SANT JOSIF STALIN?

Josif Stalin, ex seminarista georgià que el 1922 es va convertir en secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i, desprès de la mort de Lenin al 1924, l’autòcrata que centralitzava tots els poders, al PCUS i a la URSS, i que no va abandonar la seva dictadura absoluta fins al 5 de març de 1963, dia en el qual morí, segurament mai va somniar arribar a ésser un sant canonitzat. El cúmul de víctimes del seu mandat (20 millons segons un autoritzat estudi publicat a França), tampoc ens va fer pensar mai, al comú dels mortals, en ell com candidat a ser autoritativament proposat, a l’Església cristiana, com a model per ser imitat i com a intercessor davant del Déu tres vegades sant. 75 anys d’una vida èticament més que discutible no eren la millor acreditació per als altars.

Però, a aquest món hi ha gent per a tot. Sergei Malinkovich, president de la secció internacional del Partit Comunista de Sant Petersburg i de la regió de Leningrad endegà, fa tres anys, una forta campanya per a la canonització, per part de l’Església Ortodoxa russa, de Stalin. Els títols en favor del dictador comunista eren: «reunir les terres russes, derrotar els enemics de la pàtria, crear un important mínim de benestar social i ésser l’heroi i el pare dels pobles». Si l’Església Ortodoxa rebutjava acceptar la proposta, Malinkovich amenaçava amb la creació d’un cisma a l’interior de la Rússia ortodoxa. Segons el lider comunista, les forces ‘patriòtiques’ afavoririan un moviment de renovació de l’Església i l’aparició d’una Església popular orientada cap els problemes socials i intolerant vers els eclesiàstics opulents i buròcretes que havien afavorit una religiositat de pura ostentació. La canonització de Stalin hauria de ser la iconització de la futura unió entre el moviment d’alliberament nacional i l’Ortodòxia popular.

En versió russa, es tractaria d’una mena de «teologia de l’alliberament» i de la creació de «l’Església popular» en versió ortodoxa. Però, amb dues diferències molt colpidores respecte de les versions catòliques occidentals i d’alguns països latinoamericans. A Rússia, no són cristians amb tendències marxistes, sinó comunistes declarats, reconvertits al cristianisme, els qui proposen l’invent. I no es fa la proposta per acabar amb un cristianisme tradicional i clàssic, sinó per recuperar les essències més populars de la «Santa Rùssia» segons la més genuïna tradició ortodoxa. També ve a ser una mena de recuperació de la memòria històrica pel camí oposat al que es fa ara a Espanya. Curiosament el comunisme històric es vol recuperar, no pas rebutjant el cristianisme institucional, sinó més aviat unit a la tradició cristiana ortodoxa més tradicional, pero, intel.ligentment recuperada.

Tot plegat havia quedat simplement en el nostre arxiu mental de les coses curioses i un xic extranyes. Però, ha ressorgit ara la proposta de cara a integrar-la en la celebració, l’any 2013, del 50 aniversari de la mort del dictador soviètic.

És important, però, reflexionar un xic sobre aquesta proposta de canonització. Únicament el tsar Nicolau II, víctima dels comunistes soviètics i ja canonitzat per l’Església Ortodoxa russa, sobrepassa, a Rússia, la popularitat de Stalin. Cal recordar també la vinculació a Stalin de la jerarquia visible de l’Església Ortodoxa russa durant molts anys. També va ser Stalin qui va restaurar el Patriarcat de Moscou que havia abolit, al segle XVIII, Pere el Gran. I, en plena oposició i persecució del cristianisme, va ser Stalin qui va crear una mena de vinculació, un xic estranya, de l’estructura visible de l’Esglesia Ortodoxa russa amb el Kremlim que va ser, però, la continuitat històrica d’aquella església a les URSS. Mai l’Església Ortodoxa russa ha invalidat, ni ha rectificat aquesta iniciativa stalinista tan curiosa i criticada, per un cantó i l’altre, de Josif Stalin.  Hem de veure, ara, com pot reaccionar, aquesta Església, a la iniciativa de fer ‘sant’ a l’exseminarista Josif Stalin i cap de la repressió soviètica durant molts anys.

Jaume González-Agàpito