Grup Aribau

QUIN PAPER PODEN JUGAR AVUI, A L’ESGLÉSIA, ELS CANONGES REGULARS?

La vida canonical

La commemoració de sant Oleguer, ofereix 1’avinentesa de subratllar un aspecte de la personalitat del bisbe barceloní poc remarcat ordinàriament: la seva condició de persona consagrada per la professió dels consells evangèlics en un estat de vida en comú dins un col·legi de preveres, diaques i altres clergues. Aquest aspecte, fins i tot oblidat en les hagiografies populars del gran bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, fou, però d’un dels trets més determinants del seu existencial cristià*.

¿Què eren, què són avui, què poden esdevenir els canonges regulars? Són preguntes que ens poden fer redescobrir una forma molt antiga de vida cristiana consagrada pel ministeri presbiteral (també episcopal o diaconal).

Com va succeir amb el monaquisme durant els segles XVIII i XIX, molts cristians d’avui poden considerar, amb una impressió no raonada, una antigalla del passat la vida canonical o simplement no en coneixen ni l’existència. Però, seguint l’analogia amb el redescobriment del monaquisme en l’últim terç del segle dinou, la restauració i envigoriment d’aquesta forma de viure dels preveres i altres clergues pot preparar i potenciar el gran somni de la “nova evangelització” auspiciada pel Pontífex romà i els seus germans en 1’episcopat com la tasca cabdal dels anys que precedeixen el tercer mil·lenni del cristianisme. 

¿Com hi pot contribuir? Aportant, com ho féu en un altre sentit la restauració monàstica vuitcentista, el sentit pregon de la Tradició de 1’Església, la fidelitat a les exigències fonamentals d’una eclesiologia de comunió; la bella sobrietat d’una espiritualitat pouada en la Bíblia, en els Pares i en la Litúrgia, i el que és propi i peculiar de la vida canonical: la tasca apostòlica d’un col·legi de preveres i diaques en el marc mateix de l’Església institucional, sense altres invents ni intents de crear “esglésies paral·leles”. Anem a pams.

La proposta de sant Agustí

El mot canonge designava antigament el clergue que seguia una regla o cànon i vivia generalment en comunitat. Sant Eusebi de Vercel.li i sant Ambròs feren les primeres experiències, conegudes a occident, de bisbes que vivien amb els seus preveres sota una regla, o cànon. Sant Paulí de Nola (ordenat prevere a Barcelona) i sant Martí de Tours demanaren als seus preveres de viure en comunitat i els donaren regles. Sant Agustí fou el geni que hi aportà la teologia, la visió pastoral i l’estructura.

“Fulminàreu el meu cor amb la vostra paraula, i us vaig estimar” ens diu el bisbe d’Hipona a les Confessions (110,6,81). Això fou als seus 33 anys. Mònica exultava d’agraïment a Déu perquè les seves expectatives havien estat ultrapassades: Déu no sols li havia concedit un fill cristià sinó un escrutador de la Paraula divina i un apassionat per la vida de perfecció evangèlica. Cercava en Crist i amb Crist un projecte alternatiu d’una vida més simple i més genuïnament cristiana, menada i sostinguda amb alguns amics. A Milà mateix, féu coneixement de la vida monàstica que sota la direcció del bisbe Ambròs professaven un nombre considerable de monjos i de verges consagrades. Tot això va quedar gravat en el cor de 1’Agustí que s’entornà a 1’África amb el propòsit per dedicar-se completament a la recerca de la Saviesa amb els seus amics Alipi i Evodi.

A Roma, mentre esperen embarcar-se, mor Mònica, i Agustí ajorna un any el retorn. Aquest any; del qual tenim poques notícies, sembla que l’aprofità per aprofundir l’experiència religiosa romana. A Roma els monestirs eren més nombrosos que a Milà i oferien a Agustí suggestions molt vàlides per al seu projecte. 

    Possidonius, el seu deixeble i biògraf, ens descriu els inicis de 1 la vida dels nous monjos a Tagaste. El temps passa “consagrat a Déu, entre dejunis, oracions i obres bones (Vita Augustini, 31), en una vida fressada per la pregària, l’estudi i el treball. Era un monestir de laics que, però, no excloïa els sacerdots. L’experiència era quasi del tot nova a 1’África. Molt aviat el monestir és el centre de la vida cristiana a Tagaste, però això fa també que es perdin la pau, el silenci i la solitud desitjades. Agustí decideix transferir el projecte a un altre lloc.

    A Hipona es veu obligat a acceptar el presbiterat, però, amb la promesa del vell bisbe Valeri que es podrà dedicar a la seva vocació monàstica: Ordenat prevere el 391, mena una vida semblant a la de Tagaste en un monestir anomenat per la tradició “De l’Hort”. Les tasques pastorals, la participació al primer concili de Cartago, la lluita contra el donatisme fan d’Agustí un personatge cabdal de 1’Església cartaginesa. L’any 395 és consagrat bisbe. Primer serà auxiliar, després successor de Valeri.

    La nova responsabilitat fa que es replantegi la seva vocació de radicalitat evangèlica. Les contínues visites i 1’hospitalítat que el bisbe no podia refusar a ningú, haurien de subvertir i desnaturalitzar la vida monàstica del monestir “De l’Hort”. Per aquest motiu decideix de retirar-se a viure a 1’episcopí amb els seus clergues. S’explicarà, anys més tard .(Serm. 355,2: Migne PL 39,1570): 

“Quan vaig esdevenir bisbe, vaig veure la necessitat per a un bisbe d’acollir contínuament les visites i d’oferir hospitalitat a la gent que va de pas: si un bisbe no fes això; seria criticat per poc acollidor; però si jo hagués fet aquestes coses en el monestir n’haurien derivat grans contratemps. Per això he volgut tenir amb mi, a la casa episcopal, una comunitat de clergues“.

    A l’episcopi d’Hipona neix una intuïció que serà molt fecunda: la vida de radicalitat evangèlica al servei de l’Església; la santedat i la preparació intel·lectual del clergat com a resposta a les exigències de l’Església. Els preveres i els diaques, amb el seu bisbe, volen reproduir l’ideal de la comunitat apostòlica del Llibre dels Actes. Ha nascut una nova forma de ser clergue: practicant els consells evangèlics, en, comunitat fraterna, en obediència al bisbe, en comunió de béns, en un clima de pregària i de fidelitat a Déu. Tot plegat tenint com a objectiu el servei de 1’Església. Són els canonges regulars.

Els canonges regulars a Catalunya

    No és aquí el lloc ni el moment de descriure la lluminosa trajectòria d’aquest institut. Recordi’s únicament el primordial paper que jugà en la reforma carolíngia i, sobretot en la dels segles XI i XII. Sense ell, gran part de la història eclesiàstica d’occident resultaria incomprensible.

    Sant Crodegang, bisbe de Metz, al segle VII donà una regla als seus preveres-canonges que fou adoptada per la majoria de capítols catedralicis i col·legials. Al segle VIII, però, el concili d’Aquisgrà, promulgà una legislació més descafeïnada que excloïa la comunitat de béns i que féu que la vida dels capítols degenerés, en els segles IX i X, en la variant “secularitzada”. En un context reformador, en el segle XI, el Sínode Lateranense de 1059, presidit pel papa Nicolau II, tornarà a la intuïció agustiníana: la regla de sant Agustí serà recomanada com a única per als capítols regulars. Amb això naixia – en un determinat context medieval i no sense la influència dels moviments de restauració i reforma monàstica- 1’Ordre Canonical Regular de Sant Agustí amb les diverses “congregacions” (federacions de cases autònomes) que es constituïren al llarg dels segles.

    Entre totes, destacà la que nasqué a l’abadia de Sant Víctor de París fundada per Guillem de Champeaux en els primes anys del segle XII i que es convertí ben aviat, sobretot amb 1’impuls d’Hug de Sant Víctor i de la seva escola, en un dels centres capitals de la intel·lectualitat europea.

    A Catalunya, el moviment canonical d’arrel agustiniana, promogut per Nicolau II í la reforma gregoriana tingué una remarcable importància i ha estat força estudiat. Hi podem esbrinar tres moviments o direccions.

    D’una part les comunitats regulars de clergues que sorgeixen espontàniament í sense vinculació a cap família canonical. Així, en el bisbat d’Urgell els mateixos canonges de la catedral funden el priorat de Santa Maria d’Organyà el 1090. Trobem també comunitats a Tremp, Mur, Àger, Sant Miquel de Montmagastre, Guissona i a la Pobla de Lillet. En aquesta última hi ha una confraria de clergues i seglars (homes i dones) que seria durant llarg temps un potent focus d’espiritualitat. 

Pere Rigalt ja abans havia organitzat un moviment autòcton agustinià; no sabem si amb dependència de la congregació de Sant Ruf d’Avinyó. De primer fundà la casa de Santa Maria de Vilabertran, cap el 1065, que era agustiniana ja el 1089, després Santa Maria de Lledó i Santa Maria del Camp en el Rosselló. Vers el 1093 es feia càrrec durant algun temps de la comunitat de Sant Joan de les Abadeses llavors en conflicte amb els benedictins de Sant Víctor de Marsella. La comunitat de Lledó, el 1095, va crear el que arribà a ser la prepositura de Sant Tomás de Riudeperes.

    Un altre corrent fou el depenent de la comunitat de Sant Ruf d’Avinyó. La primera casa dels avinyonesos fou la de Santa Maria de Besalú. El 1092 el canonge avinyonès i bisbe de Barcelona, Bertran, funda el priorat de Sant Adrià del Besòs, que posteriorment es traslladaria a Terrassa. Sant Oleguer, el 1144, demanà al Papa que imposés les constitucions de Sant Ruf a Sant Joan de les Abadesses. El 1156 ja existia un altre priorat, el de Sant Ruf de Lleida. Folch de Cardona va reformar la comunitat aquisgranenca de Cardona i funda el priorat de Calaf, influït des del 1069 per 1’espirítualitat dels de Sant Ruf d’Avinyó.

