?>

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito

JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

July 6th, 2018

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

“UN NOMBRE PRODIGIEUX DE PERSONES QUI AVAIENT LEUR EXISTENCE EN EXÉCRATION” (VOLTAIRE, CANDIDE, CHAPITRE XII)

June 1st, 2018

1. El dia 1 de juny de 2018, és avui, i marcarà la història d’Espanya amb un fet nou: el primer èxit de una moció de censura al Congrés de Diputats del Regne d’Espanya contra el President del Govern de l’Estat.
El fet s’ha produït en dos dies i ha desconcertat des del partit del qual és el President del Govern, el més gran de l’assemblea legislativa, al grup més petit. El fet ha alegrat a tots els partits que han votat a favor de la moció als dos que, avui, han votat en contra. El més nombrós perquè ha estat sorprès amb el nombre de vots favorables a la moció. El més petit, però, molt ambiciós, perquè no aconseguit les eleccions que desitjava.

2. Els qui sabem quelcom de Dret i fins i tot som doctors per una universitat espanyola, ens ha colpit, no poc, la ignorància jurídica de molts dels qui han intervingut en els dos dies del plantejament i de la votació de la moció a la Cambra de Diputats espanyola. Els qui no som polítics, però sí que hem estat atents als esdeveniments polítics, també internacionals, ens han impressionat moltes coses que s’han dit i s’han fet en menys de 48 hores en la sala de sessions del Congrés de Diputats d’Espanya. Els qui ens agrada conèixer el que pensen els diversos sectors de la societat espanyola, hem quedat sorpresos la pervivència al parlament de certs ‘mites’ espanyols que alguns creien ja extingits.

3. Però, els qui tenim algun grau acadèmic en Filosofia, hem quedat espantats davant la constatació de que l’ètica, privada i pública, ha estat absenta masses vegades en el currículum i en la pràctica de la classe política espanyola. Això en altres latituds és impensable i, si es dona en algun grau, comporta l’abandó immediat de càrrecs i prebendes.
El més greu, amb tot, és que una certa ‘moral’ creu que la vida pública és com la deformació catòlica que creu que el pecat es perdona a la ‘tintoreria’ sacramental i ja està tot resolt. O tempora, o mores!

Jaume González- Agàpito
1 de juny de 2018

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

April 10th, 2018

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

March 14th, 2018

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

JOSEP MONELLS, “BON PASTOR” PROTESTANT

March 9th, 2018

1. Josep Monells va néixer a Vilanova de Bellpuig, l’any 1934 i hi va restar fins a l’any 1949: en aquell poble hi havia molta ‘religió’ i poc cristianisme! Pau a l’Areòpag, cfr. Act, 17, 23, deia
“Perquè, tot passant i contemplant els vostres llocs de culte,
fins he trobat una ara en la qual hi havia escrit: Al déu no-conegut.
Doncs bé, el que venereu sense conèixer, jo us l’anuncio”
2. Aquesta recerca del Déu viu va ser present en el noi de 15 anys que, a Barcelona, cercava col·locar-se.
“Si existeixes, revela’t a mi,
fes-te conèixer
de manera que jo tingui la seguretat de que estàs en mi…”,
Pregava al Déu no-conegut Josep Monells, un dissabte al vespre, al número 16 del carrer Sant Cristòfol del barri de Gràcia de Barcelona.
L’endemà, diumenge, a les 18,45 de la tarda deia a l’església del passatge Nogués de Gràcia:
“Jo accepto Jesucrist com al meu Senyor i Salvador”.
Era el 18 de març de 1949.
Exactament 14 mesos després jo, que vivia, també al carrer Sant Cristòfol número 14, però, de Mataró, el 18 de maig de 1950, feia un pas significatiu en la meva infantesa i en la meva família “no-de-missa”: la meva Primera Comunió.
3. Per nosaltres, la icona del Déu no-visible era Jesucrist com diu Pau als colossencs (Col, 1, 15):
“Ell és imatge del Déu no-visible,
Engendrat abans de tota creació”.
4. La semblança de Déu ha estat el punt de partida i la causa final tal com ja
PINDAR, Frag. 131 b (96), deia fa quasi 2.500 anys:
“El cos segueix l’omnipresent mort,
resta, però, en vida la semblança (eídolon) del vivent:
perquè solament ell és diví
ell l’eídolon reposa,
mentre obren els membres,
però, molt sovint mostra en el somni
el futur a qui està dormint “.
Josep Monells i molts altres voleiem despertar l’eídolon diví que Déu a posat en nosaltres.
5. L’Escala de Jacob és una escala que porta al paradís i que, segons narra la Bíblia (Gènesis 28, 11-15), Jacob va veure durant un somni.
“T’estendràs a l’est i a l’oest,
i al nord i al sud,
i totes les famílies de la terra seran beneïdes amb tu
i els teus descendents.
Jo sóc amb tu i et protegiré allà on vagis,
i et faré tornar a aquesta terra.
No et deixaré fins que no hagi complert tot el que t’he dit”.
Josep Monells va voler pujar per l’Escala de Jacob i va voler indicar-la i ajudar a pujar-la als qui anunciava el Déu no-conegut: seria un “bon Pastor” de l’Església protestant.
6. Jacob i Josep Monells van haver de lluitar amb l’àngel. L’àngel els hi va donar un nom nou: ‘Israel’ que vol dir “Déu lluita”. També els va dir “Has vençut Déu i els homes”. Però, l’àngel no els va dir el seu nom.
Lluitar ha estat tota una vida d’amor i de fidelitat a Déu per part del Pastor Josep Monells. Calia fer conèixer aquell “nom que està per damunt de tot altre nom” (Fil 2, 9). I el nom de Déu és Jesús el Crist.
7. Josep Monells, als 84 anys, està malalt. Dimarts va tornar de “La Mútua” de Terrassa. Està a casa seva, a Valloreix. Aquest Pastor protestant, enamorat de Jesús el Crist, rep a tothom. A tothom parla, envoltat dels records de la seva esposa i acompanyat d’una o d’un dels seus 7 fills, del “nom que està per damunt de tot altre nom”: Jesús el Crist, Nostre Senyor.
Jo, també vell i un xic malalt, el vaig visitar abans d’ahir. Vaig trobar el gran amic de sempre i el testimoni constant de l’Amor que ens enamora: el Déu viu.
Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

February 15th, 2018

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

February 15th, 2018

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

February 13th, 2018

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito