?>

EL GOVERN ‘VIRTUAL’ DE PODEMOS: UN GABINET A L’OMBRA

January 29th, 2017

1. Avui, a “El Objetivo” de La Sexta, Pablo Iglesias ha afirmat la necessitat de formar, a Podemos, “un gabinet a l’ombra”, amb ‘ministres’ i tot, que representés, a la oposició, la contraposició del govern constituït a l’estat.
Ahir, a La Sexta Noche, Iñigo Errejón, va afirmar que la disintonia entre el seu grup i el de Pablo Iglesias eren formalment dos documents sobre l’enfoc i l’organització de Podemos. Avui Pablo Iglesias ha confirmat la no sintonia de cara al congrés de la setmana que ve sobre aquests dos documents.

2. Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, a part d’altres grups de Podemos, representen dues sensibilitats polítiques i dos models d’organització del partit.
Ja a les sessions per votar la candidatura de Pedro Sánchez a la presidència del govern de l’estat, vam poder percebre en Iñigo Errejón certs gestos de contrarietat mentre parlava Pablo Iglesias amb virulència contra el candidat del PSOE.
Actualment és ja pública la disparitat entre el primer i el segon de Podemos. Les dues entrevistes d’ahir i d’avui, que acabem de citar, en són la prova. El pròxim congrés de Vistalegre II serà el camp on s’haurà de discernir cap a on ha d’anar Podemos.

3. En un moment en el qual el PSOE està intentant la seva ‘resurrecció’, afermar el seu paper a l’estat, la seva acció política de cara a les masses i la seva acció al Congrés de Diputats, les ‘vacil·lacions’ de Podemos no contribueixen pas a una afirmació i a una coordinació de les esquerres a Espanya. Tot plegat també agreujat per la mancança en el mateix sentit dels altres partits d’esquerra.

4. Passar d’un assemblearisme ‘ciutadà’, d’una acció forta i potent al carrer, d’una participació de la “gent d’a peu” a la política i de nombroses iniciatives en defensa dels més febles de la societat al treball polític en el Congrés dels Diputats, en el Senat, en les administracions públiques i en la formació de quadres de la gent del poble, no és una tasca fàcil i breu. És una tasca que ara està afrontant Podemos.
Saber com s’ha de viure la social-democràcia a l’Espanya de l’any 2017 és una tasca no pas fàcil tampoc per al PSOE i per al PSC.
Respondre a les urgències de la societat del segle XXI, en un moment cabdal de la humanitat en la que s’està canviant d’època, superant les accions i les contradiccions del ‘capitalisme’ històric i els paranys d’una hisenda i una economia no pas unànimes i ‘simfòniques’ en la globalització actual, és un gran repte per als partits de centre i de dreta.

5. Tots els partits tenen davant la gran contradicció dels innombrables casos de corrupció, la greu situació econòmica de la joventut, el desemparament de molts vells, malalts i de molta gent pobre i la desaparició, cada vegada més preocupant, de la “classe mitja”.
Tots els partits temen el gran descrèdit dels professionals de la política davant de la gent del poble.
En una època sense quasi cap utopia, sense cap ‘mite’ que mogui el cor del poble senzill i amb una certa penúria econòmica en un tant per cent molt alt del ciutadans, els partits polítics no sempre saben vendre el que volen o el que desitgen.

Jaume González-Agàpito

GIROLAMO SAVONAROLA: “PROPHETA A DEO MISSUS”

January 27th, 2017

1. El 13 de maig de 1497, Alexandre VI va signar el Breu amb la sentència d’excomunió contra Girolamo Savonarola. La motivació era tant i més política que eclesial. Es condemnava el magisteri ‘profètic’ d’un frare dominic resident a Florència contra la jerarquia de l’Església. El Breu va arribar a Florència a finals de maig. Però, va ser promulgat el 18 de juny. El dia del patró de Florència, Sant Joan, hi va haver el repte entre franciscans i agustins al judici públic de Déu mitjançant el foc.

2. Pesi a la seva excomunió, per Nadal, Savonarola va celebrar les tres misses, va repartir la comunió i va organitzar una processó. Va començar també de nou a predicar. L’11 de febrer de 1498, Diumenge de Septuagèsima, ho va fer a la catedral. Va dir:
“Oh senyor! M’has ficat en un mar agitat del qual jo no puc, ni vull tirar-me enrere. Però jo et demano la gràcia de no pronunciar una paraula contrària a l’Escriptura i a l’Església “.
El 15 de febrer del mateix any, i a la catedral també va dir:
“Quan jo penso en la vida dels sacerdots, sento la necessitat de plorar […] El clergat és el que manté totes les maldats, començant per Roma […] Són pitjors que els turcs i els moros. No només no volen patir, sinó que fins i tot venen els sagraments “.
El 20 de febrer de 1498, Alexandre VI va amenaçar amb declarar l’entredit sobre Florència. Davant d’això, la Senyoria va prohibir predicar a Savonarola. Però, aquest va respondre:
“Testifico, amb la paraula del Senyor, que Alexandre VI no és papa, ni pot ser admès al pontificat”.

3. El 22 de maig, Giorolamo Savonarola va ser formalment condemnat a mort “per predicar doctrines noves”. El 23 de maig de 1498, va ser executat amb dos frares més, a la Plaça de la Senyoria, els seus cossos cremats i les seves cendres van ser llançades al riu Arno.
Poc més de cinc anys després 12 d’agost de 1503, queia, malalt per malària, Alexandre VI. El 18 d’agost de 1505, a la tarda, i després d’haver-se confessat amb el bisbe de Carinola i, de les seves mans haver rebut la Extremunció i el Viàtic, moria.

4. A l’inici, doncs, del segle XVI i amb Martí Luther, culminarà tota una lluita secular en occident per descarregar a l’Església del poder secular i també del pesat feix que suportava ella: una jerarquia molt ‘mundanitzada’(1).
També ZWINGLI(2), BUCER(3), MÜNTZER(4), CALVÍ(5) i l’anglicanisme(6) seran unes de les moltes variacions del mateix tema, però aquestes ‘solucions’ van complicar encara més l’assumpte: al afirmar-se el «Cuius regio eius et religio»(7).
La Contrareforma(8) i el Barroc catòlic(9) intentaran, partint de l’espiritualisme de la Nova Devotio(10), realitzar una mena de “cel a la terra” en una lluita constant contra el poder civil dels absolutismes. Un paradigma nou, amb totes les implicacions que aquí no podem enumerar, fou també el jesuïtisme(11).

5. Els florentins i molts altres de diverses contrades, des dels primers anys del segle XVI, tingueren per Girolamo Savonarola un respecte, una admiració i fins i tot una ‘devotio’ que feren d’ell l’ensenya d’una reforma, des de feia molts anys, anhelada i desitjada per a l’Església Catòlica. No tots assumiren molts dels radicalismes que el dominic del Convent de San Marco de Florència proposava i amb mà de ferro va imposar als florentins, però sí que veieren en Savonarola el ‘màrtir’ enfront d’una cort romana que, cada vegada més, els semblava la negació de l’Evangeli de Jesús el Crist. És per això que, a Florència i al peu d’un retrat de Girolamo Savonarola molt expressiu, van escriure: “Hieronimus Savonarola Propheta a Deo missus”.

