Grup Aribau

Impostos “Robin Hood” i transparència.

A l’agost de 2007, quan va esclatar la bombolla de les “subprime” al mercat hipotecari dels EUA, ja es veia venir una reacció en cadena. Alguns comentaristes han utilitzat la imatge del xoc d’un tren a càmera lenta per a descriure els fets. Primer es va produir la topada de la locomotora immobiliària i, desprès, successivament les dels vagons del crèdit, dels bancs d’inversió, de l’ interbancari, de les asseguradores, etc. De fet, el pànic va afectar el conjunt del sistema financer i, per la via de l’efecte dòmino, va sacsejar un muntatge a punt d’ensorrar-se com un castells de naips. Com de costum, els especuladors que s’havien enriquit amb el diner barat i l’enorme expansió de crèdits que, de manera irresponsable, s’havien concedit sense garanties de solvència, van reclamar la intervenció de l’Estat per a fer pagar els plats trencats als contribuents. D’aquí plora la criatura, perquè la financialització de l’economia acompanyada de la socialització de les finances i de les pèrdues equival a la immoralitat de permetre que uns portin la cobdícia fins a l’extrem d’un enriquiment obscè i que, a més a més, facin les seves perverses acrobàcies amb la xarxa protectora de l’Estat, mentre les víctimes innocents, és a dir, els contribuents modestos acaben pagant els danys i perjudicis. En un país, com el nostre, en el qual els qui suporten la càrrega de l’esforç fiscal són les classes mitjanes i els assalariats i no pas les grans fortunes, és una autentica vergonya que el govern invoqui els arguments de sempre per a justificar la suprema injustícia de que paguin justos per pecadors. L’excusa és sempre la mateixa. No és que amb els diners dels pobres recolzem els cobdiciosos financers, sinó que salvaguardem ni més ni menys que el sistema de pagaments. El que protegim és doncs, el mecanisme que fa possible que les persones normals i les empreses de l’economia real i productiva facin i rebin pagaments i puguin obtenir finançament per a seguir funcionant.

 

En realitat, se’ns està dient que els bancs i les caixes són uns serveis públics de primera necessitat que no poden fer fallida i, en lloc de treure’n la derivada lògica, que seria la de no deixar aquesta activitat en mans privades d’avariciosos insensats, resulta que se’ns vol fer creure que, per l’interès general, els contribuents, hem de ser, els “paganos” del rescat d’uns multimilionaris sense escrúpols. Cada vegada que esclatava una bombolla tecnològica o de la Long Term Capital Management, o de les caixes d’estalvis americanes, es deia que mai més no es podria repetir un rescat dels culpables a costa de la pobre bona gent. Però, inevitablement, es practicava el “tornem-hi que no ha estat res” i el poders públics repetien la jugada. Els sindicalistes de l’industria de l’automòbil de Detroit pregunten per quins set sous un obrer ha de perdre la feina i la meitat de la jubilació mentre els financers que ha arruïnat els bancs se’n van amb 40 milions d’euros de paracaigudes d’or. Per què no rescaten també la General Motors o els fabricants de figuretes de nans amb fanalets per la gespa dels, jardins? O per què no ajuden els qui no poden pagar la hipoteca? Realment, es poden primar els presumptes delinqüents que investiga l’FBI com a eventuals causants d’un cataclisme basat en irregularitats comeses fora de la llei?

 

Tanmateix, aquesta vegada potser no serà tan fàcil de repetir la clàssica jugada. Després d’una escandalosa actuació del Wall Street i dels seus satèl·lits als diferents països, hauran de passar molts anys per a que algun galtes gosi tornar a defensar els principis d’un mercat lliure inexistent i la noció del “laissez faire, laissez passer, le monde ira de lui même”. Sobretot, perquè s’ha demostrat que volia dir “laissez pisser”, naturalment, a l’orella del contribuent honrat. Es per això, que alguns dirigents politics han escenificat petits gestos a favor dels damnificats. El govern de Corea del Sud va gravar amb un impost extraordinari els beneficis abusius de les companyies petrolieres a fi de subvencionar els preus de la benzina de taxistes, transportistes, pescadors i automobilistes en general. Sarkozy també es va pronunciar a favor d’una refundació del capitalisme. Va afirmar que l’objectiu dels bancs ha de ser finançar el desenvolupament i no l’especulació. s’haurien de posar límits a la remuneració dels executius i els qui facin perdre els estalvis als modestos dipositants haurien de ser castigats penalment. Tot això no es pot resoldre amb pal·liatius, és a dir, sense prevenció, control i transparència. El president francès va dir que l’economia de mercat només pot funcionar amb una regulació que no permeti l’actual llei de la selva. I va proposar la RSA (Renda de Solidaritat Activa) per a ajudar els aturats i reformar les prestacions socials, un projecte que es finançarà amb un suplement d’un 1,1 per cent sobre els impostos de rendes del capital.

 

A Itàlia també s’han plantejat mesures de redistribució. El ministre Tremonti la replicat a la petulància del “supasso” que proclama Zapatero. Diu que no s’ha enterat de la riquesa industrial italiana que està domiciliada a Luxemburg, ni de les inversions a l’Asià i a l’Europa Oriental i calla òbviament el pes de l’economia “sommersa”. Però en tot cas, ha anunciat un augment dels impostos sobre empreses energètiques i bancs a fi de pagar les targes socials de 300 euros d’ajut els que no poden cobrir les necessitats més perentòries. Veiem, doncs, que dos governs europeus de dretes implanten tributs “Robin Hood” a favor dels pobres, mentre que a Espanya, els “soi-disant” socialistes parlen de que l’ICO ajudi les grans empreses i d’una possible amnistia fiscal com les de Solchaga. No seria més aviat l’hora, a efectes d’exemplaritat de fer i el mateix que han fet a Itàlia i França i que es fessin també públiques les declaracions de l’IRPF? Recordin que es van ocultar, perquè fa molts anys l’empresari Suñer (Avidesa) de Valencia va ser segrestat i es va dir que divulgar el patrimoni podia representar un risc. Però ara que tots els de l’IBEX-35 es moren de ganes de sortir a la llista dels súper-rics del Forbes, potser convindria que passessin la vergonya de retratar-se amb tota l’enginyeria d’evasió fiscal que practiquen de forma tan insolidària?

 

 

Francesc Sanuy.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.