?>

KARL BARTH: FA 50 I 100 ANYS

December 10th, 2018

1. Avui fa 50 anys que va morir el pastor Karl Barth, bon teòleg, il·lustre acadèmic i gran impulsor de la renovació de la Teologia Evangèlica al segle XX. Aquests dies fa, també, 100 anys que Karl Barth va acabar la primera edició de la seva Roemerbriel (Carta als Romans). Aquesta primera redacció i primera edició va aparèixer en les primeres setmanes de l’any 1919: aviat també farà 100 anys.
Karl Barth va néixer a Basilea, el 10 de maig del 1886, al número 42 de la Grellingertrasse i fou batejat el 20 de juny, a la Catedral de Basilea, pel seu avui Sartorius. A la fi d’abril de 1889, tota la família va anar a viure a Berna. El pare, Fritz exercia de docent privat amb venia docebdi de dogmàtica i com a professor de religió a la Lerberschule. El mes d’octubre de 1906, s’inscriu a la Universitat de Berlín. Allí coneix i treballa amb Harnack. Entre 1911 i 1921 exercí de pastor al poble de Safenwil, al cantó d’Argòvia.

2. Karl Barth va representar una reacció, més evident en la segona edició de la seva Roemerbrief que va aparèixer el mes de gener de 1922, contra la Teologia protestant que, sobre tot en el segle XIX, havia quedat captiva de tot el que representà, a Europa i als USA, el hegelianisme en el treball teològic de les Esglésies vinculades a la Reforma.
El juliol de 1933 fundà una revista que defensava la fe luterana i atacava el cristianisme germànic esponsoritzat pels nazis. A diferència de la majoria de docents, refusà ser lleial a Hitler. L’any 1935 va ser destituït com a professor de la universitat de Bonn i retornà a Basilea, Suïssa. Allà va ensenyar fins i tot després de la seva jubilació legal.

3. És en aquests paràmetres que apareix Karl Barth com el creador de una Theo-logia de la anti-cultura. L’antiga Theologia apophatica reapareix en la teografia del negatiu de la paràbola teològica de Barth. La determinació especulativa de l’ant-raó teo-lògica barthiana és quelcom que arriba i pren cos en les facultats teològiques evangèliques del continent europeu, del Regne Unit i dels Estats Units.
És d’aquesta manera que el “teòleg liberal”, passant pel “camarada rector de parròquia”, produeix la primera Roemerbrief l’any 1919 i la segona Roemerbrief, l’any 1922, en ella l’afirmació de la infinita diferència qualitativa entre Déu i l’home, expressa la novetat del pensament de Karl Barth.
Tot plegat adquireix cos en els anys de professorat de Karl Barth en les universitats de Göttingen, Muenster i Bonn. Però, després fou des de la trona a la càtedra que es genera en Barth la gènesi de la seva reflexió dogmàtica. La seva producció passarà de la “Dogmàtica cristiana” a la Dogmàtica eclesial”.
En aquest període, fou el descobriment de Barth de Anselm d’Aosta sobre tot en el seu Poslogion. En l’any 1931, la monografia Fides quaerens intellectum. Anselms Bewwis der Existenz Gottes, és el testimoni, malauradament no massa llegit. També és l’època del seu encontre amb Tomás d’Aquino.

4. Curiosament, aquest camí no fa de Karl Barth un teòleg convencional i filo-tradicional. En Barth apareix amb tota la seva força la “llibertat de l’Evangeli” i suscita un gran interès en ell per la política en una dimensió “més que leninista”. És així que es pot entendre el conflicte de Karl Barth amb el nazisme en la lluita per l’·Església Confessant”. Però, Barth, el 23 de gener de 1934, va formalitzar la seva pròpia separació, i la de l’Església Confessant, del protestantisme alemany, completament harmonitzat amb el nazisme en l’anomenat “cristianisme alemany”.,
Aquí, en una complicada situació internacional, apareixen les reflexions de Karl Barth sobre el comunisme de l’est i de l’oest. També, però, una peça fonamental en el pensament barthià: la seva reflexió sobre Mozart com l’art del joc i el terror del límit, que creixerà i se’n enriquirà en els anys ’50.
Tot plegat es pot dir en poques paraules: és la insubmissió filosòfica del teòleg sistemàtic Karl Bart.

5. Les posicions fonamentals del pensament de Karl Barth apareixen en la seva concepció de la revelació com història i llenguatge; en la seva presentació de com el llenguatge ha estat la pedra d’ensopec de la Teologia Dialèctica; de com el llenguatge teològic apareix en la seva Roemerbrief en els seus anàlisis documentadíssims de les ‘proposicions’ teològiques. Tot això farà atractiva la seva Ètica, proposada per un teòleg gran historiador i coneixedor del pensament occidental.
A les Espanyes i a Catalunya, Karl Barth no va representar un autor de referència per als teòlegs, protestants i catòlics, de la primera mitat del segle XX.
Les Esglésies protestants usaven més aviat la producció teològica dels nord-americans, com ho demostren les obres de Samuel Vila i les publicacions de la major editorial protestants, la CLIE, per ell mateix fundada.
La influència de la Teologia protestant fou notable en la Teologia catòlica espanyola i catalana només a partir de la segona mitat del segle XX, sobre tot gràcies als treballs de Antoni Briva i Miravent i, molt després, per obra d’alguns teòlegs de la Universitat Pontifícia de Salamanca i de la única traducció de Ediciones Sígueme. De Karl Barth, va publicar únicament la seva Introducción a la Teología Evangélica, només l’any 2006.

