Grup Aribau

THOMAS HOBBES: L’HOME, EL CIUTADÀ I L’ESTAT

1. Cos i pensament

1. Hobbes basa la seva filosofia en una teoria sobre el cos i l’allotja en el domini de la lògica. Descartes havia dit “Cogito, ergo sum”, és a dir, “sóc una substància pensant, inextensa, doncs existeixo”. A Hobbes li semblava el plantejament cartesià inconsistent. Per què no podia pensar també una substància extensa, com és ara un cos? Tot el que és humà, fins i tot l’autoconsciència, és una funció corporal, com és ara del cervell.

A la filosofia antiga ja havien existit un materialisme i un naturalisme, Demòcrit, la sofística, Lucreci. Però la filosofia aristotèlic-platònica havia aconseguit imposar-se. El materialisme va tornar a aparèixer amb Epicur, però fou superat pel cristianisme i la filosofia medieval. Al començament de l’Edat Moderna va ser renovat l’atomisme epicurià per Gassendi i les ciències naturals li van donar suport. Amb Thomas Hobbes (1588-1679) apareixen per primera vegada sense pal·liatius el materialisme i el naturalisme. L’esquema general és nou i serà la base de una nova evolució en el materialisme de la Il·lustració i, després, en el materialisme científic i dialèctic del segle XIX: Marx. Engels, etc.

2. L’origen del materialisme i d’un cert ‘naturalisme’ en la filosofia moderna és, precisament, Thomas Hobbes: La ‘realitat’ i la seva curiosa i radical doctrina està en el cos. Ara la ‘Filosofia’ es presenta com el coneixement fruit d’un recte raonament sobre els efectes o els fenòmens per tal de trobar la seva causalitat i la seva generació, però, deixant ben clar que els efectes i fenòmens són qualitats o potències dels cossos, no d’altres preteses realitats no-corporals. Repudiades la lògica, la metafísica, y la ètica, Hobbes només considera com a tema de la filosofia la física en el seu sentit més literal. Les qualitats i altres atribucions no interessen. Ara només interessa la quantitat: la ‘natura’ es pot conèixer mesurant-la i comptant-la. Tot succeeix mecànicament. Demòcrit i Hobbes són acceptats de facto i tot sembla encaixar meravellosament. Però, resta la pregunta: En l’home i en la societat tot és únicament ‘mecànic’ o hi ha quelcom més?

3. En l’Epistemologia, el ‘sensualisme’ de Thomas Hobbes és més que evident: Tota l’activitat intel·lectual de l’esperit es fa mitjançant addicions i sostraccions d’idees. L’ajuntar parts és, doncs, una operació mecànica i corpòria. Així la lògica serà una part de la teoria dels cossos. Si el cos, una cosa concreta i singular és l’única realitat, no queda per al concepte general, un dels ‘universals’, sinó el paper de una simple funció pensant. I fins i tot per a aquesta funció de ‘pensament’ no resta sinó el pur nom. És, doncs, pur nominalisme. Els conceptes si cessen en la convenció de valor, perden també el seu valor, com a paraules i con a pensaments conceptuals. Tot plegat és una simple ‘convenció’. D’un cop es pot acabar amb tot un sistema de conceptes i de presumptes veritats.

2. L’home. El ciutadà. L’estat.

4. En la filosofia de Hobbes l’home ja no és un animal racional o, només, pot ser-ho de nom. És només un cos, un quantum de pressió i d’impuls, un paral·lelogram de forces dels estímuls sensorials i de les seves relacions mecàniques. 

5. Això apareix clarament en la doctrina de Thomas Hobbes sobre l’estat. Aquí apareixen les seves cèlebres teories de l’estat de naturalesa i l’estat del contracte social. Són importants per explicitar el que són el ciutadà, l’estat, la llei i el dret.  Primer, l’estat de naturalesa. L’home era senzillament un individu, sense llaços de comunitat, sense ni tan sols llaços familiars, sense costums, sense ètica, sense moral, sense dret, sense justícia, i sense religió. Cadascú podia fer el que li dictaven els seus apetits naturals.

6. En aquest sentit, en l’estat ‘natural’, tots els homes eren iguals precisament per naturalesa. Tots i cada un podien prendre possessió de tot, utilitzar-ho tot i gaudir-ho tot, en cas que els fos possible. Aquest era el “Dret natural”: l’individu és la norma del dret. O millor dit: no hi havia dret, sinó només poder de la naturalesa. Conseqüentment hi havia una guerra de tots contra tots. 

Per eliminar els inconvenients d’aquest estat tumultuós, els homes van concloure un contracte social i polític. L’individu va abdicar irrevocablement els seus presumptes drets naturals. Llavors va regnar la pau i van sorgir una sèrie de drets fonamentals convenients per a tots: pau, fidelitat, bona intel·ligència, gratitud, etc. Així van sorgir també costums, moralitats, drets i religions. Per això, la religió és cosa de l’estat. Si cadascú pogués invocar la seva consciència, no hi hauria pau possible. Però, segons Hobbes, la moral només va poder sorgir amb el contracte: realment és quelcom contradictori.

7. I hi ha encara quelcom important: Els homes que concloïen el contracte seguien sent després el mateix que eren abans. En efecte, l’únic que aporten eren les ganes i la preocupació pel seu propi avantatge. Per tant només havia canviat l’orientació. El que resulta del contracte es diu ara dret i moral, però, en realitat, no és més que cobdícia organitzada.

El que realment són, i continuaran sent, aquests ‘ciutadans’, es veu en les relacions mútues dels grups, de les tribus, de les societats organitzades i dels Estats. Pesi, als arranjaments, als contractes i a les renuncies i als drets adquirits, continua la guerra de tots contra tots. Guerra que durarà perpètuament. Abans i després del ‘contracte’ s’aplica la famosa dita de Thomas Hobbes: “Homo homini lupus: L’home és un llop per a l’home”.

Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.