CATALUNYA MON AMOUR!

Mon pare era extremeny. Mon avi patern parlava castellà. Ma avia paterna parlava basc. Ma mare era de Castelló, el seu pare parlava valencià i la seva mare castellà. Els meus pares es casaren, l’any 1935, a Santa Maria del Teulat del Poble Nou. Jo vaig néixer a Mataró.
Soc genítsaros és a dir, d’orígens diversos i soldat per a totes les armes.
A casa meva s’ha parlat sempre català: els meus pares, la meva tieta Feli, els meus germans i jo. El meu germà és el cap de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans, la meva germana una dona puntal a Mataró del PSC. Jo vaig ser el primer català en la història del servei diplomàtic del Vaticà. Mons. Giovanni Benelli em va cridar pel fet de ser català.
Els meus cognoms són també genitsaroi. Als anys de la meva adolescència i primera joventut els meus cognoms provocaven la sospita dels meus orígens xarnegos i de ser una persona de raça forana: em mancava la “puresa de sang”.
Vaig aprendre a escriure en català als 12 anys: llavors vaig llegir quasi sencera tota l’obra de Mn. Jacint Verdaguer. Però, en els anys ‘50, el meu català no era el que va sistematitzar un enginyer industrial: Pompeu Fabra i Poch. Després vaig ‘normalitzar’ el meu català seguint les normes d’aquell bon senyor que d’etimologies en sabia molt poc i de filologia la que li oferia una universitat que enyorava el català medieval.
En els anys ’60 i ’70 vaig veure com molts catalans, que parlaven sempre en castellà, es convertien a la llengua de la meva pàtria. En els anys ’80 vaig percebre com els franquistes, els dretans, els socialistes, els comunistes, els anarquistes i els religiosos i les religioses de Catalunya es tornaven arxicatalans. També com la burgesia catalana es tornava catalanista o hispano-catalana.
Després, la joventut, ja formada en la catalanitat, em va aparèixer com la quita essència de la fidelitat al meu poble. L’altre, era com el gueto espanyol a Catalunya: parlava en castellà i vivia en un país que era el seu, però que no sentien com a propi.
Finalment, el mite del Barça i d’altres entitats esportives fou com la nova religió de Catalunya. Totes els talismans, imatges, estampes, objectes i cants eren com la devoció popular que formava i configurava els catalans.
L’independentisme, degudament repensat i actualitzat al segle XXI, ha estat el desvetllament d’un sentiment patriòtic que a Catalunya ha tingut una força i un vigor abans desconeguts.
Gran part de la resta de les Espanyes no ha copsat la força i el volum d’aquesta nova realitat mitològica. Els pobles necessiten mites. Si no els tenen els fabriquen.
Part de les dretes a Catalunya han intentat reproduir aquí el conflicte basc, però no han aconseguit el seu propòsit. Altres han optat per models que avui pocs avalen. Les esquerres de la socialdemocràcia no han trobat el camí en una realitat molt complexa. El centre burgés català en gran part s’ha tornat independentista.
Però un gran mite, i ho dic en el seu més pur sentit acadèmic, s’ha ensorrat el dia 25 de juliol de 2014.
Ara la meva pàtria catalana apareix desorientada: “O tempra, o mores!” deia Marc Tul.li Ciceró a la Oratio in Catilinam prima in Senatu habita.
Jaume González-Agàpito