?>

PUIGDEMONT: “FIDES SINE OPERIBUS MORTUA EST”

September 28th, 2016

1. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya avui, en el seu discurs al Parlament de Catalunya, ha citat l’Epìstola Iacobi del Nou Testament, en la seva versió ‘vulgata’ i en el seu verset 2, 26b: “fides sine operibus mortua est”, segons un text paleogràfic insert en un mur de la seu presidencial de Plaça de Sant Jaume.

2. La ‘fides’, entesa com a “element de justificació”, inici de salvació i gracia de regnat (i que em perdonin els teòlegs de qualsevol confessió cristiana si em permeto un ús analògic, irònic i in-transcendent de la terminologia soteriològica) que avui té Catalunya, quasi en la mitat dels seus homes i dones, avui és evident.
Ho demostra avui també “el problema catalán” que ara mateix encara és l’”eschandalon” que fa, al Congrés dels Diputats d’Espanya, que els de centre-dreta i els de centre-esquerra, en totes les seves varietats i variacions, no trobin el bosó de Higgs que expliqui i possibiliti, en aquell “Gran Colisionador de Hadrons (LHC)” que ha diferència del suís és d’una lentitud capaç d’impacientar a qualsevol pacient seguidor, per explicar i assolir una solució vàlida “hic et nunc” per a l’Estat espanyol.

3. Les “opera”, en llatí plural d’”opus”, a Catalunya hi són. La seva enumeració i la seva entitat no és pas tasca nostra fer-la, l’ha fet, breument però apologètica, el Molt Honorable dissertador.
Si són mortes o no ho diran demà els parlamentaris catalans en la seva votació.

4. Avui, però, Puigdemont ha demanat, realment, la seva vera i pròpia re-validació.
La seva revalidació comporta, Puigdemont ho ha declarat explícitament, la independència de Catalunya en els pròxims 9 mesos.
Independència que comportarà inexorablement o un referèndum o un referèndum. Sense cap altra sortida.
Referèndum que, ha dit Puigdemont, serà sempre d’acord amb la llei: o pactat, d’acord amb la llei espanyola, o no pactat, d’acord amb la llei catalana.
Això pressuposa l’aprovació dels pressupostos. Sinó hi hauran noves eleccions.

5. Tot plegat presenta un futur no fàcil que portarà a una sèrie de situacions que, ab ovo, són difícils de profetitzar en totes les seves conseqüències.
1. Conseqüències que, a Catalunya, tenen dues versions diverses: la radical de la CUP o la gradual (hisenda, seguretat social i llei transaccional) dels altres independentistes.
2. Conseqüències que, sempre a Catalunya, requeriran la clara afirmació o el refús explícit de la independència.
3. Conseqüències que a l’Estat espanyol tindran el refús de tots els partits ‘unionistes’.
4. Conseqüències, que a l’Estat espanyol comportaran: a. Al PSOE i els seus “partits regionals” no poques incerteses i conflictes; b. A Podemos pas a unes noves, però, diverses solucions; c. A Ciutadans un refús ja anunciat; d. Al Partit Nacionalista Basc el respecte, però, no el seguiment a Bascònia i a Madrid; e. Al PP el que ja he dir al número 3.

6. Comença, doncs, a Catalunya un temps de 9 mesos, no pas fàcil, per a molts afers, persones jurídiques, institucions, empreses i per a les persones físiques. Però que tampoc no serà fàcil per a les ideologies, els partits polítics, les institucions acadèmiques i culturals i molts altres grups que ara no puc enumerar.

Jaume González-Agàpito

LA ECLESIOLOGIA BIZANTINA

September 24th, 2016

1. L’Església d’Orient té la peculiaritat de connectar-nos amb tota naturalitat i facilitat amb l’Església patrística. La dels segles IV-IX: l’Església dels grans Concilis.
Una característica seva és el fort subratllat de la sinodalitat(1). Es podria resumir aquest pensament dient amb Sant Joan Crisòstom: “Ekklesía synódou estîn ónoma”. La sinodalitat és una dimensió inherent a la natura mateixa de l’Església, en¬tesa com comunió, i de forma rellevant, a la natura del ministeri episcopal. La seva estructura ontològica provindria del principi de “comunió” que paradoxalment acaben de descobrir i revaloritzar els eclesiòlegs llatins. El principi de comunió postula la immanència de la dimensió universal en l’Església local així com de la di¬mensió local en la universal. La sinodalitat s’origina en el fet de que tots els bisbes, com caps de les esglésies loca¬ls, participen del carisma del testimoniatge de la veritat expressada en la sinodalitat. La sinodalitat, essent la dimensió operativa de la communio ecclesiarum, es realitza en el sentit més ple en el exercici del ministeri episcopal. S’expressa de forma plena i suprema, vàlida per a tota l’Església, en l’activitat col·legial del coetus episcopo¬rum i es realitza amb un valor vinculant, limi¬tat a l’àmbit geogràfic que aplega, en l’activitat ordinària de cada un dels bisbes. Es plasma en el Sant Sí¬node Patriarcal i en la participació dels laics en les eparquies i en les parròquies.

2. En aquest sentit és molt característica la concepció de l’episcopat en la tradició bizantina. El P. Olivier Rousseau, de l’estimada comunitat de Chevetogne, ho va expressar magistralment en un article, aparegut l’any 1960, a la revista “Irenikon”. A l’Orient, el bisbe és la imatge vivent de Déu Pare. És per aquest motiu que, quan ell no presideix la celebració de l’Eucaristia o de l’Ofici Diví, la càtedra queda buida, no l’ocupa ningú visible, perquè en ella hi ha present, encara que invisi¬ble, el misteri de Déu(2). Això que podria semblar una curiositat litúrgica, és, en canvi, molt important si es compara amb la tradició llatina del bisbe successor dels apòstols i “Vicarius Christi”(3). Fou a partir d’aquesta i d’altres singularitats que s’anà plasmant una mena de dicotomia eclesiològica entre ambdues tradicions teològiques i llur respectiva evolució. Com diu Jonh Meyendorff, l’Església d’Orient “no va tenir l’ocasió o el desig de participar en una con¬cepció vicarial respecte a Crist del munus episco¬pal(4). Simplement no es va acceptar l’ús que el papat, potenciat, a partir del segle XI, feu de la tradició exegètica de Mt 16,18ss.; Lc 22,32ss.; i Jn 21,15-27, encara que el rol per¬sonal de Pere, com la roca sobre la qual està construïda l’Església, fou reco-negut, durant molt de temps i abans de que la polèmica distorsionés la qüestió, pels escriptors eclesiàstics bizantina(5).

