ONTOLOGIA O HENOLOGIA: UNS NOUS PARÀMETRES FILÓSÓFICS PER AL DIÀLEG CIÈNCIA-FE EN EL CONTEXT DE LES QÜESTIONS FILOSÒFIQUES RELACIONADES AMB LA CIÈNCIA

1. La crisi postmonerna: el repudi de la metafísica i de la síntesi

Mons. Józef Mirosław Życiński, Arquebisbe de Lublin (Polònia), deia, fa uns anys a Sevilla: “Uno de los fenómenos inquietantes de la cultura actual es el abismo que existe entre las ciencias humanas y las ciencias naturales”[1]. Citant a C. P. Show, afirmava el prelat polonès que l’abisme entre les dues cultures, s’ha agrandat a conseqüència d’una mena de creuada anti-intel·lectual present en el nostre temps. Efectivament, en les versions radicals del postmodernisme, es critica tant la visió cristiana del món, com la “dogmàtica” de la Il·lustració, en la qual van quallar els principis fonamentals de la ciència moderna.

Tot això ha alterat, i no pas poc, el clima de diàleg entre la ciència i el pensament cristià[2]. Fa més de cinquanta anys, era l’època en que es criticava fortament el cristianisme des de l’òptica de les ciències naturals, com a fruit d’un positivisme immisericorde.

Actualment, en canvi, la situació és ben diversa. Ara, tant el cristianisme com les ciències “naturals” són objecte d’una crítica implacable en nom d’un nou paradigma científic, d’un intent de justificació “científica” de determinats radicalismes socials o del pluralisme cultural. En aquest intent, pensen alguns, no pas sense preocupació, que queda anorreada l’autoritat de la raó.

Però, quan les regles de la metodologia positivista exercien una dictadura implacable, la recerca d’una síntesi holista de la natura era, llavors, considerada com una empresa intel·lectual que amenaçava la puresa de la recerca científica i altament perillosa. Naturalistes escèptics devers la mateixa naturalesa, enemics implacables de qualsevol mena de metafísica, expressaven la seva clara aversió vers els estudis de caire sintètico-holístic, considerant-los com una mena d’activitat substitutòria, impròpia d’un científic: “D’antuvi l’esclerosi, després la síntesi”, deien.

Avui, en els cercles simpatitzants amb el postmodernisme, la crítica s’ha radicalitzat i s’ha estès. Ara el perill està en el mateix anàlisi inductiu i en els mateixos mètodes de la física, igual com, en altre temps, es prevenia conta la síntesi i la metafísica. Totes les ciències ‘exactes’ són presentades com una amenaça de l’imperialisme del llenguatge i de les regles de la lògica. Poden esclavitzar, diuen, l’home, d’acord amb el famós enunciat de Michel Foucault, en el seu discurs en el Collège de France: “La veritat us esclavitzarà”.

Les propostes per escapar d’aquesta esclavitud, són una mena de ‘poètica de la ciència’. En ella, elements del misticisme individualista s’uneixen amb la ideologia del New Age, i les propostes per a desenvolupar una “nova física” o una “nova biologia” pel camí de la contracultura que ja va proposar la generació del 1968, reben la seva formulació més radical. Exemples de tot això són els treballs de Fritjof Capra o, posteriorment, de David Bohm. La reacció contra aquesta ‘poètica científica’ que manca del més elemental esperit crític i de la més mínima coherència metodològica és el gir que s’ha donat cap a esquemes científics en els quals s’intenta combinar algunes formes del positivisme metodològic amb una versió del “pensament fort” d’una mena metafísica sui generis. Un lloc referencial de tot això són els treballs de Stephen Hawking. John Brockman ha arribar a qualificar aquest fenomen, qualitativament nou, de la “tercera cultura”[3]. “Cultura” que vol combinar elements físics, metafísics i fins i tot teològics, en una interpretació ‘poètico-mistico-cientifico-filosòfica’ de la natura.

2. La proposta de Mendel

Si poguéssim fer una adaptació del aforisme que emprem els juristes Summum ius summa iniuria, aquí podríem dir Summa scientia summa insipientia. Tant el camí ‘científic’ com el repensament ‘filosòfic’ requereixen avui un repensament, un replantejament, una verificació, una crítica eficient i una rectificació.

Un bon exemple de tot això pot ser la honestedat i el rigor científic d’un home de pensament ‘sintètic’ i de gran rigor científic. Johann Gregor Mendel va presentar, l’any 1865, a la Sociedad de Història Natural de Brünn, un treball seu d’investigació amb el títol, traduït en català, d’ Híbrids en plantes. Els científics decimonònics no van entendre aquella publicació donat el seu complex tractament matemàtic i el seu caire de revolució copernicana per a la ciència. Fou, al cap de 35 anys, que els homes de ciència del segle XX, van capir la transcendental importància de l’aportació del canonge regular. Mendel va ser el primer en demostrar científicament que la herència per combinació no es dona i que els caràcters romanen diferencials i intactes. Mendel concretà el seu pensament en les seves tres famoses lleis: la de la uniformitat, la de la segregació, i la de la transmissió independent. Las lleis mendelianes s’acompleixen en tots els éssers vius dotats de reproducció sexual i en els quals es formen cèl·lules reproductores especials. No podem explanar aquí la transcendència i l’impacte que el descobriment del abat de Brünn ha representat per a la ciència, però, tots coneixem com d’ell depenen els passos de gegant que la moderna biologia ha donat[4].

