?>

EL CLERGAT DE BARCELONA INQUIET?

June 12th, 2017

1. El 8 de novembre de 2015 vaig publicar a “La Vanguardia” l’article “Venç a Barcelona el Papa Francesc”. 
En ell jo deia “El Papa Francesc volia per a Barcelona un veritable pastor, com ell mateix proper a les seves ovelles i evangèlicament correcte. […] el Papa Francesc ha imposat el seu candidat contra vent i marea. [..] Serà Juan José Omella Omella el nou arquebisbe de Barcelona. El Papa el coneix i l’aprecia molt. Sap que és un home evangèlic, un pastor veritable i un clergue compromès en la pastoral social. A més, Omella parla català, ha residit a Catalunya i té família aquí. […] Però hem d’afirmar que l’exigència evangèlica papal respecte al nou arquebisbe de Barcelona ha triomfat per sobre els interessos, les ideologies, les teologies i els papanatismes nostrats. Ara el ‘miracle’ del Papa argentí ja s’ha produït. Un altre miracle també: el tenir a Barcelona un arquebisbe evangèlic i evangelitzador”.


2. Avui mateix fa un any i mig, menys 14 dies, de la presa de possessió l’Eminentíssim i Reverendíssim Senyor Joan Josep nomenat cardenal Omella Omella, com Arquebisbe de Barcelona, a la Catedral de Barcelona.

Ha estat quasi un any i mig molt positiu per al pontificat d’Omella.

El clergat barceloní està generalment content amb el nou arquebisbe. Aprecia la seva proximitat. La seva senzillesa. La seva intuïció, la seva intel·ligència i la seva valentia. També la capacitat que té d’afrontar personalment i directament els problemes. Valora la seva honestedat. Molt també la seva pietat i l’ésser palesament un home que creu en Déu i que segueix apassionadament Jesucrist.

Els catòlics seglars l’han rebut molt bé i, cada vegada més, aprecien aquest home que, amb mots molt planers, predica “el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist”, com deia Blaise Pascal. A tot arreu Mons. Omella és rebut amb afecte i amb molta estima.

Els no-catòlics, en general, el respecten i aprecien aquest nou pastor d’estil bergoglià que no té res d’agrair a les diverses coordenades del poder polític i econòmic de casa nostra.


3. A alguns ha molestat el que digué sobre les obres d’art dipositades al Museu Diocesà de Lleida, sobre la Conferència Episcopal Tarraconense que va inventar un altre arquebisbe de Barcelona: Mons. Marcelo González Martín i alguna coseta més. Però, tot plegat és peccata minuta.

A altres, catòlics i clergues, preocupa que, en quasi 18 mesos, no hagi ja desmuntat el ‘tinglado’ que regeix les diverses institucions de l’Arxidiòcesi de Barcelona, fruit de l’anti-modregisme, anti-marcelisme i anti-carlisme, però, atiat per Jubany i per Martínez Sistach. Es pregunta. “Per què aquest arquebisbe no fa net?”.
Crec, però, que no perceben que Omella és intel·ligent i que ha volgut conèixer personalment i directament les persones i les institucions de la seva arxidiòcesi. I és que els que sempre tenen pressa no van per bon camí.


4. En general, crec, que els catòlics barcelonins estan, en general, contents amb el seu nou arquebisbe. Crec que esperen molt d’ell, però, que també han capit que cal anar caminant amb realisme i amb veritat per assolir aquella Església que ens va proposar el Concili Vaticà II i que el Papa Francesc ha sabut tan bé personificar i potenciar.
 Mons. Joan Josep Omella, que el dia 29 juny de l’any passat va rebre de mans del Papa, el pal.li de metropolita de Barcelona que li va imposar, molt després, Mons. Renzo Fratini. Un any menys un dia després, el Papa Francesc li imposarà les insígnies cardenalícies.
No obstant tot això, es comenta a percebre una certa inquietud en el clergat diocesà barceloní.

5. Aquesta inquietud ha estat ocasionada, sens dubte, pel retard en el nomenament dels bisbes auxiliars, per la col·locació definitiva de Mons. Sebastià Taltavull, per la perpetuació fins ara del mateix staff Sistaquià, pel retràs dels nomenaments que sempre interessen al clergat i perquè Mons. Omella ha estat clar i directe en molts afers no afrontats en els tres darrers pontificats.
Però, la raó de la inquietud clerical, diocesana, regular i prelaticia, és una altra, menys visible, però més pregona. La resumeixo en 4 punts:
1) El clergat que va viure el Concili Vaticà II, està ja pròxim o ja ha ultrapassat l’edat canònica de la jubilació. És un clergat, en general, intel·lectualment ben preparat. És un clergat en situacions personals ben diverses pel que fa a la seva salut i capacitat. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir les de fa mig segle) i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són pocs i molts en un estat físic molt deficient; els de “La Corda” quasi ja s’han extingit; els de “L’Obrera” són més, però tenen molts i eficaços continuadors; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei molt pocs; els vinculats a Germinans Germinabit són algun bisbe ja emèrit i alguns capellans ja atesos en institucions per a vells i impedits; els que han preferit la seva llibertat personal i seguir exercint el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria.
2) El clergat dels 50-60 anys, ha obtingut, en gran majoria, la titulació acadèmica de llicenciat en les facultats nostrades. Alguns, però, han obtingut el doctorat en llocs rellevants a l’estranger. Molts no han aconseguit el doctorat que van començar fa molts anys. És un clergat no molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques i eclesials: els de la Unió Sacerdotal són molt pocs; els de “La Corda” són ja una altre cosa; els de “L’Obrera” són molts més, i són respectats pel seu treball pastoral i social;; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants; els vinculats a Germinans Germinabit són també bastants; els que han preferit exercir el seu ministeri en la normalitat de la vida parroquial, són la majoria, però sempre són catalogats segons la seva ideologia eclesial. Molts d’aquestes edats són els responsables de les organitzacions institucionals, intel·lectuals i pastorals de l’Arxidiòcesi. La preparació acadèmica dels capellans d’aquestes edats és inferior als del grup 1, però, en general, són gent treballadora i eficient.
3) Els capellans dels 30-40 anys són, en canvi, tot un altre món. És un clergat molt diversificat pel que fa a les opcions polítiques (vull dir que n’hi ha de tots colors i tendències) i és molt poc diversificat pel que fa a les opcions eclesials: els de “L’Obrera” són molts i molt ben preparats i fan una acció pastoral rellevant; els adscrits a certa organització clerical per al clergat secular de l’Opus Dei són bastants, també bastants els vinculats altres organitzacions com el Camí Neocatecumenal, Comunió i Alliberant, etc. L’acció pastoral, per aquest grup és, mantes vegades, s’hi identifica amb la seva pròpia carrera eclesiàstica i no els agrada ser manats, mediatitzats i, menys encara, dirigits pels del grup 2.
4) Els de 20 i tants anys i els seminaristes reprodueixen molt l’itinerari dels de grup 3. En general procediesen de cercles ben determinats i, moltes vegades, controlats pels “nous moviments” i les organitzacions que s’hi assemblen. Són molt crítics amb els del grup 2 i 3. No tenen masses afeccions pastorals. Menys d’intel·lectuals i critiquen fortament el baix nivell de les Facultats de Sant Pacià. Els hi agrada seguir vinculadíssim al seu grup eclesial original. Amb comptadíssimes exempcions.

6. L’Arxidiòcesi de Barcelona, té tot un repte de renovació, però una gran mancança de “materia ex qua”. Cal refer l’Església de Barcelona, però, cal també saber des d’on es parteix i a on es vol arribar.
En un món que està ja en una nova etapa de la humanitat, amb una immensa documentació molt abastable, amb uns mitjans de comunicació encomiables i vivint en una globalització i mundialització indiscutibles, seria molt preocupant que els nostres problemes endèmics representessin, com ho han estat quasi sempre, l’obstacle per assumir la gran proposta del Papa Francesc: predicar l’Evangeli, fora, al carrer, als pobres i amb una coherència de vida que l’hi sigui fidel.

Jaume González-Agàpito

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

April 17th, 2017

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

21 MORTS I MÉS DE 40 FERITS GREUS EN UNA ESGLÉSIA COPTA A TANTA D’EGIPTE

April 9th, 2017

1. L’Islam és una preocupació avui arreu d’Europa i també en quasi tots els continents.
He viscut 2 anys en un país islàmic i he treballat, el mateix temps, en relació a altres 9 estats islàmics del Mar Roig. Conec una mica l’Islam. He escrit algunes coses sobre ell. He organitzat i/o participat en congressos, col·loquis i simpòsiums sobre l’Islam. Mantinc actualment una relació, cordial i sovintejada, amb les comunitats islàmiques de casa nostra.