3. Aquesta posició que, des d’una angulatura catòlica, pot ser vista com un simple recurs doctrinal de fonamentació de la diversitat, està arrelada, en canvi, en quelcom molt peculiar i propi de la tradició bizantina: el concepte de “Tradició viva”. La Tradició que va tenir i te un paper tan rellevant en la dogmàtica catòlica i orto¬doxa, no és vista a Orient como un “depositum” estàtic de formulacions doctrinals, o com un fons documental de textos que sostenen la praxis doctrinal, existencial i celebrativa de cada una de las dos branques del cristianisme antic. El concepte “ortodox” de “tradició vivent” predica quelcom molt més intere¬sant: és la mateixa vida de l’Església, el seu exis¬tencial personal i col·lectiu, la qual representa una epifania de l’ésser mateix de l’Església santa. L’Església, guiada i orientada pel Pneuma Sant, plasma en la seva vida mateixa el contingut de la seva essència i del seu ser.

4. Una altra peculiaritat de la Ortodòxia és el fort subratllat del concepte apofà¬tic de Déu(6) i la seva concepció de la Trinitat que va de la distinció de les persones (dada neotestamentària) a la unitat de llur ser (essentia per als llatins), amb un fort subratllat de la “fontalitat” del Pare, que va condicionar no pas poc la posició de l’Orient en el conflicte sobre el Filioque.
També hem de reconèixer la gran aportació de l’Orient bizantí a la Pneumatologia. L’Esperit sant, del qual diuen que va dir Pius XII que era el gran desconegut (evidentment a l’Occident), és a l’Orient un element essencial i capital de la seva concepció teològica(7).
La cristologia es, a Orient i com va reclamar per a l’Occident el cardenal Ch. Journet, en el seu llibre L’Église du Verbe Incarné(8), i en innombrables articles, l’eix de l’antropologia teològica i de la mariologia. Des d’on es va a parar, essent conseqüent, a la concepció de la sacramentalitat com una mistagoria partici¬pativa del misteri de la divinització de l’home.

Jaume González-Agàpito

Notes
(1) El Dr. S. PIÉ, en un opuscle que reprodueix la lliçó inaugural que va pronunciar a l’apertura del curs 1993-1994, a la Facultat de Teologia de Catalunya, ha estudiat aquesta perspectiva. Vegi’s també l’obra col·lectiva Le concile et les conciles. Contribution à la vie conciliaire de l’Église, Chevetogne, 1960.
(2) Cfr. a propòsit d’això, cfr. l’interessant i ja clàssic article del P. K. Rahner publicat en el primer volum dels seus “Escritos de Teología”.
(3) Com és ben sabut, l’expressió era comú, aplicada als bisbes i emprada per ells mateixos, en l’Església africana pre-nicena i en la immediatament posterior al primer concili.
(4) Cfr. La Teologia de bizantina. Svilupi storici e temi dottrinali, Casale Monferrato, 1984, p. 120.
(5) Cfr. FOCI, Homilía I, cfr. C. MANGO, The Homilies of Photius, Cambridge, 1958, p. 50.
(6) Aquesta noció, avui adquirida i digerida en les facultats teològiques catòliques, era com estranya i inquietant fa només tres decennis. Per a mostra un botó. Recordaré sempre l’interès i l’emoció amb què el Dr. David Estrada, professor de Teodicea a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pels anys seixanta, em va trucar després d’un examen, quan jo era estudiant. Ell, de confessió evangèlica, s’admirava que un alumne seu li parlés, en l’exercici proposat sobre el concepte i la noció de Déu, del apofatisme. Vaig intentar, posteriorment, tenir un canvi d’impressions sobre això amb el meu acabat d’estrenar, per a mi i per al Seminari Conciliar de Barcelona, professor “De Deo Uno” en la seva secció teològica. Era, en l’any 1965. Vaig tenir, però, la sensació de no ser entès o, almenys, no despertar cap interès en el novell professor a qui, juntament amb Jaume Riera intentàrem motivar, ell amb la seva afició hebraico-bíblica, jo amb la teologia dels Pares. Cansat i una mica fastiguejat del que es presentava com una novetat i una altra cosa no era sinó treure el cap a la teologia positiva que, des de feia diversos anys, consumíem els clients de la secció francesa dels “Amics del Catecisme”; també del que es deia en el “De Deo Trino”, explicat dins d’una alicurta i rígida visió tomista, seguint el comentari del P. Cuervo a la part corresponent de la “Summa Theologica” a la BAC; i del “De Deo Creante et Elevante”, exposat segons uns tronats esquemes de la tradició tomista de la Gregoriana dels anys 40-50, vaig deixar una mica de banda la “theologia cataphatica” i vaig experimentar, gràcies a la preciós llibre de V. Lossky, “Essai sur la théologie mystique de l’Église d’Orient”, Paris, 1944, que jo llegia i rellegia contínuament, les dolçors i la coherència de la “theologia apophatica”. D’aquesta última obra és especialment revelador i suggestiu el capítol II: Les Ténèbres divines (en l’ed. De París, 1990, que ara tinc a mà, pp. 21-41): Allà i d’una lectura directa de l’Aquinat, a qui vaig descobrir molt més apofàtic que els meus professors ( “De essentia divina quomono sit, vel potius, quomodo non sit”), i vaig treure els elements per a una reflexió teològica correcta sobre Déu. Aquesta va ser l’aportació de l’ortodòxia a la meva petita recerca.
(7) Vegi’s el llibre ja citat de V. LOSSKY, cap. VIII, Économie du saint-Esperit, ed. de Paris, 1990, pp. 153-169; i també S. BOULGAKOF, Le Paraclet, Paris, 1946; i las interessants indicacions al respecte en un llibre del meu antic professor TH. SPIDLÍK, La spiritualità dell’Oriente cristiano, en el qual la vol estructurar en el capítol II, La vita in Dio. És, doncs, tot un savi compendi: “Nello Spirito Santo (pp. 33-38), Per Gesù Cristo (pp. 39-47), Al Padre (pp. 47-54)”.
(8) Freiburg, 1951ss.

