10 Anys d’euro: èxit i futur incert.

La commemoració dels 10 anys de l’euro ha passat sense pena ni glòria. I és sorprenent que un país com Espanya, que pot considerar la seva accessió a la moneda única com un fet històric del mateix abast que l’entrada a l’OTAN i la UE, hagi optat per un perfil baix en aquesta efemèride. De fet, sota la protecció del paraigua de la moneda única, hem viscut un decenni de creixement econòmic sense aquells sobresalts que ens causava el ministre Solchaga cada vegada que feia mèrits per al seu rècord Guínness de devaluacions de la pesseta. Francament, no acabo d’entendre que no s’hagi valorat i recordat l’esforç que va representar el compliment dels requisits i condicions per a incorporar-se a l’eurozona, gracies al pacte Aznar – Pujol en la línia de suport de CIU a la governabilitat en els grans temes d’estat. O que no s’hagi criticat la irreflexiva manera de substituir la moneda per part del ministre Rato que va permetre i afavorir l’arrodoniment a l’alça i l’impacte inflacionari d’aquella negligència i va subvencionar amb milers de milions de ptes. Les grans superfícies per la molèstia de canviar la moneda i no va concedir, en canvi, el mateix ajut als petits comerciants que són els qui, en realitat, van fer la major part de la feina.

 

En qualsevol cas, el dia de Cap d’Any, 16 països ja s’havien adherit a la moneda nova superadora de les tensions de tipus de canvi dels primers anys 90 i, des del 2006, el nombre de bitllets d’euro en circulació ja superava la quantitat de dòlars. A més a més, l’euro ja representava el 2008 el 27 p.c. del total de reserves mundials tot pujant d’un 18 p.c. ara fa deu anys. Durant el mateix període, el dòlar va baixar del 71 al 63 p.c. de les reserves totals. Sembla, doncs, indiscutible que ens trobem davant d’una història d’èxit, però de cara al futur hi ha una sèrie d’interrogants i de motius de preocupació. Uns que deriven de l’impacte de la crisi econòmica i d’altres que reflecteixen les diferències i les tensions entre països que no es poden comparar pel que fa a la seva solidesa econòmica. Un terreny en el qual Espanya inspira més inquietuds que d’altres. Vegi’s, si no, el diferencial de cost del deute espanyol amb els dels bons alemanys que indica una distància creixent entre la locomotora d’Europa i els malalts que són els PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia, Spain) i també Irlanda i, en una certa mesura, el Regne Unit afectat també per l’esclat de la bombolla immobiliària. Realment, són casos a part que no es poden comparar, amb unes disparitats que molts analistes han comparat amb la situació dels ocupants d’una “balsa” salvavides en mig d’una tempesta. I, per tant, són inevitables les fissures entre els afectats pels respectius desequilibris.

 

A mitjans de gener, el diferencial dels bons alemany era del 2,3 p.c. amb Grècia, del 1,9 p.c. amb Itàlia, del 1,7 p.c. amb Irlanda i del 1 p.c. amb Espanya. D’altra banda, els canvis en matèria de competitivitat han estat espectaculars en aquests 10 anys. Alemanya ha guanyat un avantatge comparatiu general del 10 p.c., mentre que Itàlia ha perdut un 40 p.c.. Quan hi havia creixement i prosperitat, aquestes disparitats  quedaven dissimulades i absorbides per uns tipus d’interès baixos i estables. Però, en temps de contracció, les coses pinten diferent. Segons l’OCDE, Alemanya ha passat en aquest decenni prodigiós d’un dèficit per compte corrent del 0,8 p.c. del PIB a un superàvit del 6,4 p.c. el 2008. Tanmateix la norma que segueix en vigor és que els països amb problemes no poden demanar l’ajut dels més forts. I, en conseqüència, si el diferencial dels bons tornés als nivells preexistents abans de l’euro, la deducció lògica seria que els més febles haguessin de suspendre la seva pertinença a l’euro. Trichet, el president del Banc Central Europeu, va dir que totes aquestes especulacions són pures fantasies, però són molts els tècnics que s’havien pronunciat en el sentit de no descartar aquesta opció en cas que la situació empitjorés encara més.

 

Així, doncs, les elucubracions més febrils sobre el futur de l’euro ja no sonen com a calentors o imaginacions sense base, sinó com a perills abans inexistents i ara gradualment cada vegada menys improbables. Cal tenir present que l’agencia de “rating” de solvència Standard & Poor’s va rebaixar la qualificació del deute espanyol de “triple A” estable per motius de vigilància d’implicació negativa sobre la capacitat de fer front als compromisos de deute. A mitjans de gener 2009, el Tresor es va veure obligat a vendre obligacions al 4.8 p.c. molt per sobre del 4,1 de tres setmanes abans i de la pràctica paritat amb el bon alemany de primers del 2008. Convindria segurament recordar que l’entrada a l’euro comportava el compromís de respectar uns criteris de convergència en matèria de inflació, finances públiques i estabilitat monetària. De manera que l’euro era un refugi, però també una exigència de capteniment responsable. Per tant, és lògic o al menys comprensible que alguns experts es plantegin les conseqüències del pitjor escenari possible. I són molts els qui opinen que si un país es declarés insolvent això no representaria la seva immediata retirada de la moneda. Ni que fos per a evitar que tots els euros fugissin a bancs estrangers a fi de impedir la conversió forçosa a una nova moneda devaluada. L’únic risc fulminant seria que el Bancs Central Europeu generés una inflació massiva que obligués Alemanya a donar-se de baixa per vulneració dels tradicionals principis d’ortodòxia del Bundesbank. En resum, en una situació desesperada d’un país gran amb amenaça de pànic generalitzat per l’efecte contagi, la reacció més natural seria l’ajut amb crèdits de la UE i del FMI acompanyats d’un pla d’austeritat i cessió temporal de la sobirania fiscal. Encara que l’autèntica catàstrofe seria la insolvència en cadena de diversos països a l’hora capaç d’ensorrar tot el sistema i que incités els estats membres sanejats a provocar la ruptura o, com a mínim, una fusió fiscal completa. Sense alarmismes apocalíptics, en tot cas, si que caldrà preparar-se mentalment per a una sèrie de rescats amb severes condicions.

 

Francesc Sanuy.