2. Conec des de fa 42 anys l’Església Copta. A Khartum, a Omdurman, a El Caire i a Jerusalem he conegut, tractat i estimat aquests germans d’una Església antiga i notable per la seva fidelitat i el seu coratge.
A Barcelona hem fet, des de fa molts anys, diverses trobades, pregàries i iniciatives destinades a expressar la nostra solidaritat, especialment en moments difícils i de persecució per als nostres coptes. Un encontre memorable fou el que férem a Sant Pau del Camp, presidits per un Bisbe copte, quan foren decapitats molts cristians coptes.

3. Avui, Diumenge de Rams, ha esclatat una bomba en l’església copta de Tanta, una ciutat a 120 kilòmetres al nord de El Caire. Ara, a les 12 del migdia, ja s’han comptabilitzat 21 morts i més de 40 ferits greus dels coptes que assistien a la celebració de la festa d’avui.
Sentim pregonament aquest disbarat ètic i moral, que significa matar i ferir greument els cristians que, en un gran diumenge, celebraven l’entrada triomfal de Jesús el Crist a Jerusalem. Pregarem per ells i els tindrem molt presents en aquesta Setmana Santa. Farem, també, alguna celebració que signifiqui el nostre condol i la nostra admiració per aquestes cristianes i aquests cristians coptes màrtirs.

4. Però, avui també, tenim la necessitat d’interrogar-nos sobre què significa tot això i els continus atemptats que es produeixen en molts llocs “en nom de la fe islàmica”, en el món religiós i en les relacions interconfessionals.
Sabem, ens ho han dit mantes vegades, que els criminals que fan això són “l’Islam radical”, el “radicalisme islàmic”, “l’islamisme radical” i que “no pertanyen al veritable Islam”. La justificació és fàcil. Però, costa un xic entendre-la. ¿Que sentiríem si el catòlics, per justificar alguns dels nostres disbarats, diguéssim que els qui fan això “no són la veritable Església Catòlica”, son “radicalistes catòlics”, es tracta del “catolicisme radical” i que “no pertanyen a la veritable Església Catòlica”?

5. Comprenc que, per als musulmans, no és fàcil la resposta davant de la monstruositat dels atemptats. Avui ja tenen alguns la valentia de aclarir que els qui atempten “són de una altra cosa que no és l’Islam”. Altres fins i tot, als països d’occident, es manifesten públicament en contra.
Però, en un acte com el que avui ha entristit els coptes i a tots els cristians, a més d’altra gent, queda sempre la pregunta: Quan els representants qualificats de l’Islam, en les seves diverses corrents i en el seus diferents països, llançaran ‘l’anatema’ contra els qui maten a innocents en nom l’Alàh?

Jaume González-Agàpito

FRAÇOIS FILLON: UN CATÒLIC ÈTICAMENT FALLIT?

March 3rd, 2017

1. Fill d’un notari i d’una reconeguda historiadora, germà d’un molt bon pianista. De ‘bona’ i acabalada família del tot gaullista. Fillon era la solució centro-dretana per a ser president de la República Francesa. Ho era en uns moments de fracàs de l’últim president socialista, davant l’amenaça de l’ultra/nacionalisme de dreta, en uns moments molts crítics de la ‘grandeur’ francesa i després dels problemes deL sakosysme. A més François Fillon és un catòlic evident i practicant.
Tot plegat podia acontentar a molt diversos sectors dels ciutadans de la Cinquena República Francesa. Després de De Gaulle, Poher, Pompidiou, Poher (segon mandat), Giscard d’Estaing, Mitterand, Chirac, Sarcozy i Hollande, semblava que França tenia en Fillon un altre possible president capaç de portar França pels ‘bons’ camins en una Unió Europea molt traumatitzada i molt complicada en aquesta nova era ‘mundialitzada’ de la humanitat.

