MISTERI  DE LA PRESÈNCIA EUCARÍSTICA[1]

            1. El Concili Vaticà II ens ha ensenyat que la Eucaristia ens fa present Crist en el seu misteri pasqual, el qual opera la unitat dels cristians i és la font, el centre i el cim de la vida i del culte de l’Església[2]. En ella, s’acompleix el culte degut a Déu, l’Església manifesta la plenitud de la seva essència present i escatològica i d’ella parteix i pren força i plenitud la missió evangèlica. En ella també troba la seva plenitud la iniciació dels batejats i es desenvo­lupa la vida dels cristians adults.

            La doctrina del Concili Vaticà II fou aplicada i, diria, recollida i compendiada en un document molt impor­tant: la Instructio de cultu mysterii eucharistici, del 25 de maig de 1967[3].  En els primers paràgrafs[4], trobem una síntesi del que significa l’Eucaristia per a la vida cristiana:

  • Crist va voler instituir el Sacrifici Eucarístic com a memorial de la seva mort i resurrecció[5]. Es torna a un tema antic, familiar ja a Justí i al Crisòstom, comú als doctors medievals, reprès a Trento[6]. Aquest as­pecte es molt apte per la reflexió teològica i per a la vida espiritual dels fidels.
  • Aquest memorial, en quan memorial del Sacrifici de la Creu, és un veritable sacrifici, sacrifici eucarístic, “on es perpetua per tots els segles, fins al seu retorn, el Sacrifici de la Creu […]”[7].
  • També és “sagrament“. “El sacrifici i el convit sagrat pertanyen al mateix misteri, fins al punt que un i altre estan lligats per un vincle estretíssim”[8].
  • La Eucaristia és, ensems, sacrifici de Crist i de l’Església. El tema, només tocat de passada en la Sacro­sanctum Concilium[9], serà reprès explícitament en la Lumen Gentium[10] i en el decret Presbiterorum Ordinis[11]. Es tracta d’un tema típicament agustinià, familiar a la teologia alto medieval i a la Litúrgia His­pànica. La Intrucctio recollint els termes de la Mysterium Fidei i del Presbiterorum Ordinis, afirma: “L’Església, esposa i serventa de Crist, acomplint, amb ell, l’ofici de sacerdot i de víctima, l’ofereix al Pare i ensems s’ofereix ella mateixa amb Ell”[12].
  • Conseqüentment l’Eucaristia no es pot mai ‘privatitzar’: “mai […] és una acció purament privada, sinó celebració de l’Església”. En ella intervenen tots els ordres de la societat cristiana, cada ú segons el seu grau: “in qua singuli secundum proprium ordinem et propria munera agunt[13].
  • La Eucaristia és veritable presència de Crist. El Concili Vaticà II, prenent una primera indicació de l’encíclica de Pius XII Mediator Dei, reproposa el tema patrístic de la presència de Crist en la l’Església. Conseqüentment la constitució Sacrosanctum Concilium, i l’encíclica de Pau VI Mysterium Fidei, subratllen la presència eucarística de Crist i la situen en relació ambaltres modes de presència de Crist a l’Església. Sobre ella, i sobre les seves conseqüències per a la nostra espiritualitat voldria reflexionar amb vosaltres.

            2. Aquesta presència és una de les novetats de la religió cristiana, més encara, és l’originalitat específica de l’Eucaristia respecte als altres sagraments. Es prepara la seva noció en l’Antic Testament amb el memorial pasqual; amb l’anomenada, posteriorment, pels jueus, schekinah, és a dir la presència de Yahweh en el santuari (Ex 13,21); amb el tema de l’Aliança i del matrimoni de Yahweh amb el seu poble. Es revela en el Nou Testament com acompliment del “Déu-amb-nosaltres” (Mt 1,23) i de la schekinah del Verb diví entre nosaltres (Io 1,14), en el discurs del “Pa de Vida” (Io 6, 26-71), en la fe de la comunitat de Corint (1Co 10,16-22) i en les paraules de la institució.

            D’aquestes dades bíbliques podem deduir una conseqüència espiritual i eclesial: del context mateix de les paraules de l’Escriptura, resulta ben clar que Crist es fa present en una perspectiva personal i eclesial, espiritual i escatològica. Mitjançant les sagrades espècies, Ell es fa present a la seva Església i per a la seva Església.

            I, del mateix relat de la Cena es dedueix que Crist és, al mateix temps, el qui convida i el mateix menjar. O, com ho deia Sant Jeroni: “Ipse conviva et convivium[14]. En quant a hostatger, pensa en els preparatius, purifica els seus deixebles, rep, acolleix i convida: “Preneu i mengeu”. Tot això ens fa pensar que, en el ban­quet eucarístic, més que convidadors, som convidats.

            D’alguna manera, però, també som invitadors, hostatgers de Crist. Realment el rebem. S’ofereix a nosaltres de la manera adaptada al nostre ser corporal, com menjar i veure. La correspondència, la interioritat recíproca de les relacions difícilment podia ser expressada d’una manera més senzilla i profunda. El “manet in me et ego in eo“, era sacramentalment expressat.

            De les paraules de Crist resulta també que l’Eucaristia és també “banquet d’Aliança” i que la presència eucarística mira a sostenir les relacions entre l’home i Déu. Aquesta Aliança, com la primera, establerta amb un sacrifici de participació (Ex 24,8), fonamenta les relacions entre el Senyor Jesús el Crist i el seu poble. Però, aquesta és la “Nova Aliança” que, signada amb la purificació dels pecats, lliga noves relacions religioses, personals i socials, interiors i universals. Orientada sempre a la Creu, l’Eucaristia és el sacrifici que estableix aquesta aliança: “Aquest és el calze de la Nova Aliança en la meva sang, vessada per vosaltres […]”.