Cal, però, copsar el punt de partida filosòfic que animà a aquell gran científic i la seva aplicació al conflicte abans al·ludit. Mendel fa de científic estricte i no es deixa condicionar per unes idees filosòfiques que, havent servit per a oferir una explicació ontològica de l’univers, no explicaven, en canvi, la seva diversitat en la seva unitat. Mendel ens ensenyà que sense un model primordial al qual tot roman fidel, els éssers vius, també el mateix univers, tendeixen a dissoldre’s o a dispersar-se en la petitesa de la practicitat. El mateix Aristòtil ja va reconèixer en la seva Metafísica[5] que l’ésser és una originaria multiplicitat, en diversos sentits i en diversos nivells[6. Però del principi base de la seva ontologia, la multiplicitat estructural del ser, no es troba en cap obra Aristòtil cap demostració sistemàtica[7].

Les nocions d’ens i d’essència són, pot ser, una bona hipòtesi metafísica, però, un gran handicap per a una explicació científica de la realitat. Pot ser cal passar de l’ontologia a la henologia, es a dir a un treball filosòfic i científic que mai abandoni la intenció d’entendre l’univers com una unitat, però, en una explicació racional que nosaltres anem descobrint i que no acabem de assolir en la seva totalitat per la nostra limitació i contingencia.

3. Una revisió aprofundida dels pressupòsits filosòfics en el diàleg filosofia i ciència i en el de fe i ciència

Entre els paràmetres del pensament de Hawking i el de Capra s’ha mogut un ampli estol d’interpretacions, que han intentat prendre en consideració tant les noves premisses de les ciències naturals, com les versions clàssiques de la metafísica i de la teologia, per a elaborar una gran síntesi que permetria superar el dolorós fenomen del coneixement fragmentari en una cultura atomitzada que, ja des de fa massa temps, ha perdut l’afany de comprendre la unitat racional de l’univers. En aquesta direcció hi ha nombroses iniciatives promogudes per Joan Pau II[8].

Però tot això no ha de quedar pas únicament en la voluntat d’una orientació interdisciplinar de la investigació. Ha de ser la voluntat de assolir una reflexió filosòfica que pugui oferir un instrument vàlid i integrador a la tasca científica i al pensament crític que la sosté. El problema no es pas d’ordre epistemològic, sinó d’enfocament metafísic. Cal estar obert a les dades interdisciplinars de les ciències, però, no a partir d’una determinada opció filosòfica que representa, en els seus postulats més fonamentals, la negació mateixa del problema, que repetim és d’ordre metafísic. Una metafísica resolta únicament en paràmetres ontològics i que es val de l’analogia per anar, amunt i avall en la misteriosa escala de les realitats existents, es demostra, cada dia més un camí molt problemàtic i equívoc. Hi ha una realitat anterior a l’ens que cal recercar, no pas en la esquizofrènia de l’oposició entre teologia i filosofia, sinó en un únic esforç integrador que acull també la valuosa aportació de les ciències.

En el missatge a la Pontifícia Acadèmia de les Ciències, del 22 d’octubre de 1996, Joan Pau II, tractant del darwinisme, i considerant l’evolucionisme com un paradigma interpretatiu, afirma que el filòsof teista pot tractar els mils de milions d’anys de l’evolució còsmica com la revelació del Logos diví, la presència del qual no es revela en les llacunes del nostre coneixement, sinó en la descripció matemàtica de la naturalesa, en les seves simetries, o en la possibilitat de realitzar previsions efectives[9]. Aquest és un bon camí.

Aquí, però, el quid de la qüestió està en que part del problema rau en una determinada visió “filosòfica” de la realitat de l’univers que ha prevalgut durant molts segles en occident i en l’Església i que actualment suscita no pocs interrogants. La reelectura aristotèlica del pensament de Plató en forma de una ontologia, ha creat, i crea avui, no pocs inconvenients tant en el camp filosòfic com en el de la interpretació científica de l’univers. Govanni Reale[10] i tota l’escola anomenada de ‘Tubinga i Milà’ ho han fet patent en llur producció literària. L’intent aristotèlic de ontologitzar-ho tot, clau de la metafísica occidental, planteja avui no pas pocs problemes en el diàleg filosofia-ciència. Cal anar, segons Reale i la seva escola, a una visió henòtica, en la interpretació de l’univers. En ella hi caben la ciència, la filosofia, la teologia i totes les disciplines, mentre cerquin una interpretació unitària de l’univers que, d’altra banda, està inserida en les seves mateixes lleis, vull dir, les que van descobrint les ciències.

Jaume González-Agàpito