Jaume González-Agàpito

(1). Cfr GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; HA MM, B., Bürgertum und Glaube. Konturen der städtischen Reformation, Gatingen, 1996; HAMMANN, G., Entre la secte et la cité. Le projet d’église du reformateur Martin Bucer (1491-1551), Genéve, 1984; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; MCGRATH, A. E.,: Reformation Thought. An Introduction, Oxford – Cambridge (Mass.), 1988; NIPPERDEY, TH., Reformation, Revolution, Utopie. Studien zum 16. Jahrhundert, Güttingen, 1975; OBERMAN, H. A.,: Die Reformation. Von Wittemberg nach Genf, Güttingen, 1986; STROHL, H., La pensée de la Reforme, Neuchátel, 1951; TOURN, G., I protestanti, una rivoluzione, 1. Dalle origini a Calvi¬no, Torino,1993; REARDON, B. M. G.,: Religious Thought in the Reformation, London – New York, 1981. Sobre el origen de la reforma en general cfr. LÉONARD, E. G., Histoire générale du protestantisme, 4 vols., Paris, 1961-1964; CAMPI, E. (Dir), Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti, I Cinquecento e Seicento, Torino, 1991; CAMPI, E. – RUBBOLI, M., Protestantesimo nei secoli. Fonti e documenti. II Il Settecento, 1997; BAINTON, R. H., The Reformation of the Sixteenth Century, London 1953; BAINTON, R. H., Women of the Reformation, Boston, 1971; BLICKLE, P., Gemeindereformation. Die Menschen des 16. Jahrhunderts auf dem Weg zum Heil, München, 1985; DELUMEAU, J., Naissance et affirmation de la Reforme, Paris, 1965; HAMM, B. – MOELLER, B. – WENDEBOURG, D.,: Reformationstheorien. Ein kirchenhistorischer Disput über Einheit und Vielfalt der Refor¬mation, Güttingen, 1995; ISERLOH, E., Geschichte und Theologie der Reformation, Paderborn, 1982; LORTZ, J. – ISERLOH, E., Kleine Reformationsgeschichte, Freiburg, 1969; MIEGGE, M.,: Martin Lutero. La Riforma protestante e la nascita del-la societá moderna, Roma, 1983;Vinay, V., 19822: La Riforma protestante, Brescia. Sobre Luter cfr. AGNOLETTO, A., Lutero, Milano, 1986; ATKINSON, J., Luther and the Birth of Protestantism, London, 21982; BAINTON, R. H.,: Here I stand. A Life of Martin Luther, London, 1951; BRECHT, M., Martin Luther, 3 vols., Stuttgart, 41990; CASALIS, G., Luther et l’église confessante, Paris, 1962; CONGAR, Y.-M., Martin Luther. Sa foi, sa reforme. Etudes de théo¬logie historique, Paris, 1983;DIWALD, H., Luther. Eine Biographie, Küln, 1982; EBELING, G., Luther. Einführung in sein Denken, Tübingen, 1965; EBELING, G., Martin Luthers Weg und Wort, Frankfurt a.M., 1983; GARCIA-VILLOSLADA, R., Martin Lutero, 2 vols., Madrid 1973; MIEGGE, G., Lutero: l’uomo e il pensiero fino alla dieta di Worms, Torre Pellice, 1946, una altra edició: Lutero giovane, Milano, 21964, el text original llatí de las famoses 95 tesis de Luther es troba a l’apèndix d’aquesta obra. El capítol 8 és un bon comentari de les 95 Tesis (pp. 166-204), altre comentari a RICCA, P. – TOURN, G., Le 95 tesi di Lutero e la cristianità del nostro tempo, Torino, 22004; OBERMAN, H. A., Luther. Mensch zwischen Gott und Teufel, Berlin, 1982.

(2). Cfr. BLICKLE, P. – LINDT, A. – SCHINDLER, A. (dirs.), Zwingli und Europa, Güttingen,; BÜSSER, F., 1994: Die Prophezei. Humanismus und Reformation in Zürich, Bern – Berlin-Frankfurt a.M. – New York- Paris, 1985; CAMPI, E., Via antigua, umanesimo e riforma. Zwingli e la vergine Maria, Torino, 1986; CAMPI, E., Zwingli und Maria. Eine reformationsgeschichtliche Studie, Zürich, 1997; FERRARIO, F., La «sacra ancora». Il principio scritturale nella Rifor-ma zwingliana (1522-1525), Torino, 1993; GÁBLER, U., Huldrych Zwingli. Eine Einführung in sein Leben und sein Werk, München, 1983.

(3). FRIEDRICH, R., Martin Bucer. «Fanatiker der Einheit»? Seine Stellungnahme zu theologischen Fragen seiner Zeit (Abendmahls- und Kir¬chenverstdndnis), Neuchátel, 1990; GENRE, E. (dir.), Martin Bucero. La Riforma a Strasburgo, Torino, 1992; GRESCHAT M., Martin Bucer. Ein Reformator und seine Zeit. 1491¬1551, München, 1990; HOPF, C., Martin Bucer and the English Reformation, Oxford, 1946; JOISTEN, H., Der Grenzgdnger Martín Bucer. Ein europdischer Reformator, Stuttgart ,1991; KRIEGER, C. – LIENHARD, M., Martín Bucer and Sixteenth Century Europe, Leiden, 1993; LOCHER, G. W., Die Zwinglische Reformation im Rahmen der europäischen Kirchengeschichte, Góttingen, 1979; POLLET, J., Huldrych Zwingli, Genéve, 1988; SCHMIDT-CLAUSING, F., Zwingli, Berlin, 1965; SCIUTO, F. E.,: Ulrico Zwingli. La vita, il pensiero, il suo tempo, Napoli, 1980; STEPHENS, W. P., The Theology of Huldrych Zwingli, Oxford, 1986.

(4). BATTAFARANO, I. M. (dir.), Begrifflichkeit und Bildlichkeit der Reformation, Bern – Frankfurt a. M. – New York – Paris, 1992; BATTAFARANO, I. M., Da Müntzer a Gaismair. Teoría della ribellione e progetto comunistico nella guerra dei contadini tedeschi (1524-1525), Fasano, 1979; BLANKE, F.,: Brüder in Christo, Zürich, 1955; BLICKLE, P., Die Revolution von 1525, München, 1981; BLOUGH, N. (dir.), Jésus-Christ aux marges de la Reforme, Paris, 1992; BRÁUER, S. – JUNGHANS, H. (dir.), Der Theologe Thomas Müntzer. Untersuchungen zu seiner Entwícklung und Lehre, Góttingen, 1989; CAMPI, E., Thomas Müntzer. Scritti politici, Torino. 21977; FAST, H., Der linke Flügel der Reformation. Glaubenszeugnisse der Tdufer, Spiritualisten, Schwdrmer und Antitrinitarier, Bremen, 1962; GASTALDI, U., Storia dell’anabattismo, 2 vols., Torino, 1972-1981; GASTALDI, U. – SANTINI, L. – CAMPI, E., Il dibattito su anabattismo e Riforma: chiesa e potere, Torino, 1973; GOERTZ, H. – J. (dir.), Radikale Reformatoren. 21 biographische Skizzen von Thomas Müntzer bis Paracelsus, München, 1978; LA ROCCA, T., Es ist Zeit. Apocalisse e storia. Studio su Thomas Müntzer, Bologna, 1988; LA ROCCA, T., (dir.), Thomas Müntzer e la rivoluzione dell’uomo comune, Torino, 1990; LIENHARD, M. (dir.), Les dissidents du XVIe siécle entre l’humanisme et le catholicisme, Baden-Baden, 1983; WILLIAMS, G. H, The Radical Reformation, Philadelphia, 1962.

