EDUCACIÓ PÚBLICA I CONCERTADA

1. L’educació i la llibertat en ella és un dret fonamental en qualsevol ordenament jurídic d’un estat democràtic.
2. A l’Estat espanyol això ho vol regular l’article 27 de la Constitució Espanyola de 1978. Diu això:
1. Tots tenen el dret a la educació. Es reconeix la llibertat d’educació.
2. ‘educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals.
3. Els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions.
4. L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït.
5. Els poders públics garanteixen el dret de tots a l’educació, mitjançant una programació general de l’ensenyament, amb participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents.
6. Es reconeix a les persones físiques i jurídiques la llibertat de creació de centres docents, dins el respecte als principis constitucionals.
7. Els professors, els pares i, si escau, els alumnes intervindran en el control i gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics, en els termes que la llei estableixi.
8. Els poders públics inspeccionaran i homologaran el sistema educatiu per garantir el compliment de les lleis.
9. Els poders públics ajudaran aquells centres docents que reuneixin els requisits que la llei estableixi.
10. Es reconeix l’autonomia de les universitats, en els termes que la llei estableixi.

3. D’aquí sorgeixen unes importants preguntes per el que fa a:

1. La llibertat d’educació. ¿S’entén només en el sentit decimonònic de la llibertat del professor de dir allò que creu que és el contingut de la disciplina que ensenya, d’acord amb la seva ideologia? ¿O és realment la negació d’un ideari socio-polític imposat? ¿L’educació és només la transmissió de continguts ‘documentals’?
2. El ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals. Això és només en els paràmetres de les forces polítiques que detenten el poder legislatiu i el poder administratiu?
3. El dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions. ¿Això és l’estupidesa contínua en la qual naveguen les classes de religió o de “les religions com a fenomen socio-cultural? ¿Què s’entén per ‘religió’? ¿Què s’entén per ‘moral’?
4. L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït. Com a proposta és molt bonica. ¿Com a realitat és més que una enganyifa?
5. El dret de tots a l’educació, mitjançant una programació general de l’ensenyament, amb participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents. ¿Responen a això les lleis que darrerament s’han promulgat sobre l’educació?
6. Es reconeix a les persones físiques i jurídiques la llibertat de creació de centres docents, dins el respecte als principis constitucionals. ¿Aquesta llibertat és només un enunciat constitucional o és la voluntat de que existeixen centre educatius creats per persones físiques i jurídiques?
7. Els professors, els pares i, si escau, els alumnes intervindran en el control i gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics, en els termes que la llei estableixi. ¿Tota la política i la normativa dels anomenats “centres concertats” no és una enganyifa que els assimila als centres públics, sense, però, moltes dels avantatges d’aquest darrers?
4. L’ensenyament com a un contingut que ha de planificar, definir, delinear i normalitzar l’administració pública fou un mite francès que tingué i té, en certes latituds i estament l’adquiescència dels polítics. Però, fins ara, i concretament a casa nostra és un mite que, sota la capa de la democràcia i de la llibertat, amaga aquell model de l’estat “gran mestre” I “suprem normatitzador de la vida dels ciutadans”, que encara postulen i venen no pocs partits pol.

Jaume González-Agàpito