JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

JOSEP MONELLS, “BON PASTOR” PROTESTANT

1. Josep Monells va néixer a Vilanova de Bellpuig, l’any 1934 i hi va restar fins a l’any 1949: en aquell poble hi havia molta ‘religió’ i poc cristianisme! Pau a l’Areòpag, cfr. Act, 17, 23, deia
“Perquè, tot passant i contemplant els vostres llocs de culte,
fins he trobat una ara en la qual hi havia escrit: Al déu no-conegut.
Doncs bé, el que venereu sense conèixer, jo us l’anuncio”
2. Aquesta recerca del Déu viu va ser present en el noi de 15 anys que, a Barcelona, cercava col·locar-se.
“Si existeixes, revela’t a mi,
fes-te conèixer
de manera que jo tingui la seguretat de que estàs en mi…”,
Pregava al Déu no-conegut Josep Monells, un dissabte al vespre, al número 16 del carrer Sant Cristòfol del barri de Gràcia de Barcelona.
L’endemà, diumenge, a les 18,45 de la tarda deia a l’església del passatge Nogués de Gràcia:
“Jo accepto Jesucrist com al meu Senyor i Salvador”.
Era el 18 de març de 1949.
Exactament 14 mesos després jo, que vivia, també al carrer Sant Cristòfol número 14, però, de Mataró, el 18 de maig de 1950, feia un pas significatiu en la meva infantesa i en la meva família “no-de-missa”: la meva Primera Comunió.
3. Per nosaltres, la icona del Déu no-visible era Jesucrist com diu Pau als colossencs (Col, 1, 15):
“Ell és imatge del Déu no-visible,
Engendrat abans de tota creació”.
4. La semblança de Déu ha estat el punt de partida i la causa final tal com ja
PINDAR, Frag. 131 b (96), deia fa quasi 2.500 anys:
“El cos segueix l’omnipresent mort,
resta, però, en vida la semblança (eídolon) del vivent:
perquè solament ell és diví
ell l’eídolon reposa,
mentre obren els membres,
però, molt sovint mostra en el somni
el futur a qui està dormint “.
Josep Monells i molts altres voleiem despertar l’eídolon diví que Déu a posat en nosaltres.
5. L’Escala de Jacob és una escala que porta al paradís i que, segons narra la Bíblia (Gènesis 28, 11-15), Jacob va veure durant un somni.
“T’estendràs a l’est i a l’oest,
i al nord i al sud,
i totes les famílies de la terra seran beneïdes amb tu
i els teus descendents.
Jo sóc amb tu i et protegiré allà on vagis,
i et faré tornar a aquesta terra.
No et deixaré fins que no hagi complert tot el que t’he dit”.
Josep Monells va voler pujar per l’Escala de Jacob i va voler indicar-la i ajudar a pujar-la als qui anunciava el Déu no-conegut: seria un “bon Pastor” de l’Església protestant.
6. Jacob i Josep Monells van haver de lluitar amb l’àngel. L’àngel els hi va donar un nom nou: ‘Israel’ que vol dir “Déu lluita”. També els va dir “Has vençut Déu i els homes”. Però, l’àngel no els va dir el seu nom.
Lluitar ha estat tota una vida d’amor i de fidelitat a Déu per part del Pastor Josep Monells. Calia fer conèixer aquell “nom que està per damunt de tot altre nom” (Fil 2, 9). I el nom de Déu és Jesús el Crist.
7. Josep Monells, als 84 anys, està malalt. Dimarts va tornar de “La Mútua” de Terrassa. Està a casa seva, a Valloreix. Aquest Pastor protestant, enamorat de Jesús el Crist, rep a tothom. A tothom parla, envoltat dels records de la seva esposa i acompanyat d’una o d’un dels seus 7 fills, del “nom que està per damunt de tot altre nom”: Jesús el Crist, Nostre Senyor.
Jo, també vell i un xic malalt, el vaig visitar abans d’ahir. Vaig trobar el gran amic de sempre i el testimoni constant de l’Amor que ens enamora: el Déu viu.
Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA

Demà, dia de Sant Valentí, festa comercial dels enamorats i fi del Carnaval, comença la Quaresma, a l’Església llatina.
Al contrari del que succeeix amb el Ramadà, els media no ho han fet saber en cap diari, escrit o virtual, ni en cap programa radiofònic o televisiu. Tampoc, com, cada any succeeix amb el Ramadà, ningú en els media ha explicat què és, quan comença, quan dura i quan acaba. Ningú, als mitjans de comunicació, a les escoles i a les nostres universitats explica perquè serveix la Quaresma per als cristians.