(5). BIÉLER, A., L’humanisme social de Calvin, Genéve, 1961; BIÉLER, A., La pensée economique et sociale de Calvin, Genéve, 1959 ; BOUWSMA, W. J., John Calvin, New York, 1988 ; CADIER, J.,: L’homme que Dieu a dompté, Paris 1958 ; MCGRATH, A. E., A Life of John Calvin, Oxford – Cambridge (Mass.), 1990; STAEDTKE, J., Johannes Calvin. Erkenntnis und Gestaltung, Gatingen 1969; VINAY, V., Ecclesiologia ed etica politica in Giovanni Calvino, Brescia, 1973; WEBER, O., Die Treue Gottes in der Geschichte der Kirche, Neukirchen, 1968; WENDEL, F., Calvin. Sources et évolution de sa pensée religieuse, Genéve 21985.

(6). Cfr. ALZATI, C. (dir.), L’anglicanesimo. Dalla chiesa d’Inghilterra al-la comunione anglicana, Genova, 1992; BRACHLOW, ST., The Communion of the Saints. Radical Puritan and Separatist Ecclesiology 1570-1625, Oxford, 1988; CASSESE, M., Holy Communion. La Santa Cena anglicana (1662), Genova, 1996; COLLINSON, P., The Birthpangs of Protestant England. Religious and Cultural Changes in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Basingstoke, 1988; DICKENS, A. G., The English Reformation, London, 21989; ELTON, G., Reform and Reformation 1509-1558, London, 1977; HAIGH, C., English Reformations: Religion, Politics and Society under the Tudors, Oxford, 1993; HUGHES, PH. E., Theology of the English Reformers, London,1965; KIRBY, W. J.T., Richard Hooker’ s Doctrine of the Royal Supremacy, Leiden, 1990; NEW, J. F. H., Anglican and Puritan. The Basis of their Opposition 1558-1640, Stanford, 1964.

(7). Cfr. BRECHT, M. – SCHWARZ, R. (dirs.), Bekenntnis und Einheit der Kirche. Studien zum Konkordienbuch, Stuttgart, 1980; HECKEL, M., Deutschland im konfessionellen Zeitalter, Góttingen, 1983; RUBLACK, H. C. (dir.), Die lutherische Konfessionalisierung in Deutschland, Gütersloh, 1992; ZEEDEN, E. W., Konfessionsbildung. Studien zur Reformation, Ge¬genreformation und katholischen Reform, Stuttgart, 1985.

(8). Cfr. BOSSY, J., Christianity in the West. 1400-1700, Oxford, 1985; CHALINE, O., De la reforme catholique aux Lurniéres (1534-1799), a HILAIRE, Y.- M. (dir.), Histoire de la papauté. 2000 ans de mission et de tribulations, Paris, 1996, pp. 301-373; CHITTOLINI, G. – MICCOLI, G. (dirs.), La Chiesa e il potere politico dal Medioevo all’età contemporanea,
9), Torino,1986; DELUMEAU, J., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1971, una nova edició: DELUMEAU, J. – COTTRET, M., Le catholicisme entre Luther et Voltaire, Paris, 1996; . DELUMEAU, J. (dir.), Histoire vécue du peuple chrétien, Toulouse, 1979 ; PRÉCLIN, E. – JARRY, E., Les luttes politiques et doctrinales aux XVII’ et XVIIIe siécles (1648-1789), a FLICHE, A. – MARTIN, V. (dirs.), Histoire de l’Eglise depuis les origines jusqu’a nos jours, vol. XIX/1-2, Paris 1955-1956; GONZÁLEZ NOVALÍN, J. L., La Iglesia en la España de los siglos XV y XVI, a GARCÍA VILLOSLADA, R. (dir.),: Historia de la Iglesia en España, vol. 3/1-2 i MESTRE SANCHIS, A. La Iglesia en la España de los siglos XVII y XVIII, vol. 4, Madrid, 1979; JEDIN, H. (dir.), Handbuch der Kirchengeschichte, Reformation, Katholische Reform und Gegenreformation, vol. 6, Freiburg i.Br. 1967-1970; Die Kirche im Zeitalter des Absolutismus und der Aufkliirung, vol. 7: Freiburg i.Br. 1970; JEDIN, H., Kleine Konziliengeschichte, Freiburg i.Br. 1978; MARTINA, G., Storia della Chiesa da Lutero al nostri giorni, vol. I: L’eta della Riforma; vol. 2: L’eta dell’assolutismo, Brescia, 1993-1994; VENARD, M. (dir.), Le temps des confessions (1530-1620/30),Vol. 7, Paris 1992, a MAYEUR, J.M. – PIÉTRI, CH. – VAUCHEZ, A. – VENARD, M. (dirs.), Histoire du christianisme des origines á nos jours, Paris, 1990ss.; PUECH, H. C. (dir.), Storia del cristianesimo, Roma – Bari, 1983.