Jaume González-Agàpito

“YA ES HORA QUE DESPERTÉIS DEL SUEÑO!”

December 9th, 2018

1. En el Capitulum (Rm 13, 11b-12) de la plegaria de Laudes en el rito latino-romano de hoy, en su versión vaticanosegundista, leemos:

“Ya es hora que despertéis del sueño,
pues la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe.
La noche va pasando, el día está encima;
desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas
y vistámonos de las armas de la luz”.

2. Nada tiene que ver esta admonición, en una de las siete cartas auténticas de Pablo de Tarso, la Carta a los Romanos, con lo que, casi mil seiscientos años después, os dejó, en La vida es sueño Don Pedro Calderón de la Barca, un herido-pensionado en Lleida en el año 1642, en la Guerra dels Segadors. Allí Segismundo, concluye la obra diciendo:

“Qué os admira, qué os espanta
si fue mi maestro un sueño,
Y estoy teniendo, en mis ansias,
que he de despertar y hallarme
otra vez en mi cerrada
prisión. Y cuando no sea
el soñarlo sólo basta;
pues así llegué a saber
que toda la dicha humana,
en fin, pasa como sueño”.

En pocas palabras, dice Calderón de la Barca: “Toda la vida es sueño y los sueños, sueños son”. Es decir, nada. Y es un nada que con la muerte se acaba.

2. Pablo de Tarso propone, en cambio, despertar y alzarse del lecho: “Ya es hora que despertéis del sueño […] La noche va pasando, el día está encima”. Hay que despertar aquí y ahora, del sueño, y vivir la vida verdadera, y “desnudémonos, pues, de las obras de las tinieblas y vistámonos de las armas de la luz”, ya que “la salud está ahora más cerca que cuando abrazamos la fe”.
Hay que despertar, no como en La vida es sueño” al morir porque “toda la vida es seño”, sino durante la vida corporal, para poder “vestirnos con las armas de la luz”, porqué “la salvación ahora ya la tenemos más cerca que cuando empezamos a creer”.

3. ‘Despertar’ en el 9 de diciembre de 2018, en el sentido paulino, puede ser una novedad en unas confesiones cristianas, esclavizadas en la visión calderoniana de que la vida es puro sueño pero que también es lo único nuestro y que hay que aprovecharlo “en este mundo” de ‘ensueño’.
Ese cristianismo pelagiano y compra-vendista respecto a Dios, en sus versiones calvinistas y neocatólicas, debe despertar ya de una vez porque “la noche ya ha pasado y el día ya lo tenemos encima”, sólo así, en el 2018 también, podemos descubrir el ‘Ungido’, Jesús de Nazaret.
Lo podemos descubrir cuando en muchos países de Europa, y aquí, las calles están de gente que ha perdido su utopía y ya sólo creen en la razón, en la libertad, en la igualdad, en la fraternidad y en la solidaridad, Ese es ahora el ‘mito’. Lo podemos descubrir cuando al intentar responder a las cinco grandes preguntas que póstumamente nos ha planteado Stephen William Hawking, no lo hacemos únicamente con el esperit geomètric, sino con el esperit de finesse y el esperit d’amour que, en el siglo XVII nos propuso otro gran físico y matemático: Blaise Pascal.

Jaume González-Agàpito

¿LA IGLESIA ES UNA Y SANTA O MÚLTIPLE Y PECADORA? ¿ES VISIBLE O INVISIBLE? LA RESPUESTA DE JAN HUSS

December 1st, 2018

1. Wycliffe fue copiado y leído en Praga. Un poderoso movimiento reformista, vinculado a aspiraciones populares y nacionales, ya existía allí desde el último tercio del siglo XIV. Son testimonios de él, John Ivlilic de Kromeriz (1374) y Matías de Janov, quien, hacia 1389, había insertado un De Ecclesia en sus Regulae Veteris et Novi Testamenti. La Iglesia no aparece allí con el concepto de convocación de los predestinados, sino con el de “comunión de los justos”, en el “verdadero cuerpo místico de Cristo”, que constituye la parte santa y verdaderamente conforme a Cristo de la Iglesia global y visible de los creyentes, o universitas. Son las posiciones de un agustinismo reformista, pero que no eran, de suyo, contrarias al pensamiento del Obispo de Hipona. Querían, más bien, favorecer una justa crítica del carácter excesivamente clerical de la Iglesia, en beneficio de la vida cristiana.