1. La Quaresma fruit d’una evolució
La quaresma, tal com avui la coneixem, és el fruit d’una evolució històrica llarga i complexa. Alguns aspectes d’aquest procés evolutiu encara no han estat aclarits del tot ni degudament estudiats tot i que, alguns d’ells són importants. Aquí únicament volem fer un breu resum del que avui és clar per als estudiosos.
El dejuni pre-pasqual
Sembla avui pacífic que, vers la meitat del segle II, l’Església coneixia únicament un dejuni molt breu que precedia i preparava l’anyal celebració de la Pasqua. Aquest dejuni, però, no era observat arreu de la mateixa manera.
A propòsit de la “controvèrsia pasqual”, Ireneu de Lió, al segle III, escriu que “la discussió no és pas únicament sobre el dia, sinó també sobre la manera mateixa de dejunar. Car alguns creuen que han de dejunar un sol dia; d’altres dos, d’altres més; alguns compten quantes hores del dia i de la nit per al seu dia. Una tal diversitat d’observances no s’ha produït ara, en el nostre temps; sinó que ve de temps enrere, ve dels nostres avantpassats els quals sembla que sense atenir-se a l’exactitud, han conservat aquest costum e la simplicitat i en la diversitat de les seves costums particulars” .
Un segle més tard, el dejuni pre-pasqual és evident que s’havia estès, almenys en certes regions, a tota la setmana (l’actual “Setmana Santa”). A la Didascalia Apostolorum llegim: “… conseqüentment, dejunareu durant els dies de Pasqua, a partir del segon dia de la setmana , i us nutrireu únicament de pa, sal i aigua a l’hora de nona , fins al cinquè dia […] Però el divendres i el dissabte dejunareu completament i no tastareu res” .

2. La “Quadragesima”
Trobem, després, una llacuna de quasi tres quarts de segle, abans de trobar les primeres informacions sobre la quaresma de quaranta dies . Però a partir de la informació que ens forneix el cinquè cànon del Concili de Nicea I, tenim la impressió que la Quaresma no és pas una innovació recent, sinó més aviat quelcom ja adquirit i familiar .
Però, quan, a on i de quina manera el primitiu dejuni pre-pasqual que durava de dos a sis dies, s’ha desenvolupat fins a la Quaresma de quaranta dies, els liturgistes donen respostes diverses.
Per uns, la actual Quaresma seria el resultat de la fusió del dejuni pre-pasqual, amb un altre dejuni que, en el seu primitiu plantejament res tenia a veure amb el temps de Pasqua i que commemora el dejuni de Crist en el desert, després del seu baptisme. Aquest dejuni deia relació, no amb la Pasqua, sinó més aviat amb l’Epifania, i deuria comença el 7 de gener. La fusió s’hauria fet sota la influència de la institució del catecumenat i de la pràctica de la preparació pre-pasqual per al baptisme .
Altres especialistes en la història litúrgica són de l’opinió que la Quaresma de quaranta dies, no és altra cosa que l’extensió progressiva del dejuni pre-pasqual i que el seu origen està lligat a la institució del catecumenat. Altres pensen que cap solució s’imposa per la seva evidència.