(9). Cfr. l’obra del meu antic professor d’Eclesiologia a la Universitat Gregoriana de Roma, ANTÓN, A., El misterio de la Iglesia. Evolución histórica de las ideas eclesiológicas, vol. 2: De la apologética de la Iglesia-sociedad a la teología de la Iglesia-misterio en el Vaticano II y en el posconcilio, Madrid, 1987; BUZZI, F., II Concilio di Trento (1545-1563). Breve introduzione ad alcuni temi teologici principali, Milano, 1995; CHAUNU, P., Eglise, culture et société. Essais sur Réforme et Contre-Réforme 1517-1620, Paris, 1981; Concilio di Trento e la Riforma tridentina (II. Atti del Convegno storico internazionale, Trento 2-6 settembre 1963, 2 vols., Roma, 1965; CONGAR, Y., L’Eglise de saint Augustin á l’époque moderne, Paris, 1970; DEL RE, N., La Curia romana. Lineamenti storico-giuridici, Roma, 1970; EVENNETT, H. O., The Spirit of Counter-Reformation, London, 1970; FIRPO, M., Tra alumbrados e «spirituali». Studi su Juan de Valdés il valdesianesimo nella crisi religiosa del ‘500 italiano, Firenze, 1990; FIRPO, M., Inquisizione romana e Controriforma. Studi sul cardinal Giovanni Morone e il suo processo d’eresia, Bologna, 1992; FIRPO, M., Riforma protestante ed eresie nell’Italia del Cinquecento. Un profilo storico, Roma – Bari, 1993; FRAGNITO, G., Gasparo Contarini. Un magistrato veneziano al servi¬zio della cristianità, Firenze. 1988; FRAGNITO, G., La Bibbia al rogo. La censura ecclesiastica e i volgarizzamen¬ti della Scrittura 1471-1605, Bologna, 1997; GAUDEMET, J., Le mariage en Occident, Paris, 1987; JEDIN, H., Katholische Reformation oder Gegenreformation?, Luzern 1943; JEDIN, H., Geschichte des Konzils vom Trient, 4 vols., Freiburg i.Br. 1949-1973; JEDIN, H. – ROGGER, I. (dirs.), Il concilio di Trento come crocevia della politica europea, Bologna. 1979; Jedin, H. – Alberigo, G.,: Il tipo ideale di vescovo secondo la Riforma cattolica, Brescia, 1985; LEFEBVRE, CH. – PACAUT, M. – CHEVAILLER, L. (dirs.), L’époque moderne 1563-1789. Les sources du droit et la seconde centralisation romaine, a Histoire du droit et des institutions de l’Eglise en Occident, vol. 15/1, Paris, 1976 ; MARCOCCHI, M., La riforma cattolica. Documenti e testimo¬nianze. Figure ed istituzioni dal secolo XV alla meta del secolo XVII, 2 vols., Brescia, 1967-1970; MARCOCCHI, M.,: Colonialismo, cristianesimo e culture extraeuropee. L’Istru¬zione di Propaganda Fide al Vicari apostolici dell’Asia Orientale (1659), Milano, 1981; PRODI, P., Note sulla genesi del diritto nella Chiesa post-tridentina, in Legge e Vangelo. Discussione su una legge fondamentale per la Chiesa, Brescia, 1972, pp. 191-223; PRODI, P. Il sovrano pontefice. Un corpo e due anime: la monarchia pa¬pale nella prima eta moderna, Bologna, 1982; PRODI, P., Controriforma e/o riforma cattolica: superamento di vecchi dilemmi nei nuovi panorami storiografici, a “Rómische Historische Mitteilungen”, 31 (1989), pp. 227-237; PRODI, P. – REINHARD, W. (dirs.), Il concilio di Trento e il moderno, Bologna, 1996; VACCARO, L. (dir.), L’Europa e l’evangelizzazione del Nuovo Mondo, Milano, 1995. Sobre el pensament del barroc catòlic i sobre el seu optimisme cfr. BALDINI, U., Legem impone subactis. Studi su filosofiá e scienza dei gesuiti in Italia 1540-1632, Roma, 1992; BRIZZI, G. P. (dir.),: Il catechismo e la grammatica, Bologna, 1985; CERTEAU, M. DE, La Fable mystique, XVIe-XVIIe siècle, Paris 1982; CHATELLIER, L., L’Europe des dévots, Paris, 1987; CHATELLIER, L., La religion des pauvres. Les missions rurales en Europe et la formation du catholicisme moderne XVIe-XIXe siècle, Paris, 1993; COGNET, L., Le crépuscule des mystiques: Bossuet, Fénelon, Tournai, 1958; DELUMEAU, J., L’aveu et le pardon. Les difficultés de la confession XIIIe-XVIIIe siècles, Paris 1990 ; DHOTEL, J.-CL., Les origines du catéchisme moderne, Paris, 1967 ; DOMPNIER, B., Le venin de l’hérésie. Image du protestantisme et combat catholique au XVIIe siècle, Paris, 1985; FUMAROLI, M., L’âge de 1’ éloquence. Rhétorique et ‘res literaria’ de la Renaissance au seuil de l’époque classique, Paris, 1994 ; HERMANN, C., L’Eglise d’Espagne sous le patronage royal (1476¬1834). Essai d’ecclésiologie politique, Madrid, 1988; MENOZZI, D., Les images. L’Eglise et les arts visuels, Paris, 1991; POZZI, G., Alternatim, Milano, 1996; ZARRI, G. (dir.), Donna, disciplina, creanza cristiana, dal XV al XVII secolo. Studi e testi a stampa, Roma, 1996.

(10). Sobre la pervivència dels antics ideals de la Nova Devotio a la Reforma Protestant i a la Refroma o Contrarreforma Católica cfr. CAFFIERO, M., La politica della santita’. Nascita di un culto nell’eta’ dei Lumi, Roma – Bari, 1996; FIRPO, M., Il problema della tolleranza religiosa nell’eta’ moderna: dalla riforma protestante a Locke, Torino, 1978; LUBAC, H. DE, Augustinisme et théologie moderne, Paris, 1965; NANNI, S. (dir.),: Devozioni e pietá popolare fra Seicento e Set¬tecento: il ruolo delle congregazioni e degli ordini religiosi, “Dimensioní e problemí della ricerca storica”, VII/2 (1994).

(11). Cfr. les Provincials de PASCAL i STELLA, P., La bolla Auctorem Fidei (1794) nella storia dell’ultramontanismo. Saggio introduttivo e documenti (Il giansenismo in Italia. Collezione di documenti, a cura di P. Stella, vol. II/1), Roma, 1995.

L’INVENTOR, EN EL JUBILEU DE 1500, DE LES “PORTES SANTES”

January 26th, 2017

1.L’any 1.500 ‘regnava’ a Roma, i dic aquesta paraula en tota la seva cruel realitat, el papa Alexandre VI. Nascut a Xàtiva, València, el 1 gener 1431.
El seu nom real i civil era Roderic [Llançol] de Borja. Fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i d’Isabel de Borja. Sis anys després del naixement de Roderic, va morir el seu pare i la família es va traslladar a València amb el seu oncle Alfons de Borja, que n’era el bisbe. Entre els anys 1452 i 1456, va estudiar a Bolonya. Allà es va doctorar en Dret. Un any abans, quan el seu oncle ja era el papa Calixte III, va assumir el cognom de la seva mare. Des de llavors serà Roderic de Borja.
Acabats els seus estudis, el papa Calixte III, el va nomenar cardenal, al consistori secret del mes de febrer de l’any 1456. Roderic de Borja tenia tot just 25 anys. El 17 de setembre del mateix any, va ser nomenat vicecanceller de la Santa Església Romana. Atès que el ‘canceller’ era el mateix papa, el títol era equivalent a l’actual Secretari d’Estat, amb algunes variants que no és el moment d’explicar.

2. En morir el seu oncle, i en un conclave que va proposar, amb acarnissament i molta cruesa, un film de 2006, The Conclave, es va triar a un cardenal de Siena, no noble, però sí bon llatinista i hel·lenista: el Cardenal Piccolomini. Fou Pius II, Roderic van seguir com Vicecanceller i el papa que ell, a la fi, va votar, l’anomenà Protodiaca. El papa següent, Pau II, va ratificar al vicecanceller i el va premiar fent-ho bisbe d’Urgell i príncep d’Andorra. El papa següent, Sixte IV, el va conservar en la vicecancelleria i el va elevar a cardenal-bisbe d’Albano i de Porto Santa Rufina i el va nomenar degà del col·legi cardenalici. Després, Inocenci VIII, mantenint-lo sempre com a vicecanceller, el va fer degà del Sacre Col·legi, i al que ja era bisbe de València, el va fer, a més, bisbe de Mallorca.

3. L’11 d’agost de 1492, quan faltaven encara dos mesos per a ‘descobrir’ Amèrica, Roderic de Borja va ser elegit papa. Va prendre el nom d’Alexandre VI.
Alexandre VI va reunir a Roma a Raffaelo Santi, Michelangelo Buonarroti, Bernardino di Bento, Il Pinturicchio i molts altres arquitectes, artistes i intel·lectuals per embellir Roma i, sobretot, el Vaticà. La Cancelleria Vecchia, Castel Sant’Angelo, les “Estades Borja” del Palau Apostòlic, Santa Maria la Major i tants altres llocs de Roma són testimonis de l’obra ‘decorativa’ del segon papa Borja.

4. Per al Jubileu de l’any 1.500, Alexandre VI, el 22 de desembre de 1499, va emetre la Butlla Inter multiples. Per a aquella ocasió, va inventar una cosa que ha tingut gran èxit durant molts segles, fins avui mateix, en tots els jubileus: les “Portes Santes” de les basíliques majors romanes i la seva solemne obertura ‘sincrònica’ pel Papa a Sant Pere i tres cardenals delegats seus en les altres tres “Portes Santes”. Tot això es basava en el verset 9 del capítol 10 de l’Evangeli segons Joan: “Ego sum ostium: si quis introierit per me salvabitur”(1). La cita de l’Evangeli segons Joan era la justificació crística de les indulgències que es guanyaven entrant per les “Portes Santes”.

