Grup Aribau

PERSPECTIVES DE FUTUR PER A UN CATOLICISME EN CRISI

Quines perspectives de futur té el catolicisme? Doncs les que apuntava Joan Pau II en els documents relacionats amb el nou mil·lenni, inspirats en una afirmació atribuïda a Kart Rhaner: «El futur del catolicisme en el tercer mil·lenni estarà en la seva dimensió espiritual i mística» . És també la línea assumida per Benet XVI en el seu magisteri. L’Església Catòlica sense renunciar al seu patrimoni dogmàtic i disciplinar, ha d’afermar-se, més que en una ideologia, en una determinada línia política o en la potenciació de la seva estructura institucional, en allò que és la seva etiologia, el seu ésser i el seu destí: en una proposta de transcendència per a la humanitat.
Aquí hem de col.locar la forta reivindicació que, des del albors del seu pontificat, ha fet Benet XVI de la identitat cristiana .
No tothom entén ni tothom vol entendre, en el catolicisme actual, aquesta dimensió que capgira, i no pas poc, tant les ideologies dretanes i esquerranes, el conservadorisme o l’integrisme eclesials, que unísonament, encara que amb propostes contraries i contradictòries, proposen «el cel a la terra» com a l’establiment del regne de Déu. Benet XVI, amb una gosadia que molts no volgueren entendre, afirmà, en la última part de la seva primera encíclica Deus Caristas Est, que aquesta no és la missió de l’Església . La missió de l’Església és la proposta de Jesucrist com a únic Senyor, alliberador de les ideologies, de les estructures i dels condicionaments que fruit del pecat de l’egoisme humà, han esclavitzat l’home sometent-lo a l’ídol de la cobdícia, el poder i del domini.
No vull, però, acabar sense aterrar, per dir un mot, sobre el catolicisme a Catalunya .
Deixo als historiadors i a la curiositat de tots vostès en les nombroses obres ja publicades, la historia del catolicisme a casa nostra . Vull indicar únicament tres punts que en semblen essentials per entendre, interpretar i per intentar entrellucar el futur del catolicisme català.
Com quasi en totes les institucions, estaments i organitzacions catalanes, al cristianisme català li manquen líders. I això, desitjaria ser ben entès, no és una crítica al episcopat i la idoneïtat episcopal dels catalans. Vull dir que ens manquen aquells líders que, a tots nivells, feren que el catolicisme català fos capdavanter en molts moments dels segles XIX i XX. Avui ens manquen aquelles persones que prestigien els càrrecs i ens sobren aquelles persones prestigiades pel seu càrrec. Això val per als clergues, però també per als seglars.
L’Església catalana ha de superar l’enfrontament que arrelat en la lluita entre carlins i lliberals al segle XIX i XX , ha perviscut fins a nosaltres, amb un jansenisme radicalista de fons que fa de molts catòlics catalans, encara en el segle XXI, uns intransigents irreconciliables, de dreta o d’esquerra o de mitxa galta. La reconciliació eclesial és una tasca pendent en el catolicisme català.
L’obertura i la presència en un món globalitzat és també una tasca pendent per al catolicisme català. I em refereixo no tant en institucions i organismes, com amb la seva qualitat, prestigi intel·lectual, espiritualitat i atendibilitat. Aquella ‘romanitat’, advertiu que dic ‘romanitat’ i no ‘romanisme’ que fou l’ensenya del clergat català en les seves èpoques més esplendoroses i que salvà l’Església catalana d’aquells plantejaments cavernícoles, que avui en dirien els joves ‘casposos’, que feien de l’Església espanyola un apafax estrany en el catolicisme europeu dels segles XIX i XX i que, a voltes, el feien inclús inintel·ligible a la Cúria romana. L’Església a Catalunya ha d’assolir aquella maduresa, amplitud de mires i implicació en la comunió eclesial que la seva història secular reclama.
Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.