    El tercer moviment reformador fou el propugnat pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, després metropolità de Tarragona. Reformà enèrgicament el capítol de la seva catedral. El 1080 va fundar Santa Maria de 1’Estany. Aquesta comunitat, el 1098, va conduir la reforma de la canònica de Manresa i, el 1083, acollí sota la regla agustianiana els canonges de Sant Joan de les Abadesses. Després vingueren les comunitats de Santa Maria de Manlleu, Santa Maria de Lluçà i una casa que la comunitat de l’Estany va fundar a Sant Salvador d’Arrahona de Sabadell.

    Amb la reconquesta avança l’Ordre canonical: capítols de Tarragona, de Tortosa i la casa d’Escornalbou.

Sant Oleguer canonge regular

    És aquesta l’època precisament en la que neix sant Oleguer. Fill d’un altre Oleguer, secretari de Ramon Berenguer I i de Guisla. Als deu anys fou ofert pels seus pares a la “canònica de la Santa Creu” de Barcelona com a canonge. Els documents contemporanis ens el presenten com a clergue el 1087; com a diaca el 1089 i com a prevere i prepòsit de la mateixa canònica barcelonina el 1093. És al voltant d’aquesta darrera data que va implantar la vida dels canonges regulars de Sant Agustí a la casa que hi havia a Sant Adrià del Besòs. Ben aviat Oleguer esdevindrà prior i, el 1110, abat de la casa mare avinyonesa.

El 1115 acompanyà a la comtessa Dolça de Proven ça a Barcelona, amb motiu del seu casament amb el comte Ramon Berenguer 111, que tornava victoriós de la seva expedició mallorquina. En aquella expedició militar havia mort el bisbe de Barcelona Ramon Guillem. El capítol barceloní va elegir Oleguer com a bisbe. Ell, però, refusà acceptar i va retornar a la seva abadia. La clerecia barcelonina i el mateix comte acudiren al papa Pasqual II. El qual amb una lletra del maig de 1116 confirmà 1’elecció i instava. a Oleguer a acceptar. El cardenal Bosón, legat pontifici, consagrà bisbe al barceloní a Maguelone. 

El mes de desembre de 1116, va arribar a Barcelona. La seva acció en la pacificació de la diòcesi de Barcelona, en la restauració de l’arxidiòcesi tarragonina i en els afers seculars dels seu temps són prou conegudes. El 6 de març del 1137 morí acompanyat dels seus canonges i dels seu clergat El poble el venerà immediatament com a sant, però, fins al 1675, la Santa Seu no aprovà el seu culte. El seu cos descansa a la capella del Sagrament de la seu Barcelona.

Els canonges regulars avui

Com succeí amb el monaquisme; també i abans d’ell, l’ordre canonical sofrí una mena de hivernació. Els sotracs europeus dels últims anys segle XVIII i els nostres del segon terç del segle XIX, quasi el van extingir en els països llatins i a casa nostra. Continuà com a una peculiar forma de vida religiosa en els països germànics.

En la segona meitat del segle XX ha aparegut un interès renovat per la forma de vida canonical. El papa Joan XXIII reafirmà el seu valor, i, el 1959, en el 900 aniversari de l’esmentada providència del sínode del Laterà, va instituir la Confederació dels Canonges Regulars de Sant Agustí presidida per un abat primat. El primer ho fou el bisbe-abat de Sant Maurice de Valais (Suïssa), i, per rotació, ho són cada un dels abats generals de les set congregacions confederades. Joan Pau II subratllà, el 1984, la funció eclesial de la vida canonical. El resultat ha estat un envigoriment de la vida canonical i un interès generalitzat per ella.

Una experiència puntera és la de l’abadia de Sant Pere de Champagne (Diòcesi de Viviers) a Franja. L’actual abat, Mons. Maurice Bitz, un suís de 52 anys, procedent de 1’abadia de Sant Maurice de Valais, rebé l’encàrrec, amb dos companys més, de restaurar ensems la congregació canonical de Windeshein (la de Thomas de Kempis):i la francesa de Sant Víctor. La Sagrada Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, acaba d’aprovar les constitucions de la Congregació de Sant Víctor de la qual és abat general l’esmentat P. Bitz. L’única casa autònoma de 1’esmentada Congregació de Champagne té tres priorats depenents a Franja i un a Tanzània. Compta amb uns 70 membres, dels guals uns 40 resideixen a Champagne i tenen la cura pastoral de 10 parròquies pertanyents a dues diòcesis. L’actual bisbe de Puy-en-Valay, Mons. Brincard, és canonge de Champagne i també el secretari del Cardenal Lustiger de París.

L’acció apostòlica a la comarca, una dedicació seriosa a 1’estudi, l’atenció pastoral a les parròquies i als hostes de l’abadia, un culte sobri, però, digne i acurat, la laus perennis al matí, al migdia i a la tarda, són algunes de les activitats dels canonges de Champagne. Una fidelitat completa a la tradició eclesiástica, al magisteri i al propi carisma són llur orgull.

Barcelona, 6 de març de 1993.

Jaune González-Agápito

Article publicat a “Catalunya Cristiana” dijous, 11 de març de 1993, pp. 26ss.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.