Jaume González-Agàpito

(1) “Jo soc la porta: si algú entra per mi, se salva”.

TRUMP: AMERICA FIRST!

January 20th, 2017

1. El discurs de Donald Trump, avui a la seva presa de possessió, ha estat tot el contrari d’un discurs acadèmic.
També quasi res tenia a veure amb les magnífiques orationes, meticuloses i super-elaborades a les que ens tenia acostumats el seu polifacètic antecessor i que recitava de memòria sempre, sense cap apunt visible a mà.
Trump no ha defensat l’ideari demòcrata, ni el republicà, si és que existeixen. Tampoc l’establhisment americà que ha ‘governat’ des de fa un xic més de 25 anys.

2. El discurs de Donald Trump ha estat populista. Paraula avui generalitzada i traïdora. Paraula que indica posicions polítiques del tot diverses. Mot que indica una actitud, no pas nova i moderna, sinó que és quasi tan antiga com la mateixa societat humana.
Lucius Sergius Catilina ja va emprar el concepte de populisme que va denunciar Marc Tul.li Cícero en les seves Orationes in Catilinam.
Avui el populisme és a la moda perquè la humanitat està començant un nou estadi de la seva història. Crisi general de quasi totes les ideologies i desconfiança quasi radical devers els establishiments, de dreta i d’esquerra, de dalt i de baix, de classe i de poder.

3. Trump és un ‘idiota’ que no sap pas què es diu o un clarivident que vol acotar la crisi de la seva societat combatent els defectes quasi congènits d’un occident capitalista i globalitat en crisi?
En el discurs d’investidura Donald Trump ha dit: “20 de gener de 2017: Avui […] els homes i les dones d’aquest país ja no seran més oblidats […]. Ara mirarem només cap el futur […]. La protecció comportarà més eficàcia i seguretat […]. Compra productes americans i contracta treballadors americans […]”.
Sembla la negació mateixa del programa demòcrata i de tantes i tantes propostes polítiques dels partits polítics d’occident.

4. Vol dir Trump que els USA deixaran ja de pretendre ser l’àrbitre internacional com han estat, de fet o de dret, des de 1945? Vol dir que cal que una ‘nació’ trobi el seu propi camí i la seva coherència abans de pretendre arranjar el món sencer? Vol dir que abans de imposar la democràcia i els drets humans als altres països cal que els USA siguin realment demòcrates i observants dels drets humans a casa seva?

5. Donald Trump inquieta i preocupa a no poques persones humanes, als estats del món sencer, a la majoria de partits polítics en els quatre punts cardinals, a les forces econòmiques i productives d’arreu, als defensors dels drets dels treballadors i de les classes més baixes, als ideòlegs i ‘politòlegs’ de ‘gabinet’ i fins i tot a certs utopistes que quasi mai han abastat el final feliç que prometien.
Però resta una gran pregunta: Per què a Trump l’ha votat tant gent? I, una altra conseqüent: Tota aquesta gent és també ‘idiota’ o és clarivident?
Ens volen dir el que ha dit avui també Donald Trump: “Deixem ja el passat. Mirem endavant!”.
El futur és, doncs, l’abatiment de l’establishment que no volem? El futur és tan senzill com ser homes i dones honrats i honestos que viuen en una societat unida, lliure, justa i fraternal?
Això ho van dir, també als USA, els del segle XVIII. Però, el camí quin és realment?

Jaume González-Agàpito

MONS. JAVIER ECHEVARÍA

December 13th, 2016

1. Vaig conèixer personalment a Mons. Javier Echevarría, Bisbe titular i Prelat de la Prelatura personal de l’Opus Dei, el 7 de gener de 1995. L’havien ordenat bisbe el dia abans a Sant Pere del Vaticà.
Ell, amb uns pocs ajudants que l’acompanyaven, esperava veure el Papa Joan Pau II, en una estança del Palau Apostòlic. Jo esperava també el mateix Pontífex a una altre, per a una audiència posterior. Com que era bona hora i les portes estaven obertes, ens van presentar i saludar mútuament. Vam parlar quasi mitja hora.

2. Ell tenia, a les hores, 61 anys. Jo 53.
Ell havia estat, durant 22 anys, un servidor fidel i constant del fundador de l’Opus Dei, fou una mena de secretari personal. Havia fet la llicència i el doctorat in Utroque Iure al Laterà i freqüentat alguns curs al Tribunal de la Rota. Després, em digué, fou Secretari General de l’Opus Dei i, durant la prelatura del primer prelat bisbe Mons. Álvaro del Portillo, fou Vicari General de la Prelatura personal de l’Opus Dei.
Jo feia un any i tres mesos que era rector de la Parròquia de Santa Maria Reina a Pedralbes de Barcelona.

3. Per a mi fou una curiositat poder parlar, d’una manera no programada i molt relaxada, amb el cap de l’Opus Dei.
Francament, no em va semblar que tenia aquella ‘enjundia’ i forta personalitat de l’anterior prelat, Mons. Álvaro del Portillo, a qui també vaig conèixer personalment.
Però sí que vaig descobrir, només als cinc minuts de parlar amb ell, que era una a persona accessible, molt definida i molt clara en tot el que deia. També em va sorprendre el que em va dir què, per a ell, era l’Opus Dei i el que ell creia que calia fer.
La proximitat de l’arribada del Papa va interrompre la nostra conversa.

4. Vaig retirar-me a l’estança en la qual jo tenia que veure al Papa, molt satisfet i content: L’Opus Dei tenia un nou prelat que era una persona accessible, clara, piadosa, que havia nascut espiritualment i crescut en “la Obra” i que tenia moltes ganes de treballar, amb modèstia, però amb eficàcia. “Donem-ne gràcies a Déu”, vaig pensar.

5. Ahir al vespre, 45 minuts després, em van dir que havia mort Mons. Echevarría. El vaig encomanar al Senyor comú. També vaig desitjar que el camí del Papa Francesc, que Mons. Javier Echevarría va dir que comprenia i que resava per ell, sigui també comprés i seguit pel seu successor.

Jaume González-Agàpito

JUAN LUIS CEBRIÁN PASA AVUI PER “ÉVOLE VS.”