2. Jan Huss dependió mucho más de Jonh Wycliffe. No es, sin embargo, que le siga en todo. Conserva, cierta ambigüedad, la idea de que la Iglesia-sociedad de los fieles; conserva mejor la idea del carácter sacerdotal y, por ello, de la validez del sacerdocio, incluso en los prelados indignos. Sin embargo, teniendo en cuenta esta relativa independencia, Huss reprodujo ampliamente en su De Ecclesia (1402-1413), pasajes enteros de los escritos de Wycliffe. Y así, sus adversarios, lo leyeron en esta perspectiva, así Gerson.
Toma de Wycliffe, en concreto, la noción de Ecclesia-universitas, o “total de los predestinados”, numerus predestinatorum, y esto ya en los sermones de 1410 (De Em. c.1 y 2; c. 7, p. 45). Si comprendemos en ella a los réprobos (que están in Ecc1esia, pero no son de Ecclesia (Op..14-I5 y 35-36) tenemos una Iglesia putativa, según la apreciación del mundo, reputativa secundum famam saeculi (c. 5, p. 39), a la cual le atribuye Huss cierto interés, pero aclara que no es la Iglesia universal y definitiva.

3. De la Iglesia, Cuerpo y Esposa de Cristo, la cual reúne y reunirá escatológicamente bajo su reino, solamente Cristo es el ‘jefe’ y el fundamento invencible, es petra (c. 3, p. 12; c. 4, p. 20; c.13, p. I07). Jesucristo es el ‘jefe’ que hay que reconocer para ser salvado (reinterpretación de la bula Unam sanctam en este sentido: pp. 97¬-98). Huss reconoce al papa cierto título de “jefe de la Iglesia”, pero exclusivamente en el plano externo, no en el plano, único plenamente verdadero, universal y definitivo, de la santa Iglesia de Dios. El papa no es el “Vicario de Pedro” si no reproduce sus virtudes (pp. 69-70 y 115). No tiene, si es el caso, más que un primado de virtud. Pero, ningún otro primado tiene lugar en la Iglesia santa. Huss deduce las consecuencias de estas ideas en lo que concierne a la obediencia, que se debe prestar únicamente al bien y a lo que es virtuoso (c. 17-2I).
La verdadera Iglesia, la de los santos, es realmente una “Iglesia invisible” . Así, de paso, salva su santidad. En medio de una multitud de gente cristiana y pecadora, en medio de las diferencias, herejías, errores e infidelidades de los hombres, existe una Iglesia santa. Sus miembros, individualmente y en su conjunto, los conoce únicamente Dios. Pero la verdadera Iglesia, “Una y Santa”, es sólo la que forman estos elegidos que, además, ya han sido dignos de ella.

4. Contra Jan Huss abundaron críticas y refutaciones. El arzobispo Jan de Jenstejn había preludiado, desde 1388, estas controversias con un De potestate clavium, en el cual abordaba dos grandes cuestiones: el primado del papa, caput secundarium; la visibilidad de la Iglesia, para pertenecer a la cual no se puede tomar como criterio la predestinación o el estado de gracia. En 1412, Estanislao de Znojmo, antiguo maestro de Jan Huss, defendía a la Ecclesia romana, constituida por el papa y los cardenales, en un Tractatus de Romana Ecclesia. Bajo este título y bajo la palabra misma de Iglesia, se ocultaban, desde hacía mucho tiempo, realidades muy diferentes. Esteban de Pálec distinguía en ella seis acepciones (De aequivocatione nominis Ecclesia, fin de 1412). En 1413-1415, Pálec editaba un Tractatus de Ecclesia y un Anti-Hus; la Iglesia es definida como congregatio fidelium, su unidad interna es la gracia santificante, no la predestinación; el papa, el de la bula Unam sanctam, es su jefe visible, se exalta su magisterio (sobre todo en el Anti-Hus). Johannes de Holesov había, también él, en 1412, exaltado el primado y el magisterio papal, utilizando textos patrísticos pero fuera de la perspectiva y del espíritu de los Padres: ¿Se puede creer en el papa? An credi possit in papam?. La mejor crítica de Huss se debe a un anónimo que propone una eclesiología dentro del esquema de las cuatro propiedades del símbolo y que muestra en la Iglesia militante un instrumento que prepara para la Iglesia triunfante.

5. Se puede afirmar que, en este conjunto de tratados, el de Ecclesia ya ha nacido. Se desarrollará posteriormentc en el marco del conciliarismo y del anticonciliarismo: encontraremos muy pronto a Juan de Ragusa y Torquemada, cuyo esfuerzo de síntesis supone las elaboraciones para las cuales Huss fue la ocasión.

Jaume González-Agàpito

L’ABÚS SEXUAL DE MENORS

November 27th, 2018

1. Recentment s’ha registrat un augment significatiu en els casos d’abús sexual a menors. No obstant això, encara avui, el nombre de casos en què les víctimes no informen és molt gran: molts nens tenen por d’explicar a algú l’abús que han patit.