2. Però, a François Fillon l’ha traït el plantejament econòmic en la seva família personal.
Uns certs corrents catòlics cerquen, mantes vegades, l’eficàcia dels romano-catòlics en l’assoliment de la influència a la societat a partir d’ocupar els llocs de decisió política-social-econòmica i conduir-los d’acord amb una bona ètica del bé comú. Molt sovint ho fan amb els mètodes i les maneres dels potentats d’aquest món post-capitalista en el qual vivim.
Desgraciadament aquesta ‘ètica’ descuida el postulat de que l’ètica personal ha d’acomodar-se també a unes exigències que també tinguin en compte el “bé comú” de la societat. A més per als cristians hi ha l’exigència primera i fonamental d’ “estimar el proïsme com a ells mateixos”. A més, també, de portar una vida personal d’acord amb els postulats del “Sermó de la Muntanya” que es poden llegir en els capítols 5-7 de l’ “Evangeli segons Mateu”.
Una doble vida: la social “terrenal com la dels pagans” i la personal devota i observant dels preceptes, no poden mai estar, ‘evangèlicament¡’ en contradicció.
Masses catòlics d’una mena de nou pelagianisme pequen personalment i es confessen. Però també infringeixen els preceptes evangèlics en el seu comportament social i no sempre tenen consciència de la seva responsabilitat ètica, moral i cristiana.

3. Jo no soc ningú per judicar François Fillon. Conec una mica la legislació francesa pel que fa a la cooptació dels assessors per part de determinades persones que serveixen la Cinquena República Francesa. Però, em sorprèn que un catòlic evident i practicant no hagi calibrat la seva responsabilitat ètica i moral al col·locar molts membres de la seva família en l’aparell de l’Assemblea Nacional Francesa sense atendre als postulats que exigeix “el bé comú” també per a un cristià/catòlic-romà.
És una llàstima que, en una societat que ens informa, nit i dia, de molt del que passa arreu del món, s’hagi colpit, destapant la seva contradicció ètica personal, una persona que semblava que podia restablir quelcom de ‘grandeur’ a la presidència de la Cinquena República Francesa.

Jaume González-Agàpito

LA VERNA

February 27th, 2017

1. Dante Aligheri, en els versos 106-108 del ‘Paradiso’ de la “Divina Comedia” diu:
«Nel crudo sasso intra Tevere ed Arno
da Cristo prese l’ultimo sigillo
che le sue membra due anni portano».
El poeta parla de Francesc d’Assis. “Il crudo sasso” és la muntanya de La Verna, a pocs quilometres de Chiusi della Verna, província d’Arezzo d’Itàlia. Allà el 14 de setembre de 1224, dos anys abans de morir (“che le sue membra due anni portano”) va veure, després de 40 dies de dejuni, “un Serafino crocifisso”. I, com a conseqüència, va rebre les llagues semblants a les del Crucificat (“da Cristo prese l’ultimo sigillo”).
Amb això el franciscanisme presentava un nou rostre de la cristologia cristiana: la con-divisió física de les penes de Crist. Amb la “Nova Devotio” o “Devotio Moderna” això prengué tota una extensió que ha arribat fins al segle XXI.

2. Els orígens del moviment de la “Nova Devotio” estan en l’obra de Gerard Groote (1340-1384) de Deventer. Sota la seva influència directa es va fundar una germanor femenina que va prendre el nom de «Germanes de la Vida Comuna», per a les que va escriure un reglament, estipulant minuciosament les seves normes de convivència i de pietat.
Un seguidor i compatriota de Groote, Florenci Radewijns, prevere, tot continuant l’obra del seu mestre va fundar una congregació masculina que, seguint la femenina, va adoptar el nom de Germans de la Vida Comuna. Les dues comunitats posseïen les mateixa normes de vida.
Després de moltes fundacions (Kampen, Zwolle, Hoorn, Amersfoor), en 1378 es va inaugurar a Windesheim, Holanda, un monestir format per clergues i laics, d’on naixeria una comunitat de Canonges Regulars de Sant Agustí, que es va distingir pels seus signes de senzillesa i pobresa.
A banda dels ja esmentats Gerard Groote i Florenci Radewijns, es poden destacar com a protagonistes de la divulgació de la “Nova Devotio” a Jan Mombaer (Mauburnus), Gerard Zerbolt de Zutphen, Gerlach Peters, Hendrik Mani, Dirk (Theodoricus) van Herxen i Joan Wessel Gansfort.

