Grup Aribau

EL CATOLICISME POST-PANDÈMIC

  1. L’actual crisi epidemiològica ha estat una prova clara i resolutiva per al catolicisme a la nostra terra. Vam passar uns quants mesos de confinament i de no poca por. No és la nostra tasca, ni la volem fer, el judicar el que, llavors, es va fer a l’Església a Catalunya. Diverses posicions. Diverses desaparicions, motivades o no. Diversos serveis a les parròquies i a altres centres de culte. Una normalització lenta i no sense problemes amb “el braç secular” mantes vegades de ‘confessió’ atea, idealment i pràctica.
  2. Hi ha però quelcom que m’ha sorprès i dolgut. No ha estat pas el que molts dels catòlics ‘desapareguts”, clergues i seglars, durant el confinament, apareguessin de sobte i sense demanar cap disculpa, sinó que es dedin a criticar i infamar els pobres, clergues i seglars, que sense masses ampars, amb una mica de coratge i amb la voluntat de servir els germans, continuaren en el seu lloc i fent el que pogueren, sinó que intenten condemnar-los en nom de una ‘prudència’ que no és sinó una por vergonyosa.
  3. Però no ha estat pas el més greu. Allò que he trobat contrari, no pas únicament a tota lògica i a tot sentit comú, sinó al que disposa el mateix Còdex Iuris Canonici vigent, és el que han fet certes i fan algunes organitzacions catòliques que sempre volen ‘santificar’ i, sobretot, ‘controlar’ “els altres”. Són aquella mena de pelagians moderns que creuen que s’autosantifuquen pels seu propi esforç i pels ‘seus’ mèrits que, com el fariseu de la paràbola evangèlica, repassen i exibexen casa dia. Aquells que venen la gràcia i la santedat a metres i a quilos, però que obliden, ben sovint, els més pobres, els més nafrats, els més malalts i els més petits. Aquells que no paren de criticar els litúrgistes, els qui s’ocupen dels obrers i dels més pobres, els capellans i els seglars que no van pel camí d’ells i a tothom que no és de la seva corda. Volen controlar les consciències i governar l’Església, però quasi mai tenen temps per escoltar el Papa Francesc, ni als bisbes, ni els rectors. Evidentment, ells són més perfectes.
  4. Després del confinament i en l’actual situació crïtica, tot això resulta encara més ineficaç i més tràgic que abans. Un clergat jove ben vestit, però, amb una formació teològica molt minça, teledirigit per alguns gurus i amb una eficàcia pastoral reduïda a procurar que la gent es confessi i que a part de la Missa i algun sagrament, faci certes pràctiques devocionals i contribueixi econòmicament en favor de certa bandera catòlica, no és cap solució, sinó més aviat una tragèdia.
  5. Els grans canvis a la societat i els nous paràmetres per a tot el món que comporta evidentment la pandemia, no exigeixen que els catòlics deixin ja les disfresses i emprenguin a caminar per l’únic camí que és Jesús el Crist mateix? Després del coronavirus del 2020, no podem seguir pels camins ja superats, però, menys encara, pel falç camí de la crítica constant del proïsme i de la no conversió personal.
    Jaume González-Agàpito

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.