2. A més el procediment legal per validar l’episodi és difícil. Sense la identificació del problema, el control immediat de l’abús i l’ajuda professional, els efectes emocionals i psicològics per al nen poden ser, a la llarga, devastadors.
L’abús sexual als nens pot ocórrer dins de l’àmbit familiar per part d’un pare/mare, padrastre/madastra, germà/na, o qualsevol altre familiar. Pot ocórrer fora d’ell, com per exemple, per un amic, veí, persona que tingui cura del nen, mestre o per una persona estranya. L’abús sexual per part de clergues, que actualment apareix als media, i que ha colpit no poc a molta gent, també cal tenir-lo present.

3. Quan això passa al nen o a la nena, un i l’altra desenvoluparà una varietat de sentiments i de pensaments nocius que li produiran incomoditat i tot un seguit de conflictes íntims i personals.
Cap nen, o cap nena, està prou equipat/da per enfrontar-se i gestionar l’estimulació sexual repetida. Un petit de 2-3 anys, no pot saber que aquella activitat sexual és incorrecta, però, pot desenvolupar problemes que són el resultat de la seva inhabilitat per fer front a la contra-estimació.

4. Un nen que està sent víctima d’un abús sexual prolongat desenvolupa una mena d’amor propi sota sentiments d’inutilitat i una percepció anormal sobre la sexualitat. El nen pot aïllar-se i tornar-se desconfiat dels adults i patir el risc del suïcidi.
Alguns nens dels quals s’ha abusat sexualment, tenen dificultat per relacionant-se amb altres persones: hi ha la por de fer-ho només en termes sexuals. Molts d’aquests nens, malauradament, esdevenen, més tard, abusadors d’altres nens, prostituts/es, o desenvolupen altres problemes ben seriosos quan arriben a l’edat adulta.

5. Sovint, l’abús sexual amb els nens no deixa empremtes físiques, o només deixa petits danys, generalment en l’àrea anal o genital, que només un metge pot detectar.
Les conductes freqüentment observades en nens abusats sexualment inclouen:
1. Interès poc comú, desinterès o rebuig de tot allò que és de natura sexual.
2. Problemes amb el son, malsons.
3. Aïllament d’amics i de familiars; inclinació a la depressió.
4. Una conducta que vol ser seductora
5. Manifestacions verbals sobre que el seu cos és brut o ha estat danyat, o por de que pugui tenir una cosa dolenta en l’àrea genital.
6. Refusar d’assistir a l’escola.
7. Actes delictius.
8. Secretivitat.
9. Expressió d’alguns aspectes de l’activitat sexual davant dibuixos, fotografies, films, vídeos, jocs o fantasies.
10. Una agressivitat poc comuna.
11. Una conducta suïcida.
12. Altres canvis un xic radicals en la seva conducta.

6. Ja que l’abusador sexual pot crear en el nen o en la nena una por intensa per relatar el que li havia passat, els pares han de fer esforços per assegurar al nen/a que pot sentir-se segur i en llibertat per parlar. Si el nen/a diu que ha estat molestat/a, els pares han d’emfatitzar que el que hi va passar no és culpa d’ell. El nen/a es beneficiarà en un examen mèdic i en una avaluació psiquiàtrica.

7. Mesures preventives que els pares, els educadors, els policies, els advocats i els magistrats poden prendre. Aquestes són algunes útils:

1. Dir al nen, “Si algú tracta de tocar el teu cos i de fer coses que et fan sentir estrany, digues que no a aquesta persona i ens ho dius de seguida”.
2. Ensenyar als nens que el respecte, no vol dir una obediència cega als adults i als qui tenen sobre ells alguna autoritat. Mai s’ha de dir als nens: “Fes tot el que et digui la mainadera o la mestre/a, o l’entrenador/a, o el tiet/a, o qualsevol altre persona”.
3. Cal que recolzin els programes de prevenció en la comunitat, en el sistema escolar, en l’esport o en qualsevol altre lloc.

La millor manera d’evitar els riscos que un/a nen/a abusat/da trobarà quan sigui més gran, que seran més seriosos quan sigui adult, és proveint ajuda professional tan aviat com sigui possible, quan aparegui el problema.
El psiquiatre d’infants pot ajudar el nen o la nena a recobrar el seu sentit de auto-estimació i a alleujar els seus sentiments de culpa respecte a l’abús. Pot també ajudar els membres de la família a entendre com pot col·laborar amb el nen perquè superi el trauma.

Jaume González-Agàpito

LA FILOSOFÍA, ¿YA HA MUERTO?