3. Tomàs de Kempis, un germà de la Vida Comuna, deixeble espiritual de Radewijns, és el màxim exponent d’aquest corrent espiritual. Amb el seu llibre titulat “La imitació de Crist”, escrit cap a 1425, ha influenciat als grans ascetes cristians del món, catòlics i protestants. Va ser també traduït al grec. Es tractava del llibre més difós, després de la Bíblia.
El llibre de Kempis esbossa els conceptes més importants de la “Nova Devotio”, basats en la connexió personal amb Crist i les mostres actives d’amor cap a ell. Seguint l’objectiu fundacional de Radewijns per als Germans i Germanes de la Vida Comuna volien «crear arquetips de santedat sòlids i profunds», segons el model de cristià, amb el propòsit final de «suscitar en la societat un desig d’imitació». Però la veritable imitació era la de Crist. També del Crist pacient, segons l’ensenyament de Sant Francesc a La Verna.

4. La “Nova Devotio” va florir especialment al segle XV. A les escoles dels Germans de la Vida Comuna van estudiar i aprendre el camí espiritual grans personatges, com Erasme de Rotterdam, Martí Luter, Ignasi de Loyola, Francesc Xavier i Joan Calví. Tots van ser influenciats per la espiritualitat de la “Nova Devotio” i la van difondre a altres països europeus i, algun d’ells encara més lluny.

5. En la crisi espiritual cristiana del segle XXI, pot ser caldrà retornar a La Verna. Jo mateix hi he anat moltes vegades de la meva vida. Allí, en la soledat i en companyia de Sant Francesc, ens podem fer grans preguntes i pot ser podrem trobar una resposta. No solament la de la “Nova Devotio”, sinó la de la imitació de la humanitat pacient del Crist.

Jaume González-Agàpito

CASA NOSTRA CASA VOSTRA

February 18th, 2017

1. Avui, dissabte, com quasi cada dia, la nostra casa, el Casal Sant Oleguer, ha acollit cinc persones a dinar: el cònsol de Grècia a Barcelona, un seu amic que l’acompanya, una amiga nostra del Barça i que treballa per Catalunya i un matrimoni, amic nostre, que ha vingut a muntar les tres noves casetes per als nostres gossos: els vigilants nocturns de la nostra casa i el nostre jardí. Els tres de la nostra comunitat, amb ideologies i filosofies diverses, però a-acomunants per l’Evangeli i el servei ministerial a l’Església. Avui jo he estat el cuiner.

2. El cònsol, un de casa i la nostra amiga anaven a la manifestació en favor de l’acolliment dels immigrats. Un amb l’estelada, l’altre amb la bandera constitucional de l’estat espanyol i l’altre amb la bandera de la independència catalana. Han marxat plegats per dir “Casa nostra: Casa vostra”.
He pensat que era bonic això de lluitar pels més febles immigrats per damunt dels partidismes i els patriotismes. Jo quasi estava temptat d’afegir-me.
Però, jo he restat a casa nostra. Aquí, cada dia, a les 6 de la tarda, servim un dinar/sopar a més de 150 persones. Farà, a l’octubre, 20 anys que ho fem. Hi col·laboren més de 100 persones, en grups diferents cada dia de la setmana. Els ‘clients’ són d’aquí, però també molts són immigrats en situacions ben diverses. És un servei humil, sempre sense publicitat i amb una bonica i quasi anònima continuïtat.

3. “Casa nostra: Casa vostra”. És bonic com a ròtol d’una manifestació. Admiro i envejo als qui avui s’han pogut manifestar.
“Casa nostra: Casa Vostra”, és molt veritat si és una manera de viure, de servir i d’estimar. “Estimar el proïsme com a mi mateix” és el gran precepte. Oferir la casa realment als més pobres immigrats no és simplement ‘solidaritat’ sinó estimar. És això, crec, que milers de persones avui han proclamat pels carrers de Barcelona.
Jo pregunto: aquest missatge l’entenen els qui fan política, els qui menen l’economia pública i la privada, els qui sempre parlen de solidaritat però que mai donen la mà al més pobre, a l’immigrat, a l’exclòs d’una societat opulenta i rica?