December 11th, 2016

1. Les dretes i les esquerres de les Espanyes que són grups, mantes vegades, sense nord i sense sentit ideològic i teòric, avui diumenge, per la Sexta a 2/4 de 10, tindran ocasió de veure com dos castells ‘inexpugnables’, A3Media i Prisa, s’expliquen, s’impliquen, es defensen i s’ignoren.
L’entrevista feta per Jordi Évole serà una bona festa per a la classe política i per al “Tercer Poder”, és a dir, per això que designem com a periodistes. Classe omniscient que avui informa poc, quasi sempre a base de pre-fabricats d’agència, i opina molt, quasi sempre al servei dels “interessos constituïts”.
Serà també una bona ocasió, per als ciutadans d’a peu com jo, de constatar com els interessos econòmics i les seves implicacions polítiques i mediàtiques, es presenten, es justifiquen i, pot ser, es canonitzen ‘ecumènicament’ en una Espanya, pobre en idees i molt rica en tinglados productius.
2. En una societat en la qual quasi tot es pot comprar i es pot vendre, serà curiós veure com dos grans “formadors de la opinió pública” s’expliquen, es combaten, es justifiquen i, pot ser, es perdonen les comunes mancances. Serà interessant per al ciutadà comú, mediatitzat per la mundialització del consum standard, la presentació crítica de dos grans grups de la informació/deformació pública que, en teoria, informen i entretenen.
3. L’exili avui de la Filosofia, no pas únicament de les institucions universitàries, sinó també del món de la política i de les relacions econòmiques i socials, farà que ens interessi saber com els “gestors de la opinió pública” es presenten, s’expliquen i es justifiquen.
Sòcrates, que va morir ara fa 2415 anys, executat amb la cicuta, perquè era ‘ateu’ i un perill per a la societat atenenca, ara seria un cas tan ridícul i sense cap ‘ganxo’ per aquesta societat que quasi no creu en res i que, a més, és ‘teista’: únicament adora allò que Jesús el Crist anomenava ‘mamonà’, es a dir el diner.
4. El Papa Francesc, avui, s’ha reunit a Roma amb dotzenes d’alcaldes de grans ciutats per parlar dels grans reptes socials i dels problemes de la immigració. Hi ha anat també l’alcaldessa de Barcelona. Però, això, curiosament, ha interessat molt poc als grans poders de la informació espanyols i catalans. No gaire més als detentors de la representació de la sobirania del poble, que anomenem com a ‘polítics’.
També aquesta Església Catòlica nostrada, teòricament tan preocupada per no sé quantes “qüestions socials”, ha romàs molt silenciosa al respecte.
5. És l’hora per preguntar, com si fóssim jesuïtes de la vella escola: A part de tanta preocupació pel diner, pel poder, per la informació, per l’estatus, per la imatge social, nostra personal i de les institucions de les quals formem part, a quantes persones humanes en concret ajudem i ajuden les nostres institucions i els nostres tinglados?
No sé si avui, aquesta nit, Jordi Évole i Juan Luis Cebrián tindran temps, capacitat i coratge per parlar d’aquests temes que preocupen als humans sense prebendes, o es limitaran a parlar només de ‘mamoná’ i de tots els seus servidors.
Jaume González-Agàpito

“EL DISCRETO ENCANTO DE LA BURGUESÍA”

October 7th, 2016

1. L’aragonès de Calanda Luis Buñuel Portolés, 10 anys més vell que el meu pare, comunista convençut i censurat pel franquisme, va estrenar l’any 1972, 7 anys després de la clausura del Concili Vaticà II, Le charme discret de la bourgeoisie (El discreto encanto de la burguesía).
Després dels 20 primers minuts del film, el Bisbe diocesà Mons. Dufour, d’origen burgés, s’ofereix a uns petits burgesos com a jardiner. Diu que l’Església ha canviat molt i que, en aquell moment, així com hi havien hagut capellans-obrers, ara també hi hauran bisbes-obrers. Acabava de vendre el seu cotxe per donar el producte als pobres. Com a salari demanava únicament ho estipulat en els acords sindicals.

2. 44 anys després, aquella ironia mordaç del director nascut a la província de Terol, apareix com la freda i sorprenent realitat de l’Església i de la societat actuals.
El Papa va en cotxe utilitari, és amic dels pobres i dels immigrats, vol una Església pobre i serventa. Tenim a Barcelona un arquebisbe, nascut a 67,7 kilòmetres de Calanda, a Cretas, i que va pel mateix camí del Papa Francesc.

3. Europa, els governs, Llatinoamèrica, la diplomàcia, l’exercit, la burgesia, els empresaris, els partits polítics, l’economia, les finances, les inversions dels poderosos, els sindicats, l’Església i… les classes treballadores, van rebre, fa 44 anys i profèticament, l’exposició, anticipada, irònica i crítica, del desgavell actual en el film esmentat.
Buñuel era el profeta i nosaltres i el nostre entorn som, ara, el resultat, fracassat i ridícul, en un món que està entrant en una nova època de la humanitat, però que encara en les seves institucions i en les seves ideologies, està aferrat allò que els llibres d’història anomenaven l’ “Època Contemporània” i que els nous professionals de la història començaran a anomenar l’ “Època Post-Revolucionària”. És a dir l’ “Època A-filosòfica de les Grans Mandingues”.

4. L’encant, charme, de la burgesia apareix, ara i avui, com la Fira de Bellcaire. Es a dir com “Els Encants Vells” d’una burgesia que tingué la seva epifania a la meitat del segle XIX i que, en l’era de la mundialització, apareix com quelcom estúpid i avorrit d’una societat que ja no sap cap a on va, di d’on ve, ni a on és.

5. L’any 2016, la venda publicitària de certes actituds, en persones i institucions, que des del Manifest del Partit Comunista de 1848 a l’economia potent, exclusiva i dominadora d’avui, ens sedueixen, ens encanten, ens fan creure, ens fan esperar i ens estimulen. Ens desencanten, però, els candidats a la presidència dels USA en són un lamentable exemple, quan percebem que mantes vegades són, només, la venda d’uns productes fal·laços i erronis perquè, després de potenciar els subjectes venuts, són pura publicitat d’un món sense deriva que ni te utopia, ni proposa cap mite, ni sap a on va.

Jaume González-Agàpito

PUIGDEMONT: “FIDES SINE OPERIBUS MORTUA EST”

September 28th, 2016

1. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya avui, en el seu discurs al Parlament de Catalunya, ha citat l’Epìstola Iacobi del Nou Testament, en la seva versió ‘vulgata’ i en el seu verset 2, 26b: “fides sine operibus mortua est”, segons un text paleogràfic insert en un mur de la seu presidencial de Plaça de Sant Jaume.

2. La ‘fides’, entesa com a “element de justificació”, inici de salvació i gracia de regnat (i que em perdonin els teòlegs de qualsevol confessió cristiana si em permeto un ús analògic, irònic i in-transcendent de la terminologia soteriològica) que avui té Catalunya, quasi en la mitat dels seus homes i dones, avui és evident.
Ho demostra avui també “el problema catalán” que ara mateix encara és l’”eschandalon” que fa, al Congrés dels Diputats d’Espanya, que els de centre-dreta i els de centre-esquerra, en totes les seves varietats i variacions, no trobin el bosó de Higgs que expliqui i possibiliti, en aquell “Gran Colisionador de Hadrons (LHC)” que ha diferència del suís és d’una lentitud capaç d’impacientar a qualsevol pacient seguidor, per explicar i assolir una solució vàlida “hic et nunc” per a l’Estat espanyol.

3. Les “opera”, en llatí plural d’”opus”, a Catalunya hi són. La seva enumeració i la seva entitat no és pas tasca nostra fer-la, l’ha fet, breument però apologètica, el Molt Honorable dissertador.
Si són mortes o no ho diran demà els parlamentaris catalans en la seva votació.

4. Avui, però, Puigdemont ha demanat, realment, la seva vera i pròpia re-validació.
La seva revalidació comporta, Puigdemont ho ha declarat explícitament, la independència de Catalunya en els pròxims 9 mesos.
Independència que comportarà inexorablement o un referèndum o un referèndum. Sense cap altra sortida.
Referèndum que, ha dit Puigdemont, serà sempre d’acord amb la llei: o pactat, d’acord amb la llei espanyola, o no pactat, d’acord amb la llei catalana.
Això pressuposa l’aprovació dels pressupostos. Sinó hi hauran noves eleccions.

