SOTTO IL MONTE 2018: RECORD I LLEGAT DE SANT JOAN XXIII

1. Nostre Senyor ens fa, a voltes, regals inesperats. El 11 de novembre de 2004, mentre anava a l’aeroport de Bergamo per l’autopista Milà – Venècia, vaig veure una indicació de sortida que portava a Sotto il Monte.
Vaig preferir no dinar i retornar a aquell lloc on, la nit abans del meu ingrés a l’Acadèmia Diplomàtica del Vaticà, el 14 d’octubre de 1972, hi vaig fer estada. És el poble on va néixer, créixer, viure els anys d’infantesa i joventut el, ara sant, Angelo Giuseppe Roncalli, el Papa Joan XXIII.

2. En la meva segona i breu visita, vaig constatar que el poblet havia crescut i canviat un xic. No massa, però. Vaig estar-me una estona a l’antiga església parroquial, a uns cent metres de la casa natal de Joan XXIII. Era un ambient càlid i recollit. Un pre¬vere resava l’Ofici Diví. La pica baptismal, en un nínxol a la paret, estava oberta i amb un ram de flors. Davant mateix, a l’altre costat de l’església hi havien col·locat l’antic sepulcre del Papa Roncalli a les Grotte Vaticane.
La casa pairal, que, l’any 1972, vaig trobar encara habitada per la família, estava llavors, per voluntat de Joan XXIII, dedicada a l’obra missionera del PIME.
Allí mateix , el vespre del 14 d’octubre de 1972, vaig conèixer i saludar Sr. Zaverio Roncalli (1886 – 1976), llavors l’únic germà viu del Papa Roncalli. Vam parlar amb ell una bona estona. La casa, que ara es pot visitar quasi en la seva totalitat, està plena dels records familiars. Les fotografies dels pares, Giovanni Battista Roncalli (1854-1935) i Marianna Giulia Mazzola (1854-1939). Les d’Angello Giuseppe quan era seminarista a Bergamo i a Roma. La del dia de la ordenació presbiteral i el recordatori de la Primera Missa. La del prevere Roncalli fent de secretari de Mons. Radini Tedeschi, Bisbe de Bergamo i la de sergent de sanitat i capellà militar de l’hospital de Bergamo (1915-1918), durant la Primera Guerra Mundial. La de Mons. Roncalli, president de la Pontificia Obra per la Propagació de la Fe a Itàlia (1921-1925). La de la seva Consagració Episcopal (19 de març de 1925), a la Basílica de San Carlo al Corso de Roma. Els nomenaments de Visitador Apostòlic de Bulgària i el de Delegat Apostòlic a Turquia.

3. En aquesta activitat ‘diplomàtica’ d’un que no era de “l’ofici”, es descobreix, encara avui, una curiosa manera d’actuar. Un interès inaudit per les Esglésies orientals i els seus ritus, una preocupació per a que el poble entengui la Paraula de Déu i els textos de la litúrgia en la seva pròpia llengua. També apareix la seva preocupació pels marginats en aquells pobles i per totes les víctimes de la terrible Segona Guerra Mundial que el portà a intervenir, a Grècia i durant l’ocupació italiana, prop de les autoritats militars i diplomàtiques, italianes i alemanyes, amb una decisió i una valentia que no pas tothom, llavors, va entendre.
Mons. Roncalli salvà molts jueus, va ajudar els ortodoxos, va protegir a tothom que li va demanar ajut. S’esmerçà també en ajudar els desvalguts, sobre tot els infants afamats i llurs famílies. Deixà un record inesborrable i ple d’agraïment en totes aquelles terres, llavors, tan llunyanes de l’òrbita catòlica.

