Grup Aribau

“DADES SOBRE L’ESGLÉSIA CATÒLICA A CATALUNYA”: UNA CONSIDERACIÓ

1. Un curiós i molt vàlid grup de catòlics ‘compromesos’ en diversos paràmetres de la nostra societat, han publicat a “La Vanguardia”, d’ahir diumenge, 8 d’agost de 2021, pàgina 31, unes Dades sobre l’Església a Catalunya. Són: Albert Batlle, Josep Maria Carbonell, Míriam Díez, Eugeni Gay, Davíd Jou, Josep Miró i Ardèvol, Margarita Mauri, Montserrat Serrallonga, Francesc Torralba.

2. He trobat interessants les dades que modifiquen no poc les que el Dr. Rogeli Duocastella va presentar com a tesi doctoral a l’Institut Catòlic de Paris: Mataró 1955 Estudio de sociologia religiosa sobre una ciudad industrial española, Barcelona, 1961. Jo, llavors adolescent, vaig ajudar, una mica i quasi exclusivament de forma mecànica a recollir algunes dades amb altres companys meus de Mataró.

3. La conclusió de l’escrit no podia més “franciscana S.J.”: “La qüestió que apuntem no és tant que els temps siguin de desvinculació religiosa, com que la importància dels recursos humans i materials de què encara es disposa no es tradueixen en el que és raó històrica de I’Església: l’evangelització. La missió no és quelcom que fa l’Església, sinó que és I’Església”. L’éssser mateix de l’Església, l’evangelització, ha de justificar, doncs, “la importància dels recursos humans i materials de què encara es disposa”.

4. És una visió molt ‘realista’, quasi empresarial, però ‘teològicament’ justificada pel que es creu que és el fi i l’ésser de l’Església. Però, així com els jueus, els protestants i els musulmans han convertit “el llibre” sagrat en el guia i quasi l’objecte del seu culte. Crec que els catòlics hauríem de dir que l’objecte de l’Església és la Veritat/Revelació de Déu = Jesuscrist que anuncia l’evangelització.

5. Quan això a l’Església Catòlica s’oblida i es va únicament pel camí de la influència i del poder socials, és normal que, a Catalunya:

  1. “El 53% es declara catòlic, el 7% cristià d’altres confessions, el 9,5% agnòstic i el 18,6% ateu. […] L’islam representa un 4%. Totes les altres confessions tenen una presència per sota de I’1%, excepte els testimonis de Jehovà, un 1%”.
  2. “Atenent a la creença,
    1. un 26%, no creu en Déu (aquest seria el nucli de l’ateisme),
    1. un 13,5% no sap si Déu existeix ni creu que es pugui saber (el que coneixem per agnòstic),
    1. un l6,6 % afirmen “no crec en un Déu personal però sí en una mena de poder superior”,
    1. un 7% respon “de vegades em trobo creient en Déu i d’altres no”,
    1. un 11% es defineix com “tinc dubtes, però sento que crec en Déu”,
    1. i un 24% subscriu que sé que Déu existeix, és veritat i no en tinc dubtes”.
    1. El nucli de la creença en un Déu personal se situaria, per tant, en un 42%, xifra consistent amb els qui afirmaven que tenien creences religioses”.
  3. “Un 54,6% dels entrevistats considera que no té creences religioses i un 44% afirma que sí que en te. […] d’aquest 44%, un 46,5% es considera practicant, i un 53%, no. Això vol dir que serien practicants d’alguna de les diverses confessions el 21% dels enquestats, xifra referida especialment als catòlics, que són amb diferencia els que pesen més”.
  •  “[…] L’Església compta amb un important contingent de persones a plena dedicació, religioses i seglars. i una notable infraestructura de serveis. El problema és que totes aquestes capacitats materials no es tradueixen en creixement de catòlics practicants, vocacions ni incidència en les grans qüestions, debats i politíques públiques”.
  • “El catolicisme és una minoria, certament, però de lluny la més important en una societat amb molta diversitat. Una de cada cinc o sis persones és catòlica, si bé amb molta gent gran i menys de jove”.
  • “En relació amb els practicants, un 10% acudeix a la pràctica religiosa un cop a la setmana o més i un 5% algun cop al mes, i això dona un ordre de magnitud de pràctica del 15%. Un l6% ho fa algun cop l’any i el 68% no ho fa mai”.
  • “L’Església i l’evangelització, no tinguin “Cap incidència a l’hora que els poders públics elaborin les seves polítiques, malgrat ser el grup mes nombrós i gaudir d’una concepció només més reduida holistica, la doctrina socialcristiana” ”.
  • “Les xifres de difusió dels mitjans de comunicació de la diòcesi [arxidiòcesi de Barcelona] (Radio Estel, Fulli Catalųnya Cristiana) són molt inferiors al nombre de persones practicants”.
  • “Els joves catòlics són percebuts com una opció contracultural en els seus ambients juvenils”.
  • “Malgrat l’elevada xifra de 237.817 alumnes a centres educatius catòlics, molt pocs són practicants”.
  • “Malgrat que els matrimonis han caigut com a vincle de la parella, els matrimonis catòlics encara ho han fet més, i representen el 16% del total”.

