DRETES, ESQUERRES I COLLONADES

1. Estem entrant en una nova època de la humanitat. Nova no pas en les ideologies, sinó en els vehicles de comunicació.
A la fi del segle XV i començaments del XVI ocorregué quelcom de semblant. La Nova Devotio, la consolidació de les ‘ciutats’, el Renaixement, els prínceps absolutistes, Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, l’erudició d’Erasme i de Thomas More, la Reforma protestant i la Contrareforma catòlica foren unes coordenades que arribaren molt lluny gràcies a la impremta.
A partir de llavors tot el que s’escrivia i s’imprimia podia arribar molt lluny i l’exemplar imprès podia ser llegit en la intimitat de la llar o de l’habitació de cadascú.
Els custodis de l’ortodòxia i de l’ortopèdia intel·lectual lluitaren més de tres segles per controlar aquella font d’informació i, mantes vegades, d’heterodòxia. El Decret IX del 10 de novembre de 1810 de les Corts de Cadis, amb un nombre molt alt d’eclesiàstics i sense cap maçó conegut, suprimia el sistema de censura del Antic Règim.
2. Avui quasi tot es pot saber i quasi tot es pot saber precisament in ipso momento. Això no és pas únicament un nou mètode informatiu, sinó una nova ‘perspectiva ’com deia José Ortega y Gasset, o un nou respectus sub quo com deien el escolàstics del segle XIII.
Avui la ‘documentació’ és quasi inembargable, però, la superficialitat de l’individu és el mal ab ovo de la societat del “suport electrònic”.
Les ideologies filosòfiques, polítiques, econòmiques, teològiques i socials són in-ateses per desconegudes o per que són rebutjades pel “gran públic”. La informació ve mitjançant els media i sobre tot per la ‘tele’. El people cada dia s’assembla més al populus de la Roma imperial. “Pa, benestar i circ” són les metes d’aquestes pobles de l’occident decadent en el qual vivim.
3. La política és una espècie d’activitat que interessa els poderosos adinerats, els més pobres desocupats o els especialistes socials captius d’una aspiració per dominar la societat.
El jove d’avui, i jove vol dir la dona i l’home des dels 10 fins els 50 anys, està captivat per una immensa quantitat de ‘punyetes’ esportistes, tecnològiques, lúdiques, sexuals i recreatives que donen gran quantitat de diners als gestors, però que quasi res aporten de cara al millorament personal, i res al social.
També quasi tots volen tenir assegurat el modus vivendi que els permeti, fora dels horaris de treball, dedicar-se a ‘punyetes’ suara dites.
Alguns, però cada cop són més, volen fer diners fàcilment i custodiar-los d’una manera barata pel que fa a la responsabilitat que imposa l’Agència Tributària.
4. Els partits polítics són entitats caduques convertides en una mena de gueto d’uns quants que són els amos i senyors de cada entitat.
Les noves manifestacions polítiques que van néixer al carrer l’any 2013. Són una mena de conglomerat que vol quasi implantar l’ideal anarquista, però amb la dialèctica leninista de controlar-ho tot per implantar el “socialisme real” que, ara, vol presentar un pla de rescatament ciutadà per a retornar el país a la seva gent.
El partits ‘històrics’ són unes organitzacions que volen un model de societat que tenia, en cada cas, els seus clients fins al segle XXI, però que ara representen una mena de ‘teologumens’ incomprensibles per a l’home i la dona del carrer. La representació democràtica i parlamentària és més un lloc comú que una realitat veritablement operant i eficaç i sempre sotmesa a la voluntat ferma i inapel·lable dels dirigents. Els diputats voten sempre mirant al cap de la seva representació parlamentària: un dit, dos dits o tres dits.
5. Dretes i esquerres avui són quelcom no tangible i sempre condicionat per interessos no sempre confessables. O són simplement un model de pertinença en una societat que ja quasi ha extingit les classes. No pas en la seva realitat efectiva, sinó en la seva existència i operativitat. Avui ja no hi han sinó rics i no-rics. També hi han pobres. Però aquests només interessen a entitats benefactores o alguns ciutadans de “bona voluntat”.
És per això que avui a part de les dretes i les esquerres i han les ‘collonades’. És a dir, aquells muntatges que fan que l’individu cregui que fa quelcom per al bé comú, però, servant sempre el seu propi benestar.
Jaume González-Agàpito