EL CLERGAT ESPANYOL I LES SEVES TENDÈNCIES

September 23rd, 2016

1. Avui el clergat a l’Estat espanyol s’ha reduït molt pel que fa aLs seus membres i és molt plurimòrfic pel que fa a les seves edats i als seus interessos.

2. Els capellans que superen els 65 anys són un tant per cent notable. O són els conservadors sentimentals de la ‘reforma’ del Vaticà II que van conèixer quan tenien entre 14 i 34 anys. I que en els seus anys de formació, de recent ordenació o de les seves primeres tasques pastorals conegueren, estudiaren i intentaren posar en pràctica. Quasi tots, després d’una curta temporada de clergyman, optaren per una secularització visible i constant de la seva persona i del seu entorn. Solen ser persones de lectura i de curiositat pels nous moviments pastorals.
Alguns d’ells són més clàssics i han dedicat força temps a la litúrgia, a la catequesi i a la resta de moviments especialitzats en que acabà l’Acció Catòlica després d’una memorable reunió amb els responsables de la CEE al Monestir del “Vallès de los Caídos”.
Altres optaren per l’evangelització del món obrer i es comprometeren, no poc, en afers sindicals i polítics. Molts d’ells acabaren secularitzant-se. Altres segueixen treballant en els pocs moviments de pastoral obrera que han sobreviscut o adscrivint-se al Padró.
Uns, més aviat pocs, trobaren en certs moviments sacerdotals o en l’Opus Dei l’àncora de salvació de la seva “espiritualitat sacerdotal”.
Un grup, encara més petit, en comunicació amb determinats monestirs o amb alguns dels anomenats “nous moviments” que començaren a aparèixer, caminaren cercant en la Bíblia i els Pares d’Església el sentit i el fonament del seu ministeri ‘secular’.

3. Un grup de capellans entre els 45 i els 65 anys i que ni sentiren parlar mai de “la espiritualitat del clergat diocesà”, va abraçar diversos models que els proposaven els nous moviments i, sobre tot el magisteri papal en el llarg pontificat de Sant Joan-Pau II amb la seva llarga i constant relectura de la documentació fruit del Concili Vaticà II. El Codi de Dret Canònic i l’altre normativa d’aquell pontificat els va influir en el mateix sentit. L’Opus Dei, els Legionaris de Crist, els de Comunió i Alliberament, els focolars i tants i tants altres moviments intentaren marcar el seu influx en el clergat diocesà en els paràmetres que acabem d’apuntar-se.
Altre grup, basat en la revisió de vida i en certs moviments de tipus social, va fabricar un clergat completament absent del que acabem de dir i que, en la seva espiritualitat i en la seva pastoral ha tingut una gran incidència en les grans ciutats d’Espanya i sobre tot en les diòcesis asturianes, basques i catalanes. El magisteri papal era menys que més atès i respectat i el magisteri episcopal quasi completament ignorat i, molt sovint, criticat.
Aquest grup, amb moltes i reconegudes excepcions, no s’ha distingit precisament per la seva aportació intel·lectual en el clergat espanyol.

4. Les generacions del clergat diocesà entre els 30 i els 45 anys, formada en l’època més turbulenta del pontificat joanpaulí i en la del pontificat de Benet XVI, respon majoritàriament als paràmetres del grup anterior, però amb unes noves coordenades culturals. Aquests capellans ja no són només dels qui usen el suport electrònic, sinó que ja són membres actius i completament arrelats a la cultura, quasi global, de la informàtica. No són, en general, grans activistes pastorals, ni intel·lectuals completament connectats amb la nova època de la humanitat, però si que són gent curiosa i ben comunicada. Aquests capellans no són pas grans treballadors en els camps teològic, filosòfic, històric i bíblic, però si que són uns pastors ben informats i capaços de trobar ‘informàticament’ allò que els hi cal. Parlen un llenguatge intel·ligible per als seus coetanis i són bons agents en el ministeri i en la pastoral.

5. El grup de capellans, quasi tots acabats d’ordenar, entre els 24 i 30 anys s’assemblen no poc als anteriors, però amb l’avantatge de que ja són completament joves del seu temps. El món digital ja és el seu. Molts d’ells tenen també, sobre tot en les grans ciutats i en moltes diòcesis del nord d’Espanya, estudis no-eclesiàstics i moltes vegades universitaris. Els que han entrat al Seminari després dels 20 anys tenen una capacitat d’informació i de documentació que preocupa bastant als seus bisbes i formadors. No són massa inclinats a filosofal, però sí, en canvi, a planificar i a actuar..

6. Caldrà que els bisbes, els clergues més vells, els seglars i els qui s’ocupen de l’Església per ministeri, afecció, devoció o per professió social, universitària o política, sàpiguen, quan afronten un clergue del segle XXI a Espanya, amb qui tracten.

Jaume González-Agàpito

“LA NOCHE DE LOS LÁPICES”

September 18th, 2016

1. El cop d’Estat de 1976 -anomenat “Operació Àries” pels seus perpetradors – va ser la rebel·lió cívic-militar que va deposar a la presidenta de l’Argentina, María Estela Martínez de Perón, el 24 de març de l’aquell mateix any.
Es va establir una junta militar, liderada pel tinent general Jorge Rafael Videla, l’almirall Emilio Eduardo Massera i el brigadier general Orlando Ramón Agosti. La junta va prendre el nom oficial de “Proceso de Reorganitzación Nacional” i va romandre en el poder fins al mes de desembre de 1983.
Es coneix com “La Nit dels Llapis” (“La Noche de los Lápices”) al fet de deu segrestos i assassinats d’estudiants de secundària, ocorreguts durant la nit del 16 de setembre de 1976 i dies posteriors, a la ciutat de La Plata (capital de la província de Buenos Aires). Els desapareguts eren estudiants, majoritàriament adolescents amb edats de 15, 16 i 17 anys, molts dels quals reclamaven una “butlleta estudiantil”, és a dir, una reducció en el preu dels bitllets del transport públic per als alumnes.
Aquest desgraciat succés fou el punt senyer de partida dels actes de repressió comesos per la dictadura cívic-militar argentina entre 1976 i 1983.

2. El 16 de setembre de 1976 no feia encara 7 anys que Jorge María Bergoglio havia estat ordenat prevere. Però, feia ja 3 anys que ell era el provincial dels jesuïtes de l’Argentina i de Xile. Ho fou fins a l’any 1979
Mons. Pio Laghi, a qui jo vaig conèixer l’any 1975 a Roma, era el Nunci Apostòlic d’Argentina. Ho fou fins al mes de desembre de 1980.
El Papa Joan Pau II, el 22 de gener de 1981, va nomenar Nunci Apostòlic a Argentina a Mons. Ubaldo Calabresi amb qui jo vaig conviure, fora del llargísssim temps en que va estar malalt pel seu alcoholisme, els anys 1974 i 1975, a Khartum a la Nunciatura en el Sudan i Delegació Apostòlica per els Països del Mar Roig. Aquest personatge que citava a Mussolini en les seves homilies, va ser Nunci a Argentina, després d’uns pocs anys a Veneçuela. Era ja el temps de Joan Pau II i les coordenades a la Santa Seu havien canviat no poc.
A Xile era el Nunci l’espanyol Mons. Sotero Sanz Villalba. Ho fou des de 1970 a 1977. Després, ho fou Mons. Angelo Sodano, durant la dictadura d’Augusto Pinochet, entre 1978 y 1988. Va tornar a Roma l’any 1988 com Secretari del Consell per els Assumptes Públics de l’Església (equivalent a Ministre d’Afers Exteriors). El 1 de desembre de 1990 fou nomenat Pro-Secretari d’Estat, i al ser cardenal, en 1991, fou, fins a l’any 2006, el Secretari d’Estat de Joan Pau II.

3. Jorge Maria Bergoglio va renunciar a ser provincial dels jesuïtes a l’Argentina i a Xile 6 anys més tard de “La Noche de los Lápices”.
Entre 1980 i 1986 va ser rector del Col·legi Màxim i de la “Facultad de Filosofía y Teologa de San Miguel”. Després d’una breu estada a Alemanya y a Buenos Aires, el van destinar a la regió de Córdoba dels jesuïtes. Hi va restar 6 anys.
La seva espiritualitat i el seu caràcter, indicats pel Nunci Ubaldo Calabresi, van cridar l’atenció del cardenal Antonio Quarracino, Arquebisbe de Buenos Aires. El va proposar com Bisbe Auxiliar seu. El 20 de maig de 1992, Joan Pau II el va designar Bisbe titular d’Oca i un dels quatre bisbes auxiliars de l’arxidiòcesi de Buenos Aires.
Quasi 5 anys després, el 3 de juny de 1997, va ser designat Arquebisbe Coadjutor de Buenos Aires amb dret a successió. Després de la seva mort del cardenal Quarracino, el 28 de febrer de 1998, Bargoglio era l’Arquebisbe Metropolità de Buenos Aires i el Primat de l’Argentina.
Es en el mes de març d’aquest any 1998, que jo el vaig conèixer i vaig esmorzar amb ell a Roma. Vaig quedar meravellat per aquell home que representava un canvi radical en els paràmetres wojtylians en que es movia l’Església llavors. Abans d’assitir, aquell mateix dia, a un encontre sobre la familia a l'”Aula Antica del Sinodo” del Vaticà, vaig fer arribar per un acensorista, una breu nota al Substitut de Secretaria d’Estat, Mons. Leonardo Sandri, company meu d’estudis i de servei diplomàtic. Li deia que havia conegut a J. M. Bergoglio i que podria ser un magnífic Papa, afegia però, i que Déu em perdoni: “És una lástima que a los argentinos nunca os eligen Papas”.

4. Ara, als quaranta anys de “La Noche de los Lápices”, quan Bergoglio era el provincial dels jesuïtes de l’Argentina i del Xile, sabem que el Papa Francesc va rebre, el passat 8 de setembre al Vaticà, a més de 100 delegats de 18 països americans.
Va ser l’audiència conclusiva d’una trobada de dos dies realitzada en una sala situada molt a prop de la plaça de Sant Pere. Els participants (jueus, musulmans i catòlics) van ser convocats per tres vells amics del Papa: el rabí Daniel Goldman, el ‘referent’ islàmic Omar Abboud i el prevere catòlic Guillermo Marcó. Ells eren, fa més d’una dècada, els fundadors, sota el guiatge de Bergoglio, de l’ “Instituto de Diálego Interreligiso” a Buenos Aires.
En l’esmentada audiència el Papa va instar a «prendre distàncies de tot el que cerca enverinar els ànims, dividir i destruir la convivència», i va instar a «mostrar els valors positius» inherents a cadascuna de les tradicions religioses per aconseguir «una sòlida aportació d’esperança». I va apuntar: «És fonamental la cooperació interreligiosa, basada en la promoció d’un diàleg sincer i respectuós. Si no hi ha respecte recíproc no existirà diàleg interreligiós; és la base per poder caminar junts i afrontar reptes».

5. En aquella acció de diàleg a Buenos Aires va aparèixer el record de “La Noche de los Lápices”. Van preparar una jura de la bandera col·lectiva amb estudiants d’escoles catòliques, jueves, islàmiques i estatals. Fou un moment de coneixement recíproc, aprofitant la data anual en què estudiants del 4art any de Primària prometen lleialtat als colors de la pàtria. «Els nois l’últim que pregunten és de quina religió ets, es pregunten quin programa de televisió veus o quin és el teu equip favorit. Per a ells no hi ha diferència», deia a Roma, enguany en occasió de la trobada esmentada, Mn. Guillermo Marcó.

