ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

JOSEP MONELLS, “BON PASTOR” PROTESTANT

1. Josep Monells va néixer a Vilanova de Bellpuig, l’any 1934 i hi va restar fins a l’any 1949: en aquell poble hi havia molta ‘religió’ i poc cristianisme! Pau a l’Areòpag, cfr. Act, 17, 23, deia
“Perquè, tot passant i contemplant els vostres llocs de culte,
fins he trobat una ara en la qual hi havia escrit: Al déu no-conegut.
Doncs bé, el que venereu sense conèixer, jo us l’anuncio”
2. Aquesta recerca del Déu viu va ser present en el noi de 15 anys que, a Barcelona, cercava col·locar-se.
“Si existeixes, revela’t a mi,
fes-te conèixer
de manera que jo tingui la seguretat de que estàs en mi…”,
Pregava al Déu no-conegut Josep Monells, un dissabte al vespre, al número 16 del carrer Sant Cristòfol del barri de Gràcia de Barcelona.
L’endemà, diumenge, a les 18,45 de la tarda deia a l’església del passatge Nogués de Gràcia:
“Jo accepto Jesucrist com al meu Senyor i Salvador”.
Era el 18 de març de 1949.
Exactament 14 mesos després jo, que vivia, també al carrer Sant Cristòfol número 14, però, de Mataró, el 18 de maig de 1950, feia un pas significatiu en la meva infantesa i en la meva família “no-de-missa”: la meva Primera Comunió.
3. Per nosaltres, la icona del Déu no-visible era Jesucrist com diu Pau als colossencs (Col, 1, 15):
“Ell és imatge del Déu no-visible,
Engendrat abans de tota creació”.
4. La semblança de Déu ha estat el punt de partida i la causa final tal com ja
PINDAR, Frag. 131 b (96), deia fa quasi 2.500 anys:
“El cos segueix l’omnipresent mort,
resta, però, en vida la semblança (eídolon) del vivent:
perquè solament ell és diví
ell l’eídolon reposa,
mentre obren els membres,
però, molt sovint mostra en el somni
el futur a qui està dormint “.
Josep Monells i molts altres voleiem despertar l’eídolon diví que Déu a posat en nosaltres.
5. L’Escala de Jacob és una escala que porta al paradís i que, segons narra la Bíblia (Gènesis 28, 11-15), Jacob va veure durant un somni.
“T’estendràs a l’est i a l’oest,
i al nord i al sud,
i totes les famílies de la terra seran beneïdes amb tu
i els teus descendents.
Jo sóc amb tu i et protegiré allà on vagis,
i et faré tornar a aquesta terra.
No et deixaré fins que no hagi complert tot el que t’he dit”.
Josep Monells va voler pujar per l’Escala de Jacob i va voler indicar-la i ajudar a pujar-la als qui anunciava el Déu no-conegut: seria un “bon Pastor” de l’Església protestant.
6. Jacob i Josep Monells van haver de lluitar amb l’àngel. L’àngel els hi va donar un nom nou: ‘Israel’ que vol dir “Déu lluita”. També els va dir “Has vençut Déu i els homes”. Però, l’àngel no els va dir el seu nom.
Lluitar ha estat tota una vida d’amor i de fidelitat a Déu per part del Pastor Josep Monells. Calia fer conèixer aquell “nom que està per damunt de tot altre nom” (Fil 2, 9). I el nom de Déu és Jesús el Crist.
7. Josep Monells, als 84 anys, està malalt. Dimarts va tornar de “La Mútua” de Terrassa. Està a casa seva, a Valloreix. Aquest Pastor protestant, enamorat de Jesús el Crist, rep a tothom. A tothom parla, envoltat dels records de la seva esposa i acompanyat d’una o d’un dels seus 7 fills, del “nom que està per damunt de tot altre nom”: Jesús el Crist, Nostre Senyor.
Jo, també vell i un xic malalt, el vaig visitar abans d’ahir. Vaig trobar el gran amic de sempre i el testimoni constant de l’Amor que ens enamora: el Déu viu.
Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito

LA PATRONA DE BARCELONA

1. Elogi de la virginitat. A la generació de la Dama de les Camèlies i de La Traviata, li va costar entendre el valor de la virginitat cristiana. El que defensaven Alexander Dumas i Giuseppe Verdi, els hi semblava, en canvi, intrínsecament dolent a certs ultra-tomistes moralitzants. Benet XVI, en la seva encíclica “Deus Caritas Est”, en fa una altra lectura. El que sent l’home en la recerca del plaer sexual, que altra cosa no és que la recerca de la felicitat (si pogués ser fins a la sublimitat), és un impuls fonamental de la naturalesa humana, però greument desenfocat. L’amor en la seva categoria més sublim és Déu mateix. La recerca de l’amor total i gratuït és el cor de la vida cristiana. La virginitat, en tota la història de l’Església, és aquella forma de vida ascètica que consisteix en la renúncia total a l’exercici físic de la sexualitat. La virginitat es considerada per molts únicament com una situació d’integritat física que sol aplicar-se al gènere femení. Però, en el cristianisme, com en altres moviments d’espiritualitat i de ‘filosofia’ de la Grècia antiga, es pensava més en la integritat d’una forma de vida coherent amb un ideal transcendent. És el que Tertulià, per als homes, anomenava la ‘singularitas’ dels ascetes (Exhort. castit. 1, 1; cfr. també Pseudo-Cebrià, De singul. cler.). L’home, imatge de Déu, es fa, per la castedat, semblant a Déu.
2. La virginitat signe ‘escatològic’ (en sentit teològic). La virginitat va tenir seguidors des de les primeries del cristianisme. Molts homes i dones de tota condició, des de la seva infància, es mantenien ‘purs’ durant tota la seva vida (Justí, 1 Apol. 15; Atenàgores, Legat. 33; Tertulià, Apol. 9; Eusebi de Cesarea, HE V, 24, 2). La virginitat es col·locava en el context ‘escatològic’ de la resurrecció. La virginitat, com a forma de vida, s’entén perpètua, no temporal, i no és una “morum pudicitia, sed annorum” (Ambròs, De virginibus 1, 4, 15). Ambròs, com tots els Pares de l’Església, reivindica la naturalesa interior i espiritual de la virginitat cristiana, que s’abraça per amor de Déu. Així és signe del “Regne de Déu” en aquest món. Evidència de que hi pot haver un amor més fort que el ‘provisional’ entre home i dona.
3. Motivació de la virginitat. En els escrits de l’antigor cristiana la virginitat té una motivació bíblica: està inserida en la “història de la salvació”, de on brolla el seu significat. El Regne de Déu és realitza en la persona del Crist verge: qui professa la virginitat està en sintonia amb el Regne de Déu (Mt 19, 12). Amb Crist han començat els nous temps, però encara no han arribar a la seva plenitud. La virginitat dels cristians és un signe més de l’arribada del Regnat de Déu. Els signes són realitats presents i futures. El matrimoni, en canvi, per als cristians, és una realitat provisional. L’antítesi matrimoni-virginitat no és de natura filosòfica, sinó l’expressió de la dialèctica present/futur de la història de la salvació. El matrimoni es col·loca encara en l’ordre provisional destinat a desaparèixer. La virginitat, en canvi, és l’anticipació de l’ordre nou, quan “la figura d’aquest món haurà desaparegut” (1 Cor 7, 29-31). Es relativitzen els valors terrenals, entre els quals hi ha el matrimoni. Déu és el centre de tot ascetisme. Mentre coexisteixin el present i el futur, la virginitat és facultativa, i lícit el matrimoni. Aquest últim es propi del temps present, l’altra del futur que s’espera. D’aquí la superioritat de la virginitat sobre el matrimoni perals cristians. Representa un ideal ‘nou’, ‘messiànic’, essencial al cristianisme. Però és viscuda en la humilitat (Ignasi d’Antioquia, Polyc. 5, 2).
4. Virginitat i martiri. L’ideal de la virginitat, com a consagració, és completament desinteressat. Completament gratuït. Així serà el complement essencial de la vida contemplativa cristiana. La virginitat no està ordenada a cap finalitat pràctica de servei, menys encara és la simple condició per a rebre el servei ordenat a l’Església. A l’Església d’occident els clergues són elegits únicament entre els qui ja han fet l’opció de la virginitat. Aquesta no és imposada com un afegitó canònic. Representa per al clergue la vivència, en la seva persona, del Regne de Déu que ell predica. És un testimoni ‘martirial’ del seu lliurament absolut a Déu. I és que la virginitat està acomunada amb el martiri a la història de l’Església. ”Verge i màrtir” no és la constatació de l’estat civil de una màrtir. És la constatació de d’absoluta coherència entre la seva consagració a Déu i el seu testimoni absolut, amb la donació fins i tot de la seva vida biològica. El o la verge consagrats a Déu poden, amb més facilitat, afirmar la radicalitat martirial del seu cristianisme. Avui és Santa Eulàlia de Barcelona: els cristians barcelonins han captat el que aquesta verge/martir significa per a la vida cristiana’
Jaume González-Agàpito