November 20th, 2018

Bartomeu Pou
1. El año 1763, en Calatayud, se publicó la primera Historia de la Filosofía escrita en España. El autor fue un jesuita mallorquín, Bartomeu Pou, antiguo profesor en la Universidad de Cervera. El libro estaba escrito en latín y su título era Theses Bilbilitanae: Institutionum Historiae Philosophiae libris XII comprehensae.
Esas Teses Bilbilitanae me entretuvieron, un poco, en mi juventud. Me hicieron trabajar, algo más, en mi edad adulta. Ahora las tengo sobre la mesa. Es mío uno de los pocos ejemplares que subsisten de la obra. Ese libro me da, ahora, cierta seguridad. No deseo que sea arrogancia. Pero, poder decir, 255 años después, a su autor, “Bartomeu he fet el mateix que tú”, eso, da cierta secular camaradería.
Pou empezó por la “Filosofía Antediluviana”, yo empecé por la India, por la China y por Egipto. Él pudo usar incluso las obras de Immanuel Kant que la prestaba, antes de quemarlas, su amigo, el inquisidor de Zaragoza. Yo, dos siglos y medio después, puedo hablar, con toda libertad, de lo que he visto, de lo he oído, de lo algo que he leído y un poco de lo que he pensado. Lo puedo hacer gracias a ese esfuerzo, grande inmenso y maravilloso de una multitud de ‘filósofos’ que se preguntaron, durante muchos siglos, por lo que era “el Todo”.

“Vivamos y comamos que mañana moriremos”
2. Algunos han pensado ya en cerrar la Facultad de Filosofía de la Universidad ‘Complutense’, es decir, la que antes se llamaba “Universidad Central” de Madrid. Se preguntan: ¿para qué sirve una facultad que no tiene ningún rendimiento económico y de la que ninguna empresa quiere contratar a ninguno de sus titulados?
La alimentación, el alojamiento, el transporte, la construcción, la economía y, sobre todo, el deporte, son los grandes temas del ‘pensamiento’ actual. Hoy la salud, el dinero, el ‘disfrutar’ de casi todo y el buen comer son los dioses que hay que cuidar, incrementar y adorar.

3. Una superficialidad endémica, vestida con trapos curiosos y In, abierta a todo placer que haga olvidar la cotidianidad y que dé la satisfacción de sentirse vivo y coleando, es el vademécum de una sociedad que canta y piensa en inglés, pero que lo habla, muchas veces, muy mal.
El pobre Aristóteles decía que todos los hombres, por su misma naturaleza, desean saber y poseen la natural inclinación a la ciencia. Hoy eso quiere de decir que quieren saber cómo tienen que ordeñar la sociedad para sacarle los máximos beneficios.

4. Pero, ‘saber’ significa hoy algo muy curioso. Esa palabra se refiere a saber qué es “el Todo”. Es el saber en sí mismo. Significa una ocupación que quiere desentrañar qué es el universo y que quiere conocer a donde va.
Este enfoque no interesa a esos científicos de pata de palo, tan especializados en su especialidad, que la pregunta por “el Todo” y su significado, no la entienden, no la aceptan o que la encuentran una verdadera estupidez.
Este deseo de saber qué es “el Todo”, espontáneo y universal en el hombre, es el grano que apareció hace muchos siglos y que creció y crece, se desarrolló y se desarrolla, hasta constituir algo tan fuerte y tan extraño como su nombre: el “Amor al conocimiento”, en griego: Philo-Sophia.

La Filosofía
5. Pero, ¿qué es la Filosofía? ¿De qué trata?
En los escritos griegos de Herodoto, Jenofonte y Platón y en lo que estos dos últimos decían que dijo Sócrates, es claro que filósofo es sinónimo de ‘sabio’, de ‘sofista’, de ‘físico’ o de ‘naturalista’ e incluso, alguna vez, se aplicaba a los poetas y a los artistas. La fuerza nativa de la razón humana, en una esfera superior a la generalidad de los hombres más vulgares, recibía el nombre de filosofía y también de sabiduría.
En sus primeros pasos, estos dos nombres caminaron, en general, confundidos e identificados. Hasta la época de Pitágoras el segundo era más usado que el primero. Pero fue Platón quien generalizó la palabra ‘filósofo’ y concretó y fijó su sentido. También Aristóteles contribuyó en ello.
Platón dijo que la Filosofía es el camino por el cual el espíritu humano se eleva al conocimiento objetivo del ser y de la causa de la perfección moral. Aristóteles dice que la Filosofía es el conocimiento reflejo y sistemático de los principios del ser y del conocer en la investigación del mundo y de sus primeras causas y del hombre en su origen y su fin.
Después, en las diversas escuelas el concepto de Filosofía se modificó y se estropeó no poco.