4. El general De Gaulle, després de la seva tornada a França, va fer entendre a la Santa Seu que Mons. Valerio Valeri, fins llavors Nunci Apostòlic a França, no era persona grata perquè havia anat, amb tot el cos diplomàtic, a Vichy seguint el govern del mariscal Petain. A Pius XII no li agradà aquella sortida de to i, va cridar al Nunci a Roma per fer-lo cardenal de Cúria. Es cercà per substituir-lo una persona de “segona categoria”: Mons. Roncalli.
S’acostava la festa d’Any Nou, quan el cos diplomàtic acreditat a França, felicitava al president de la República, per boca del seu degà, el Nunci Apostòlic. Roncalli, però, no apareixia i, sense ell, pertocava a l’ambaixador més antic intervenir, era, en aquell moment, el de la Unió Soviètica.
De Gaulle estava molt nerviós per això. La Secretaria d’Estat de la Santa Seu envià, per segona vegada el telegrama xifrat amb el nomenament a Roncalli, ja que l’inresessat, pensant que s’havein equivocat, no havia respost. Mons. Roncalli, ara, respongué d’una forma desconcertant: “Si no és, doncs, un error. vaig cap a Paris”. La primera vegada no havia contestat creient que es trac-tava d’un error de l’encarregat de la xifra de Secretaria d’Estat: no volia comprometre’l.

5. En la fotografia de la presentació de les credencials apareix el nou Nunci Apostòlic, Mons. Angelo Giuseppe Roncalli, seguit d’un jove prelat, era Mons. Carmine Rocco, amb qui jo vaig col·laborar a la Nunci-atura del Brasil i que m’informà del que acabo de escriure.
El Nunci a França es guanyà ben aviat, però, la simpatia i l’amistat de tots els diplomàtics i fins i tot del govern francès. En uns temps difícils per a França, ell va saber estar a l’alçada de les circumstàncies amb un tarannà obert i cordial. Es va fer present, com una anticipació del Papa Francesc, al costat del poble, sobre tot amb els més desemparats i això donà una nova imatge del representant del Papa en un país d’arrels gal.licanes i d’un laïcisme combatent. De tot això, un bon amic meu francès, el Cardenal L. M. Tauran, mort fa poc, en tenia un record emocionat.

6. L’any 1953, el Papa feu Mons. Roncalli Cardenal i Patriarca de Venècia. Ciiutat a pocs centenars de quilòmetres de la seva terra natal. Els venecians van estimar molt el seu nou Patriarca. El seu breu pontificat hi deixà un record inesborra-ble.
Des de Venècia, anava sovint a Sotto il Monte. Era el seu lloc de descans. Reposava a la Torre San Giovanni. Prop d’allí hi havia un santuari de Santa Maria per el qual ell sentia una especial devoció.
Allà, a la seva arxidiòcesi, el vaig veure jo, molt jove, l’any 1957, per pura casualitat. Arribava en una gòndola molt remarcable a la catedral de Sant Marc per una feta. M’impressionà la seva figura i la seva afabilitat. Era un cardenal que somreia i que semblava estar molt a prop de la gent.

7. Quasi un any després, era el 28 d’octubre de 1958, aquell home bo, cordial i pròxim, nascut a una petita vila, anomenada Sotto il Monte, prop de Bergamo, que parlava i parla un ‘dialecte’ italià molt semblant al català, va aparèixer a la loggia de Sant Pefre. Era, ara, Joan XXIII.
D’això ara fa exactament 60 anys. El Papa l’ha canonitzat, a ell i a Sant Pau VI. Avui, en el segle XXI, el Papa Francesc és com la rencarnació d’allò que molts vam veure i intuir en el fill de Sotto il Monte.