5. Tot plegat presenta un futur no fàcil que portarà a una sèrie de situacions que, ab ovo, són difícils de profetitzar en totes les seves conseqüències.
1. Conseqüències que, a Catalunya, tenen dues versions diverses: la radical de la CUP o la gradual (hisenda, seguretat social i llei transaccional) dels altres independentistes.
2. Conseqüències que, sempre a Catalunya, requeriran la clara afirmació o el refús explícit de la independència.
3. Conseqüències que a l’Estat espanyol tindran el refús de tots els partits ‘unionistes’.
4. Conseqüències, que a l’Estat espanyol comportaran: a. Al PSOE i els seus “partits regionals” no poques incerteses i conflictes; b. A Podemos pas a unes noves, però, diverses solucions; c. A Ciutadans un refús ja anunciat; d. Al Partit Nacionalista Basc el respecte, però, no el seguiment a Bascònia i a Madrid; e. Al PP el que ja he dir al número 3.

6. Comença, doncs, a Catalunya un temps de 9 mesos, no pas fàcil, per a molts afers, persones jurídiques, institucions, empreses i per a les persones físiques. Però que tampoc no serà fàcil per a les ideologies, els partits polítics, les institucions acadèmiques i culturals i molts altres grups que ara no puc enumerar.

Jaume González-Agàpito

LA ECLESIOLOGIA BIZANTINA

September 24th, 2016

1. L’Església d’Orient té la peculiaritat de connectar-nos amb tota naturalitat i facilitat amb l’Església patrística. La dels segles IV-IX: l’Església dels grans Concilis.
Una característica seva és el fort subratllat de la sinodalitat(1). Es podria resumir aquest pensament dient amb Sant Joan Crisòstom: “Ekklesía synódou estîn ónoma”. La sinodalitat és una dimensió inherent a la natura mateixa de l’Església, en¬tesa com comunió, i de forma rellevant, a la natura del ministeri episcopal. La seva estructura ontològica provindria del principi de “comunió” que paradoxalment acaben de descobrir i revaloritzar els eclesiòlegs llatins. El principi de comunió postula la immanència de la dimensió universal en l’Església local així com de la di¬mensió local en la universal. La sinodalitat s’origina en el fet de que tots els bisbes, com caps de les esglésies loca¬ls, participen del carisma del testimoniatge de la veritat expressada en la sinodalitat. La sinodalitat, essent la dimensió operativa de la communio ecclesiarum, es realitza en el sentit més ple en el exercici del ministeri episcopal. S’expressa de forma plena i suprema, vàlida per a tota l’Església, en l’activitat col·legial del coetus episcopo¬rum i es realitza amb un valor vinculant, limi¬tat a l’àmbit geogràfic que aplega, en l’activitat ordinària de cada un dels bisbes. Es plasma en el Sant Sí¬node Patriarcal i en la participació dels laics en les eparquies i en les parròquies.

2. En aquest sentit és molt característica la concepció de l’episcopat en la tradició bizantina. El P. Olivier Rousseau, de l’estimada comunitat de Chevetogne, ho va expressar magistralment en un article, aparegut l’any 1960, a la revista “Irenikon”. A l’Orient, el bisbe és la imatge vivent de Déu Pare. És per aquest motiu que, quan ell no presideix la celebració de l’Eucaristia o de l’Ofici Diví, la càtedra queda buida, no l’ocupa ningú visible, perquè en ella hi ha present, encara que invisi¬ble, el misteri de Déu(2). Això que podria semblar una curiositat litúrgica, és, en canvi, molt important si es compara amb la tradició llatina del bisbe successor dels apòstols i “Vicarius Christi”(3). Fou a partir d’aquesta i d’altres singularitats que s’anà plasmant una mena de dicotomia eclesiològica entre ambdues tradicions teològiques i llur respectiva evolució. Com diu Jonh Meyendorff, l’Església d’Orient “no va tenir l’ocasió o el desig de participar en una con¬cepció vicarial respecte a Crist del munus episco¬pal(4). Simplement no es va acceptar l’ús que el papat, potenciat, a partir del segle XI, feu de la tradició exegètica de Mt 16,18ss.; Lc 22,32ss.; i Jn 21,15-27, encara que el rol per¬sonal de Pere, com la roca sobre la qual està construïda l’Església, fou reco-negut, durant molt de temps i abans de que la polèmica distorsionés la qüestió, pels escriptors eclesiàstics bizantina(5).

3. Aquesta posició que, des d’una angulatura catòlica, pot ser vista com un simple recurs doctrinal de fonamentació de la diversitat, està arrelada, en canvi, en quelcom molt peculiar i propi de la tradició bizantina: el concepte de “Tradició viva”. La Tradició que va tenir i te un paper tan rellevant en la dogmàtica catòlica i orto¬doxa, no és vista a Orient como un “depositum” estàtic de formulacions doctrinals, o com un fons documental de textos que sostenen la praxis doctrinal, existencial i celebrativa de cada una de las dos branques del cristianisme antic. El concepte “ortodox” de “tradició vivent” predica quelcom molt més intere¬sant: és la mateixa vida de l’Església, el seu exis¬tencial personal i col·lectiu, la qual representa una epifania de l’ésser mateix de l’Església santa. L’Església, guiada i orientada pel Pneuma Sant, plasma en la seva vida mateixa el contingut de la seva essència i del seu ser.

4. Una altra peculiaritat de la Ortodòxia és el fort subratllat del concepte apofà¬tic de Déu(6) i la seva concepció de la Trinitat que va de la distinció de les persones (dada neotestamentària) a la unitat de llur ser (essentia per als llatins), amb un fort subratllat de la “fontalitat” del Pare, que va condicionar no pas poc la posició de l’Orient en el conflicte sobre el Filioque.
També hem de reconèixer la gran aportació de l’Orient bizantí a la Pneumatologia. L’Esperit sant, del qual diuen que va dir Pius XII que era el gran desconegut (evidentment a l’Occident), és a l’Orient un element essencial i capital de la seva concepció teològica(7).
La cristologia es, a Orient i com va reclamar per a l’Occident el cardenal Ch. Journet, en el seu llibre L’Église du Verbe Incarné(8), i en innombrables articles, l’eix de l’antropologia teològica i de la mariologia. Des d’on es va a parar, essent conseqüent, a la concepció de la sacramentalitat com una mistagoria partici¬pativa del misteri de la divinització de l’home.