Recapitulando:
6. En síntesis:

1. Desde los primeros ensayos ‘filosóficos’ hasta Pitágoras, los conceptos de filósofo y de sabio son equivalentes. A esta primera época podemos aplicar las palabras de Cicerón: Omnis rerum optimarum cognitio atque in his exercitatio Philosophia nominata est.
2. Desde Pitágoras hasta Aristóteles inclusive, el nombre y noción de la Filosofía se determinan, aclaran y fijan hasta adquirir su significación propia y diferencial. Se trata de la ciencia del mundo, de Dios y del hombre, en su esencia, en sus leyes y en sus relaciones objetivas.
3. Sócrates y Platón declaran que la ‘ciencia’ que el hombre puede alcanzar de estos objetos es imperfecta y muy poca cosa ante la que posee la ‘divinidad’.
4. En las escuelas posteriores, la Filosofía queda circunscrita a la investigación de la felicidad de la vida humana y de sus condiciones.
5. Para otros, en la Filosofía, se amalgama y confunde toda clase de conocimientos, desde la retórica y poética, hasta la magia y el esoterismo simbólico.
6. Para los estoicos no había más Filosofía que el estudio y la práctica de la virtud, a la cual debía subordinarse todo lo demás. Así lo dijo Séneca, “Philosophia studium virtutis est, sed per ipsam virtutem”.

7. Así, pues, la Historia de la Filosofía, no es el estudio de todo lo se ha llamado ‘Filosofía’. Tampoco de lo que se tiene como “el pensamiento humano”. Se considera ‘Filosofía” el conocimiento racional o la investigación científica de la esencia, de las leyes y de las relaciones esenciales de la realidad.
La Filosofía, y consiguientemente su historia, no se ocupan de los objetos y de las materias propias de las diversas ciencias. La Filosofía se ocupa de Dios, del mundo y del hombre. Esos son los tres grandes objetos de la realidad objetiva. Su esencia, sus leyes generales y su relación son la materia y el ‘universo’ es el objeto específico de la Filosofía.

Jaume González-Agàpito

SOTTO IL MONTE 2018: RECORD I LLEGAT DE SANT JOAN XXIII

November 19th, 2018

1. Nostre Senyor ens fa, a voltes, regals inesperats. El 11 de novembre de 2004, mentre anava a l’aeroport de Bergamo per l’autopista Milà – Venècia, vaig veure una indicació de sortida que portava a Sotto il Monte.
Vaig preferir no dinar i retornar a aquell lloc on, la nit abans del meu ingrés a l’Acadèmia Diplomàtica del Vaticà, el 14 d’octubre de 1972, hi vaig fer estada. És el poble on va néixer, créixer, viure els anys d’infantesa i joventut el, ara sant, Angelo Giuseppe Roncalli, el Papa Joan XXIII.

2. En la meva segona i breu visita, vaig constatar que el poblet havia crescut i canviat un xic. No massa, però. Vaig estar-me una estona a l’antiga església parroquial, a uns cent metres de la casa natal de Joan XXIII. Era un ambient càlid i recollit. Un pre¬vere resava l’Ofici Diví. La pica baptismal, en un nínxol a la paret, estava oberta i amb un ram de flors. Davant mateix, a l’altre costat de l’església hi havien col·locat l’antic sepulcre del Papa Roncalli a les Grotte Vaticane.
La casa pairal, que, l’any 1972, vaig trobar encara habitada per la família, estava llavors, per voluntat de Joan XXIII, dedicada a l’obra missionera del PIME.
Allí mateix , el vespre del 14 d’octubre de 1972, vaig conèixer i saludar Sr. Zaverio Roncalli (1886 – 1976), llavors l’únic germà viu del Papa Roncalli. Vam parlar amb ell una bona estona. La casa, que ara es pot visitar quasi en la seva totalitat, està plena dels records familiars. Les fotografies dels pares, Giovanni Battista Roncalli (1854-1935) i Marianna Giulia Mazzola (1854-1939). Les d’Angello Giuseppe quan era seminarista a Bergamo i a Roma. La del dia de la ordenació presbiteral i el recordatori de la Primera Missa. La del prevere Roncalli fent de secretari de Mons. Radini Tedeschi, Bisbe de Bergamo i la de sergent de sanitat i capellà militar de l’hospital de Bergamo (1915-1918), durant la Primera Guerra Mundial. La de Mons. Roncalli, president de la Pontificia Obra per la Propagació de la Fe a Itàlia (1921-1925). La de la seva Consagració Episcopal (19 de març de 1925), a la Basílica de San Carlo al Corso de Roma. Els nomenaments de Visitador Apostòlic de Bulgària i el de Delegat Apostòlic a Turquia.

3. En aquesta activitat ‘diplomàtica’ d’un que no era de “l’ofici”, es descobreix, encara avui, una curiosa manera d’actuar. Un interès inaudit per les Esglésies orientals i els seus ritus, una preocupació per a que el poble entengui la Paraula de Déu i els textos de la litúrgia en la seva pròpia llengua. També apareix la seva preocupació pels marginats en aquells pobles i per totes les víctimes de la terrible Segona Guerra Mundial que el portà a intervenir, a Grècia i durant l’ocupació italiana, prop de les autoritats militars i diplomàtiques, italianes i alemanyes, amb una decisió i una valentia que no pas tothom, llavors, va entendre.
Mons. Roncalli salvà molts jueus, va ajudar els ortodoxos, va protegir a tothom que li va demanar ajut. S’esmerçà també en ajudar els desvalguts, sobre tot els infants afamats i llurs famílies. Deixà un record inesborrable i ple d’agraïment en totes aquelles terres, llavors, tan llunyanes de l’òrbita catòlica.

