Grup Aribau

CAL CONTROLAR LA RELIGIÓ? 1/5

EL PROJECTE DE LLEI DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA SOBRE ELS CENTRES DE CULTE 1

 1. El Govern de la Generalitat de Catalunya ha presentat un projecte de llei al Parlament de Catalunya sobre els centres de culte i els centres paracúltics. Projecte que ha alarmat el silenciós episcopat catòlic català, ha molestat a una part de l’espanyol que és més explícit, ha inquietat el catolicisme nostrat, ha interessat el forani i ha suscitat l’atenció de les instàncies catòliques superiors.

El projecte no semblava entusiasmar massa la part socialista del Tripartit, però la seva inclusió als “Pactes del Tinell” i la necessitat d’Esquerra Republicana d’ocupar espai mediàtic en els gens fàcils moments actuals, sembla que han esmenat certes vacil·lacions sobre la seva oportunitat i necessitat.

Sembla també que, a part d’alguna organització pro-atea, les confessions acatòliques, cristianes o no, de la nostra terra no han fet masses escarafalls i han acceptat ‘religiosament’ el diktat de la Vicepresidència de las Generalitat. Pot ser, també fora de la romanitat deu ésser veritat allò de que “pagant Sant Pere canta”.

2. El projecte de llei, des d’una òptica estrictament jurídica, és molt deficient. Hi ha, és veritat, la voluntat, expressada clarament per part de l’Administració autonòmica, d’ajudar a solucionar els greus conflictes que l’establiment de l’Islam a ocasionat en mantes poblacions a casa nostra, però, l’afrontar clarament el problema haurà semblat políticament incorrecte i s’ha optat per generalitzar-ne el tractament normatiu.

La generalització del tractament del problema es vol justificar, per part de l’executiu de la Generalitat, per tal d’evitar conflictes per motius religiosos i d’ajudar a la realització del principi constitucional de llibertat religiosa i afavorir així la tolerància i la mútua comprensió, però ha suscitat perplexitats, ha creat suspicàcies i ha esperonat la curiositat dels especialistes per veure com, jurídicament, es concretava.

3. Alguns, però, més malèvols, han volgut veure també, en el projecte de llei, una altra intencionalitat menys explícita però més preocupant: la voluntat per part de la Generalitat de controlar eficaçment el fet religiós a Catalunya.

A alguns analistes del projecte els hi ha semblat percebre aquesta doble intencionalitat, no pas sempre concordant, en la redacció del text proposat. Els hi semblaria que aquesta doble intencionalitat, una explícita i legal, una altra inconfessable i que l’evidenciar-la vulneraria in facie la normativa constitucional i els pactes internacionals sobre els drets humans fonamental, pertorba l’equilibri etiològic i formal de la llei projectada.

Tampoc la solució final, que consisteix en deixar únicament en mans dels ajuntaments la resolució dels conflictes no els hi ha semblat, a aquests analistes, el camí més encertat. El govern de la Generalitat al refusar d’ésser la instancia administrativa resolutiva, ha deixat expedita únicament la via jurisdiccional com a recurs últim per a la protecció dels drets individuals i col·lectius que diuen relació amb al dret fonamental de la llibertat de culte.

4. En aquest moment no cal fer cap creuada per l’apologia de la religió o per defensar-ne els seus drets. Tot això és legítim, però, no és el que es vol fer aquí. Tampoc cal que es crei un cordó sanitari per tal d’impedir que la religió, «l’opi del poble»1, tingui qualsevol manifestació social i sigui relegada, en un excés de ‘tolerància’, a l’àmbit de la privacitat. Això és il·legítim i no es vol fer aquí. Avui no hauria de caldre aquesta mena de demostracions.

Però tampoc cal fer una fictio iuris sine fundamento in re i sense base legal en el nostre ordenament: fer veure que estem en un estat confessional (religiós o laic) i que, per tant, les confessions religioses diferents de la confessió de l’Estat, han de ser prohibides o, al menys, controlades, de tal manera que «no puguin fer mal». El nostre ordenament jurídic no admet l’Estat confessional, religiós o laic, tampoc, doncs, és un punt de partida legítim.

            Caldrà, més aviat, examinar críticament i des d’un punt de vista jurídic, el Projecte de Llei sobre centres de culte o de reunió amb fins religiosos presentat recentment pel Govern de la Generalitat de Catalunya al Parlament de Catalunya i aportar algunes reflexions que potser podran ésser d’alguna utilitat als legisladors catalans en ordre a la normalització de la disciplina sobre els centres on les diverses esglésies, confessions i comunitats religioses celebren el culte diví i desenvolupen altres activitats religioses o paracúltiques.

            A això hi dedicarem alguna de les nostres reflexions.

Jaume González-Agàpito


1.  L’ateisme militant, especialment socialista i soviètic, seguint les coordenades del mestre capdavanter del materialisme dialèctic Ludwig Feuerbach (cfr. Das Wesen der Christentums, Leipzig, 1841; i Das Wesen der Religion, Leipzig, 1846) i explicitades per Karl Marx i Friedrich Engels: «Die Religion ist der Seufzer der bedrängten Kreatur, das Gemüt einer herzlosen Welt, wie sie der Geist geistloser Zustände ist. Sie das Opium des Volks», cfr. Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA) editada per l’Institut Marx-Engels-Lenin de Moscou, vol. I, part 1, pp. 607-608. Vegi’s també les tesis 4 i 7 a Marx, K., Thesen über Feuerbach, contingudes en els quaderns d’apunts de 1844-1845, Stuttgart, 1888.

 2. Cfr. González-Agàpito, Jaume, No al Estado confesional laico, Barcelona, 2008.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.