Jaume González-Agàpito

LA PEDERASTIA DEL CLERO SILENCIADA, ENCUBIERTA Y DISIMULADA

1. Ahora hace más 20 años que el Defensor de Justicia, Fiscal de la Archidiócesis de Barcelona, que era un servidor de ustedes, sufrió su Viacrucis y personal Calvario.
Se habían descubierto una serie de delitos en el clero barcelonés. Incluían, desgraciadamente, la pederastia. Una de sus más tristes y trágicas víctimas, se suicidó.
El Fiscal, que es doctor en Derecho y Abogado nº 10.965 del Colegio de Barcelona, propuso al Arzobispo, Mons. Ricardo Carles Gordó, que se debía denunciar a la autoridad civil aquellos delitos contemplados en el Código Penal. La reacción fue totalmente contraria. Se quiso continuar la equívoca política respecto a la cuestión del pontificado del cardenal Narciso Jubany Arnau en la que actuaron los Rvdos. Lluís Martínez Sistach, Jaume Traserra Cunillera y Carles Soler Perdigó. El silencio, el encubrimiento y la inacción eran la norma, que algún clarividente prelado atribuía a la Santa Sede.
Sólo cuando apareció, en Valencia, una víctima vinculada familiarmente con Mons. Ricardo Carles y apareció otro individuo indicado como parte delictiva, perteneciente a una familia barcelonesa muy “de Misa”, el asunto empezó a interesar personalmente al Arzobispo.

2. Pero empezó también la guerra contra el Fiscal, cada vez más feroz y encarnizada. Se trataba de evitar que aquella persona obtuviera ningún cargo de responsabilidad en la Iglesia. Se le acusó de todo lo que podía ofender, en el sujeto, a la ley divina y a las leyes humanas, seculares y canónicas. La bondad del Nuncio Apostólico de la época y el desconcierto del Arzobispo Carles, me hicieron conocer casi todo de lo que se me acusaba. Con gran dolor y con una inmensa decepción me vi calumniado de ciertos delitos que esos mismos acusadores, tenían ellos sí, registrados y muchos probados, en la Fiscalía. Pero, era una época difícil y muy dura. Nada se podía denunciar a las autoridades seculares. Pero, casi todo lo que contra mí se decía, se lamentaba, pero se aceptaba al menos sólo el conocimiento. Se decía que eso lo imponía Roma. San Juan Pablo II nos proponía, también, a los presbíteros la persona y la obra de Marcial Maciel, como modelo y referencia para la vida personal.
En esas circunstancias, Ricardo Carles presidió un tribunal o algo parecido, como canonista nunca he sabido qué era realmente, contra el Fiscal, Mons. Jaume González-Agàpito. Al acto asistieron el Obispo auxiliar y moderador de la Curia, Mons. Joan Carrera, el Vicario judicial Mn. Francesc Xavier Bastida y, en un lugar muy discreto, el Secretario General del Arzobispado, Padre Enric Puig Jofra, S. J. En una palabra se quería desautorizar todo lo que el Fiscal había hecho contra los criminales sexuales y pederastas. Se quería advertir de forma autoritativa al Fiscal y parar su acción.

3. Con Benedicto XVI hubo un cambio fundamental: los delitos sexuales y la pederastia del clero se debían denunciar a la autoridad civil. Muchos no se dieron cuenta de lo que decía el Papa Benedicto hace 13 años. O, mejor, querían desconocer e interpretar de forma contraria lo que sostenía Benedicto XVI.
El ya ex-fiscal, sin embargo, se congratuló de que el Papa dispusiera lo que él mismo ya había propuesto 10 años antes. Pero se alarmó cuando vio que el nuevo Arzobispo de Barcelona movía ficha a favor de los inculpados durante el pontificado de Ricardo Carles y salvar que dos, al menos, se habían ordenado presbíteros con su firma en las letras testimoniales, cuando era Vicario General de Barcelona. Firma que Jubany negó siempre al Fiscal que fuera suya o bajo autorización, y que Mons. Jaume Traserra no podía dar: era sólo entonces el Secretario General del Arzobispado. Yo indiqué a Mons. Lluís Martínez Sistach que me constituiría en parte si la Santa Sede intentaba anular o contradecir lo que se había hecho en Barcelona.
Extrañamente también el voluminoso expediente de todo ello, que yo mismo con el Cardenal Ricardo Carles habíamos cerrado, sellado con lacre y depositado en la sección especial del Archivo del Arzobispado de Barcelona, había desaparecido. La copia, que con autorización de Carles yo conservaba la hice llegar, por petición del Nuncio, al actual Arzobispo de Barcelona.