Jaume González-Agàpito

BARCELONA SUPERCOMPUTING CENTER

February 14th, 2017

Ahir, 13 de febrer a les 12 del migdia, 10 persones, d’ambients socialment i acadèmicament ben diversificats i el Sr. Cònsul dels USA a Barcelona, fórem convidades a visitar el “Barcelona Supercomputing Center / Centre Nacional de Supercomputació” de la Universitat Politècnica de Catalunya. Els amfitrions fórem els màxims responsables del centre: Mateo Valero, el director, Josep Maria Martorell, director-adjunt, i Jesús Labarta.
Des del mig dia fins a les 13,15 h. el Dr. Valero i el Dr. Martorell ens van explicar què es feia i com es treballava a aquella casa, quins contactes i aliances tenien, quins reptes s’havien proposat, quins bons resultats s’havien aconseguit i quina nova perspectiva el Barcelona Supercomputing Center plantejava, en l’immediat futur, a les diverses activitats que ocupaven els 10 convidats. Tot seguit vam visitar el curiós i immens ‘ordinador’ instal·lat en l’antiga capella d’un convent de religioses amb gran respecte per conservar l’estructura arquitectònica del local i amb un fons musical de cant gregorià. Un dinar, fins a les 16,30, en un restaurant pròxim va ser l’ocasió per a un diàleg molt interessant i aprofundit.
Tot plegat ens ha plantejat., a molts dels 10 convidats, una sèrie d’interrogants, davant d’un nou estadi de la humanitat , que aquell centre ens fa veure, sospitar i entrellucar. El poder endevinar què pot aportar aquell poderós “Supercomputing Center” ara mateix i molt més en els anys pròxims, ens planteja també als que ens hem dedicat a les humanitats, a la filosofia, al dret i a la teologia un nou panorama en la recerca, en el tractament de les dades i en el poder trobar noves respostes a no pocs problemes que, abans, ens semblaven in-assumibles per la limitació del nostre instrumental d’investigació.
Crec que en el nostre treball individual i personal, però també en el nostre treball acadèmic, social i solidari hem d’acabar d’entendre que ja hem començat a viure en una nova època de la humanitat. Més del que fou la impremta a finals del segle XV i començaments del segle XVI, és ara el ‘cumputing’ de finals del segle XX i començaments del segle XXI. Però, no és únicament un nou canvi d’instrumental i de capacitat d’investigació i de comunicació, és un veritable canvi dels paràmetres mentals dels homes i de les dones del segle XXI.
El que la ‘civilització’ occidental i altres ‘civilitzacions’ d’altres èpoques i paràmetres geogràfics ens han aportat i transmès amb uns mitjans que quasi tots coneixem i apreciem, necessita ara entrar en aquesta nova època de la humanitat, en la qual la recerca, la investigació, la documentació, l’examen, la crítica, l’experimentació, l’assaig, la prova, la comparació i la selecció es poden fer a un “supercomputing center” que tenim quasi al costat de casa.
Jaume González-Agàpito

EL GOVERN ‘VIRTUAL’ DE PODEMOS: UN GABINET A L’OMBRA

January 29th, 2017

1. Avui, a “El Objetivo” de La Sexta, Pablo Iglesias ha afirmat la necessitat de formar, a Podemos, “un gabinet a l’ombra”, amb ‘ministres’ i tot, que representés, a la oposició, la contraposició del govern constituït a l’estat.
Ahir, a La Sexta Noche, Iñigo Errejón, va afirmar que la disintonia entre el seu grup i el de Pablo Iglesias eren formalment dos documents sobre l’enfoc i l’organització de Podemos. Avui Pablo Iglesias ha confirmat la no sintonia de cara al congrés de la setmana que ve sobre aquests dos documents.

2. Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, a part d’altres grups de Podemos, representen dues sensibilitats polítiques i dos models d’organització del partit.
Ja a les sessions per votar la candidatura de Pedro Sánchez a la presidència del govern de l’estat, vam poder percebre en Iñigo Errejón certs gestos de contrarietat mentre parlava Pablo Iglesias amb virulència contra el candidat del PSOE.
Actualment és ja pública la disparitat entre el primer i el segon de Podemos. Les dues entrevistes d’ahir i d’avui, que acabem de citar, en són la prova. El pròxim congrés de Vistalegre II serà el camp on s’haurà de discernir cap a on ha d’anar Podemos.

3. En un moment en el qual el PSOE està intentant la seva ‘resurrecció’, afermar el seu paper a l’estat, la seva acció política de cara a les masses i la seva acció al Congrés de Diputats, les ‘vacil·lacions’ de Podemos no contribueixen pas a una afirmació i a una coordinació de les esquerres a Espanya. Tot plegat també agreujat per la mancança en el mateix sentit dels altres partits d’esquerra.