Jaume González-Agàpito

EL “PROBLEMA CATALÁN” I EL PROBLEMA D’ESPANYA

September 11th, 2016

1. Un tant per cent molt important dels catalans volen la independència, que per a molts d’ells vol dir que desitgen establir la “República Catalana”.
Un altre tant per cent dels catalans volen una veritable autonomia per a Catalunya en un estat espanyol més o menys federal.
Un tant per cent notable de catalans vol una Catalunya viva en la única nació que, com contempla la Constitució Espanyola, és Espanya.
Un altre tant per cent, petit, vol la “veritable espanyolització de Catalunya” com una regió més en la única pàtria que és Espanya.
Un tant per cent molt alt el construeixen els catalans que, premuts pels imperatius de la subsistència o, en menys nombre, de la plutocràcia econòmica, ignoren o rebutgen certes polítiques que diuen que són el ‘circ’ que diverteix i/o ocupa els qui d’alguna manera tenen la vida més o menys resolta.
2. La manca del tant per cent dels independentistes que arribi o, millor, superi el 50% de la població legal de Catalunya i el menor tant per cent dels ‘unionistes’ en totes les seves varietats polítiques, ha portat a les institucions públiques i polítiques catalanes a una situació de muntanya russa que ja, però, quasi han superat “Les Corts” del Regne d’Espanya i que els deixaran molt enrere si hem de votar per tercera vegada els diputats i els senadors.
3. Tot plegat denota que la crisi del partidisme polític, el conflicte econòmic mundial, l’entitat del que és ara una nació i un estat, el canvi en les que són ara les grans potencies polítiques, l’imperi de les multinacionals econòmiques, la crisi en la Unió Europea, el terrorisme que, avui mateix fa 15 anys, va colpir malauradament els USA i que va desencadenar la “guerra contra el terrorisme” que colpeix, avui, arreu del món les societats establertes i els nous moviments polítics de tipus popularista i assembleari, han creat un nou “status a quo” per a tota societat que avui vulgui ser el “status ad quem” d’una determinada ideologia.
4. A casa nostra complica encara més la qüestió els mites que a Espanya i a Catalunya han sustentat o engendrat les ideologies polítiques actuals.
“Un estat que es el més antic d’Europa” perquè va començar amb el Reis Catòlics i que ignora que “Don Fernando el Católico” va tenir que deixar el Regne de Castella i Lleó i que fos el Cardenal Cisneros el regent. Que foren els drets d’herència els qui posaren en el cap de “Doña Juana la Loca” les corones de Castella, d’Aragó i de Navarra. Que les tres corones continuaven sobre la testa del monarca dels tres regnes fins al començament del segle XVIII. Que el nom de “Rei d’Espanya” cap rei el va usar fins a Elisabet II de Castella i I d’Aragó, en lloc del “Hispariarum (et Indiarum) Rex”. Que Espanya es una nació es deu a Napoleó I i al seu germà Josep, “Rei de les Espanyes”. Tots elles i mols més són fets que s’han ignorat constantment pesi a l’esforç ‘vertebrador’ del franquisme i que encara avui, però, usen els espanyols “de veritat”.
Fer de Catalunya un regne i un estat ‘immemorial’ vol dir ignorar com funcionava el Regne d’Aragó i tota la complicació dinàstica i política que fins a finals del segle XV va treballar i fer sofrir aquest regne i, en ell, els “països de llengua catalana”. Pensar que les quatre barres foren una invenció de Guifre el Pilós i no el resultat de la submissió al papat del regne d’Aragó. L’usar, a partir del catalanisme dels Jocs Florals del segle XIX, l’escut reial de les quatre barres com la bandera de Catalunya, fou un disbarat descomunal que avui ningú podrà arranjar. Pensar que els “Països Catalans”, es a dir els de llengua catalana del Regne d’Aragó, són una realitat històrica indiscutible, és desconèixer la història i ignorar la realitat actual. Muntar sobre això l’entitat de la Catalunya actual és un fet històric en els darrers 150 anys, però no quelcom que doni solidesa a una realitat nacional que es defensa.
5. Espanya, o les Espanyes, han de trobar una solució viable per al fet de la plurinacionalitat del seu territori.
Espanya i Catalunya avui són dues realitats que existeixen i s’han de justificar, no pas únicament històricament, sinó en la seva entitat real avui.
El que es va començar amb la Constitució de l’any 1978 cal que avui trobi una solució constitucional per solucionar el que és Catalunya i el que és Bascònia. Definir Espanya com a la sola i única nació de les Espanyes és aparentment una solució fàcil però no útil per a resoldre els problemes de la multi-nacionalitat del territori.
Avui Catalunya ha de resoldre problemes de tot ordre que ha plantejat l’independentisme. Però l’Estat espanyol no pot resoldre avui ni els problemes que plantegen els grups dels partits a les seves Corts, ni la majoria necessària per a formar un govern.
Pot ser “el problema catalán” és un veritable problema que cal solucionar. Però pot ser “el problema espanyol”, per arribar a qualsevol solució viable, ha de tenir en compte “el problema català” i cercar una solució viable.
Jaume González-Agàpito

SENYOR BISBE AUXILIAR: JO NO SOC DE GERMINANS GERMINABIT

September 10th, 2016

1. El dia 28 de juliol d’enguany vaig publicar aquí “Les Santes de Mataró” utilitzades”.
Em van dir, fa dues setmanes, que ‘Germinans Germinabit’ el dia de la “Mare de Déu d’Agost” va reproduir, advertint que ho reproduïa del ‘Grup Aribau’, sencera aquella meva reflexió, traduïda al castellà.

2. Haig de dir que ‘Germinans Germinabit’ no va respectar els meus drets d’autor, ni em va consultar sobre si jo volia o no que el meu article no fos simplement indicat, sinó reproduït sencer en una entrada d’aquella web.
Vaig protestar a un membre no clerical de ‘Germinans Germinabit’. I em va dir que sentia que jo hagués trobat poc lícita aquella reproducció del meu article i, evidentment, també que no se m’hagués demanat l’autorització. També em va dir que s’estranyava que alguns persistissin en dir que el senyor Rector de la Parròquia dels Àngels de Barcelona i que jo mateix que som de Germinans Germinabit.
El Sr. Rector dels Àngels té tot el meu respecte, però, no vull que es repeteixin altra vegada les collonades que durant el pontificat del cardenal Martínez Sistach alguns vam tenir que sofrir en la seva persecució de Germinans Germinabit: “unusquisque enim suum onus portabit”! diu Sant Pau als Gàlates (6, 5).

3. I això ho dic contra Germinans Germinabit, però també contra el Sr. Bisbe Auxiliar de Barcelona. El dimecres passat, dia 7 de setembre, abans de la reunió dels delegats diocesans, presidida pel Sr. Arquebisbe de Barcelona, Mons. Sebastià Taltavull i Anglada, Bisbe Auxiliar de Barcelona i des de l’endemà, dia 8, també Administrador Apostòlic de Mallorca, em va quasi assaltar:
1. El meu article, suara esmentat, l’havia contrariat, l’havia entristit i, fins i tot, l’havia, em va dir, fet plorar físicament.
2. El que l’hagués publicat ‘Germinans Germinabit’ era la prova fefaent de que jo formava part de ‘Germinans Germinabit’.

