“Omertà”, financera

Hi ha silencis tan clamorosos que, de vegades, revelen la pràctica d’una evident “omertà” siciliana. I és que els poders fàctics, quan un tema no els agrada, no dubten a segrestar el sagrat principi de la llibertat d’expressió. Per exemple, a finals de maig de 2009, el president de la CNMV, Julio Segura, va llançar un advertiment, , sobre el risc de les participacions preferents i les obligacions subordinades que emeten les caixes d’estalvis, que no ha obert cap debat. En efecte, hàbilment interrogat al Parlament, va afirmar que aquests bons tenen problemes de transparència, una liquidesa molt restringida i que poden produir pèrdues molt significatives als inversionistes. De fet, quan els productes financers tenen noms de difícil comprensió per al client normal i no iniciat en el llenguatge dels pretesos professionals, ja convé desconfiar i llegir atentament la lletra menuda. De fet, entre un bon preferent i un bon escombraries hi pot haver ben poca diferencia encara que es desconcerti els destinataris amb el llenguatge confús i les expressions com ara deute perpetu, drets especials de gir o qualsevol denominació susceptible de dissimular la tensió causada per la manca de diners o de contribuir a seguir tapant forats.

 

Les entitats financeres tenen necessitats de capital per a garantir la solvència i ara s’han agafat a una taula de salvació: les preferents que ofereixen una mena de renda vitalícia a clients que no necessitin disposar dels seus diners a curt termini. Els comercials de les sucursals han rebut instruccions de pressionar els particulars relativament modestos i sense la cultura financera necessària per a entendre exactament la naturalesa d’allò que li proposen. Ningú no l’informa detalladament del fet que aquests títols no tenen una rendibilitat garantida o de que només es poden vendre en un mercat secundari, sovint amb un fort descompte. Així, doncs, darrere una rendibilitat aparentment atractiva, es pot amagar una difícil recuperació del capital. Òbviament, la finalitat és engreixar els recursos propis i aconseguir una liquidesa suplementària. I el procediment és l’assetjament dels comercials a una clientela senzilla i crèdula que es pensa probablement que és veritat que li venen uns dipòsits a termini i no un producte molt més complex que pot comportar pèrdues.

 

El Banc d’Espanya recomana a les entitats la captació de fons privats, però, de cara a la banca, aquesta via té l’inconvenient d’haver d’explicar en quina situació es troben realment i quines necessitats tenen. Cosa que naturalment, fa baixar la seva cotització borsària. En canvi, en el cas de les caixes no hi ha cap contraindicació. Bàsicament, perquè no tenen cap alternativa viable per a reforçar la seva solvència. De moment, no sembla que puguin fer respiració artificial a base de funsions ni tampoc recapitalitzar les caixes tal com reclama Narcís – Serra, el titular de la Caixa de Catalunya. En realitat, no s’han posat en marxa encara el FROB (Fons de Reordenació Bancària) ni el protocol de sanejament del sector. Es per tot això que la CNMV ha exigit que els inversors privats siguin informats degudament del risc que poden assumir. D’entrada, perquè el nou producte de moda (del qual, una sola gran Caixa ja n’ha col·locat 2.000m. d’euros) no té res a veure – malgrat el nom – amb les accions que tenen el potencial alcista dels títols que es cotitzen en borsa i paguen dividends. I, en segon lloc, perquè tampoc no són preferents, atès que, en cas de fallida, van a la cúa de la llista de creditors. Caldria, per tant, precisar que com a producte de risc, queden per sota de les accions ordinàries a la borsa amb més liquidesa, més volatilitat i més dividend. No s’hi val de presentar com a fixa una renda variable. I no serveix de res l’intent d’ocultar que les caixes estan més exposades al sector immobiliari que no pas la banca. Segons Rubén Manso, exinspector del Banc d’Espanya, no és que els directius de les caixes siguin més graponers o més rucs que els de la banca. Simplement, han pres decisions equivocades per criteris politics i per la seva endogàmia amb els poders públics.

 

Francesc Sanuy