Grup Aribau

CAL ARRANJAR UN GREU PROBLEMA: LA PEDERÀSTIA CLERICAL

  1. Després que la clarividència, el bon sentit i l’eficàcia de Benet XVI va arranjar el gravíssim problema de la pederàstia clerical, per l’únic camí jurídic i realment practicable que era la denuncia a la autoritat civil d’aquella mena de delictes penats, restaven dues qüestions cabdals a realitzar a les diócesis, a les altres institucions jurisdiccionals i a altres organismes de vida religiosa que eren o es creien ‘exemptes’:
    1. La aplicació de les directius papals als pederastes de l’organització.
    2. L’afrontar els casos encoberts pel que feia als responsables de l’encobrimrnt, als delinqūents i a les vítimes.
  2. Tot el calvari dels USA i alguns altres llocs, ha estat repetit, aquests dies, per les decisions de l’Episcopat francès en la seva darrera reunió a Lourdes. La ignorància jurídica imperant i certs passats impresentables volen oblidar que els delictes, encara que siguin públics i socials, són sempre personals i mai són indiscriminadament corporatius.
  3. A altres latituds, com la nostra, moltes vegades el “praetor curat de minimis” i, disortadament, no s”ocupa “de maximis”. La ocultació i altres procediments, no pas èticament sinó que també jurídicament i legalment reprovables, volguren guardar les formes, defensar l’honor, salvar i ocultar persones, però quasi sempre amb el pecat ‘original’ “frequentior in ckericalibus” d’oblidar les vïctines.
  4. Venen temps durs i forts, França n‘és la mostra. Ara no solament es vol imposar el terror de revelar i publicitar “lo inconfessable” que l’intregrisme clerical havia ocultat, sinó que s’afirma la superioritat de les lleis estatals sobre les de l’Església al parlar del secret de la confessió. Així ho ha dit el ministre de l’interior francès al president de la Conferèncua Episcopal d’aquell país.
    Això no està massa lluny d’algunes barbaritats de la Revolució Feancesa, però, ara, manquen els valents capellans “no juranentats” i ens sobren els bisbes i els capellans, com Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord i Jioseph Fiuché, que sospesos a divinis i excomunicats, treballaven per a les pàtries.
  5. La pederàstia clerical ha existit i és reprovable, però, encara també hi han les víctimes que, si no són de les no poques que s’han suïcidat, resten vives i reclamen els seus drets. Això ho demostra el llibre de Camille Kouchner, que acaba d’aparèixer en castellà: ‘La familia grande’.
    A casa nostra hi ha tota una història turbolenta i tràgica, però, que s‘ha d’afrontar. La jerarquia catòlica que n’és un xic reluctant a fer-ho, es pot trobar en que algun dels seus més addictes col·laboradors, li pot dir algun dia: “Eminencia/Excel·lència Reverendïssima, jo també soc una víctita de la pederàstia del clergat”.

    Jaume González-Agápito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.