4. Jo li vaig respondre:
1. Que era la primera queixa que rebia.
2. Que en cap lloc del meu article el nomenava a ell ni pel nom, ni per la seva funció eclesial.
3. Que el que a mi m’entristia molt era que quan vaig a la meva ciutat natal i a la parròquia on vaig ser batejat, confirmat, ordenat de diaca i de prevere, hagi d’aguantar sempre, com em va passar el proppassat dia 27 de juliol, un llarg reguitzell d’acusacions i de contra-acusacions, d’expressions d’odis i de contra-odis, de militàncies i de contra-militàncies.
4. Que a mi, personalment, tot allò em rellisca, però si que m’amoïna que a la meva ciutat i a la meva parròquia d’origen els catòlics parlin més de les seves batalles i guerres particulars que no pas de Nostre Senyor Jesucrist i del seu Evangeli.
5. Que l’afirmació de que jo era de Germinans Germinabit la trobava una manca de senderi i que no li deia una ‘ofensa’, perquè jo no acostumo a parlar mai malament de ningú: ni d’ell ni dels de Germinans Germinabit.
6. Que jo començava a estar ja avorrit que també en el pontificat de Mons. Omella tinguem que ballar las mateixes músiques tocades pels mateixos ‘artistes’.

5. Aquest nou pontificat a Barcelona, que va començar el dia de Sant Esteve, ha estat per a molts de nosaltres un motiu d’esperança i d’il·lusió. Seria, però, tràgic que la profecia que ahir, dia de Sant Pere Claver, em va fer, tot dinant, un ex-conseller de la Generalitat, catòlic, fos veritat: “Alguns arribaran a canonitzar el cardenal Martínez Sistach”.

Jaume González-Agàpito

LA SOBIRANIA RESIDEIX EN EL POBLE

September 2nd, 2016

1. La Constitució Espanyola, en el seu article 1, 2 diu: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”.
1. “Poble espanyol” és un terme clar i conclusiu.
2. Ell és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
3. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1, 1).
4. D’ell emanen els poders de l’Estat.
2. Òrgans de l’Estat
1. “1. El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis. […] 3. La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2”. (Const. Esp. article 56 1). El Rei, doncs, no és el sobirà.
2. “1. Les Corts Generals representen el poble espanyol i són formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. 2. Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, n’aproven els pressupostos, controlen l’acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueixi la Constitució. 3. Les Corts Generals són inviolables”. (Const. Esp., article 66).
3. El parlament (Les Corts Generals) és el dipositari i el representant de la sobirania del poble. Ell, però, no és el sobirà.
4. “El Govern dirigeix la política interior i l’exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i amb les lleis” (Const. Esp. article 97).
5. “El Govern respon solidàriament de la seva gestió política davant el Congrés dels Diputats” (Const. Esp. article 108).
6. El Govern (amb altres òrgans de l’Administració pública) és el poder executiu. No el legislatiu ni el judicial. El està sotmès al control del parlament. Evidentment no és sobirà.
7. “1. La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. […] 4. Els jutjats i els tribunals no exerciran funcions altres que les que assenyala l’apartat anterior i les que els siguin atribuïdes expressament per la llei en garantia de qualsevol dret. […] (Const Esp. article 117. És el poder judicial que emana de la sobirania del poble.
3. “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. […]” (Const. Esp. article 6).
1. Els partits polítics[…] concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular.
2. Expressen el pluralisme polític,
3. Són instrument fonamental per a la participació política.
4. Ells mai han d’impedir, ni la formació i la manifestació de la voluntat popular, ni el pluralisme polític.
5. Han de ser instrument fonamental per a participació política.
4. Davant de la situació política de l’Estat espanyol i del que aquests dies hem contemplat en el parlament espanyol cal, sens dubte, recordar i afirmar que:
1. Només “el poble espanyol” és el sobirà. Ell fa néixer la idea de ‘nació’ o de ‘nacions’.
2. Ell “es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” (Cons. Esp., article 1).
3. Del poble emanen els poders de l’Estat.
4. Cap òrgan de l’Estat és sobirà: ni el Rei, ni les Corts Generals (el parlament és el dipositari i el representant de la sobirania del poble, ell, però, no és el sobirà), ni, evidentment, el Govern, ni l’organització de la justícia, son sobirans.
5. Els partits polítics avui no expressen satisfactòriament el pluralisme polític, ni concorren eficaçment a la formació i a la manifestació de la voluntat popular, ni són instrument fonamental per a la participació política.
5. En conclusió:
1. Cal que el “poble sobirà” que contempla i afirma la Constitució Espanyola avui afirmi, re-situi i emplaci correctament la seva sobirania.
2. Cal que no permeti que cap òrgan de l’Estat, que no és sobirà, l’arrabassi.
3. Cal que repensi els partits polítics i llur acció avui en l’Estat.
4. Cal que exigeixi als partits o als organismes que els reemplacin que siguin la manifestació de la voluntat popular i un instrument fonamental de la participació ciutadana.

