L’ATENCIÓ ALS MALALTS TERMINALS DE VIH A LA PARRÒQUIA DE SANTA MARIA REINA DE BARCELONA, ARA FA 35 ANYS
1.
Els primers casos de sida foren descrits a Los Angeles i a Nova York el 1981, i aquell mateix any moria a Catalunya el primer afectat per la síndrome.
2.
Des d’aleshores fins al juny del 1996 hom ha confirmat oficialment 1.300.000 casos acumulats en 193 països d’arreu del món, però l’OMS estima en uns 7,7 milions els casos reals, amb una gran incidència a l’Àfrica i el Sud-est asiàtic.
3.
Al final del 1996, a Catalunya hi havia 9.654 casos de sida acumulats (224 casos per milió d’habitants). Els Països Catalans tenien aquest any el 32% dels casos de sida acumulats de l’estat espanyol (43.218).
4.
El contagi era sempre per via sanguínia directa (de sang infectada a sang del receptor) o indirecta (de semen o secrecions vaginals infectades a sang del receptor).
5.
Les pràctiques amb risc de contagi eren l’ús de drogues per via parenteral (la més freqüent als Països Catalans), les relacions sexuals (amb un gran increment pel que fa a la incidència de les de caràcter heterosexual), la transmissió vertical (de mare infectada a fill durant l’embaràs, el part o la lactància) i, amb menor freqüència, les transfusions i els trasplantaments.
6.
En un informe de 1999 a Catalunya s’estimava que més de 20.000 persones vivien amb el VIH de les quals, aproximadament, 6.000 no sabien que estaven infectades. La majoria de les persones vivint amb el VIH eren homes (79%) i la via de transmissió més comuna era la sexual (95%).
7.
La majoria de les persones infectades amb VIH desenvolupen anticossosespecífics (és a dir seroconversió) dins de tres a dotze setmanes de la infecció inicial,aquests anticossos es pidien detectar mitjançant diferents proves.
Els casos de sida es diagnostiquen quan el pacient presentava una malaltia indicativa d’una deficiència subjacent de la immunitat cel·lular sense que hi hagués cap altra causa que la justifiqués a més del VIH (diagnòstic per exclusió). Les malalties que patien més sovint els afectats per la síndrome eren, en l’entorn europeu, la tuberculosi, la pneumònia per Pneumocystis, la toxoplasmosi cerebral, les diarrees (sobretot per Cryptosporidium spp), la corioretinitis per citomegalovirus, la infecció disseminada per micobacterisatípics i càncers com el sarcoma de Kaposi i els limfomes.
8.
El pronòstic de la sida era sumament greu: la mortalitat acumulada era del 75% als dos anys, però d’ençà del 1996 aquesta xifra ha minvat arran de l’aparició de tractaments que retarden la progressió de la malaltia
9.
El virus de la SIDA, al contrari d’altres virus, és relativament poc resistent a l’exterior dels cos, de tal manera que a la pràctica només la sang, l’esperma, les secrecions vaginals o la llet materna són realment susceptibles de contenir-lo i, per tant poden transmetre’l. No sembla pas que hi hagi hagut casos de transmissió per altres humors, com llàgrimes, suor, saliva, tos, picades d’insectes, etc. Però, en els anys 1990 y següents existia un veritable terror al contagi i els infectats eren maltractats per la societat com una especie de nous “leprosos” però molt més infecciosos.
10. A la Parròquia de Santa Maria Reina de Barcelona va sorgir una sensibilitat per ajudar els malalts terminals de la SIDA, especialment els joves més pobres i quasi abandobats en hospitals, grans i petites clíniques, pensions o habitacions llogades. Molts foragitats, abandonats, ocultats o blasmats per les seves mateixes famílies.
11. Un petit grup de quatre persones una meravellosa dona casada, un momt servicial home ja fa anys mort, un altre també bona oersona que ara desconec on és i el qui subscriu, deficaven les tardes dels dissabtes i diumenges a visitar, encoratjar, ajudar i fer companyia als malalts terminals de la SIDA, la majoria molt joves, més pobres i oblidats. Durant 6 anys, molts van morir amb la nostra companyia i la nostra pregària.
12. D’aquella època foren testimonis el que vam fer amb Sor Genoveva Massip, en un pis del carrer Ample i a les fires i tòmboles de Pedralbes per als terminals de la SIDA. Avui, el record és bonic, la situació és diversa, però, el respecte, l’afecte i el servei als afectats per l’hem mantingut fins als 84 anys.
Mons. Jaume González-Agàpito