4. El general De Gaulle, després de la seva tornada a França, va fer entendre a la Santa Seu que Mons. Valerio Valeri, fins llavors Nunci Apostòlic a França, no era persona grata perquè havia anat, amb tot el cos diplomàtic, a Vichy seguint el govern del mariscal Petain. A Pius XII no li agradà aquella sortida de to i, va cridar al Nunci a Roma per fer-lo cardenal de Cúria. Es cercà per substituir-lo una persona de “segona categoria”: Mons. Roncalli.
S’acostava la festa d’Any Nou, quan el cos diplomàtic acreditat a França, felicitava al president de la República, per boca del seu degà, el Nunci Apostòlic. Roncalli, però, no apareixia i, sense ell, pertocava a l’ambaixador més antic intervenir, era, en aquell moment, el de la Unió Soviètica.
De Gaulle estava molt nerviós per això. La Secretaria d’Estat de la Santa Seu envià, per segona vegada el telegrama xifrat amb el nomenament a Roncalli, ja que l’inresessat, pensant que s’havein equivocat, no havia respost. Mons. Roncalli, ara, respongué d’una forma desconcertant: “Si no és, doncs, un error. vaig cap a Paris”. La primera vegada no havia contestat creient que es trac-tava d’un error de l’encarregat de la xifra de Secretaria d’Estat: no volia comprometre’l.

5. En la fotografia de la presentació de les credencials apareix el nou Nunci Apostòlic, Mons. Angelo Giuseppe Roncalli, seguit d’un jove prelat, era Mons. Carmine Rocco, amb qui jo vaig col·laborar a la Nunci-atura del Brasil i que m’informà del que acabo de escriure.
El Nunci a França es guanyà ben aviat, però, la simpatia i l’amistat de tots els diplomàtics i fins i tot del govern francès. En uns temps difícils per a França, ell va saber estar a l’alçada de les circumstàncies amb un tarannà obert i cordial. Es va fer present, com una anticipació del Papa Francesc, al costat del poble, sobre tot amb els més desemparats i això donà una nova imatge del representant del Papa en un país d’arrels gal.licanes i d’un laïcisme combatent. De tot això, un bon amic meu francès, el Cardenal L. M. Tauran, mort fa poc, en tenia un record emocionat.

6. L’any 1953, el Papa feu Mons. Roncalli Cardenal i Patriarca de Venècia. Ciiutat a pocs centenars de quilòmetres de la seva terra natal. Els venecians van estimar molt el seu nou Patriarca. El seu breu pontificat hi deixà un record inesborra-ble.
Des de Venècia, anava sovint a Sotto il Monte. Era el seu lloc de descans. Reposava a la Torre San Giovanni. Prop d’allí hi havia un santuari de Santa Maria per el qual ell sentia una especial devoció.
Allà, a la seva arxidiòcesi, el vaig veure jo, molt jove, l’any 1957, per pura casualitat. Arribava en una gòndola molt remarcable a la catedral de Sant Marc per una feta. M’impressionà la seva figura i la seva afabilitat. Era un cardenal que somreia i que semblava estar molt a prop de la gent.

7. Quasi un any després, era el 28 d’octubre de 1958, aquell home bo, cordial i pròxim, nascut a una petita vila, anomenada Sotto il Monte, prop de Bergamo, que parlava i parla un ‘dialecte’ italià molt semblant al català, va aparèixer a la loggia de Sant Pefre. Era, ara, Joan XXIII.
D’això ara fa exactament 60 anys. El Papa l’ha canonitzat, a ell i a Sant Pau VI. Avui, en el segle XXI, el Papa Francesc és com la rencarnació d’allò que molts vam veure i intuir en el fill de Sotto il Monte.

Jaume González-Agàpito

LA PEDERASTIA DEL CLERO SILENCIADA, ENCUBIERTA Y DISIMULADA

November 15th, 2018

1. Ahora hace más 20 años que el Defensor de Justicia, Fiscal de la Archidiócesis de Barcelona, que era un servidor de ustedes, sufrió su Viacrucis y personal Calvario.
Se habían descubierto una serie de delitos en el clero barcelonés. Incluían, desgraciadamente, la pederastia. Una de sus más tristes y trágicas víctimas, se suicidó.
El Fiscal, que es doctor en Derecho y Abogado nº 10.965 del Colegio de Barcelona, propuso al Arzobispo, Mons. Ricardo Carles Gordó, que se debía denunciar a la autoridad civil aquellos delitos contemplados en el Código Penal. La reacción fue totalmente contraria. Se quiso continuar la equívoca política respecto a la cuestión del pontificado del cardenal Narciso Jubany Arnau en la que actuaron los Rvdos. Lluís Martínez Sistach, Jaume Traserra Cunillera y Carles Soler Perdigó. El silencio, el encubrimiento y la inacción eran la norma, que algún clarividente prelado atribuía a la Santa Sede.
Sólo cuando apareció, en Valencia, una víctima vinculada familiarmente con Mons. Ricardo Carles y apareció otro individuo indicado como parte delictiva, perteneciente a una familia barcelonesa muy “de Misa”, el asunto empezó a interesar personalmente al Arzobispo.

