Els banquers: plaga, monstres o gàngsters?

L’any 2005, Franz Münterfering, líder del SPD, es va referir als financers com la plaga de la llagosta. El 2008, va ser el President de la República Alemanya, Horst Köhler (democristià) el qui va titllar els banquers i caixers de monstres que calia domesticar i els va recordar que eren cada vegada més odiats per les seves grotesques i obscenes, retribucions. I a primers del 2009, en plena crisi sistèmica, va tornar a la càrrega el líder socialista per a atacar els “banksters” o“gàngsters” de la banca i acusar-los de representar una seriosa amenaça social i un perill per a la democràcia. Va matisar, això si, que, al costat dels financers “beatniks”, piròmans i gàngsters, n’hi ha també de competents i responsables. Però va subratllar que els havien assumit uns riscos imprudents eren els culpables d’un pla de rescat per a restablir la confiança. Calia afegir-hi una “mala banca” que servís d’abocador per als residus tòxics dels actius contaminats, un pal·liatiu que fins i tot la patronal bancària considerava molt difícil d’empassar per part dels contribuents.

 

A part d’Alemanya, a d’altres països també, ha caigut en picat el prestigi i la reputació dels banquers. Molts governs es plantegen d’oferir garanties o assegurança per a un forats que ningú sap exactament a quines proporcions poden arribar i, per tant, es demanen si no caldria pensar també, en l’alternativa de la nacionalització de la banca. Sobretot, si els diners dels contribuents anessin a parar, com fins ara, a les butxaques dels accionistes i als astronòmics bonus, dels executius. Ho sabien que el 1.100 banquers caixers i bancaris més rics del món acumulen més riquesa que els 2.500 milions d’habitants més pobres del planeta? En realitat, el principal arguments a favor de la propietat estatal que ja ara l’Estat sigui, per exemple, el primer accionista del RBS i el propietari del Northern Rock. I l’inconvenient que l’extracció del ronyó d’un donant de transplantament es molt més complicada que la practicada a una persona morta. Tal com deia una columna de The Economist, eliminar els actius tòxics d’uns bancs que figura que, al menys oficialment, encara són vius, viables i rendibles resulta molt més difícil, perquè els financers que van a demanar almoina encara ho fan en avió privat, traient pit i negant-se a fer les coses amb la necessària transparència.

 

Salta, doncs, a la vista que aquests financers tallanassos són totalment incorregibles. Els governs i els contribuents estaven disposats a salvar-los, però esperaven que els receptors de l’ajut caritatiu es presentarien amb la gorra a la ma i un posat d’humilitat corresponent a la situació de nàufrag. I, al final, la seva comparareixença ha estat xulesca i basada en la convicció que, quan ets massa gran per a que et deixin fer fallida i formes part d’un servei públic indispensable, pots seguir trepitjant fort i venir amb impròpies exigències. A Espanya, en lloc de cridar-los a l’ordre i “reclamar-los” per les bones allò que se’ls pot imposar des del BOE, se’ls “demana” que facin bondat. En canvi, als EUA, el president Obama els ha dit que està furiós, perquè segueixen cobrant les mateixes bonificacions superlatives d’abans i els acusa de ser uns irresponsables pocavergonyes. Obama va afegir que no pot ser que els bans i les caixes no responguin davant de ningú i no funcionin amb absoluta transparència.

 

Francesc Sanuy

Grup Aribau

www.gruparibau.com