6. Fins aquí, les dades de l’enquesta sociològica. Els autors em perdonaran si he reordenat, però sempre citant textualment, el seu treball, les Dades sobre l’Església a Catalunya.

7. El meu antic company en el Pontificio Colegio Español de Roma, durant uns quants anys, i, durant dos, en l’ Pontificia Accademia Eclesiastica [L’escola diplomàtica de la Santa Seu], Mons. Carlo Maria Viganò, antic Nunci Apostòlic als Estats Units de Nordàmerica, i molts altres “custodis de la tradició eclesial” com ell, creuen que l’origen de moltes d’aquestes desgràcies i de moltes altres, és precisament el Papa Francesc i quasi tot el que fa, malament, en el seu pontificat. Ens ho diuen repetidament pels media.

8. Un servidor conservo encara, en el meu cor, les paraules que agafant-me fortament les mans em digué Sant Pau VI, l’any 1976, en una audiència ‘privada’ que va preparar Mons. Giovanni Benelli: “Anche noi soffriamo tanto! Jaime, La prego, ritorni nel Brasile: il Papa ha bisogno di Lei”. Pobre de mi, jo no era quasi ningú, però, es tractava, en aquells difícils anys postconciliars, de la fidelitat al Concili Vaticà II, del respecte i de l’obediència al Papa, del deure de col.laborar amb Conferência Nacional dos Bispos do Brasil i amb el Consejo Episcopal Lartinoamericano CELAM) i amb el seu president Mons. Aloísio Lordscheider, a qui jo vaig tenir que dir que el Papa l’havia nomenat cardenal, perquè el Nunci es va negar a fer-ho personalment.

9. Anys difícils, anys de malatia i de proves (Hélder Câmara, Casaldàliga, Genésio Darci Boff (Leonardo Boff), etc). Però, hi havia una cosa que ens sostenia. La va dir, molt bé, Sant Pau VI, el dimecres, 18 d’agost de 1976, immediatament després de rebre’m a mi:

“Encara pensem en aquesta fórmula programàtica que el Senyor s’ha donat a si mateix: Jo construiré la meva Església. El que significa aquest programa, certament, d’alguna manera, ho hem intuït: Crist vol formar una societat d’homes, cridada de totes les parts del món, sense cap mena de distinció, amb preferència als “pobres d’esperit”, per considerar-la una forma associada de vida a la seva divino-humana, redimida de la seva decadència de la culpa original i del pecat personal i real, i destinada a expressar en la vida present un caràcter de dignitat, mitjançant una infusió de l’Esperit animador d’excel·lents virtuts, així garantint a l’home, més enllà de la mort, una nova forma de vida que s’alçarà un dia en la resurrecció per gaudir d’una plenitud i felicitat, que només una visió del mateix Déu li pot conferir (cfr. 1 Jn 3, 2). Es tracta, com sabem, de l’Església, avui peregrina en el món i en el temps, que Jesús vol reunir, utilitzant Pere com a fonament i com a ministre, juntament amb els altres apòstols, però fent de cada ciutadà d’aquesta Església, d’aquesta Ciutat de Déu, un possible col·laborador, un treballador en la seva construcció sobrenatural”.

Jaume Gionzález-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.