EN DERECHO DE INTERNIS NEMO IUDICAT

1. Yo estudié mi licenciatura en Derecho Romano en la Pontificia Universidad Lateranense! Allí también obtuve mi licencia en Derecho Canónico. A esos se les llamaba, cuando la gente sabía latín, licenciados in utroque iure. Después obtuve la licenciatura y, Summa et Magna cum Laude, el doctorado en Derecho en la facultad propia de una universidad pública española. Me pavoneo de ello para decir aquí algo que quizás sé in ‘tribus’ iuribus.
Lo digo hoy que, con tanto ‘sabio’ gobernante in saecularibus et in ecclesialibus. Allí, en Roma, con grandes maestros en el Derecho Romano, aprendí algo muy importante: “De internis nemo iudicat”.

2. En el aberrante positivismo jurídico en el que muchos andamos inmersos y algo ahogados, ese aforismo jurídico quizás no tiene sentido. Quizás porqué, aunque magistrados, fiscales, procuradores, abogados y algún jurista, citan eslóganes jurídicos en un latín pronunciado a la castellana, no saben, muchas veces, lo que dicen o dicen sólo lo que aprendieron de memoria cuando eran jóvenes.
Algunos tienen el coraje, sin ser iusnaturalistas puros y redondos, de leer todavía a Samuel von Pufendorf en ese libro De Iure Naturae et Gentium, que publicó el año 1672 y del que alguno tenemos, en casa, la edición nova del 1716. En el libro I, capítulo II, apartado 2, leemos: “Demostrare igitur nobis est, rerum propositarum certitudinem necessariam e certis principiis tamquam suis causis indubitato cognoscendam syllogistice deducere” (página 21). Que “en cristiano” quiere decir “Consecuentemente hemos de demostrar la necesaria certeza de las cosas que nos han propuesto y que se han conocido a partir principios ciertos deducidos de manera indudable y de manera silogística a partir de sus causas”.
Esa certeza que Pufendorf proponía obtener en el siglo XVII, sería bueno que también la desearan, la buscaran y se la impusieran los magistrados, los fiscales, los abogados y los procuradores que tenemos hoy en los tribunales de los que trata el Título VI, artículos 117-127 de la Constitución Española de 1978.

3. El artículo 117, 1 de la Constitución Española dice: “La justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey por Jueces y Magistrados integrantes del poder judicial, independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ley”.
Ello representa afirmar que el ‘pueblo’ es el soberano y la fuente de la justicia. El rey es la personificación del detentor de la soberanía y quien da su nombre para que, en él, Jueces y Magistrados administren la justicia. Ellos son el “poder judicial”. Son personalmente independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente al imperio de la ‘ley’.
Independientes a quo, in quem, ad quem, per quem y pro quo. Inamovibles rationum non legalium causa. Responsables coram soberano, scilicet populo et coram legibus. Sometidos al imperio de la ‘ley’ y no al imperio del poder administativo o ‘poder’ político.

4. El artículo 124, 1, de la Constitución Española dice: “1. El Ministerio Fiscal, sin perjuicio de las funciones encomendadas a otros órganos, tiene por misión promover la acción de la justicia en defensa de la legalidad, de los derechos de los ciudadanos y del interés público tutelado por la ley, de oficio o a petición de los interesados, así como velar por la independencia de los Tribunales y procurar ante éstos la satisfacción del interés social. 2. El Ministerio Fiscal ejerce sus funciones por medio de órganos propios conforme a los principios de unidad de actuación y dependencia jerárquica y con sujeción, en todo caso, a los de legalidad e imparcialidad”. El articulo 126 dice: “La policía judicial depende de los Jueces, de los Tribunales y del Ministerio Fiscal en sus funciones de averiguación del delito y descubrimiento y aseguramiento del delincuente, en los términos que la ley establezca”. Y el articulo 127: “1. Los Jueces y Magistrados así como los Fiscales, mientras se hallen en activo, no podrán desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos. La ley establecerá el sistema y modalidades de asociación profesional de los Jueces, Magistrados y Fiscales. 2. La ley establecerá el régimen de incompatibilidades de los miembros del poder judicial, que deberá asegurar la total independencia de los mismos”.

