 de novembre de 2015 vaig publicar a “La Vanguardia” l’article Venç a Barcelona el Papa Francesc.
En ell jo deia “El Papa Francesc volia per a Barcelona un veritable pastor, com ell mateix proper a les seves ovelles i evangèlicament correcte. […] el Papa Francesc ha imposat el seu candidat contra vent i marea. [..] Serà Juan José Omella Omella el nou arquebisbe de Barcelona. El Papa el coneix i l’aprecia molt. Sap que és un home evangèlic, un pastor veritable i un clergue compromès en la pastoral social. A més, Omella parla català, ha residit a Catalunya i té família aquí. […] Però hem d’afirmar que l’exigència evangèlica papal respecte al nou arquebisbe de Barcelona ha triomfat per sobre dels interessos, de les ideologies, de les teologies i dels papanatismes nostrats. Ara el ‘miracle’ del Papa argentí ja s’ha produït. Un altre miracle també: el tenir a Barcelona un arquebisbe evangèlic i evangelitzador”.
2. Avui mateix fa mig any que Mons. Joan Josep Omella va prendre possessió de la seu barcelonina a la Catedral de Barcelona.
Han estat sis mesos molt positius per al nou pontificat d’Omella.
El clergat barceloní està generalment content amb el nou arquebisbe. Aprecia la seva proximitat. La seva senzillesa. La seva intuïció, la seva intel·ligència i la seva valentia. També la capacitat que té d’afrontar personalment i directament els problemes. Valora la seva honestedat. Molt també la seva pietat i l’ésser palesament un home que creu en Déu i que segueix apassionadament Jesucrist.
Els catòlics seglars l’han rebut molt bé i, cada vegada més, aprecien aquest home que, amb mots molt planers, predica “el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist”, com deia Blaise Pascal. A tot arreu Mons. Omella és rebut amb afecte i amb molta estima.
Els no-catòlics, en general, el respecten i aprecien aquest nou pastor d’estil bergoglià que no té res d’agrair a les coordenades del poder polític i econòmic de casa nostra.
3. A alguns ha molestat el que ha dit sobre les obres d’art dipositades en el Museu Diocesà de Lleida, sobre la Conferència Episcopal Tarraconense que va inventar un altre arquebisbe de Barcelona: Mons. Marcelo González Martín i alguna coseta més. Però, tot plegat és peccata minuta.
A altres, catòlics i clergues, preocupa que no hagi ja desmuntat el tinglat que regeix les diverses institucions de l’Arxidiòcesi de Barcelona. Però, crec que no perceben que és intel·ligent el que vol conèixer personalment i directament les persones i les institucions. Els que sempre tenen pressa no van per bon camí.
4. En general, crec, que els catòlics barcelonins estan contents amb el seu nou arquebisbe. Crec que esperen molt d’ell, però, que també han capit que cal anar caminant amb realisme i amb veritat per assolir aquella Església que ens va proposar el Concili Vaticà II i que el Papa Francesc ha sabut tan bé personificar i potenciar.
Mons. Joan Josep Omella, que el dia 29 rebrà, de mans del Papa, el pal.li de metropolita de Barcelona és realment una benedicció per a l’Església de Barcelona.
Jaume González-Agàpito

BREXIT

June 24th, 2016

1. La mitologia, contra el que pensen els ‘racionalistes’ actuals, és el gran factor que mou realment els pobles. Els “racionalistes il·lustrats” ho sabien i per això van inventar allò de “tot per al poble però sense el poble”. Els qui van proposar la “democràcia votant” crearen en el vot majoritari el postulat irrenunciable per a la “societat lliure i feliç”.
La realitat, però, és molt més crua. Són els qui controlen realment el poder econòmic, amb tots els seus derivats, els qui condicionen la història real, amb totes les contradiccions i trapelleries imaginables, de la ciutadana i del ciutadà per als quals “el mercat” és allà on van a comprar o vendre el menjar, el veure i tots els productes necessaris per els serveis.
2. El “Regne Unit” és una gran i potent mitologia. Tan bonica com ho manifesten la Cambra dels Comuns, la dels Lords, la regina nonagenària i el seu govern. Allí on ha dominat històricament ha deixat un bon record, al contrari del que va passar amb el que feu el Regne de les Espanyes i de les Índies.
Els mètodes, però, també foren molt diversos. La política ànglica fou molt concreta, molt utilitarista, molt pràctica i molt benèfica per als interessos econòmics dels súbdits de la seva Graciosa Majestat. Tot, des de l’Absolut transcendent fins a l’ús dels encenedors, és discutible i és opinable. No ho és, però, la mitologia del Regne Unit. Des de Elisabet I d’Anglaterra això ha estat una realitat pròspera i triomfant fins al llarg regnat d’Elisabet II.
3. Avui, en el segle XXI, ha començat una nova època de la humanitat. Un estat nacional no pot solucionar els problemes en un món intercomunicat i interdependent. La Unió Europea ha estat una proposta que volia ser vàlida. Però és una proposta que encara no ha resolt la ambivalència, quan no la contradicció, entre la ‘Unió’ i els estats històrics i consolidats.
D’entrada la Unió Europea semblava útil per a molts estats. Per alguns era útil, però, amb moltes correccions concretes i protectores.
El referèndum sobre el Brexit que va proposar el Primer Ministre britànic semblava el súmmum de la democràcia del vot. Però, va oblidar la mitologia britànica. Proposar el restar o el sortir de la Unió Europea al usuari dels mercats d’abastiment del Regne Unit ha estat la contradicció de qui ha ignorat la mitologia del Dieu et mon Droit.
Jaume González-Agàpito