Grup Aribau

Opacitat o transparència financera.

La pressió fiscal de molt països pretesament avançats i progressistes és generalment un autèntic infern per a les classes mitjanes i els assalariats. En canvi, les grans fortunes disposen, especialment a Espanya de tota mena d’escapatòries legals o il·legals, que els faciliten l’evasió fiscal. Per exemple tot just ara, nou anys desprès dels fets, es farà el judici contra els alts càrrecs de l’Agencia Tributaria Espanyola i homes de confiança designats pel llavors Secretari d’Estat d’Hisenda, Josep Borrell i contra els titulars de grans fortunes que presumptament els van subornar a fi de no pagar impostos. Ja ningú no es deu recordar del noms dels acusats. (A mi encara me’n sonen alguns de possibles: Aguiar (prescrit), Huguet, Pernas, Abella, etc. Però si que tinc viu a la memòria l’episodi de fingida exemplaritat que es va escenificar amb la persecució de Lola Flores.

 

Ara, com un gest de lluita contra la crisi econòmica, es reclama la supressió del secret bancari dels refugis “offshore” sense aplicar el mateix rigor als múltiples paradíssos situats a dins de casa, és a dir, “onshore”. Hi ha, evidentment qüestions de crim organitzat, que s’han de perseguir i que ja són objecte del necessari intercanvi d’informació. Però també és cert que de vegades, l’afany de privacitat pot respondre a motius més comprensibles. Evitar que els possibles hereus coneguin exactament la xifra dipositada o l’existència de fons destinats a parelles o fills extramatrimonials. Aconseguir que una tieta catalana amb uns petits estalvis que vol deixar als seus nebots es pugui equiparar, en la transmissió “mortis causa”, a l’exempció de l’impost de successions que ja afavoreix als ciutadans de Madrid i d’altres autonomies. Tanmateix, hi ha d’altres línies argumentals que no semblen tant defensables. Per exemple, la seguretat i el risc d’extorsió o de segrest.

La reclamació de confidencialitat bancària i tributària arrenca dels antecedents del cas Suñer, l’empresari valencià que va ser segrestat i que figurava a les llistes d’hisenda,  com a contribuent destacat. Es va retorçar la relació causa-efecte fins a extrems que no tenen presentació i òbviament es va prohibir la publicació de les dades amb justificacions peregrines. O no és cert que pels “signes externs” ja se sap qui són els sàtrapes que viuen a l’opulència i que aquests financers que guanyen (perdó, cobren) cadascun d’ells més que 800 assalariats junts malden per figurar a les llistes estil Forbes dels més rics del món o juguen a presumir de qui la té més llarag…l’eslora del iot. El problema no és que la informació financera personal pugui caure en males mans, sinó que  ja estan en mans de personatges evasors i tolerats per uns poders públics amb els quals mantenen relacions malsanes i sovint incestuoses gràcies a la porta giratòria que facilita la rotació del “carosello napolitano”

Sempre hi ha, però, alguna excepció.i en aixó devia pensar .probablement el viceministre de finances d’Itàlia, Vincenzo Visco, quan va penjar a internet les declaracions de la renda de tots els ciutadans, just abans del retorn de Berlusconi.

Caldrà, doncs, aixecar el secret bancari dels que siguin enxampats amb una pistola fumejant. Però no ens podem fer trampes al solitari i fingir que volem aflorar el diner situat a fora, perquè n’hi ha molt més a dintre. Degut a la crisi, el Regne Unit i el SPD alemany han anunciat augments d’impostos sobre els rics. França promet la supressió del “bouclier” fiscal, és a dir, d’un màxim a partir del qual s’atura la progressivitat. I aquí seria indispensable, per raons d’exemplaritat, publicar les obscenes i fastuoses retribucions de tots els financers. No n’hi ha prou de publicar les xifres corresponents a cinc banquers que es reparteixen 82 m. d’euros.. Clama al cel que els directius de les caixes no facin públiques també les quantitats que han cobrat durant més de 25 anys i per tots conceptes (participades, filials a l’extranger”,stock options”, fons de pensions i un llarguísim etc). Això demostraria que l’obra social ben entesa comença per un mateix i la comparança amb els tributs pagats faria evident el perfil d’una trajectòria abusiva, insolidària i egoista.

 

 

Francesc Sanuy

Advocat

Grup Aribau

Wwwgruparibau.com

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.