“FAM D’IMMORTALITAT”

  1. Acceptar la realitat de la mort, mai no va ser una tasca fàcil per a l’espècie humana.
    L’home, considerat individualment, tampoc no es resigna fàcilment a acceptar, sense més ni més, el fet de la mort. Als seus primers estadis culturals i als primers anys de la seva vida, es resisteix a acceptar això que és la mort. Per ell, és el truc atroç d’una realitat que precisament constitueix la seva pròpia i específica existència: la vida com a àmbit de tota la realitat, de la seva realitat. Com tot això que ell és, i, en ell, el món, el seu món, fet de relacions, d’afecte, d’obres de les mans, ha de morir?
  2. L’home adult i ‘civilitzat’ experimenta també certa dificultat a acceptar la mort pròpia com a terme, en sentit finalista, de la seva existència i com una cosa natural que realitza i perfecciona la seva vida. Però també pot eludir el problema, considerant la seva mort com una cosa absurda i inexplicable.
    La mort és massa inviscerada en la seva mateixa existència. Fins i tot, posant a part les causes naturals i biològiques, des d’un punt de vista existencial, allò de “morir hem…”, adquireix tota la seva tràgica realitat. Una vida humana sense mort no seria això, una vida humana. La mort, en limitar l’existència, també imposa un sentit a la vida.
  3. No obstant això, l’home està inclinat a pensar que en la seva mort hi ha una mena de romanent, del qual és difícil, però no totalment impossible, adonar-ne. S’expressa als actes més creatius de la vida humana: gestos, accions, passions, pensament, amor, etc. Ell és el responsable que, després d’haver acceptat la màxima invisceració de la mort a l’ésser humà, puguem continuar preguntant-nos pel sentit d’ella.
    A la pregunta, doncs, “no és completament natural que un home es mori?”, no sap donar, l’home, una resposta clara i contundent.
  4. Per al nen i el primitiu, que conceben el temps d’una forma puntual, i per als que el futur no té cap sentit, no hi haurà res tan antinatural com la mort. Obeint aquesta sensibilitat, es forjaran tots els mites possibles que expliquin on van a parar els morts i la continuïtat de la seva ‘entitat’ actual, amb què van tenir abans de morir. Caldrà trobar alguna cosa que expliqui satisfactòriament la seva entitat i la seva localització.
  5. Per a l’“animal racional civilitzat”, la vida humana és essencialment pressa, és a dir temps. I és concebut diversament per les diverses concepcions del temps i com es distingeix en el nen i en el primitiu. Per a l’home ‘modern’, el temps és essencialment limitat i limitant. El corol·lari ja és conegut: la vida humana, poc o gens significaria sense l’omnipresent mort.
    Però, fins i tot en aquest plantejament racional i descarnat, queda dreta la inquietant pregunta: per què hi ha a la vida humana aquell moment ‘interior’ de la realitat que s’expressa al morir? I amb aquesta, en neix una altra: és el morir humà una total desaparició? Tot plegat porta a indagar si el ‘remat’ al·ludit pot ser interpretat com a ‘sobrevivència’ o ‘immortalitat’. L’home, adult i ‘civilitzat’, és també un animal “amb gana d’immortalitat”.
  6. L’home primitiu, en canvi, entra al “més-allà” amb màxima desimboltura: el “més-allà” és part de la seva nuesa ‘natural’. Aquest concepte d’immortalitat estranya a l’home ‘civilitzat’ i és que no accepta la vida en pur “estat de naturalesa”, malgrat els esforços dels ecologistes, naturalistes, nudistes i altres ‘filosofies’ que avui han aparegut com a reacció a la “ civilització antinatural”. Amb tot, tant a la concepció del ‘primitiu’ com a la del ‘civilitzat’, el “més-allà” guarda una estreta relació amb la vida d’“aquí baix”.
  7. Arribem, doncs, a la conclusió que tampoc per a l’home adult i ‘civilitzat’ és estrany un plantejament ‘transcendent’ de la mort, tant si ho defensa, ho nega o se’n desinteressa.
    Però, aquí, no interessa tant aprofundir en aquest tema, com en un altre estretament a ell lligat i, per ell, condicionat: la necessitat, o la forta presència « de facto », d’un plantejament transcendent de la vida respecte a la mort « in facto esse », que condiciona la concepció de la mort « in fieri ».

Montserrat, 2 de novembre de 2023

Mons. Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.