?>

HAWKING & BURCKHARDT: TEORIA DEL ‘TOT’

November 13th, 2011

 Hawking, S. W. La teoría del todo. El origen y el destino del universo, Barcelona, 2009, 151 pp.En aquesta breu obra el famós físic britànic intenta, amb el seu característic estil pla i didàctic, oferir una teoría de l’univers, del big bang als forats negres. En set conferències, vol explicar també la història de les interpretacions de l’univers, des de les primeres teoritzacions en el món grec a les complexes teories actuals. Newton, Einstein, la mecànica quàntica, els forats negres, la teoria de la gran unificació, la interpretació del temps, etc., desfilen davant el lector. Cal admirar la capacitat d’Hawking de reduir els grans problemes cosmològics a esquemes aparentment intel·ligibles per qualsevol, però és el subtítol del llibre “L’origen i el destí de l’univers” el que compromet i traeix aquesta aparent facilitat. Com aquell que no diu res, l’autor ven l’afirmació que a través de la ciència positiva i experimental, sense necessitat d’elucubracions filosòfiques podem comprendre l’origen, el sentit, el destí i el fi de l’univers i això ja són figues d’un altre paner. Ell mateix introdueix en la seva teoria postulats, aprioris i certeses que ho són únicament per definició del venedor. Quan, per exemple, en la sisena conferència (pp. 109-122) parla de la direcció del temps, per explicar aquesta no fàcil qüestió que ha ocupat no poc els pensadors des de la més remota antiguetat al segle XX, es despatxa amb evidències de la vida comuna que són molt intuïtives i brillants (com és el cas del cinematògraf i els seus derivats en suport electrònic) però que poc poden convèncer a qui hagi reflexionat una mica sobre el gran problema que és la temporalitat. 

Burckhardt, T., Cosmología y ciencia moderna, Palma de Mallorca, 2009, 104 pp.

Aquesta obra és un esforç també notable per presentar gairebé la mateixa temàtica que l’anterior, però des d’un punt de vista crític i filosòfic. La crítica és despietada i precisa respecte a un cientisme  prepotent i massa optimista en les seves possibilitats d’explicar “el tot”, però el mètode emprat, que vol ser interdisciplinari, és no poques vegades quelcom abstrús per a la comprensió de qui no sigui coneixedor de la filosofia escolàstica. Aquest potser és el defecte del treball que comentem: el voler reafirmar les “grans veritats” de la cosmologia filosòfica tradicional, oblidant algunes de les crítiques que aquesta mateixa cosmologia va rebre, no sols per part dels conreadors de la ciència positiva i experimental, sinó també per part dels filòsofs discordants amb la visió cosmològica tradicional en l’anomenada Philosophia perennis.

Jaume González-Agàpito


Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Website

Speak your mind