Grup Aribau

PÀTRIA, NACIÓ, AUTONOMIES, EDUCACIÓ, ECONOMIA: EL FUTUR PER A QUATRE ANYS

Hem votat el futur institucional d’Espanya per a quatre anys. El moment econòmic és més que compromès. No només perquè sobrepassa la real capacitat decisòria del govern del nostre estat, sinó perquè està realment amenaçant la pau social.

A Espanya, dretes i esquerres estan sotmeses a una curiosa història, real o inventada, i a unes determinades ideologies, que, avui, poc aporten per a un plantejament futur eficaç i viable.

Vivim al segle XXI. “Espanya és una realitat històrica”, deia Américo Castro, al segle XX. Però, al segle XXI, no és acceptable gairebé cap dels diversos mites que defensen els nacionalismes. El català, el basc i l’espanyol. Espanya va ser un ‘estat’ només des de principis del segle XVIII. Però, fins Isabel II de Castella i I d’Aragó, es deia “les Espanyes”: “Hispaniarum et Indiarum Rex” es titulaven els sobirans, des de Carles I.

El 1812, va ser un gran moment. Però, la resistència a la “Guerra de la Independència” anava, en general, per altres camins. Tots defensaven Espanya. Els ‘il·lustrats’ divuitescs i els ‘afrancesats’ del XIX defensaven un canvi: amb o contra Napoleó. Però, Ferran VII es va carregar gairebé tot. La resta del segle XIX i els primers 39 anys del segle XX van ser un continu assaig ideològic i una constant provatura, amb resultats més aviat tristos. De 1936 a 1975, Francisco Franco Bahamonte, els seus col·laboradors, els seus oponents i els seus enemics, en diversos estadis, èpoques i mètodes, van intentar arreglar Espanya. Des del 20 novembre 1975 al 20 de novembre 2011 s’ha intentat democratitzar Espanya, per camins molt diversos i, alguna vegada, un xic contradictoris.

Avui la solució no està en tornar a passats mitològics, gairebé tots inexistents o molt arreglats. La tàctica de ‘inventar’ el passat per condicionar i forjar el futur, va ser molt útil a molts des de fa uns mil·lennis. Avui, però, els nostres joves digereixen malament aquest menjar.

Presentar solucions de justícia i solidaritat, diferents segons la perspectiva del proponent, avui té dues contrarietats. Una: no són vàlids, al segle XXI, reproduïnt-los mimèticament, uns models ideats per als segles XIX i XX. Dos: han de comptar amb les noves exigències del context econòmic actual.

Intentar una solució ‘tècnica’ i, potser suggerida o imposada pels ‘comandaments’ europeus, pot semblar una solució útil i viable. Però no resoldrà el problema de fons.

El problema de fons és aclarir què som, on estem i on anem. Hem d’aclarir què és la ‘pàtria’, la ‘nació’, les ‘autonomies’ i el ‘estat’ al segle XXI. Hem de definir què és la ‘educació’ i quines exigències comporta avui. Hem de saber què diem quan parlem de ‘economia’ i quines exigències ètiques té en el nostre segle.

Tot això comporta pensar. Comporta examinar i jutjar. Comporta establir punts de referència i punts d’orientació. Comporta que, avui, altres Sòcrates apareguin, en la nostra societat, i facin aquelles preguntes que van estimular, i no poc, el pensament occidental durant 2.500 anys.

Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.