2. Pero empezó también la guerra contra el Fiscal, cada vez más feroz y encarnizada. Se trataba de evitar que aquella persona obtuviera ningún cargo de responsabilidad en la Iglesia. Se le acusó de todo lo que podía ofender, en el sujeto, a la ley divina y a las leyes humanas, seculares y canónicas. La bondad del Nuncio Apostólico de la época y el desconcierto del Arzobispo Carles, me hicieron conocer casi todo de lo que se me acusaba. Con gran dolor y con una inmensa decepción me vi calumniado de ciertos delitos que esos mismos acusadores, tenían ellos sí, registrados y muchos probados, en la Fiscalía. Pero, era una época difícil y muy dura. Nada se podía denunciar a las autoridades seculares. Pero, casi todo lo que contra mí se decía, se lamentaba, pero se aceptaba al menos sólo el conocimiento. Se decía que eso lo imponía Roma. San Juan Pablo II nos proponía, también, a los presbíteros la persona y la obra de Marcial Maciel, como modelo y referencia para la vida personal.
En esas circunstancias, Ricardo Carles presidió un tribunal o algo parecido, como canonista nunca he sabido qué era realmente, contra el Fiscal, Mons. Jaume González-Agàpito. Al acto asistieron el Obispo auxiliar y moderador de la Curia, Mons. Joan Carrera, el Vicario judicial Mn. Francesc Xavier Bastida y, en un lugar muy discreto, el Secretario General del Arzobispado, Padre Enric Puig Jofra, S. J. En una palabra se quería desautorizar todo lo que el Fiscal había hecho contra los criminales sexuales y pederastas. Se quería advertir de forma autoritativa al Fiscal y parar su acción.

3. Con Benedicto XVI hubo un cambio fundamental: los delitos sexuales y la pederastia del clero se debían denunciar a la autoridad civil. Muchos no se dieron cuenta de lo que decía el Papa Benedicto hace 13 años. O, mejor, querían desconocer e interpretar de forma contraria lo que sostenía Benedicto XVI.
El ya ex-fiscal, sin embargo, se congratuló de que el Papa dispusiera lo que él mismo ya había propuesto 10 años antes. Pero se alarmó cuando vio que el nuevo Arzobispo de Barcelona movía ficha a favor de los inculpados durante el pontificado de Ricardo Carles y salvar que dos, al menos, se habían ordenado presbíteros con su firma en las letras testimoniales, cuando era Vicario General de Barcelona. Firma que Jubany negó siempre al Fiscal que fuera suya o bajo autorización, y que Mons. Jaume Traserra no podía dar: era sólo entonces el Secretario General del Arzobispado. Yo indiqué a Mons. Lluís Martínez Sistach que me constituiría en parte si la Santa Sede intentaba anular o contradecir lo que se había hecho en Barcelona.
Extrañamente también el voluminoso expediente de todo ello, que yo mismo con el Cardenal Ricardo Carles habíamos cerrado, sellado con lacre y depositado en la sección especial del Archivo del Arzobispado de Barcelona, había desaparecido. La copia, que con autorización de Carles yo conservaba la hice llegar, por petición del Nuncio, al actual Arzobispo de Barcelona.

4. Ayer el Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, Mons. José María Gil Tamayo en una entrevista con la agencia EFE, concedida una semana antes de concluir su mandato ya que será ordenado obispo de Ávila el 15 de diciembre y antes, el 20 de noviembre, se celebrarán elecciones al cargo de Secretario General de la CEE, ha dicho que, respecto a los delitos de pederastia del clero:

1. Durante años la Iglesia ha guardado un “silencio cómplice” ante los delitos de pederastia del clero.
2. La Iglesia se ha enmarcado en el mismo contexto de “inacción de toda la sociedad española” ante estos delitos.
3. “Es verdad que la Iglesia está obligada a un testimonio más coherente que nadie, pero esto no exime al resto de asumir su cuota de responsabilidad en esta cultura común compartida de silencio”.
4. La ‘inacción’ de la Iglesia ha sido la misma que la de toda la sociedad española.

5. Este nuevo Obispo de Ávila, dijo más cosas que el lector encontrará fácilmente. Pero, más de 23 años después de lo que sufrimos en Barcelona y que se ha prolongado después como he intentado esbozar hasta aquí, celebro que la jerarquía católica de España, por boca del Secretario General de la Conferencia Episcopal Española, diga ya que hay que hacer lo que algunos ya apuntamos, Benedicto XVI determinó y el gran Papa Francisco ha impuesto, con gran energía y con su autoridad apostólica.

Jaume González-Agàpito

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

April 10th, 2018

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito