NADAL

En el món opulent en el qual vivíem els occidentals, es detectva també, però, un pregon i, mantes vegades, confús desencís: els problemes de cada dia ens aclaparaven amb el seu constant i inoportú assetjament. El ‘negoci’ (no-oci) ens llevava la possibilitat de l’oci necessari per ocupar-nos del nostre destí personal, que donaria sentit i qualitat a la nostra existència fugissera i caduca.

Avui, en plena crisi… de quasi tot, tot plegat és més greu i més confús. Els problemes estructurals del nostre entorn i del món sencer, ens plantegen una panoràmica molt ambivalent en l’ordre polític, social i econòmic que ens atordeixen per la seva complexitat. La ‘diversió’ (en llatí vol dir sortir del camí) és el cataplasma màgic, com el de Sor Virgínia, que ha de curar el nostre desfici. Els instints i els interessos, dominats per l’egoisme més ferotge, tenen carta de ciutadania. La virtut, vull dir aquella areté que proposava Sòcrates, que codificà Aristòtil en les seves dues Ètiques i que Plató posà com a fonament de la societat en el seu tractat d’educació cívica que fou La República, és avui un article desconegut.

El Nadal, pesi a totes les seves mistificacions, és el clam anual de l’home occidental per assolir la necessària palingènesi purificatòria. Tal com ja cantà Segarra quan jo era molt petit, tothom vol ésser infant almenys un dia, o una temporada, a l’any. Imaginem, per unes hores almenys, que podem tornar a començar. Que podrem assolir la suposada candidesa de l’infant i, amb ella, la possibilitat de creure que l’esperança d’assolir quelcom millor és possible. Jesús ja digué que si no ens fem com infants no podrem entrar en el Regne de Déu ni veure’l.

Ésser “com un infant en la falda de la mare”, tal com canta un salm, és el que somnia el nostre inconscient, però, també és el que rebutja acceptar la nostra autosuficiència que pretén fer-nos creure que som lliures perquè “tenim el nostre destí a les nostres mans”. El mite del ‘superman’ que amb una denominació més arcaica cantà Nietzche ens ha portat, durant el segle XX als desastres, amb les coloracions més oposades, més vergonyosos i envilidors.

La nostra esperança de felicitat, superant les coordenades que han proposat totes les utopies, pot descobrir quelcom molt important per a que pugui ésser i mantenir-se: cal la simplicitat de reconèixer la nostra pobresa personal, la malignitat de la idolatria del poder, la perversió de pensar que tot es pot comprar, la seguretat basada únicament en la nostra cartera i l’egoisme de creure’ns, cada ú de nosaltres, el centre de l’univers. Cal que ens fem infants, no pas només per un dia, sinó de cor, per poder veure Déu. Cal la netedat del cor per poder veure el Creador en la creació. Cal estimar i sentir-nos estimats, en la nostra migrada i fugissera existència, per poder creure que tot no és endebades. Cal que l’Infant de Betlem, en la seva manca absoluta de recursos, ens alliçoni, aquest any encara, de que l’essencial és nostre ser i no el nostre tenir i posseir.

Qui res té, qui no s’ha identificat completament amb el que posseeix, qui ha assolit trancar les cadenes de Mammonà, qui és capaç, d’estimar gratuïtament, qui no ha fet de la seva ambició i de l’egoisme l’únic nord de la seva existència, tot ho espera i tot ho rep com un do gratuït. Espera en la benaurança de la pobresa de l’Esperit. En la gratuïtat de l’amor de Déu que, ell mateix, reverteix en el seu proïsme. És l’esperança d’un món millor.

Jaume González-Agàpito