REFERIMENTS HISTÒRICS D’UN CATOLICISME EN CRISI

Però, a l’hora d’analitzar l’etiologia de l’aparent fracàs del catolicisme avui, cal remuntar-se als pressupòsits mateixos d’aquesta confessió cristiana. La confessió catòlica pateix històricament d’un mal endèmic en molts dels seus membres: el voler realitzar el cel aquí a la terra.
El cristianisme primitiu, condicionat per l’esperança escatològica del retorn imminent del Crist , treballà intensament en la formació d’una apocalíptica i una cristologia ad hoc . Ho feu afirmant la intrínseca laïcitat de l’Estat : «Apódote oûn tà Kaísaros Kaísari kaì tà toû theoû tô theô». El fragment de Mt 22, 16-22 fou un punt fix en aquest camí . En afirmació d’això sorgí la teologia del martiri : no s’acceptava que el Kaisar fos també Kyrios .
Amb Constantí, però, aparegueren uns nous paràmetres . La recent obra de PAUL VEYNE, Quand notre monde est devenu chrétien (312-394), Paris, 2008, ha estat molt aclaridora per a mi al respecte. Constantí, sincerament convertit al cristianisme, respectà els paràmetres institucionals romans, però despenalitzà el ser cristià. Això, però, implicava una revolució copernicana, l’emperador quedava també sotmès a l’únic Kyrios, Jesucrist. Constantí, amb tot, no va desmuntar l’ordenament jurídic de l’Imperi Romà, sinó que intentà plantejar-ne un model nou on la llibertat religiosa i la no confessionalitat de l’estat fosin la norma .
Amb Teodosi la cosa es va complicar . Ara es volia cristianitzar la societat. Aquest fet comportà un conflicte tal d’interessos que avui encara no hem resolt , pesi a l’intenta d’Agustí d’Hipona de aclarir la qüestió en el De Civitate Dei . L’Església i la ciutat terrenal estarien «Corpore permixtae, spiritu autem separatae», però el problema era viu i era punyent en aquell moment . L’Edat Mitjana que idealment comença a occident amb la caiguda de l’Imperi Romà, opta per la separació de poders, però comença una lluita inacabable entre la societat secular i la eclesiàstica . El Papa serà una mena de reencarnació del Cèsar, ja que era el Vicari de Crist .
Al Pròxim Orient, on l’Imperi Romà durà mil anys més , s’opta pel model unificat, anomenat injustament ‘cesaropapisme’ . L’Emperador bizantí serà l’«Episcopus externus Ecclesiae», car ell era la encarnació de la sobirania còsmica del Redemptor Curarà, per tant, també dels aspectes ‘materials’ de l’Església . El 1453, acaba amb el model bizantí d’estat i força a l’Església d’Orient a plantejar-se la vida cristiana en un estat no cristià .
En el primer terç dels segle XVI, Martí Luter, culmina tota una lluita secular a occident per descarregar a l’Església del poder secular . Zwingli , Bucer , Müntzer , Calví i l’anglicanisme seran unes de les moltes variacions del mateix tema, però la solució complica encara més l’afer: «Cuius regio eius et religio» . La Contrareforma i el Barroc catòlic intentaran, partint de l’espiritualisme de la Nova Devotio , realitzar el cel a la terra en lluita constant contra els absolutismes. El paradigma, amb totes les seves implicacions, que aquí no podem enumerar, fou el jesuïtisme .
Spinoza, els empiristes anglesos i la Il·lustració , en les seves versions francesa i alemanya, complicà encara més l’afer al reivindicar l’imperi de la raó, la llibertat i igualtat dels homes i el dogma de la bondat innata de l’ésser humà . «Omnis potestas a Deo» deien els absolutistes que defensaven el «Dei gratia Rex». «Omnis potestas a populo», afirmaven els hereus de d’Il·lustració en les seves variants lliberals i/o maçòniques. El Pontificat del segle XIX lluità denonadament contra aquestes pretensions.
El segle XX, s’obrí, per l’Església catòlica amb la clarividència de Lleó XIII , i continuà amb el restauracionisme de Pius X , amb l’agosarat replantejament de Benet XV , amb el pragmatisme de Pius XI , amb l’habilitat diplomàtica de Pius XII , amb l’aggiornamento evangèlic de Joan XXIII , amb la intel·ligència i la convicció de Pau VI , amb l’efimerietat de Joan Pau I i amb la restauració optimista de Joan Pau II . El segle XXI ha començat amb el replantejament valent de Benet XVI amb un retorn a l’espiritualitat i a la racionalitat cristianes .
Jaume González-Agàpito