UN CLERGUE INVENTOR DEL MOTOR D’EXPLOSIÓ

“La ciencia avanza que es una barbaridad” cantava l’apotecari d’una coneguda sarsuela. I, això és “gràcies a la llum del progrés laic i pesi a les tenebres de l’obscurantisme clerical”, deia un tertulià del Sr. Cuní, fa mesos. Crec, però, que, les afirmacions com aquesta, sempre s’han de matisar molt per no caure en el ridícul.

Tothom està d’acord en que el cotxe, abans dit automòbil, és un dels elements que ha propiciat el canvi social que avui vivim. La seva difusió i popularització ha permès la gran mobilitat que caracteritza, avui, la nostra civilització occidental.

L’automòbil aparegué gràcies al motor d’explosió que permetia, en un espai relativament petit, col·locar un motor i un dipòsit de combustible no pas massa grans. A qui, doncs, se li va ocórrer aquesta la idea genial del motor d’explosió que, en els nostres dies permet tota la passió pels vehicles de motor dels joves i dels no tan joves? Doncs a un capellà!

El pare escolapi Eugenio (abans de fer-se religiós es deia Nicolò) Barsanti, nat a Pietrasanta (Itàlia) el 12 d’octubre de 1812 (l’any 2012 serà el bicentenàri) i mort a Seraing (Bèlgica) el 19 d’abril de 1864, fou l’inventor del motor d’explosió.

Aquest home que no arribà a complir els 44 anys, prim i petitet, estudià al col·legi dels escolapis de la seva ciutat natal i decidí fer-se, ell mateix, escolapi.

Començà el noviciat a Florència, el 1838. Els superiors el destinaren, sempre a Florència, a fer de professor al Istituto San Giovannino. Després, en el quart any de la seva vida religiosa, ensenyava, al col·legi S. Michele de Volterra, filosofia, física i matemàtiques. Fou allí, l’any 1842, tot presentant als seus alumnes un experiment sobre l’explosió d’una barreja d’aire i d’hidrogen, valent-se d’una Pistola de Volta, que ell mateix havia construït, quan tingué la idea genial d’usar l’expansió ràpida del gas per aixecar un pistó.

A Florència, fixà, més tard, la seva residència i, en ella, rebé l’ordenació presbiteral. Fou professor a l’Istituto Ximeniano, centre de nivell universitari. Ara, amb més mitjans, va tenir ocasió de desenvolupar el seu invent i d’associar-se amb un enginyer industrial, Felice Matteucci, que l’ajudà en la construcció mecànica de l’enginy. Amb ell va col·laborar la resta de la seva vida. Aquesta col·laboració començà l’any 1851. Encara que ja es coneixien, servant sempre les normes formals de la ‘urbanitat’ de l’època, fou a partir de la col·laboració en el projecte del llac Bientina, quan l’amistat començà. Matteucci, fou l’executor mecànic que el P. Barsanti necessitava, però, l’escolapi fou d’una generositat i fidelitat amb ell exemplars. L’associà, com a co-inventor, al seu projecte i defensà públicament el paper de Matteucci[1].

L’avantatge del motor d’explosió Barsanti-Matteucci respecte a altres invents del mateix període, entre els quals hi ha el del francès Etiene Lenoir, consistia en que aprofitava el moviment de retorn del pistó degut al refredament del gas, més que no pas l’embranzida de l’explosió, que encara no sabien controlar a l’època. Les proves de funcionament van demostrar que el motor de Barsanti tenia un rendiment cinc vegades més elevat que els altres i, per això, rebé diversos guardons, tal com se solia fer llavors.

Barsanti i Matteucci van aconseguir patentar l’invent al Regne Unit, l’any 1854. L’Itàlia, dividida encara en múltiples estats, no oferia la protecció internacional que la troballa necessitava. La fabricació del motor d’explosió va començar, però, només el 1860, als tallers Pietro Benini, amb la millora, aconseguida abans, l’any 1856, d’un motor amb dos cilindres amb una potència de 5 cavalls de vapor. El 1858, idearen el model amb dos pistons contraposats.

Després de diverses recerques, Barsanti i Mateucci van decidir encomanar la producció industrial d’un motor de quatre cavalls a la societat Cockeril de Seraing de Bèlgica, a partir del prototip construït pel taller Bauer de Milà. Les comandes vingueren de tota Europa. Però, mort Barsanti, Matteucci no fou capaç d’afrontar la gestió de la producció i de la custòdia de les patents: la comercialialització del motor fou un falliment. Matteucci va tornar al que sabia fer: l’ensenyament de l’hidràulica.

A part del ‘motor d’explosió’ com a producte, la clarividència d’Eugenio Barsanti veié en ell la seva dimensió social, cultural i ètica futura. En una lliçó explicava així, amb un entusiasme profètic en què consistia el seu invent, és a dir, la nova força motriu que revolucionaria el món: “ La nova força que substituirà al vapor aquós per economia i seguretat de les persones, amb uns aparells de menor pes i amb unes despeses molt més petites, revela des del seu començament, una índole tan desenfrenada que primer es deixarà destruir, que no pas domar. D’aquí sorgeix la necessitat absoluta d’idear una mecànica del tot nova, que transformi la força, o millor, que obligui a la producció de la nova força que, tot conservant la mateixa energia, tingui un caràcter oposat”. Cal comprendre el llenguatge noucentista i l’entusiasme, quasi de vident, de l’inventor, però, apareix, clara i meridiana, la visió d’un home genial que intueix la importància, no pas únicament mecànica o energètica, de la seva trobada.

Tot això, amb una forta preocupació moral, apareix també a la carta que Barsanti adreçà, el mes de febrer de 1864, al Papa Pius IX, abans de la seva partença per Seraing, on moriria el 16 d’abril d’aquell mateix any. Creu que ha fet quelcom útil per a la humanitat, però, sabrà aquesta emprar-ho per al bé? L’inventor no voldria haver creat quelcom que distragués l’home de la “seva vocació contemplativa devers Déu”. Aquest invent que canviaria, com en la mateixa lletra afirmava, el món, seria per al bé de l’home?

Jaume González-Agàpito