LA MISSA FESTIVA DEL DIiJOUS SANT

Suggestions de Mons. Jaume González-Agàpito per a la pregària i per a la preparació individual

Dijous Sant: El Sopar del Senyor. 28 d’abril del 2024
Ex 12, 3-8.11-14; 1 Cor 11, 23-26; Jn 13,1-15.

1. La primera lectura de la Missa d’avui representa la preforma veterotestamentària del Sopar Pasqual. La segona lectura, de Pau, representa el compliment al Nou Testament. La perícopa evangèlica no repeteix el relat de la institució de l’Eucaristia, sinó l’actitud de Jesús en el do a l’Església i al món: el lavatori dels peus. Aquest relat històric ha d’obrir els ulls dels deixebles de Jesús sobre allò que hi ha de fonamental a la institució de l’Eucaristia i que ells, en cada celebració eucarística, celebren.

L’anyell pasqual.

2. Tot el relat veterotestamentari del sopar de Pasqua s’explicita a la celebració cristiana i es compleix en el futur. El xai, com a víctima, no ha de tenir cap defecte. Ha de ser mascle i jove. Només el millor és prou bo a Pasqua, cap taca pot adherir-se al xai.
   El menjar ha de prendre, com en un viatge i com “en un compromís”.
3. Per entendre això d’una manera cristiana: a través de la sortida del món mortal en direcció a Déu, a través de la mort i a la “terra promesa” prop d’Ell. No és únicament la conveniència d’avançar sense preocupar-se del futur per un terreny difícil.
4. Però, en tots els relats sinòptics, joànics i paulins, no apareix en la celebració pasqual de Jesús, el be pasqual. El be cristià és precisament el Ressuscitat, que ens introdueix a la “vida nova, oculta en Déu” (Col 3, 3). I la sang dels xais ha d’estar a la llinda de la nostra porta perquè el judici de Déu pugui passar sense tocar-la. Només la sang de Crist, com fiu Joan Crisòstom, ens salva del judici, perquè ell ha guanyat al pecat i ha esdevingut el nostre jutge misericordiós i el nostre únic salvador.
   • L’Eucaristia.
5. Pau informa com es va celebrar aquells Pasqua: la pregària d’acció de gràcies de Jesús sobre el pa: “Aquest és el meu cos per a vosaltres. Feu això en commemoració meva”. El mateix sobre el calze, que “és el nou i etern Pacte en la meva sang”. I s’hi afegeix: cada menjar eucarístic és “l’anunci de la mort del Senyor”.
6. La cerimònia de l’Antic Testament ara rep el seu sentit més profund: significa la dedicació en el gran amor, fins al punt que Aquell que s’ofereix a si mateix es converteix en aliment i beguda per a aquells per qui s’entrega. I Ell mateix és el Summe Sacerdot que converteix aquest sacrifici en un ‘poder’ per a aquells a qui se’ls ha dit: “Feu això”.
   L’home, per Déu, que es lliura a nosaltres, en un acte per a la vida eterna, té el poder, no de repetir, sinó de renovar aquest acte. Poden oferir el sacrifici del Fill, Anyell de Déu, al Pare.
   • El rentat dels peus.
7. És “una demostració d’amor fins a la fi” (Jn 13, 1).
   Una acció d’amor, que Pere sent com a totalment inadmissible, com una mena del món al revés. Però és precisament aquesta realitat inversa, la més directa, la que ha de tenir el primer lloc, exactament com ho fa el Senyor, sense un signe negatiu, en humiliació i per mitjà del seu amor infinit.
8. Aquest serà, després, un exemple per als seguidors de Jesús (Jn 13, 14), que comportarà la mateixa manifestació de l’amor per als germans. Això és, a l’Evangeli, la demostració tangible del que es dóna a l’Església. Al misteri de l’Eucaristia, la correspondència amb els altres, es converteix en un aliment i en una beguda de vida eterna.

Poblet, 28 de març de 2024.