Un mataronÃ, com jo, que el mes de setembre de l’any 1959, va venir a viure a Barcelona, carrer de la Diputació 231, al Seminari Conciliar de Barcelona, en el 61è aniversari del trasllat, pot començar a pensar que ja és barcelonÃ. A més si, encara que empadronat sempre a Mataró, el mes de setembre, farà 29 anys que és rector de la parròquia de Pedralbes, pot afegir-hi algun grau de residencialitat. Però la realitat és més complicada. El dia 6 d’aquest mes, va fer 51 anys de la mort de Mons. Manuel Bonet i MauxÃ. Un barcelonà de Sants que va influir molt en la meva vida i en el meu servei a l’Església. Home clar i rotund. Cap, al Seminari de Barcelona, d’abans de la Guerra Civil, d’un bon grup, oposat al que capitanejava NarcÃs Jubany i Arnau, un seminarista del Bisbat de Girona transplantat al de Barcelona. Bonet, a Roma, era jutge de la Sacra Rota Romana. Home pròxim i de confiança de Sant Pau VI. Consultor de diverses Congregacions de la Santa Seu. Quan jo el vaig conèixer tenia dos secretaris: Joaquim Brustenca i LuÃs MartÃnez Sistach. Quan aquests van cessar, era jo qui, quasi cada setmana, dinava amb el que fou llur principal. Fou un temps difÃcil, el post-concili, però molt bonic. El dia 6 del mes que som, va fer 51 anys de la mort de Mons. Bonet. Després, 51 anys de l’arribada de les seves despulles y de la Missa exequial, celebrada al Cementiri de Sant MartÃ. Allà hi eren tots: preveres i seglars. El bisbe era el Dr. Tortellà . El diaca, un servidor. El ‘funeral’ a les Benetes, amb la presència de l’arquebisbe Marcelo González, fou com La Venganza de Don Mendo . El “Conde Don Nuño†fou, evidentment, Mn. Vergés: allò fou la negació mateixa del que jo, durant quatre anys, havia après del difunt. Mons. Manuel Bonet i Mauxà era un barcelonà ‘fracassat’ davant la tirania del règim i l’estupidesa d’alguns dels seus ‘deixebles’. Això és gruixut, però, m’ho va dir ell mateix, el dia de Sant Ramon de Penyafort de 1969. Això mateix ho pensaven, i ho deien “in cà mera caritatis†, alguns dels seus primers companys de la Unió. Dir ara els noms seria inconvenient i suscitaria animaversions, encara que alguns dels qui ho deien eren testes mitrades. Amb la seva mort i amb el no poder regir la seu primada de Tarragona, tal com ho volia el Papa Montivi, Mons. Benelli i el nunci Riberi, que executava el que ells decidien en la situació més que complicada de l’Espanya del post-Concili, s’havia acabat “el problema Bonetâ€, pensaren els ‘benpensants’ opositors. Ara havia arribat l’hora dels “pseudo-barcelonins que havien vingut de foraâ€. L’any 1972, La renuncia de Don Marcelo González MartÃn també va ajudar. A Tarragona ja no hi aniria el Dr. Bonet, però tampoc el pseudo-barcelonà que ja no filava massa bé com a bisbe de la seva terra nadiua i que “els superiors†havien destinat per omplir el que no havia pogut regir Manuel Bonet i MauxÃ. Ara. Curiosament, aquells dos seminaristes que, per iniciativa del Dr. Bonet, s’havien reunit en un restaurant (cosa inaudita en la semijancenista Barcelona), per tal de fer les paus i treballar per l ‘Església i la pà tria, havien arribat al “jaque mare†de la partida. La mort d’un d’ells ho havia ratificat. Un llag i molt curiós pontificat d’un “pseudo-barcelonÆva ser l’afirmaciö de la mort del catalanisme torrasbagià i l’afirmació del catalanisme pujolista del clergat barcelonÃ. Jaume Gonzalez-Agà pito
Skip back to main navigation
Post navigation
