Grup Aribau

Paradisos fiscals al punt de mira.

Els politics es troben en una situació ben incòmoda davant la crisi econòmica. En efecte, són plenament conscients que els assalariats, els contribuents modestos i les famílies que malden per a arribar a final de mes senten una sorda i santa indignació. Els ciutadans veuen atònits, com ells, que són les principals víctimes de la recessió, paguen amb els seus impostos els ajuts, les subvencions, els rescats i les recapitalitzacions dels causants de la catàstrofe. S’adonen perfectament de com funciona la llei de l’embut, de les bonificacions obscenes i astronòmiques que reben els executius de les entitats financeres malgrat la seva cobdícia que ens ha portat a tos a l’atzucac present i observen també el servilisme dels poders públics en relació als autèntics amos i senyors del país. Es per això que alguns líders carismàtics s’han vist obligats a fer concessions de caire populista que facin de cortina de fum sobre la intangible impunitat dels privilegiats. I, en conseqüència, a la reunió del G-20, Sarkozy ja va esbossar les propostes que els governants europeus van acordar, després, a Berlín el 22 de febrer de 2009 a fi de presentar-les a la reunió conjunta que es farà el 1 d’abril a Londres.

 

Així, doncs, ja s’han perfilat algunes grans línies que consistiran en una regulació més forta dels mercats financers i una supervisió especial dels fons “hedge” d’alt risc. Però allò que figura sempre com a primer punt de la llista de mesures és la contra els paradisos fiscals. Especialment d’ençà que al president francès li van aplaudir la iniciativa tot fent-li notar, però amb ironia que per coherència i exemplaritat potser convindria que fes alguna cosa a Andorra, país del qual és Copríncep, és a dir, cap d’estat, i que figura conceptuat com a paradís fiscal al repertori de l’OCDE. Lògicament, la reacció de Sarkozy va ser la de convocar les autoritats andorranes i donar instruccions, a fi de que el Principat deixés de ser un refugi tributari. El cap de govern, Albert Pintat, va culpar l’OCDE d’haver obstaculitzat la “normalització” i va anunciar el seu propòsit de no tornat a presentar-se a les eleccions.

 

“Houston tenim, doncs un problema” i també temin un termini: 1 d’abril de 2009. Obviament, la crisi global no es resoldrà des del Principat, atès,que per exemple, tota la banca del país suma una dimensió que no arriba a la meitat del Banc Sabadell. Tanmateix, la gran política reclama de vegades, per exigència del guió, alguns elements de gesticulació. En realitat, la veda ja es va aixecar a finals de 2008 amb el cas de Liechtenstein. El servei secret alemany va comprar a un empleat una llista de comptes xifrats en clara vulneració de les normes de secret bancari. I, a continuació, li va tocar el rebre a Suïssa en la figura de la UBS, el banc més gran de la Confederació Helvètica i primer del món en gestió de patrimonis i banca privada.

 

La gran pregunta és si estem assistint al final d’una era o si veurem com s’apliquen els principis de la física, que ja se sap que la matèria ni es crea ni es destrueix sinó que només es transforma i que els paradisos fiscals són uns ocells migratoris. El ministre de finances de Suïssa, Hans-Rudolf Merz, va declarar, després de publicar els noms dels acusats de frau fiscal que la decisió era excepcional. Ningú no discuteix que s’hagi de seguir la pista del blanqueig de diners del crim organitzat. En canvi, no és tan evident que si una tieta, te uns petits estalvis de tota la vida situats a fora per a evitar el pagament de l’impost de successions, és a dir, per a aconseguir que els catalans quedin en igualtat de condicions amb els madrilenys i d’altres espanyols que no paguen aquest tribut se l’hagi de perseguir. D’altra banda, a l’hora de prendre decisions caldria desterrar qualsevol hipocresia i que el que estigués lliure de tota culpa tirés la primera pedra. Que cada gran potència té el seu “tax haven” particular. Als EUA, Delaware; al Regne Unit, Jersey, Guerrsey, Gibraltar, etc.; a França, Mònaco i a Alemanya, Luxemburg que és membre de ple dret de la UE, sense parlar de les Cayman, San Marino, Antigua i tants d’altres. En vigílies de les eleccions andorranes, seria desitjable que el nou govern junt amb els de França i Espanya trobessin la via de passar per l’adreçador sense arruïnar el país. Perquè en cas d’asfíxia només quedaria el consol que Andorra hauria d’ingressar a la UE i el català seria idioma oficial de la Comunitat.

 

Francesc Sanuy.

Grup Aribau.

www.gruparibau.com

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.