Jaume González-Agàpito

LA PATRONA DE BARCELONA

1. Elogi de la virginitat. A la generació de la Dama de les Camèlies i de La Traviata, li va costar entendre el valor de la virginitat cristiana. El que defensaven Alexander Dumas i Giuseppe Verdi, els hi semblava, en canvi, intrínsecament dolent a certs ultra-tomistes moralitzants. Benet XVI, en la seva encíclica “Deus Caritas Est”, en fa una altra lectura. El que sent l’home en la recerca del plaer sexual, que altra cosa no és que la recerca de la felicitat (si pogués ser fins a la sublimitat), és un impuls fonamental de la naturalesa humana, però greument desenfocat. L’amor en la seva categoria més sublim és Déu mateix. La recerca de l’amor total i gratuït és el cor de la vida cristiana. La virginitat, en tota la història de l’Església, és aquella forma de vida ascètica que consisteix en la renúncia total a l’exercici físic de la sexualitat. La virginitat es considerada per molts únicament com una situació d’integritat física que sol aplicar-se al gènere femení. Però, en el cristianisme, com en altres moviments d’espiritualitat i de ‘filosofia’ de la Grècia antiga, es pensava més en la integritat d’una forma de vida coherent amb un ideal transcendent. És el que Tertulià, per als homes, anomenava la ‘singularitas’ dels ascetes (Exhort. castit. 1, 1; cfr. també Pseudo-Cebrià, De singul. cler.). L’home, imatge de Déu, es fa, per la castedat, semblant a Déu.
2. La virginitat signe ‘escatològic’ (en sentit teològic). La virginitat va tenir seguidors des de les primeries del cristianisme. Molts homes i dones de tota condició, des de la seva infància, es mantenien ‘purs’ durant tota la seva vida (Justí, 1 Apol. 15; Atenàgores, Legat. 33; Tertulià, Apol. 9; Eusebi de Cesarea, HE V, 24, 2). La virginitat es col·locava en el context ‘escatològic’ de la resurrecció. La virginitat, com a forma de vida, s’entén perpètua, no temporal, i no és una “morum pudicitia, sed annorum” (Ambròs, De virginibus 1, 4, 15). Ambròs, com tots els Pares de l’Església, reivindica la naturalesa interior i espiritual de la virginitat cristiana, que s’abraça per amor de Déu. Així és signe del “Regne de Déu” en aquest món. Evidència de que hi pot haver un amor més fort que el ‘provisional’ entre home i dona.
3. Motivació de la virginitat. En els escrits de l’antigor cristiana la virginitat té una motivació bíblica: està inserida en la “història de la salvació”, de on brolla el seu significat. El Regne de Déu és realitza en la persona del Crist verge: qui professa la virginitat està en sintonia amb el Regne de Déu (Mt 19, 12). Amb Crist han començat els nous temps, però encara no han arribar a la seva plenitud. La virginitat dels cristians és un signe més de l’arribada del Regnat de Déu. Els signes són realitats presents i futures. El matrimoni, en canvi, per als cristians, és una realitat provisional. L’antítesi matrimoni-virginitat no és de natura filosòfica, sinó l’expressió de la dialèctica present/futur de la història de la salvació. El matrimoni es col·loca encara en l’ordre provisional destinat a desaparèixer. La virginitat, en canvi, és l’anticipació de l’ordre nou, quan “la figura d’aquest món haurà desaparegut” (1 Cor 7, 29-31). Es relativitzen els valors terrenals, entre els quals hi ha el matrimoni. Déu és el centre de tot ascetisme. Mentre coexisteixin el present i el futur, la virginitat és facultativa, i lícit el matrimoni. Aquest últim es propi del temps present, l’altra del futur que s’espera. D’aquí la superioritat de la virginitat sobre el matrimoni perals cristians. Representa un ideal ‘nou’, ‘messiànic’, essencial al cristianisme. Però és viscuda en la humilitat (Ignasi d’Antioquia, Polyc. 5, 2).
4. Virginitat i martiri. L’ideal de la virginitat, com a consagració, és completament desinteressat. Completament gratuït. Així serà el complement essencial de la vida contemplativa cristiana. La virginitat no està ordenada a cap finalitat pràctica de servei, menys encara és la simple condició per a rebre el servei ordenat a l’Església. A l’Església d’occident els clergues són elegits únicament entre els qui ja han fet l’opció de la virginitat. Aquesta no és imposada com un afegitó canònic. Representa per al clergue la vivència, en la seva persona, del Regne de Déu que ell predica. És un testimoni ‘martirial’ del seu lliurament absolut a Déu. I és que la virginitat està acomunada amb el martiri a la història de l’Església. ”Verge i màrtir” no és la constatació de l’estat civil de una màrtir. És la constatació de d’absoluta coherència entre la seva consagració a Déu i el seu testimoni absolut, amb la donació fins i tot de la seva vida biològica. El o la verge consagrats a Déu poden, amb més facilitat, afirmar la radicalitat martirial del seu cristianisme. Avui és Santa Eulàlia de Barcelona: els cristians barcelonins han captat el que aquesta verge/martir significa per a la vida cristiana’
Jaume González-Agàpito

LA SOLITUD ‘ENCANTADA’ I CURULLA D’ESPERANÇA

1. Visc en un temps meravellosament interessant. Jo soc un vell, però, no pas un ‘des-encantat’. El “suport electrònic” ha canviat el món en el qual visc i en el qual moriré. Han canviat no pas únicament els mètodes, els interessos i els partidismes, sinó també els encunys del nostre pensament. Això és reconfortant en el segle XXI!
Després d’una llarga època de papanatisme a-filosòfic, avui torno a veure joves que volen ser i s’autotitulen ‘filòsofs’. És un camí llarg i curiós, però, fascinant.
De nou, aquel Sòcrates, amb les seves constants i inquietants preguntes que el portaren a morir per ésser ‘a-teu’, pot circular, 2416 anys després de prendre la cicuta, pels nostres carrers.