4. Passar d’un assemblearisme ‘ciutadà’, d’una acció forta i potent al carrer, d’una participació de la “gent d’a peu” a la política i de nombroses iniciatives en defensa dels més febles de la societat al treball polític en el Congrés dels Diputats, en el Senat, en les administracions públiques i en la formació de quadres de la gent del poble, no és una tasca fàcil i breu. És una tasca que ara està afrontant Podemos.
Saber com s’ha de viure la social-democràcia a l’Espanya de l’any 2017 és una tasca no pas fàcil tampoc per al PSOE i per al PSC.
Respondre a les urgències de la societat del segle XXI, en un moment cabdal de la humanitat en la que s’està canviant d’època, superant les accions i les contradiccions del ‘capitalisme’ històric i els paranys d’una hisenda i una economia no pas unànimes i ‘simfòniques’ en la globalització actual, és un gran repte per als partits de centre i de dreta.

5. Tots els partits tenen davant la gran contradicció dels innombrables casos de corrupció, la greu situació econòmica de la joventut, el desemparament de molts vells, malalts i de molta gent pobre i la desaparició, cada vegada més preocupant, de la “classe mitja”.
Tots els partits temen el gran descrèdit dels professionals de la política davant de la gent del poble.
En una època sense quasi cap utopia, sense cap ‘mite’ que mogui el cor del poble senzill i amb una certa penúria econòmica en un tant per cent molt alt del ciutadans, els partits polítics no sempre saben vendre el que volen o el que desitgen.

Jaume González-Agàpito

L’INVENTOR, EN EL JUBILEU DE 1500, DE LES “PORTES SANTES”

January 26th, 2017

1.L’any 1.500 ‘regnava’ a Roma, i dic aquesta paraula en tota la seva cruel realitat, el papa Alexandre VI. Nascut a Xàtiva, València, el 1 gener 1431.
El seu nom real i civil era Roderic [Llançol] de Borja. Fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i d’Isabel de Borja. Sis anys després del naixement de Roderic, va morir el seu pare i la família es va traslladar a València amb el seu oncle Alfons de Borja, que n’era el bisbe. Entre els anys 1452 i 1456, va estudiar a Bolonya. Allà es va doctorar en Dret. Un any abans, quan el seu oncle ja era el papa Calixte III, va assumir el cognom de la seva mare. Des de llavors serà Roderic de Borja.
Acabats els seus estudis, el papa Calixte III, el va nomenar cardenal, al consistori secret del mes de febrer de l’any 1456. Roderic de Borja tenia tot just 25 anys. El 17 de setembre del mateix any, va ser nomenat vicecanceller de la Santa Església Romana. Atès que el ‘canceller’ era el mateix papa, el títol era equivalent a l’actual Secretari d’Estat, amb algunes variants que no és el moment d’explicar.

2. En morir el seu oncle, i en un conclave que va proposar, amb acarnissament i molta cruesa, un film de 2006, The Conclave, es va triar a un cardenal de Siena, no noble, però sí bon llatinista i hel·lenista: el Cardenal Piccolomini. Fou Pius II, Roderic van seguir com Vicecanceller i el papa que ell, a la fi, va votar, l’anomenà Protodiaca. El papa següent, Pau II, va ratificar al vicecanceller i el va premiar fent-ho bisbe d’Urgell i príncep d’Andorra. El papa següent, Sixte IV, el va conservar en la vicecancelleria i el va elevar a cardenal-bisbe d’Albano i de Porto Santa Rufina i el va nomenar degà del col·legi cardenalici. Després, Inocenci VIII, mantenint-lo sempre com a vicecanceller, el va fer degà del Sacre Col·legi, i al que ja era bisbe de València, el va fer, a més, bisbe de Mallorca.

3. L’11 d’agost de 1492, quan faltaven encara dos mesos per a ‘descobrir’ Amèrica, Roderic de Borja va ser elegit papa. Va prendre el nom d’Alexandre VI.
Alexandre VI va reunir a Roma a Raffaelo Santi, Michelangelo Buonarroti, Bernardino di Bento, Il Pinturicchio i molts altres arquitectes, artistes i intel·lectuals per embellir Roma i, sobretot, el Vaticà. La Cancelleria Vecchia, Castel Sant’Angelo, les “Estades Borja” del Palau Apostòlic, Santa Maria la Major i tants altres llocs de Roma són testimonis de l’obra ‘decorativa’ del segon papa Borja.

