LA MISSA DOMINICAL 3/02/2024
Suggestions de Mons. Jaume González-Agàpito per a la pregària i per a la preparació individual
Any B, diumenge 3, de febrer de 2024
Job 7,1-4. 6-7; 1 Cor 9,16-19.22-23; Mc 1, 29-39.
Nosaltres malalts i endimoniats”.
- Malalts de caducitat i de contingència, hem caigut al parany de l’Il·luminisme: “Tot és relatiu”; “Qui sap què hi ha al més enllà”; “Gaudim mentre puguem”; “No ens pronunciem, ni ens comprometem en res que ens pugui complicar la vida”,
- “Que tot sigui per al nostre propi gaudi”. Endemonats pels valors d’un món diabòlic que és la negació de l’amor gratuït i total, morim en l’obstinació de la nostra solitud existencial i, moltes vegades, personal. Realment importem a molt pocs.
- Malalts de caducitat, estem en contra del guaridor de la contingència que ens tenalla i ens torna egoistes en un “Salvi’s qui pugui” de la nostra contradictòria societat.
“Per això he vingut”.
4. El Crist ho veiem, a la perícopa evangèlica, ocupadíssim i diligent a curar malalts i endimoniats. Ho veiem atrafegat en l’intent de reconduir “les ovelles extraviades d’Israel”. Una tasca que la situació espiritual i política de la societat palestina del seu temps va veure com un despropòsit i una amenaça.
5. Els dirigents d’aquella societat ho van intentar impedir. A Jesús, però, el veiem morir a l’afany. El poble del carrer el comprèn, el secunda i n’espera la curació i la sanació.
6. Jesús, amb tot, abans de l’alba, s’aixeca per poder pregar. Però, fins i tot allà, arriba el missatge. “Tots et cerquen”. Jesús no defuig, amb l’excusa de la pregària, la petició. Sap que l’home errant el necessita per redreçar-ne l’existència.
7. A ell, infatigablement, no dedica la seva activitat a una ciutat en exclusiva: el seu recorregut pels “llogarets propers”, té la força entranyable del que és autèntic. Recorre tota la Galilea. Jesús posa tot el seu esforç humà, la resta ho completarà la seva obediència al Pare i la Passió dolorosa. Com n’hem d’aprendre els cristians del segle XXI!
“Ja he arribat a ser esclau de tothom”.
8. Pau, a la segona lectura, ens mostra com ell segueix de prop aquest exemple de Jesucrist. Aquest és el seu deure, no només la decisió personal. Per mostrar la seva lliure obediència a Déu, renuncia a qualsevol remuneració humana. Aquesta llibertat el lliura de qualsevol altre compromís que no sigui la missió que Déu li ha imposat.
9, Pau no ve com el gran senyor i amo de l’Església que està en possessió de la veritat, sinó com un esclau al servei de tothom. Diu que és esclau dels jueus i s’adapta a la seva manera de pensar per parlar-los del Messies. Esclau dels pagans per anunciar-los el Salvador del món. I, finalment, esclau dels febles, encara que es consideri fort, per poder guanyar també els curts d’intel·ligència, els que sempre troben ‘peròs’, els anímicament inestables. Ningú no queda fora de la seva sol·licitud: “M’he fet tot per a tots!”, i això no només en la seguretat de tenir ja part en la promesa de l’Evangeli, sinó en l’esperança de participar ell mateix del que anuncia als altres.
- La milícia cristiana.
10. La primera lectura, del Llibre de Job, anomena milícia, el deambular de l’home sobre la terra. L’home no és un senyor, sinó “serveu errant a les tenebres”. No és un empresari sinó un mercenari. En això consisteix la vida humana efímera i contingent. Crist i el seu apòstol no es queixen contra aquesta situació tràgica de la vida humana.
11. La ‘inquietud’ que torba Job, es transforma, en el Nou Testament, en el zel indomable per la glòria de Déu i pel seu regne. Cel·lo en l’acció exterior i en el compromís de la pregària. La pregària, també per al cristià, és un veritable compromís pel que fa al món potser més fecund que la pura activitat exterior.