Jaume González-Agàpito

Notes
(1) El Dr. S. PIÉ, en un opuscle que reprodueix la lliçó inaugural que va pronunciar a l’apertura del curs 1993-1994, a la Facultat de Teologia de Catalunya, ha estudiat aquesta perspectiva. Vegi’s també l’obra col·lectiva Le concile et les conciles. Contribution à la vie conciliaire de l’Église, Chevetogne, 1960.
(2) Cfr. a propòsit d’això, cfr. l’interessant i ja clàssic article del P. K. Rahner publicat en el primer volum dels seus “Escritos de Teología”.
(3) Com és ben sabut, l’expressió era comú, aplicada als bisbes i emprada per ells mateixos, en l’Església africana pre-nicena i en la immediatament posterior al primer concili.
(4) Cfr. La Teologia de bizantina. Svilupi storici e temi dottrinali, Casale Monferrato, 1984, p. 120.
(5) Cfr. FOCI, Homilía I, cfr. C. MANGO, The Homilies of Photius, Cambridge, 1958, p. 50.
(6) Aquesta noció, avui adquirida i digerida en les facultats teològiques catòliques, era com estranya i inquietant fa només tres decennis. Per a mostra un botó. Recordaré sempre l’interès i l’emoció amb què el Dr. David Estrada, professor de Teodicea a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pels anys seixanta, em va trucar després d’un examen, quan jo era estudiant. Ell, de confessió evangèlica, s’admirava que un alumne seu li parlés, en l’exercici proposat sobre el concepte i la noció de Déu, del apofatisme. Vaig intentar, posteriorment, tenir un canvi d’impressions sobre això amb el meu acabat d’estrenar, per a mi i per al Seminari Conciliar de Barcelona, professor “De Deo Uno” en la seva secció teològica. Era, en l’any 1965. Vaig tenir, però, la sensació de no ser entès o, almenys, no despertar cap interès en el novell professor a qui, juntament amb Jaume Riera intentàrem motivar, ell amb la seva afició hebraico-bíblica, jo amb la teologia dels Pares. Cansat i una mica fastiguejat del que es presentava com una novetat i una altra cosa no era sinó treure el cap a la teologia positiva que, des de feia diversos anys, consumíem els clients de la secció francesa dels “Amics del Catecisme”; també del que es deia en el “De Deo Trino”, explicat dins d’una alicurta i rígida visió tomista, seguint el comentari del P. Cuervo a la part corresponent de la “Summa Theologica” a la BAC; i del “De Deo Creante et Elevante”, exposat segons uns tronats esquemes de la tradició tomista de la Gregoriana dels anys 40-50, vaig deixar una mica de banda la “theologia cataphatica” i vaig experimentar, gràcies a la preciós llibre de V. Lossky, “Essai sur la théologie mystique de l’Église d’Orient”, Paris, 1944, que jo llegia i rellegia contínuament, les dolçors i la coherència de la “theologia apophatica”. D’aquesta última obra és especialment revelador i suggestiu el capítol II: Les Ténèbres divines (en l’ed. De París, 1990, que ara tinc a mà, pp. 21-41): Allà i d’una lectura directa de l’Aquinat, a qui vaig descobrir molt més apofàtic que els meus professors ( “De essentia divina quomono sit, vel potius, quomodo non sit”), i vaig treure els elements per a una reflexió teològica correcta sobre Déu. Aquesta va ser l’aportació de l’ortodòxia a la meva petita recerca.
(7) Vegi’s el llibre ja citat de V. LOSSKY, cap. VIII, Économie du saint-Esperit, ed. de Paris, 1990, pp. 153-169; i també S. BOULGAKOF, Le Paraclet, Paris, 1946; i las interessants indicacions al respecte en un llibre del meu antic professor TH. SPIDLÍK, La spiritualità dell’Oriente cristiano, en el qual la vol estructurar en el capítol II, La vita in Dio. És, doncs, tot un savi compendi: “Nello Spirito Santo (pp. 33-38), Per Gesù Cristo (pp. 39-47), Al Padre (pp. 47-54)”.
(8) Freiburg, 1951ss.

EL CLERGAT ESPANYOL I LES SEVES TENDÈNCIES

September 23rd, 2016

1. Avui el clergat a l’Estat espanyol s’ha reduït molt pel que fa aLs seus membres i és molt plurimòrfic pel que fa a les seves edats i als seus interessos.

2. Els capellans que superen els 65 anys són un tant per cent notable. O són els conservadors sentimentals de la ‘reforma’ del Vaticà II que van conèixer quan tenien entre 14 i 34 anys. I que en els seus anys de formació, de recent ordenació o de les seves primeres tasques pastorals conegueren, estudiaren i intentaren posar en pràctica. Quasi tots, després d’una curta temporada de clergyman, optaren per una secularització visible i constant de la seva persona i del seu entorn. Solen ser persones de lectura i de curiositat pels nous moviments pastorals.
Alguns d’ells són més clàssics i han dedicat força temps a la litúrgia, a la catequesi i a la resta de moviments especialitzats en que acabà l’Acció Catòlica després d’una memorable reunió amb els responsables de la CEE al Monestir del “Vallès de los Caídos”.
Altres optaren per l’evangelització del món obrer i es comprometeren, no poc, en afers sindicals i polítics. Molts d’ells acabaren secularitzant-se. Altres segueixen treballant en els pocs moviments de pastoral obrera que han sobreviscut o adscrivint-se al Padró.
Uns, més aviat pocs, trobaren en certs moviments sacerdotals o en l’Opus Dei l’àncora de salvació de la seva “espiritualitat sacerdotal”.
Un grup, encara més petit, en comunicació amb determinats monestirs o amb alguns dels anomenats “nous moviments” que començaren a aparèixer, caminaren cercant en la Bíblia i els Pares d’Església el sentit i el fonament del seu ministeri ‘secular’.

3. Un grup de capellans entre els 45 i els 65 anys i que ni sentiren parlar mai de “la espiritualitat del clergat diocesà”, va abraçar diversos models que els proposaven els nous moviments i, sobre tot el magisteri papal en el llarg pontificat de Sant Joan-Pau II amb la seva llarga i constant relectura de la documentació fruit del Concili Vaticà II. El Codi de Dret Canònic i l’altre normativa d’aquell pontificat els va influir en el mateix sentit. L’Opus Dei, els Legionaris de Crist, els de Comunió i Alliberament, els focolars i tants i tants altres moviments intentaren marcar el seu influx en el clergat diocesà en els paràmetres que acabem d’apuntar-se.
Altre grup, basat en la revisió de vida i en certs moviments de tipus social, va fabricar un clergat completament absent del que acabem de dir i que, en la seva espiritualitat i en la seva pastoral ha tingut una gran incidència en les grans ciutats d’Espanya i sobre tot en les diòcesis asturianes, basques i catalanes. El magisteri papal era menys que més atès i respectat i el magisteri episcopal quasi completament ignorat i, molt sovint, criticat.
Aquest grup, amb moltes i reconegudes excepcions, no s’ha distingit precisament per la seva aportació intel·lectual en el clergat espanyol.

4. Les generacions del clergat diocesà entre els 30 i els 45 anys, formada en l’època més turbulenta del pontificat joanpaulí i en la del pontificat de Benet XVI, respon majoritàriament als paràmetres del grup anterior, però amb unes noves coordenades culturals. Aquests capellans ja no són només dels qui usen el suport electrònic, sinó que ja són membres actius i completament arrelats a la cultura, quasi global, de la informàtica. No són, en general, grans activistes pastorals, ni intel·lectuals completament connectats amb la nova època de la humanitat, però si que són gent curiosa i ben comunicada. Aquests capellans no són pas grans treballadors en els camps teològic, filosòfic, històric i bíblic, però si que són uns pastors ben informats i capaços de trobar ‘informàticament’ allò que els hi cal. Parlen un llenguatge intel·ligible per als seus coetanis i són bons agents en el ministeri i en la pastoral.

5. El grup de capellans, quasi tots acabats d’ordenar, entre els 24 i 30 anys s’assemblen no poc als anteriors, però amb l’avantatge de que ja són completament joves del seu temps. El món digital ja és el seu. Molts d’ells tenen també, sobre tot en les grans ciutats i en moltes diòcesis del nord d’Espanya, estudis no-eclesiàstics i moltes vegades universitaris. Els que han entrat al Seminari després dels 20 anys tenen una capacitat d’informació i de documentació que preocupa bastant als seus bisbes i formadors. No són massa inclinats a filosofal, però sí, en canvi, a planificar i a actuar..

6. Caldrà que els bisbes, els clergues més vells, els seglars i els qui s’ocupen de l’Església per ministeri, afecció, devoció o per professió social, universitària o política, sàpiguen, quan afronten un clergue del segle XXI a Espanya, amb qui tracten.

Jaume González-Agàpito