LA ‘FABRICACIÓ’ ACTUAL DE BISBES

1. El Dr. Antoni Briva i Miravent, el mes d’octubre de l’any 1959, va llegir la lliçó inaugural de curs al Seminari Conciliar de Barcelona. Escrita en castellà: Colegio Episcopal e Iglesia particular. Uns 20 dies després, sant Joan XXXIII anunciava la convocació del Concili Vaticà II a la Basílica de Sant Pau Extramurs. El treball de Briva, però, era com un avançament ‘profètic’ de la constitució conciliar Lumen Gentium i del decret Christus Dominus del Concili General del segle XX.
2. L’origen de l’episcopat ha apassionat a molts historiadors i a no pocs eclesiòlegs. L’exercici del ‘munus’ episcopal ha tingut formes i àmbits diversos en les diferents esglésies cristianes. El rol eclesial del bisbe, la seva implicació en les assemblees conciliars i la seva relació amb el “Bisbe de Roma” fou una de les causes del cisma de 1054, de les lluites occidentals per les investidures, de l’anomenat ‘conciliarisme’ del segle XV, del gal·licanisme eclesiàstic, de la constitució Pastor Aeternus del Concili Vaticà I, de la Vetus Ecclesia Catholica, del cisma de Mons. Marcel Lefebvre i dels dos documents ja esmentats del Concili Vaticà II.
3. L’elecció canònica d’un bisbe ha estat, en quasi 20 segles, enquadrada en una tensió entre el paper de la comunitat eclesial, la funció del clergat diocesà, la indicació i/o el nomenament per part del Papa, els pretesos drets de ‘patronat’ dels monarques i dels prínceps i l’intent d’intervenir en l’Església de les diverses autoritats civils.
4. Com s’elegia un bisbe en l’església antiga? És fàcil de respondre: o per elecció dels fidels (l’elecció a la seu de Milà de sant Ambrós fou un cas molt interessant car ell encara no estava batejat) o, posteriorment, per elecció del clergat diocesà en formes diverses i tal com ha arribat fins avui en algunes seus europees.
Encara avui l’elecció del Papa ha conservat la vigència d’aquesta segona forma. Els cardenals, pesi a totes les prerrogatives i modificacions del seu status en més d’un mil·lenni, no són, canònicament i en ordre a l’elecció del Bisbe de Roma, altre cosa que els bisbes de la província eclesiàstica de Roma, els rectors i els diaques de la seu romana.
5. La intervenció, però, del Papa i de la Santa Seu ha estat sempre més i més rellevant en la elecció, nomenament i entronització del bisbes diocesans de l’Església llatina.
La motivació fou, en principi, molt encomiable: volia salvar les eleccions episcopals de les intromissions que en elles feien o volien fer els poders seculars. O altres vegades, com fou el cas del que feu Pasqual II en la l’elecció del bisbe de Barcelona sant Oleguer, volia assegurar l’acceptació per part de l’elegit pels canonges de la catedral.
6. Després, la intervenció del Papa en els nomenament episcopals volia també de reduir i, si podia, rebatre els pretesos drets de ‘patronat’ que algunes corones deien que posseïen. El cas d’Espanya ha estat un d’aquests casos que alguns de nosaltres encara hem conegut.
Però tan en el cas de la substitució de la Santa Seu en els drets del patronat regi, com en el nomenament de bisbes en territoris de missió i, per pur contagi burocràtic, en molts altres llocs, han portat a que la Santa Seu essent qui prepara l’elecció, elegeix, nomena i introdueix (mitjançant el Nunci Apostòlic) el bisbe d’una determinada seu, sigui l’actor principal en la elecció dels bisbes.
7. Avui coneixem el procediment amb el qual les nunciatures preparen la llista de candidats, el que fa la Congregació per als Bisbes i la ratificació i nomenament que fa el Papa. També coneixem els drets i deures de l’elegit i la forma canònica amb que s’ha de celebrar l’ordenació del candidat i la presa de possessió de la seu episcopal. Però, també avui molts catòlics són del parer de que l’elecció, nomenament i entronització d’un bisbe és quasi tot “un afer del Vaticà”.
Evidentment no pas tots els catòlics saben i coneixen els paràmetres canònics de l’elecció episcopal, tampoc la distinció entre la potestat d’ordre i la potestat de jurisdicció i menys encara les normes canòniques per l’exercici de munus episcopal. Però cada vegada més, pesi als documents del Concili Vaticà II, a l’afirmació de la col·legialitat episcopal i a l’existència de les conferencies episcopals, sembla a molts catòlics que els bisbes són elegits, creats, entronitzats i regulats pel Papa, sense cap mena de participació de les diverses categories de fidels.
8. Tot plegat porta a pensar que la Santa Seu ha de fer un esforç per explicar als fidels catòlics què és el que realment fa en l’elecció dels bisbes i com ho fa. Pot ser molts d’ells, si ho coneixen, admiraran la serietat i l’eficàcia del procediment. Però també la Santa Seu ha de preguntar-se si, en el segle XXI, la forma actual d’elecció dels bisbes que aquí hem intentat resumir i explicar breument, assoleix aquella participació i aquell interès dels fidels que el Papa Francesc contínuament reclama que és una obligació que els pastors de l’Església han de crear i potenciar.
Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.