4. Per al Jubileu de l’any 1.500, Alexandre VI, el 22 de desembre de 1499, va emetre la Butlla Inter multiples. Per a aquella ocasió, va inventar una cosa que ha tingut gran èxit durant molts segles, fins avui mateix, en tots els jubileus: les “Portes Santes” de les basíliques majors romanes i la seva solemne obertura ‘sincrònica’ pel Papa a Sant Pere i tres cardenals delegats seus en les altres tres “Portes Santes”. Tot això es basava en el verset 9 del capítol 10 de l’Evangeli segons Joan: “Ego sum ostium: si quis introierit per me salvabitur”(1). La cita de l’Evangeli segons Joan era la justificació crística de les indulgències que es guanyaven entrant per les “Portes Santes”.

Jaume González-Agàpito

(1) “Jo soc la porta: si algú entra per mi, se salva”.

JUAN LUIS CEBRIÁN PASA AVUI PER “ÉVOLE VS.”

December 11th, 2016

1. Les dretes i les esquerres de les Espanyes que són grups, mantes vegades, sense nord i sense sentit ideològic i teòric, avui diumenge, per la Sexta a 2/4 de 10, tindran ocasió de veure com dos castells ‘inexpugnables’, A3Media i Prisa, s’expliquen, s’impliquen, es defensen i s’ignoren.
L’entrevista feta per Jordi Évole serà una bona festa per a la classe política i per al “Tercer Poder”, és a dir, per això que designem com a periodistes. Classe omniscient que avui informa poc, quasi sempre a base de pre-fabricats d’agència, i opina molt, quasi sempre al servei dels “interessos constituïts”.
Serà també una bona ocasió, per als ciutadans d’a peu com jo, de constatar com els interessos econòmics i les seves implicacions polítiques i mediàtiques, es presenten, es justifiquen i, pot ser, es canonitzen ‘ecumènicament’ en una Espanya, pobre en idees i molt rica en tinglados productius.
2. En una societat en la qual quasi tot es pot comprar i es pot vendre, serà curiós veure com dos grans “formadors de la opinió pública” s’expliquen, es combaten, es justifiquen i, pot ser, es perdonen les comunes mancances. Serà interessant per al ciutadà comú, mediatitzat per la mundialització del consum standard, la presentació crítica de dos grans grups de la informació/deformació pública que, en teoria, informen i entretenen.
3. L’exili avui de la Filosofia, no pas únicament de les institucions universitàries, sinó també del món de la política i de les relacions econòmiques i socials, farà que ens interessi saber com els “gestors de la opinió pública” es presenten, s’expliquen i es justifiquen.
Sòcrates, que va morir ara fa 2415 anys, executat amb la cicuta, perquè era ‘ateu’ i un perill per a la societat atenenca, ara seria un cas tan ridícul i sense cap ‘ganxo’ per aquesta societat que quasi no creu en res i que, a més, és ‘teista’: únicament adora allò que Jesús el Crist anomenava ‘mamonà’, es a dir el diner.
4. El Papa Francesc, avui, s’ha reunit a Roma amb dotzenes d’alcaldes de grans ciutats per parlar dels grans reptes socials i dels problemes de la immigració. Hi ha anat també l’alcaldessa de Barcelona. Però, això, curiosament, ha interessat molt poc als grans poders de la informació espanyols i catalans. No gaire més als detentors de la representació de la sobirania del poble, que anomenem com a ‘polítics’.
També aquesta Església Catòlica nostrada, teòricament tan preocupada per no sé quantes “qüestions socials”, ha romàs molt silenciosa al respecte.
5. És l’hora per preguntar, com si fóssim jesuïtes de la vella escola: A part de tanta preocupació pel diner, pel poder, per la informació, per l’estatus, per la imatge social, nostra personal i de les institucions de les quals formem part, a quantes persones humanes en concret ajudem i ajuden les nostres institucions i els nostres tinglados?
No sé si avui, aquesta nit, Jordi Évole i Juan Luis Cebrián tindran temps, capacitat i coratge per parlar d’aquests temes que preocupen als humans sense prebendes, o es limitaran a parlar només de ‘mamoná’ i de tots els seus servidors.
Jaume González-Agàpito