Author: francesc (page 2)

La commemoració dels 10 anys de l’euro ha passat sense pena ni glòria. I és sorprenent que un país com Espanya, que pot considerar la seva accessió a la moneda única com un fet històric del mateix abast que l’entrada a l’OTAN i la UE, hagi optat per un perfil baix en aquesta efemèride. De fet, sota la protecció del paraigua de la moneda única, hem viscut un decenni de creixement econòmic sense aquells sobresalts que ens causava el ministre Solchaga cada vegada que feia mèrits per al seu rècord Guínness de devaluacions de la pesseta. Francament, no acabo d’entendre que no s’hagi valorat i recordat l’esforç que va representar el compliment dels requisits i condicions per a incorporar-se a l’eurozona, gracies al pacte Aznar – Pujol en la línia de suport de CIU a la governabilitat en els grans temes d’estat. O que no s’hagi criticat la irreflexiva manera de substituir la moneda per part del ministre Rato que va permetre i afavorir l’arrodoniment a l’alça i l’impacte inflacionari d’aquella negligència i va subvencionar amb milers de milions de ptes. Les grans superfícies per la molèstia de canviar la moneda i no va concedir, en canvi, el mateix ajut als petits comerciants que són els qui, en realitat, van fer la major part de la feina.

Els anys 1960-62 vaig fer un màster i vaig ser “assistant professor” a la Universitat de Cornell (Ithaca, N.Y.) on em van invitar a viure a la Telluride House i on vaig conviure amb moltes personalitats del món acadèmic. Per exemple, amb la professora emèrita, Francesc Perkins, la primera dona que va ser ministra dels EUA amb el president Roosevelt, com a titular treball i que va ser la creadora de la Seguretat Social de Nordamèricà.

Hi ha un vell proverbi jueu que diu: “desconfia sempre dels qui van vestits diferent dels altres”. La màxima és probablement aplicable a militars, jutges, clergues i tota mena de sectors corporatius que exterioritzen la seva condició de poder fàctic mitjançant uniformes, hàbits o togues que facin visible la casta a la qual pertanyen.

A l’agost de 2007, quan va esclatar la bombolla de les “subprime” al mercat hipotecari dels EUA, ja es veia venir una reacció en cadena. Alguns comentaristes han utilitzat la imatge del xoc d’un tren a càmera lenta per a descriure els fets.

Abans que esclatés la present crisi econòmica ja es deia que l’autèntic poder econòmic dels EUA i, per tant, del mon sencer era Goldman Sachi. Dos anys desprès, aquella opinió es va convertir en una certesa demostrada. Ves per on – quina casualitat- el Secretari del Tresos nord-americà, Hank Paulson, que anteriorment era el president de Goldman, va fer aprovar un pla de compra estatal d’hipoteques per valor de 700.000 m. de dòlars titulitzades.