Còlera i protesta contra els financers.

Com a conseqüència del col·lapsa econòmic es va escampant a molt països un autèntic furor i un sentiment d’ira, d’indignació i de colera, contra els financers que, en lloc de ser castigats pel mal causat, encara reben recompenses i bonificacions pel seu fracàs. I és perfectament natural que això passi, perquè aquells que per cobdícia incompetència, resulta que seran objecte de rescat amb els diners dels contribuents que són fonamentalment la classe mitjana i els assalariats. Resulta, per tant, que no se’ls aplica la norma bàsica del capitalisme de mercat lliure que consisteix a establir que els qui cometen errors els paguen amb la fallida. En trenca, doncs, la regla de que cadascú assumeixi les responsabilitats pròpies i pagui per les apostes equivocades i temeràries. Als EUA, el senador república Chuck Grassley va instar els directius de l’asseguradora AIG a dimitir o suïcidar-se, tot matisant al final que parlava metafòricament. Tanmateix aquest és l’ambient que es respira encara que algunes veus  el qualifiquin d’histèria, odi de classe o populisme que, en temps difícils, la gent necessita  com a boc expiatori, de caça de bruixes o de pogroms. Però la reacció d’ara no és la dels antisistema ni dels anarquistes i violents que va fer acte de presencia a les manifestacions d’Estrasburg. No és tampoc el model de vaga general contra Sarkozy o de les manifestacions sindicals contra Berlusconi. S’acosta més a allò que va passar a la milla quadrada de la City de Londres on la focalització es va centrar en la seu del Royal Bank of Scotland, a l’expresident del qual li van destrossar el cotxe de luxe i vandalitzar la mansió d’Escòcia uns dies abans. Els empleats de banca ja no porten corbata i les joieries i botigues de marca ja serveixen les compres en bosses de paper de supermercat.

No és la classe més esclavitzada la que protesta, sinó la classe mitjana que, dotada de sentit comú, no accepta que els financers facin d’acròbates amb xarxa protectora i toregin braus afaitats, amb la l’excusa peregrina que hi ha bancs “sistèmics”, tan grans que no es poden deixar caure. Per cert, un argument ben clar per a obligar els bancs i caixes massa grans a trossejar-se per legislació antitrust, a no barrejar la banca comercial amb la de inversions i negocis o els fons d’alt risc. I, de passada, per a fracturar els grans bancs que tenen presència a d’altres països a fi d’evitar que els contribuents del país originari paguin els plats trencats de les filiats estrangeres. La nova i flamant Comissió d’Estabilitat Financera – abans Fòrum – ja ha discutit la qüestió sense arribar de moment a cap acord.

 

La desgràcies de la bona gent que paga impostos no s’aturen, però, amb el rescat de les entitats i omplir de manera obscena i astronòmica les butxaques dels executius. Ara toca, a més a més, comprar els actius tòxics amb diner públic i donar ajuts i subvencions als privats que vulguin comprar-ne també. I no s’ho creuran, però ara surten bancs que volen comprar les deixalles que ells mateixos van crear. I pretenen fer-ho malgrat que es van posar a la venda precisament per a sanejar i desinfectar les entitats que volen entrar a la subhasta, p. ex. Goldman Sachs, Citigroup, JPMorgan, etc. Es clar que tot això passa quan deixes que el conductor que ha causat l’accident segueixi al volant i que el salvament de l’entitat porti incorporat el dels accionistes i les mega-retribucions del gestors fracassats. Al final de l’etapa Bush es va garantir en el Pla de Rescat de 700.000m. de dòlars, els contribuents haurien de recuperar els seus diners. D’altra banda, es dubtosament constitucional que es regalin diners públics a particulars sense una partida pressupostaria aprovada al Parlament. Que la base de tota la democràcia és el principi de “no taxation without representation”. Amb aquest panorama potser és comprensible que els financers passin un moment de paranoia i estiguin preocupats per la seva seguretat personal i que Dick Fuld l’expresident vilipendiat de Lehman Bros es queixi d’uns cops de puny rebuts al gimnàs. Es possible, en efecte, que hi hagi fins i tot amenaces de mort, però una cosa és l’amenaça terrorista real o creïble que justifica la protecció de les forces publiques de seguretat encara que algú les pugui exhibir com un “status symbol” per arribar al restaurant amb escortes. I una altra de ben diferent els temors sobre la ràbia d’un client o empleat que mereix naturalment la màxima prevenció, però pagada pels interessats. Que només faltaria afegir ara a la factura del rescat, del bonus i dels actius tòxics la dels escortes. Francament, seria massa fort.

 

 

 

Francesc Sanuy.

Grup Aribau.

www.gruparibau.com