Jaume González-Agàpito

VALLBONA DE LES MONGES

August 26th, 2016

1. El Monestir de Vallbona de les Monges és un bellíssim monestir. Fundat en el segle XII és habitat per les monges del Cister que, durant vuit segles, mai han abandonat el monestir.
L’edifici, construït entre els segles XII i XIV, és d’estil romànic i amb una gran part en estil gòtic. Conjuntament amb el monestir de Poblet i el monestir de Santes Creus integra l’anomenada “Ruta del Cister”.
2. D’una primitiva mixta agrupació d’anacoretes, fundada l’any 1153 per Ramon de Vallbona sota la regla de Sant Benet, en 1175 només romania en el lloc una comunitat femenina que va decidir acollir-se a l’observança del Cister.
S’establí el monestir en els terrenys cedits per a això en 1163 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Per dirigir la comunitat es va incorporar a l’any següent, i procedent del Monestir de Santa Maria de la Caritat de Tulebras (Navarra), la seva primera abadessa: Oria Ramírez (1176-1180).
Aviat va adquirir el monestir gran reputació i va atreure al seu si dames de la noblesa catalana i la protecció d’Alfons II el Cast i la seva esposa Sança de Castella i Jaume I el Conqueridor.
Del papa Inocenci III va rebre l’any 1198 i 1200 la immunitat i protecció de béns i una butlla atorgada pel mateix papa en 1201 que regulava la clausura i assegurava la seva independència de l’episcopat.
Gràcies a les nombroses propietats rebudes per donacions i testaments va anar formant-se entre els segles XII i XIII el gran domini del cenobi sobretot al Comtat d’Urgell i es va aconseguir el reconeixement jurídic sota el mandat de l’abadessa Saurena d’Anglesola (1379-1392) qui va comprar al rei Pere III d’Aragó la jurisdicció civil i criminal de totes les possessions del monestir per 22.000 sous barcelonins, aquestes adquisicions van permetre l’establiment de la baronia de Vallbona i van convertir el monestir en el centre de la vida política i jurídica de totes les viles i termes que l’integraven els seus dominis.
Formaven la comunitat en aquesta època 150 religioses, la majoria pertanyents a llinatges de la noblesa catalana, com els Cardona, Cervera, Queralt, Boixadors, Anglesola, etc.
3. La guerra civil de 1462-1472 i, posteriorment, el Concili de Trento (1545-1563) van tenir una notable repercussió sobre l’abadia. El Concili prohibia l’existència de comunitats femenines en llocs despoblats. Les monges cediren, doncs, en l’any 1573 part de les seves terres a gents vingudes d’altres llocs, principalment de Montesquiu. Aquest és l’origen de l’actual vila de Vallbona de les Monges.
4. Després vingueren temps menys bons. Al segle XVII el monestir va litigar amb la seva pròpia ordre, principalment amb Santa Maria de Poblet. També repercutiren als estralls causats per la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1705-1717) i la Guerra del Rosselló (1788-1795).
A causa de la desamortització de Mendizábal i la Exclaustració, es van absentar del monestir durant sis mesos, però van continuar amb la vida monacal. Per mediació de Sant Antoni Maria Claret, Isabel II aixecà en els monestirs femenins el vet per a que rebessin noves vocacions.
La seva biblioteca juntament amb el ‘scriptorium’ van aconseguir gran fama, copiats i il·lustrats per les antigues religioses es conserven, a l’arxiu, catorze còdexs del segle XIII amb gran quantitat de documents antics de gran interès per a la historiografia comarcal i nacional.
Rellevant va ser també la seva farmàcia, que proveïa a tots els pobles de la baronia amb documentació del segle XV.
5. Amb les obres que han sufragat l’Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i altres organismes públics i privats, el monestir ha anat adquirint una nova faç renovada i molt més bella. El qui fou conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart i la Sra. Pilar Coromines en foren els artífexs, secundant el que impulsaren la abadessa i la germana Glòria.
6. La peça fonamental de Vallbona, que però no perceben molts ‘turistes’, és la comunitat monàstica que des de fa més de 850 anys dóna vida a les velles pedres i amb la seva vida de pregària fa que el monestir es converteixi en una fita convergent per a la reflexió i la pregària.
Les característiques essencials del Cister són la vida en comunitat, el silenci, el treball, la simplicitat. I tot, viscut seguint els passos dels primers cistercencs, que vivien en harmonia amb els cicles de la natura i han inspirat la conversió ecològica de la comunitat.
Les monges de Vallbona segueixen la Regla de sant Benet i la seva vida fonamentalment es basa en: la pregària litúrgica, per mitjà del cant de l’Ofici Diví, la contemplació o “Lectio divina”, a través de la lectura espiritual i la meditació, el treball, juntament amb l’oració – “ora et labora” -, completa les activitats de les monges, l’acolliment monàstic és un aspecte important de la vida del monestir.
També, des de mitjans del 2008, el monestir s’ha implicat en un procés de “conversió ecològica” que, a més de ser congruent amb els valors espirituals que motiven la vida monàstica, pot inspirar a fer-ho a altres persones. La “Declaració de la Congregació de la Corona d’Aragó de l’ordre Cistercenc sobre la relació dels monestirs amb l’entorn natural”, de 2009, explicita la motivació, que comparteix Vallbona de les Monges amb els altres monestirs de la Congregació: Poblet, Solius i Santa Maria de Valldonzella.
9. El Ajuntament darrerament ha treballat molt a favor de la vila de Vallbona de les Monges i a la integració del monestir en ella. . L’alcalde, motor de tot aquest moviment, és Ramon Bergadà Benet. L’Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó i el Molí de la Vinya, antiga premsa que pertanyé a les dependències del Monestir, completen l’encant d’una vila que inclou un monestir amb una església, un claustre, una sala capitular i altres dependències dignes de ser visitades.
Jaume González-Agàpito

EZEQUIEL MIRANDA DE DIOS

August 24th, 2016

1. A l’hora de les primeres vespres de la festa de Santa Maria Reina ha mort un fidel que freqüentava, des de fa 25 anys, la parròquia que té el mateix títol marià a Barcelona.
Era magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, pare de tres fills, dues filles i una altra difunta. Fa una mica més d’un decenni que va morir la seva esposa. Ell vivia amb una filla soltera i cuidava un dels fills, disminuït.
Format per la Companyia de Jesús, optà, després, per ser un seglar compromès amb Crist i el seu Evangeli en una Església Catòlica que Ezequiel estimava i seguia fidelment. Home espiritual, amb confessor i director espiritual, amb un ritme de pregària i de contemplació molt exigent i amb una assistència, després d’una preparació personal encomiable, molt espiritual i freqüent de les celebracions litúrgiques.
2. Don Ezequiel tenia una preparació filosòfica i teològica molt notable. Llegia els Pares de l’Església, els documents del Magisteri Pontifici, diversos autors espirituals i no pocs autors senyors en la història de l’espiritualitat cristiana. Coneixia molt bé les obres de Tomàs d’Aquino, Tomàs de Kempis, Ignasi de Loiola, Teresa de Jesús i Joan de la Creu.
3. Era un jurista eminent i un magistrat modèlic pel que fa a l’equitat i a la justícia, sense camp mena de partidisme ni de submissió a altri. Aplicava la llei estrictament, però amb aquella moderació i filantropia que distingeixen al veritable jutge que emet la sentència però sempre considerant que colpeix a éssers humans i febles.
Coneixia, a part de les fonts i les disposicions del dret espanyol, les obres cabdals del Dret Romà, del Dret Canònic i les dels millors juristes de la nostra tradició jurídica. Era tot un expert en Filosofia del Dret i en Dret Natural.
La seva tasca a les diverses audiències i la seva llarga estada a les de Barcelona feu que Don Ezequiel Miranda de Dios, que mai amagava la seva condició de cristià fos anomenat pels magistrats companys seus, pels advocats i procuradors i pel personal subaltern, “Sant Ezequiel”.
4. Fou un cristià valent i coratjós, però també conseqüent. Tots els voluntaris, els necessitats i els cooperants del menjador social “El Pa de Sant Oleguer”, el primer establert en una parròquia a Barcelona ara farà 20 anys, podien veure, no fa massa temps, al Il·lustríssim Senyor Magistrat de la Audiència de Barcelona, una tarda a la setmana, amb un davantal blanc, servir a les dotzenes de pobres a taula i recollint i endreçant tots el atuells.
També els assistents a les Converses de Pedralbes pogueren sentir tres vegades a Don Ezequiel Miranda de Dios parlar de l’Infern, de Jesús el Crist vist per un magistrat i de Terra Santa. Les Converses de Pedralbes, durant més d’un centenar d’elles, tingueren com a participant el magistrat barceloní.
La Parròquia de Santa Maria Reina de Barcelona i el Santuari Diocesà de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes tingueren sempre la presència, l’ajut i el compromís cristià de Don Ezequiel en totes les seves celebracions, actes i accions socials.
5. El dia 23 d’agost, es va celebrar el funeral i es va enterrar al cementiri de Burgos el cos de Don Ezequiel Miranda de Dios. A petició dels sis sacerdots burgalesos assistents va presidir la celebració Mons. Jaume González-Agàpito Granell, rector de Santa Maria Reina de Barcelona.
Al final de l’acte, i no amb poca emoció, el celebrant principal va dir que ara que es beatifiquen i es canonitzen a tants germans i tantes germanes catòlics, pot ser caldria pensar en iniciar els tràmits per a que un seglar, eminent pel seu compromís evangèlic i la seva santedat, fos reconegut oficialment per l’Església Catòlica com model i com a intercessor.
Jaume González-Agàpito

LA CROADA DELS NENS DE L’ANY 1212

August 22nd, 2016

1. Sorprèn avui el cas de dos “nens sants” que, un a França i un altre a Alemanya, intentaren dur a terme una croada de nens i adolescents per conquerir Terra Santa, els dos al mateix any 1212 i de manera independent un de l’altre.
El primer, després del fracàs que no es van obrir les aigües del Mar Mediterrani a Cannes, va acabar ‘desaparegut’. El segon després del mateix fracàs a Gènova, va acabar penjat pels pares dels milers de nens que havia entusiasmat perquè es ‘creuessin’.
2. Avui necessitem d’una croada fantàstica i utòpica com aquestes dues de fa 814 anys?
Necessitem d’alguna cosa que sigui capaç d’entusiasmar als nostres adolescents amb vista a recuperar els Sants Llocs del cristianisme?
La nostra Europa enterbolida, com llavors, pels “nacionalismes – estatals o regionals – exagerats” i per la impossibilitat de la unitat europea, avui a la Unió Europea, llavors en el Sacre Romà Imperi, necessita d’un gran mite que mobilitzi les més joves generacions amb vista a retrobar el naixement del cristianisme en el seu lloc referencial
3. Aquests joves que adoren els seus ídols futbolístics, musicals o motoritzats i els seus similars en altres ordres, necessiten que tota la seva existència sigui condicionada per un gran ideal: el de la restauració del mite cristià en les seves exigències radicals dels seus orígens.
Llavors van ser entre 14.000 o 60.000 segons els sempre dispars i disparatats historiats. Avui, gràcies a la globalització i a la comunicació immediata són, els candidats, uns quants milions.
4. La noblesa ha desaparegut avui, en tots els seus sentits, de la realitat del món concret de l’adolescència.
També els herois patriòtics, els màrtirs de la veritat i els cavallers errants ja no són, per a aquestes generacions “in fieri”, res tangible ni útil.
El capitalisme en totes les seves formes, liberal, liberalitzadora i d’enginyeria econòmica han destruït completament l’ideal ‘burgès’.
L’ideal revolucionari que van proposar Marx i Engels en el “Manifest del Partit Comunista” de l’any 1848 i que van desenvolupar, en el comunisme real Lenin, Trozky i Stalin i que condimentaren Mao i Fidel Castro, a més d’altres líders comunistes a Àsia i en alguns països llatinoamericans, avui és només gairebé res en l’atenció d’algun intel·lectual i la utopia gairebé inabastable d’alguns que ‘poden’ a Grècia i a Espanya.
La Maçoneria, regular i irregular és, com la Lògia Añaza de Tenerife: una cosa curiosa, entretinguda i gairebé irrealitzable per a les generacions adolescents.
L’esport és una altra vegada el “panem et circenses” que ofereixen els poders constituïts en els estats, en la societat i en les xarxes econòmiques. Però per als molt joves són només o el que realment els ‘dis-trau’ dels seus problemes reals o el que els fa somiar: però són també una veritable contradicció des de les exigències socials i personals que comencen a entreveure els adolescents.
Les confessions cristianes apareixen als joveníssims com la gran contradicció entre el que és predicat i el que realment és ofert.
Només la música vendible i arrossegadora és avui una cosa que juntament amb les drogues i els mòbils poden alienar als nens i als adolescents en una realitat ‘virtual’ que els alliberi de la realitat ‘real’.
5. El miracle d’una croada infantil i adolescent per alliberar l’occident de totes les seves contradiccions apareix com una cosa realment alliberadora d’una societat sense ordre, sense sentit, sense pensament i sense transcendència?
Però la gran pregunta és: Podrà el món mundial de 2016 arrossegar els milions de nens i adolescents que estan buscant el sentit de la seva existència cap a alguna cosa realment transcendent?
Sé que això pot ser tan utòpic, miraculós i fracassat com la croada dels nens de l’any 1212?
Però, seria realment alguna cosa també miraculosa que es donés donats i coneguts els seus propòsits utòpics.
Potser en l’any 2016 ens hem d’acontentar en que els nostres nens i adolescents no siguin miraculosos ni sants: potser ja els hem vacunat perquè siguin ‘realistes’, és a dir perquè morin en la realitat de la seva falta de transcendència.

Jaume González-Agàpito