4. Ayer el Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, Mons. José María Gil Tamayo en una entrevista con la agencia EFE, concedida una semana antes de concluir su mandato ya que será ordenado obispo de Ávila el 15 de diciembre y antes, el 20 de noviembre, se celebrarán elecciones al cargo de Secretario General de la CEE, ha dicho que, respecto a los delitos de pederastia del clero:

1. Durante años la Iglesia ha guardado un “silencio cómplice” ante los delitos de pederastia del clero.
2. La Iglesia se ha enmarcado en el mismo contexto de “inacción de toda la sociedad española” ante estos delitos.
3. “Es verdad que la Iglesia está obligada a un testimonio más coherente que nadie, pero esto no exime al resto de asumir su cuota de responsabilidad en esta cultura común compartida de silencio”.
4. La ‘inacción’ de la Iglesia ha sido la misma que la de toda la sociedad española.

5. Este nuevo Obispo de Ávila, dijo más cosas que el lector encontrará fácilmente. Pero, más de 23 años después de lo que sufrimos en Barcelona y que se ha prolongado después como he intentado esbozar hasta aquí, celebro que la jerarquía católica de España, por boca del Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, diga ya que hay que hacer lo que algunos ya apuntamos, Benedicto XVI determinó y el gran Papa Francisco ha impuesto, con gran energía y con su autoridad apostólica.

Jaume González-Agàpito

SANT MARTÍ A L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA: CATALUNYA I EL VATICÀ

1. Abans d’ahir, dia 11, a Montserrat, la Missa Conventual la va presidir el cardenal Tarsicio Bertone, que fou Secretari d’Estat amb el Papa Benet XVI i 7 mesos i 2 dies amb el Papa Francesc. Concelebraven el cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe emèrit de Barcelona i el cardenal Giovanni Angelo Becciu, des del 26 de maig passat, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants.
Montserrat ha estat en el segle XX, un lloc primordial i central a Catalunya i una referència insubstituïble per a l’Església a casa nostra. Els abats Josep Deàs i Villar (1885-1921), Antoni Maria Marcet i Poal (1921-1946), Aureli Maria Escarré i Jané (1946-1966), Gabriel Maria Brasó i Tulla, (1961-1966), Cassià Maria Just i Riba (1966-1989), Sebastià Bardolet i Pujol (1989-2000) i Josep Maria Soler i Canals (2000), han estat persones molt importants en la història de Catalunya i en el tarannà de les seves esglésies locals.

2. Montserrat és un lloc estimat per Tarsicio Bertone, fou també, diumenge passat, un marc molt eloqüent, en la Missa presidida per ell. Ha estat un cardenal combatut darrerament i no poc. Fins i tot, aquest fi de setmana, exigí ocupar l’estança episcopal i no una altra en el Seminari Conciliar de Barcelona on residia, creant un petit problema per poder calefactar aquella estança. Aquest és el Bertone combatut i no estimat. Però, l’altre Bertone, a Montserrat, donà tota una lliçó que malauradament encara no ha aprés el Nunci Apostòlic de Sa Santedat a Espanya: va celebrar tota l’Eucaristia en català i va predicar completament en aquesta llengua. Aquest italià es veu que si que pot parlar en una llengua romànica que encara no han aprés altres funcionaris eclesiàstics quan són pastors o visiten Catalunya.