2. Catalunya inquieta, sacsejada i un xic poruga en la seva constant adoració de Mammón, ha de pensar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.
El Regne d’Espanya, que en la Constitució de 1978, ha trobat un referencial també per als qui la van combatre i ara l’invoquen constantment, ha de pensar també on vol anar. Ha de saber què vol i com hi vol anar.

3. És curiós com aquesta segona generació, darrera a la meva, generació d’independentistes ‘nats’ i no ‘convertits’ com la entre-mitja, la meva i l’anterior, ha portat Catalunya a la situació d’avui.
Quasi el mateix val per als unitaristes de les tres generacions, amb les variants que aquí no podem ara explicitar.
Una curiosa situació que ha forçat els ciutadans de Catalunya a definir-se. No solament a casa, als dinars i sopars, al treball o als bars, sinó en manifestacions multitudinàries.
Avui, els mites han caigut i resta únicament la realitat en la qual vivim. És la realitat factual i verificable. És la realitat, fins ara monòtona, del dia a dia. És la realitat que fa descobrir que, a Catalunya, hi ha una situació plural que no poden ignorar, ni mistificar amb els mites, reals o inventats, que avui, dissortadament, han ocupat el lloc de la raó i el seny, per una part i per l’altra.

4. L’Església espanyola, ara governada a les seus episcopals i a la Conferència Episcopal per individus de la meva generació, de l’inter-mitja i, pocs, de la tercera, ha restat atònita davant del que passa a Catalunya.
Un meu antic col·lega del Col·legi Espanyol de Roma i, ara, president de la CEE, ha proposat la distensió i el diàleg. No pas tots els altres bisbes espanyols l’han volgut entendre.
A Catalunya hi han 8 bisbes catalans, 3 valencians, 1 aragonès, 1 mallorquí i 1 menorquí. Fora d’algun que ha manifestat personalment el que pensava, quasi tots han romàs en un silenci prudent o han dit en algun document col·lectiu, el que els semblava que calia dir.
El silenci, en aquests moments, és savi, però és també l’actitud corrent en un episcopat català que queda molt mediatitzat per una societat catalana que, en gran part, ha girat l’esquena a l’Església Catòlica.
El Nunci de Sa Santedat, després d’algunes afirmacions públiques d’acord amb la posició política del govern del PP en algun acte oficial, ha romàs també en un silenci que està d’acord amb la prudència i amb la intel·ligència de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu.

5. Alguns, com jo mateix, en una Catalunya convulsa i un xic agitada, hem servat aquell silenci institucional que escau, en el seu rol pastoral, als que tenen alguna jurisdicció eclesial. Reservant-nos, és clar, la llibertat de pensar i obrar personalment en tot allò que no contamini una Església oberta als qui provenen del judeocristianisme, de l’hel·lenisme o del paganisme, com ens va ensenyar Sant Pau.
El dia 1 d’octubre jo el vaig passar internat a l’Hospital de Barcelona. Una angina de pit i una intervenció quirúrgica, immediata al seu descobriment, allí em van retenir.
En una solitud que jo vaig voler quasi absoluta, amb les menys visites possibles, que per a mi va ser ‘encantada’ per tot el que passava a Catalunya, però que va ser curulla d’esperança.
Quan estàs tot sol, quan descobreixes qui t’estima de debò, familiars i altres amics, i qui ni ha tingut la cortesia de saber si havies quedat viu, invalidat o mort, descobreixes que l’esperança realment prové primeriament d’aquell a qui has consagrat la teva vida i que t’estima. També dels bons familiars i bons amics que tèstimen. No pas de tants i tants xerraires i comediants.
Amb això no parlo únicament de la societat en la qual visc, sinó de una Església que cada cop em sembla, pesi als pronunciaments dels qui ens regeixen, més i més hipòcrita. Però, com a dit avui el Cardenal Amato a la Betificació del Màrtirs Claretiens a la Sagrada Família que, en la seva santedat, ens fa dir encara als cristians d’a peu: “NO TINC POR”!