5. Visto todo ello, vuelvo al aforismo romano De internis nemo iudicat. Interna/internum no quiere decir aquí la moral. De ella trata, en el libro De Iure Naturae et Gentium arriba citado Samuel von Pufendorf, larga y profusamente, en el primer capítulo del primer libro.
De ella no se ocupan demasiado hoy los juristas y los filósofos del Derecho.
Aquí se quiere decir, con internis, que no es objeto de la norma jurídica y, consecuentemente, del que juzga y del que investiga para el que juzga, lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica.
Ello comporta que se juzgan los hechos y no lo que uno cree, piensa, profesa, sostiene y defiende y que no ha traducido en los actos externos y verificables que son objeto de la norma jurídica. Ello es importante también para ustedes, señores ‘políticos’, separatistas y unionistas.

Jaume González-Agàpito

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

“CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA DE 1978. ARTÍCULO 155
1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”,

L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA EN LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017

Ad primum
Catalunya és una comunitat autònoma
Concedo

Ad sequndum
Catalunya no ha complert les obligacions que la Constitució i altres lleis li imposaven.
I ha actuat de forma que ha atemptat greument a l’interès general d’Espanya.
Concedo, in mente litigantis

Ad tertium
El Govern [de l’Estat espanyol] ha fet un requeriment previ al President de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Ha estat atès, diu la Generalitat, però el Govern de l’Estat Espanyol ha considerat que no s’ha atès al que demanava.
Concedo

Ergo:
El Govern de l’Estat Espanyol considera que:
1. Amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat,
2. podrà adoptar las mesures necessàries per obligar a la Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
3. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
Concedo, in mente litigantis

ADMETENT QUE S’HA DONAT EL QUE ES DIU, IN MENTE LITIGANTIS, EN ELS TRES PRIMERS PUNTS, S’EXAMINA LA CONCLUSIÓ:

1. Es pot demanar l’aprovació per majoria absoluta del Senat. No hi ha cap dificultat en contra.

2. I es podran adoptar las mesures necessàries. No hi ha cap dificultat en contra.
1) “Mesures necessàries” és una expressió general i no concretada en la norma constitucional.
2) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir qualsevol mesura, fins i tot aquelles mesures que signifiquin modificar les institucions i els càrrecs que han optingut la majoria dels vots dels ciutadans.
3) Cal fixar si “mesures necessàries” vol dir suplantar amb la designació directa i sense el vot dels ciutadans les funcions i els titulars amb persones del Govern de l’Estat o designades directament per ell.

3. Per obligar a aquella Comunitat Autònoma de Catalunya al compliment forçós de les predites obligacions o per la protecció de l’esmentat interès general.
1) Es tracta d’aconseguir que la Comunitat Autònoma de Catalunya compleixi les obligacions infringides.
2) També que la Comunitat Autònoma de Catalunya protegeixi l’interès general que postula la Constitució

4. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat 155, s. 1 de la Constitució el Govern [de l’Estat Espanyol] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
1) El Govern de l’Estat Espanyol pot donar instruccions a les autoritats de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
2) Cal aclarir que ‘instrucions’ no vol dir suplantar, substituir i retallar les competències que les institucions i del titulars d’elles garantides per la Constitució Espanyola i pel Estatut d’Autonomia de Catalunya.

DONADA LA RESOLUCIÓ DEL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL DEL 21 D’OCTUBRE DE 2017 EN LA QUAL ES VOL:
1. Deposar el President de la Generalitat
2. Deposar tots els Consellers
3. Deposar tots els alts càrrecs de confiança de la Generalitat
4. Intervenir en l’economia
5. Intervenir en els Mossos
6. Intervenir en la Radio i la TV catalanes.
7. Que el Parlament de Catalunya no podrà proposar ni investir a ningú.
8. Que el Parlament de Catalunya no pugui tractar els afers contraris a la Constitució, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a les lleis vigents.
9. Que el Parlament de Catalunya haurà d’obtenir l’autorització del Senat per tractar segons quins afers.

ES PREGUNTA:
1. Hi ha fonament jurídic i legal per a que totes les mesures que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 20 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya es puguin identificar amb les ‘mesures’ previstes en l’article 155, 1) de la Constitució?
2. Aquestes ‘mesures’ que el Govern de l’Estat Espanyol, en el Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya, són el compliment del que disposa l’apartat 2) de l’article 155 de la Constitució?

ES RESPON:
1. Ad primum: No
2. Ad sequndum: No
3. Caldrà recórrer al Tribunal Constitucional per a que es posicioni respecte a la interpretació que el Govern de l’Estat Espanyol, en les resolucions del Consell de Ministres del 21 d’octubre de 2017, ha proposat per aplicar a la Generalitat i al Parlament de Catalunya coincideixin amb les ‘mesures’ de les que parla l’article 155 de la Constitució Espanyola.

Jaume González-Agàpito
Doctor en Dret
Advocat n. 10.695 del Col.legi de Barcelona