            El ritus, junt amb aquests mots, expressa la novetat característica. El pa i el calze són oferts a tots i a cada ú: és un ritus comú i individual. Crist, que es dona, coneix cada una de les seves ovelles i cada una el rep. Mentre que en l’Antiga Aliança, únicament Moisés, Aaron, els seus fills i els setanta ancians van participar en el banquet sacrificial, en l’Eucaristia tothom és convidat a menjar i beure, tal com en el cor de cada ú està inscrita la Llei.

            De la presència actual de Crist som orientats a la presència definitiva del banquet messiànic. A partir de les paraules de Crist a l’Últim Sopar, pren un sentit escatològic: “No beuré més d’aquest fruit del raïm fins aquell dia que en veuré de nou, junt amb vosaltres, en el regne del meu Pare […]”. Són aquí evocats els oracles del banquet messiànic i la paràbola de les noces del fill del rei. L’Eucaristia és el banquet en el qual se celebren les noces de Déu amb el seu poble en la persona del seu Fill encarnat i des de la mort passat a la resurrecció.

            Breument. En les paraules institucionals queda significada una presència de Jesús lligada als elements, però dirigida a l’encontre de l’Església i dels seus membres: presència adaptada a la nostra vida, dirigida vers una aliança espiritual i universal, més encara, orientada devers els temps futurs de la presència escatològica.

            3. Ha estat un mèrit del Concili Vaticà II, ja en els seus inicis i, com hem dit, reprenent un tema ja insinuat en l’encíclica Mediator Dei de Pius XII, el donar una gran importància al tema de la presència de Crist en l’Església i, relacionat amb ell, a la presencia real de Jesucrist en l’Eucaristia[15]. L’encíclica de Pau VI Mysterium Fidei[16] fa un elenc de les diverses maneres de presència de Crist en la seva Església: en l’assemblea en pregària, en l’Església ocupada en obres de caritat, en la predicació de l’Evangeli, en la fe dels creients, en la jerarquia, en el ministre dels sagraments, en els mateixos sagraments. Després d’haver enumerat aquestes formes de presència de Crist a l’Església, l’encíclica els compara amb la presència eucarística i fa una importantíssima asserció: La presència eucarística “es diu ‘real’, no per exclusió, com si digués que les altres no fossin ‘reals’, sinó per antonomàsia (és a dir, per excel·lència), perquè és substancial. En virtut d’ella, Crist, Déu i Home, es fa present tot sencer”.

            D’aquí dues conseqüències molt importants: les altres presències de Crist en l’Església també són reals; l’element específic de la presència eucarística consisteix en ser ‘substancial‘.

            Passant a la interpretació d’aquesta presència, l’Encíclica exclou el simbolisme pur, “com si aquest augus­tíssim Sagrament no consistís en res més que en un signe eficaç de la presència espiritual de Crist i de la íntima conjunció amb els fidels, membres del Cos místic”. Alerta contra la fragilitat de la interpretació simbòlica: “Però, encara que el simbolisme ens fa comprendre l’efecte propi d’aquest Sagrament, que és la unitat del Cos Místic, no explica, però, i no expressa la natura del Sagrament, per la qual aquest es distingeix dels altres”[17]. I es torna a l’ensenyament tridentí: “Vere, realiter et substantialiter sub specie illarum rerum sensibilium contineri[18]. Havent especificat la presència eucarística com ‘substancial‘, la Mysterium Fidei reprèn de forma pròpia el vincle que ja el Concili de Trento havia posat entre la presència real i la transsubstanciació. Diu: “[…] és necessari escoltar dòcilment la veu de l’Església docent i orant. Ara bé, aquesta veu, que enriqueix contínuament la veu de Crist, ens assegura que Crist no es fa present en aquest Sagrament sinó per la conversió de tota la substància del pa en el cos de Crist i de tota la substància del vi en la seva sang; conversió singular i admirable que l’Església catòlica anomena justament i pròpiament transsubstanciació. Les mateixes afirmacions les trobem en el Credo de Pau VI[19].

            4. En conclusió. Si tenim aquesta presència misteriosa, però real, de Nostre Senyor Jesucrist a l’Eucaristia, l’espiritualitat del cristià que l’adora, no serà altra que plasmar en la seva vida, “els mateixos sentiments de Crist Jesús” eucarístic. Sentiments que hem intentat desgranar en aquestes paraules guiats per el Verb amb majúscula i pel Magisteri de l’Església. La saviesa del cristià serà repassar dia i nit aquestes veritats en el seu cor, en la intimitat amb Jesús-Eucaristia, traient del tresor de l’Església – com l’escriba cristià evangèlic, coses noves i velles, per anar bastint aquell home interior recreat en gràcia i santedat que ens assimila més i més al Cap del Cos Místic.

Mons. Jaume González-Agàpito


[1] Homilia de la Festa del Corpus Christi al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Barcelona/Pedralbes (Parròquia de Santa Maria Reina).

[2] Cfr. SC n.10; LG n. 11; CD n.30; AG n.9; UR n. 15; PO nn. 5 i 14.

[3] AAS 59 (1967) pp. 538-573.

[4] Cfr. nn. 1-4.

[5] SC n.47.

[6] DS n.1740.

[7] SC n.47.

[8] Ibid. n.3 b.

[9] n. 12.

[10] nn. 11, 28, 34.

[11] nn. 2 i 5.

[12] Ibid. n. 3 c.

[13]Ibid. n.3 d.

[14]Ad Hebi­diam, PL 22,986.

[15] AAS 39 (1947) p.528; SC n.7.

[16] Cfr. AAS 57 (1965) especialment les pp.762-764.

[17] AAS l.c. p.765.

[18] DS 1636.

[19] nn.24-26.

Leave a Reply

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.