Jaume González-Agàpito

HISPANIARVM REX

1. Fins a Isabel II de Castella (I d’Aragó), cap monarca havia usat el títol de Rei/na d’Espanya.
L’any 1924, era el segon any del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera y Orbaneja amb l‘aquiescència del rei, i que va deixar en suspens la Constitució de 1876. Alfons XIII, aquell any, a Barcelona i davant de quasi un miler d’alcaldes, va dir “No olvideis que soy descendiente de Felipe V”.
Tot plegat, però, era ja, quasi per a tothom, història ja passada i quasi oblidada.
Amb tot… El dimarts, dia 3 d’octubre, a alguns que hem estat ‘monàrquics’ per coherència constitucional, ens va semblar que érem, realment, 93 anys enrere: la corona del Regne d’Espanya és, ara, en un cap que vol la unitat d’Espanya, però que fa pensar en allò de “Quod natura non dat Salamantica non praestat”?
Felip VI sap parlar en català. Però, fa avui fa16 dies, en el seu “Comunicat Oficial” a propòsit del que s’escau a Catalunya, no únicament no va dir res “en la lengua española que es la catalana”, sinó que no digué ni una paraula amable, en castellà, per a les víctimes d’un diumenge tràgic. Més aviat, ens va repetir tot allò que diuen els d’un partit que ara mana i d’un altre que vol manar.

2. “Hispaniarum Rex” fou una expressió feliç que volia fer digestiva la unió en un sol cap de les tres corones que va rebre, per herència materna i paterna, Joana I. El “Rei de les Espanyes” podria haver estat també la clau de volta constitucional d’una sèrie de pobles que, l’any 1978, van donar-se una Constitució i que van intentar començar de nou per un camí de reconciliació i de llibertat.
La història ha estat la que ha estat. Però, avui el que passa a Catalunya no és la bogeria d’uns quants exaltats, sinó un conflicte provocat pel sentiment cada cop més comú i més acceptat de que els catalans som una nació. Això no agrada a totes les Espanyes, ni a tots els “ciutadans de Catalunya”.
Però, la història ha estat també mestre en això. Un avui meu, que no vaig conèixer, era castellà i la meva avia basca i parlava basc. L’altre avi, que tampoc vaig conèixer, era de Castelló i la seva esposa, l’avia Maria, de Segorbe. Els meus pares es van conèixer, es van casar i van viure a Catalunya. Sempre i arreu, vull dir també a casa i entre ells, van parlar en català. El meu germà és membre, i força temps ha estat cap d’un departament, de l’Institut d’Estudis Catalans. La meva germana, durant molts anys, ha estat la primera Tinent-Alcaldessa de Mataró del PSC. Així, i perdoneu la immodèstia familiar, es fa un poble i un país.

3. Jo no soc ningú per donar lliçons al Rei, però si per a dir-li que cal trobar el desllorigador d’una situació cada vegada més inquietant a la nostra terra. Certament, es por acudir a l’Abat de Montserrat, a l’Arquebisbe de Barcelona, al Nunci Apostòlic, al Papa Francesc o al sursum corda. Un és català de socorre’l. L’altre és un aragonès sui generis i que parla en català. El tercer és un italià per a qui Catalunya és una ‘regió’ que parla el seu dialecte com moltes de les que hi ha a Italià. El Papa és un argentí, descendent d’italians, que pesi a que diu a l’ambaixador espanyol, el dia de la presentació de les Cartes Credencials, que ell està per “la indivisible unitat d’Espanya”, ell és d’una antiga ‘província’ espanyola que, al segle XIX, va voler deixar de ser una de les ‘Índies’ hispàniques.

4. Aquests dies estem vivint uns moments molt importants i compromesos. Per a Catalunya i per a les Espanyes. Caldria serenor i clarividència en els ciutadans de “les Espanyes” per trobar el camí que faci realitat allò que cercava la Constitució de 1978. Seria bo trobar aquella reconciliació i aquelles bones disposicions que quan, alguns encara no teníem 40 anys, es demanaven, després de no pocs anys de dictadura.
Enguany ha fet 55 que, el 11 d’abril de 1963, Joan XXIII, signava l’encíclica Pacem in terris, 50 anys que Pau VI firmava, el 26 de març de 1967, l’encíclica Populorum Progressio. Jo tenia 21 i 25 anys. Als 37 vaig votar la Constitució.
Tot allò tan meravellós que vam somniar fa 55, 50 i 39 anys, tot allò pel que vam lluitar i a causa del que alguns vam perdre alguna plaça, alguna promoció i algun diner, ha mort realment en mans dels qui tornen a defensar el que nosaltres, llavors, vam combatre?

Jaume González-Agàpito