VENÇ A BARCELONA EL PAPA FRANCESC

1. La successió, a la seu de Barcelona, del cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat, durant tres anys i sis mesos, un tema constant de diàleg i de preocupació a l’arxidiòcesi catòlica de Barcelona.
Els 42 mesos de gràcia que ha obtingut l’eminentíssim cardenal metropolita respecte a l’edat que prescriu el Codex Iuris Canonici perquè els clergues presentin la seva dimissió, han estat interpretats pel mateix agraciat com una mostra de la gran estima que el bisbe de Roma tenia per el clergue barceloní, fins fa poc, arquebisbe de Barcelona.
2. D’altres, més crítics, apunten més aviat a que la raó d’aquest llarg període d’espera ha estat la dificultat que ha tingut la Seu Apostòlica per trobar un candidat apte.
Donades les exigències que requereix un candidat a la seu de Barcelona i donats els difícils moments pels quals passa Catalunya, la materia ex qua que ofereix el clergat català és realment molt petita.
El clergat més ‘progressista’ i els fidels del mateix patró van somiar tenir com a arquebisbe el bisbe auxiliar de Barcelona d’origen menorquí i gran amic del cardenal Antonio María Rouco Varela. Els addictes a Martínez Sistach i els que lluiten per Catalunya i els seus ideals van pensar que un bon metropolita per a Barcelona seria l’arquebisbe-bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra. L’Opus Dei i alguns clergues barcelonins proposaven a l’arquebisbe de Tarragona i primat de les Espanyes. Els més conservadors van apuntar pel bisbe de Terrassa, amic i candidat del cardenal Antonio Cañizares Llovera, ara arquebisbe de València.
3. No obstant això, a part de totes aquestes posicions en el camp eclesial, que mostren i demostren els anhels, les passions, els interessos i els egoismes de la nostra terra i de l’Església catòlica d’aquí, el Papa Francesc ja tenia el seu propi candidat.
El Papa està trobant en aquests moments no poques dificultats. Dificultats que, desgraciadament tenen el seu origen, moltes vegades, en la mateixa Església catòlica i en molts eclesiàstics que encara no s’han desprès de l’endèmic ‘carrerisme’ clerical i tan combatut pel Papa Bergoglio.
No sé la influència que, en l’elecció del candidat papal, ha tingut el cardenal Santos Abril Castelló, turolenc a qui jo vaig conèixer l’any 1973 en el servei que vaig exercir en la Secretaria d’Estat i persona molt propera a Bergoglio des que va ser nunci a l’Argentina en els anys 2000-2003.
4. El candidat papal era el bisbe de Calahorra i La Calçada-Logronyo, Mons. Juan José Omella Omella. Un aragonès que parla català i que té una germana que viu a Mataró.
Va ser rector fins a 1996. Vicari episcopal de l’arxidiòcesi de Saragossa. Durant un any va ser missioner al Zaire. El 15 de juliol de 1996 va ser nomenat bisbe auxiliar de Saragossa. El 27 octubre 1999 bisbe de Barbastre-Montsó. El 8 d’abril de 2004, bisbe de la diòcesi de Calahorra i La Calçada-Logronyo. És Consiliari de Mans Unides d’Espanya. A la Conferència Episcopal Espanyola, és membre des de fa molts anys de la Comissió Episcopal de Pastoral Social. De la qual va ser des de 2002 a 2008 president i ho és ara des del 13 de març de al 2014.
El Papa Francesc aprecia a Omella d’una forma especial: el 6 de novembre de 2014, a ell, que no és cardenal, el va nomenar membre de la Congregació per als Bisbes.
5. El Papa, doncs, va proposar a Omella com arquebisbe de Barcelona. Es van iniciar els tràmits canònics a la Nunciatura a Espanya i a la Congregació per als Bisbes.
L’assumpte no obstant es va complicar i no poc. Diverses instàncies eclesiàstiques catalanes i alguns polítics catalans van fer tot l’imaginable perquè l’arquebisbe de Barcelona fos un català. Altres perquè fos un espanyol convicte i confés. El Papa Francesc va quedar admirat i embarassat. Va decidir, doncs, que l’assumpte es resolgués a la Secretaria d’Estat.
El eficaç i vàlid titular d’aquest organisme de la Santa Seu, el cardenal Pietro Parolin, nomenat l’any 2013, va intentar solucionar el ‘problema’ a partir dels candidats catalans proposats per la Nunciatura. No obstant això, el resultat de la seva gestió ni a ell mateix el satisfeia. Com he dit més amunt, la ‘matèria’ catalana disponible, les exigències de la seu barcelonina i l’edat requerida per al candidat no donaven per a gaire més.
6. El Papa Francesc volia per a Barcelona un veritable pastor, com ell mateix proper a les seves ovelles i evangèlicament correcte. Va prendre l’assumpte una altra vegada a les seves mans i va afirmar clarament el que ell volia del nou arquebisbe barceloní.
Va consultar a no pocs. També a membres de l’arxidiòcesi de Barcelona.
Finalment el Papa Francesc ha imposat el seu candidat contra vent i marea. Més eficaçment després que el problema irresolt de la pederàstia clerical a Barcelona hagi quedat estancat per la no bona col·laboració de l’arquebisbat de Barcelona.
Serà Juan José Omella Omella el nou arquebisbe de Barcelona. El Papa el coneix i l’aprecia molt. Sap que és un home evangèlic, un pastor veritable i un clergue compromès en la pastoral social. A més, Omella parla català, ha residit a Catalunya i té família aquí.
7. Roma locuta causa finita?
Però hem d’afirmar que l’exigència evangèlica papal respecte al nou arquebisbe de Barcelona ha triomfat per sobre dels interessos, de les ideologies, de les teologies i dels papanatismes nostrats.
Jo vaig conèixer a Jorge Maria Bergoglio a Roma, a la Casa Sacerdotal de Via della Scrofa número 70, l’any 1998. Acabava de ser nomenat pocs dies abans, el 28 de febrer, arquebisbe metropolità de Buenos Aires. Era en un esmorzar. Ell anava amb clergyman, sense americana i no portava cap signe episcopal. Jo no sabia qui era. Em va dir només que era un jesuïta argentí.
Vaig parlar amb ell i vaig quedar encantat i enamorat d’aquella persona que acabava de conèixer.
Aquell mateix matí, i abans d’assistir a una reunió sobre el matrimoni i la família al Vaticà, a l’Aula Antiga del Sínode, vaig escriure al substitut de Secretaria d’Estat, un argentí antic col·lega meu en el servei diplomàtic vaticà: “Llàstima que als argentins no us facin mai papes!”.
Ara el ‘miracle’ del Papa argentí ja s’ha produït. Un altre miracle també: el tenir a Barcelona un arquebisbe evangèlic i evangelitzador. Sigui benvingut Mons. Omella a Barcelona!
Jaume González-Agàpito