3. El cardenal Giovanni Angelo Becciu, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, concelebrava també a Montserrat. Ell fou el Sostituto de Secretaria d’Estat des del 10 maig de 2011, quan era Bertone el Secretari d’Estat, fins quan el Papa Francesc i el Secretari d’Estat, cardenal Pietro Parolín, l’han substituït per Mons. Edgar Peña Parra, el 15 del passat mes d’octubre. Becciu va ser nunci a Angola, a São Tomé, a Príncipe, a i Cuba.
El 10 de maig de 2011 el Papa Benet XVI el va nomenar Substitut de Secretaria d’Estat o Secretari per els Afers Generals de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu. Substituia a Mons. Fernando Filoni (9 juny 2007 – 10 maig 2011) Prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles; aquest al company de la meva promoció a la Pontificia Accademia Ecclesiastica, Mons. Leonardo Sandri (16 setembre 2000 – 9 juny 2007), ara Prefecte de la Congregació per a les Esglésies Orientals; aquest a Mons. Giovanni Battista Re (12 desembre 1989 – 16 setembre 2000, que fou Prefecte de la Congregació per als Bisbes i que era el secretari de Mons. Benelli quan
treballàvem a Secretaria d’Estat; aquest a Mons. Edward Idris Cassidy (23 març 1988 – 12 desembre 1989) President del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians i a qui vaig tractar no poc per afers ecumènics; aquest a Mons. Eduardo Martínez Somalo (5 maig 1979 – 23 març 1988), Prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments i, després de la de la Vida Consagrada a qui vaig conèixer fa molt de temps, des de quan era Assessore; aquest a Mons. Giuseppe Caprio (14 juny 1977 – 28 abril 1979), que fou Pro-President de l’Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica i, amb qui, quan era Substitut de Secretaria d’Estat vaig tenir que tractar l’enutjós problema de la pretesa traïció del secret del Conclave de 1978 per part del cardenal Narcís Jubany i Arnau, amb la indignació més que palesa de Joan Pau II; aquest a Mons. Giovanni Benelli (29 juny 1967 – 3 juny 1977) fou nomenat arquebisbe de Florència i fou superior meu en els anys ‘70; aquest a Mons. Angelo Dell’Acqua (17 febrer 1953 – 24 juny 1967) que em va ordenat de sotsdiaca; aquest a Mons. Giovanni Battista Montini (16 desembre 1937 – 29 novembre 1952) després, pro-Secretari d’Estat, Arquebisbe de Milà i Pau VI.

4. La celebració de diumenge a Montserrat fou tota una mena d’evocació dels 55 darrers anys d’història de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu. La del dia anterior a la Sagrada Família, fou un esplèndid i bonic servei per a la beatificació de religiosos i seglars, màrtirs de casa nostra. Fou també tota una evocació, sense baixar a detalls que ara no puc ni dec concretar, de l’Església del segon decenni del segle XXI. A Montserrat hi havia la història i la complicació de més de 60 anys de l’Església Catòlica del segle XX i de tot el que a casa nostra es va poder i voler fer. A la Sagrada Família, la manifestació de l’Església que el “Padre Jorge” ens ha proposat en el seu paper de Papa Francesc i que li costa obtenir l’adquiessència de tirs i de troians. A un lloc i a un altre coses boniques. Persones respectades i estimades. Dos estils bonics però diferents.

5. Però, en l’Església ‘franciscana’ del segle XXI hi veiem encara una gran confusió: s’afirma la pobresa i la necessitat de sortir al carrer, però, també hi ha un conservadorisme arcaic i aburgesat sota la capa d’una espiritualitat immediata,utilitarista i un xic pelagiana. A Montserrat hi vaig veure els valors, la bellesa i l’espiritualitat de la Gran Església, la de la Bíblia i dels Pares, però encara amb algunes persones que en algunes de les seves obres, al segle XXI, ens semblen d’una altra època i d’un altre ordre de valors.
A Montserrat he vist la fermesa del que volem i esperem a Catalunya i també a l’Església, 53 anys després del Concili Vaticà II. A la Sagrada Família, he vist, en canvi, la voluntat de palesar el que volem evangèlicament viure. Però no sempre la coherència és perceptible.
Les persones, però, a un lloc i a l’altre, som encara vacil·lants i un xic equívoques. Manca la síntesi, en la veritat i la tangibilitat, que reclama Jorge María Bergoglio, Papa Francesc, es a dir: la coherència entre el que prediquem i el que fem.

Jaume González-Agàpito.

JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

JOSEP MONELLS, “BON PASTOR” PROTESTANT

1. Josep Monells va néixer a Vilanova de Bellpuig, l’any 1934 i hi va restar fins a l’any 1949: en aquell poble hi havia molta ‘religió’ i poc cristianisme! Pau a l’Areòpag, cfr. Act, 17, 23, deia
“Perquè, tot passant i contemplant els vostres llocs de culte,
fins he trobat una ara en la qual hi havia escrit: Al déu no-conegut.
Doncs bé, el que venereu sense conèixer, jo us l’anuncio”
2. Aquesta recerca del Déu viu va ser present en el noi de 15 anys que, a Barcelona, cercava col·locar-se.
“Si existeixes, revela’t a mi,
fes-te conèixer
de manera que jo tingui la seguretat de que estàs en mi…”,
Pregava al Déu no-conegut Josep Monells, un dissabte al vespre, al número 16 del carrer Sant Cristòfol del barri de Gràcia de Barcelona.
L’endemà, diumenge, a les 18,45 de la tarda deia a l’església del passatge Nogués de Gràcia:
“Jo accepto Jesucrist com al meu Senyor i Salvador”.
Era el 18 de març de 1949.
Exactament 14 mesos després jo, que vivia, també al carrer Sant Cristòfol número 14, però, de Mataró, el 18 de maig de 1950, feia un pas significatiu en la meva infantesa i en la meva família “no-de-missa”: la meva Primera Comunió.
3. Per nosaltres, la icona del Déu no-visible era Jesucrist com diu Pau als colossencs (Col, 1, 15):
“Ell és imatge del Déu no-visible,
Engendrat abans de tota creació”.
4. La semblança de Déu ha estat el punt de partida i la causa final tal com ja
PINDAR, Frag. 131 b (96), deia fa quasi 2.500 anys:
“El cos segueix l’omnipresent mort,
resta, però, en vida la semblança (eídolon) del vivent:
perquè solament ell és diví
ell l’eídolon reposa,
mentre obren els membres,
però, molt sovint mostra en el somni
el futur a qui està dormint “.
Josep Monells i molts altres voleiem despertar l’eídolon diví que Déu a posat en nosaltres.
5. L’Escala de Jacob és una escala que porta al paradís i que, segons narra la Bíblia (Gènesis 28, 11-15), Jacob va veure durant un somni.
“T’estendràs a l’est i a l’oest,
i al nord i al sud,
i totes les famílies de la terra seran beneïdes amb tu
i els teus descendents.
Jo sóc amb tu i et protegiré allà on vagis,
i et faré tornar a aquesta terra.
No et deixaré fins que no hagi complert tot el que t’he dit”.
Josep Monells va voler pujar per l’Escala de Jacob i va voler indicar-la i ajudar a pujar-la als qui anunciava el Déu no-conegut: seria un “bon Pastor” de l’Església protestant.
6. Jacob i Josep Monells van haver de lluitar amb l’àngel. L’àngel els hi va donar un nom nou: ‘Israel’ que vol dir “Déu lluita”. També els va dir “Has vençut Déu i els homes”. Però, l’àngel no els va dir el seu nom.
Lluitar ha estat tota una vida d’amor i de fidelitat a Déu per part del Pastor Josep Monells. Calia fer conèixer aquell “nom que està per damunt de tot altre nom” (Fil 2, 9). I el nom de Déu és Jesús el Crist.
7. Josep Monells, als 84 anys, està malalt. Dimarts va tornar de “La Mútua” de Terrassa. Està a casa seva, a Valloreix. Aquest Pastor protestant, enamorat de Jesús el Crist, rep a tothom. A tothom parla, envoltat dels records de la seva esposa i acompanyat d’una o d’un dels seus 7 fills, del “nom que està per damunt de tot altre nom”: Jesús el Crist, Nostre Senyor.
Jo, també vell i un xic malalt, el vaig visitar abans d’ahir. Vaig trobar el gran amic de sempre i el testimoni constant de l’Amor que ens enamora: el Déu viu.
Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito