Grup Aribau

ARA ENS MANQUEN CAPS I LIDERS FIABLES

La contrarietat, quan no contradicció, amb que periòdicament es pronuncien els responsables de les nostres institucions públiques i els portaveus dels partits polítics pel que fa a la pàtria, a l’estat, a Catalunya, a l’economia, a les mesures correctores de la crisi en què ens movem, al treball remunerat, a la indústria, al comerç, a les intitucions financeres, a l’educació, a la cultura i a la religió, fan que la vella guàrdia dels polítics d’abans mirin amb cert recel als nostres dirigents actuals.
No volen ser cruels. Reconeixen la vàlua i fins i tot la competència acadèmica de molts. Però, se senten defraudats davant certa i freqüent immaduresa, vacil.lació i improvisació. Valoren la bona voluntat, però són molt severs en el judici crític.
Prenia jo, ahir a la tarda, el cafè amb dos eclesiàstics, més grans que jo. Homes fets i drets. Els dos doctors en ciències eclesiàstiques. Els dos de tendències una mica diverses tant en el camp teològic com en l’eclesial. Em deien alguna cosa semblant, parlant de l’Església a Catalunya. Deien que les noves generacions eclesiàstiques no tenen aquella preparació i aquella conpetència que ells havien conegut quan eren més joves i que desitjaven també per avui. I per convèncer-me d’això, em digueren que, a la Facultat de Teologia de Catalunya, els responsables dels diversos departaments no van poder vestir-se, en la inauguració del curs, com algú desitjava enguany, amb els draps acadámicos, car molts d’ells no són doctors.
M’he reunit avui amb tres joves universitaris i m’han mostrat el seu descontentament davant el trist panorama que se’ls presenta, un cop obtinguts els graus acadèmics. Una societat tancada, presa de les inexorables exigències econòmiques i financeres, i temorosa de perdre l’alt nivell de benestar que havia tingut anteriorment, els espanta i no els agrada. Dos d’ells pensen trobar, a l’estranger, el que aquí la nostra societat no els ofereix. El tercer, que sent fortament la vocació a la investigació, no acaba de veure on pot ser el científic i l’acadèmic que vol ser.
Els qui hem arribat a una edat de maduresa, en molts dels sentits de l’existència humana, estem temptats de repetir allò de que “qualsevol temps passat va ser millor” i de dedicar-nos a escriure les nostres ‘memòries’. Altres pensen trobar aquella situació i col.locació que els permeti veure passar el riu des de la riba de la seguretat personal, i no fer massa soroll.
Penso, però, que els dos són  mals camins. Els que vam conèixer els temps durs de la postguerra, els temps difícils de la lluita per les llibertats democràtiques, els diferents estadis de renovació en diversos ordres, l’establiment de la democràcia, l’afirmació dels drets fonamentals i la lluita per aconseguir la veritat en el pensament filosòfic i teològic, hem d’aportar, també ara, la nostra contribució.
És una contribució no sempre compresa en un país superb però covard. És una contribució gairebé mai ben pagada. Però és una contribució necessària. És la contribució a que, en les noves generacions, apareguin aquells líders, preparats i eficaços, per fer del nostre poble aquella realitat, en la veritat, en el bé comú i en la soladiritat que tants de nosaltres hem desitjat.
Potser, com Moisès, morirem en el Mont Nebo, veient, però, no entrant a la Terra Promesa. Però la lluita per aquesta realitat futura val una vida, gastada tota ella en la seva recerca.
Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.