?>

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito

JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

July 6th, 2018

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

VALLBONA DE LES MONGES

August 26th, 2016

1. El Monestir de Vallbona de les Monges és un bellíssim monestir. Fundat en el segle XII és habitat per les monges del Cister que, durant vuit segles, mai han abandonat el monestir.
L’edifici, construït entre els segles XII i XIV, és d’estil romànic i amb una gran part en estil gòtic. Conjuntament amb el monestir de Poblet i el monestir de Santes Creus integra l’anomenada “Ruta del Cister”.
2. D’una primitiva mixta agrupació d’anacoretes, fundada l’any 1153 per Ramon de Vallbona sota la regla de Sant Benet, en 1175 només romania en el lloc una comunitat femenina que va decidir acollir-se a l’observança del Cister.
S’establí el monestir en els terrenys cedits per a això en 1163 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Per dirigir la comunitat es va incorporar a l’any següent, i procedent del Monestir de Santa Maria de la Caritat de Tulebras (Navarra), la seva primera abadessa: Oria Ramírez (1176-1180).
Aviat va adquirir el monestir gran reputació i va atreure al seu si dames de la noblesa catalana i la protecció d’Alfons II el Cast i la seva esposa Sança de Castella i Jaume I el Conqueridor.
Del papa Inocenci III va rebre l’any 1198 i 1200 la immunitat i protecció de béns i una butlla atorgada pel mateix papa en 1201 que regulava la clausura i assegurava la seva independència de l’episcopat.
Gràcies a les nombroses propietats rebudes per donacions i testaments va anar formant-se entre els segles XII i XIII el gran domini del cenobi sobretot al Comtat d’Urgell i es va aconseguir el reconeixement jurídic sota el mandat de l’abadessa Saurena d’Anglesola (1379-1392) qui va comprar al rei Pere III d’Aragó la jurisdicció civil i criminal de totes les possessions del monestir per 22.000 sous barcelonins, aquestes adquisicions van permetre l’establiment de la baronia de Vallbona i van convertir el monestir en el centre de la vida política i jurídica de totes les viles i termes que l’integraven els seus dominis.
Formaven la comunitat en aquesta època 150 religioses, la majoria pertanyents a llinatges de la noblesa catalana, com els Cardona, Cervera, Queralt, Boixadors, Anglesola, etc.
3. La guerra civil de 1462-1472 i, posteriorment, el Concili de Trento (1545-1563) van tenir una notable repercussió sobre l’abadia. El Concili prohibia l’existència de comunitats femenines en llocs despoblats. Les monges cediren, doncs, en l’any 1573 part de les seves terres a gents vingudes d’altres llocs, principalment de Montesquiu. Aquest és l’origen de l’actual vila de Vallbona de les Monges.
4. Després vingueren temps menys bons. Al segle XVII el monestir va litigar amb la seva pròpia ordre, principalment amb Santa Maria de Poblet. També repercutiren als estralls causats per la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1705-1717) i la Guerra del Rosselló (1788-1795).
A causa de la desamortització de Mendizábal i la Exclaustració, es van absentar del monestir durant sis mesos, però van continuar amb la vida monacal. Per mediació de Sant Antoni Maria Claret, Isabel II aixecà en els monestirs femenins el vet per a que rebessin noves vocacions.
La seva biblioteca juntament amb el ‘scriptorium’ van aconseguir gran fama, copiats i il·lustrats per les antigues religioses es conserven, a l’arxiu, catorze còdexs del segle XIII amb gran quantitat de documents antics de gran interès per a la historiografia comarcal i nacional.
Rellevant va ser també la seva farmàcia, que proveïa a tots els pobles de la baronia amb documentació del segle XV.
5. Amb les obres que han sufragat l’Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i altres organismes públics i privats, el monestir ha anat adquirint una nova faç renovada i molt més bella. El qui fou conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart i la Sra. Pilar Coromines en foren els artífexs, secundant el que impulsaren la abadessa i la germana Glòria.
6. La peça fonamental de Vallbona, que però no perceben molts ‘turistes’, és la comunitat monàstica que des de fa més de 850 anys dóna vida a les velles pedres i amb la seva vida de pregària fa que el monestir es converteixi en una fita convergent per a la reflexió i la pregària.
Les característiques essencials del Cister són la vida en comunitat, el silenci, el treball, la simplicitat. I tot, viscut seguint els passos dels primers cistercencs, que vivien en harmonia amb els cicles de la natura i han inspirat la conversió ecològica de la comunitat.
Les monges de Vallbona segueixen la Regla de sant Benet i la seva vida fonamentalment es basa en: la pregària litúrgica, per mitjà del cant de l’Ofici Diví, la contemplació o “Lectio divina”, a través de la lectura espiritual i la meditació, el treball, juntament amb l’oració – “ora et labora” -, completa les activitats de les monges, l’acolliment monàstic és un aspecte important de la vida del monestir.
També, des de mitjans del 2008, el monestir s’ha implicat en un procés de “conversió ecològica” que, a més de ser congruent amb els valors espirituals que motiven la vida monàstica, pot inspirar a fer-ho a altres persones. La “Declaració de la Congregació de la Corona d’Aragó de l’ordre Cistercenc sobre la relació dels monestirs amb l’entorn natural”, de 2009, explicita la motivació, que comparteix Vallbona de les Monges amb els altres monestirs de la Congregació: Poblet, Solius i Santa Maria de Valldonzella.
9. El Ajuntament darrerament ha treballat molt a favor de la vila de Vallbona de les Monges i a la integració del monestir en ella. . L’alcalde, motor de tot aquest moviment, és Ramon Bergadà Benet. L’Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó i el Molí de la Vinya, antiga premsa que pertanyé a les dependències del Monestir, completen l’encant d’una vila que inclou un monestir amb una església, un claustre, una sala capitular i altres dependències dignes de ser visitades.
Jaume González-Agàpito

A FLAGELLO TERRAE MUTUS, LIBERA NOS, DOMINE

April 22nd, 2016

1. Això cantaven els capellans quan encara resaven les Lletanies dels Sants, a les Témpores i a les regotives lligades a les quatre estacions de l´any i a les necessitats climatològiques de l’agricultura i de la ramaderia.
Les Témpores van néixer a Roma i es van difondre a altres llocs gràcies a la imposició, quasi manu militari, dels llibres litúrgics romans. En un primer moment se celebraven durant les estacions de tardor, d´hivern i d´estiu, concretament en els mesos de setembre, desembre i juny. Però, aviat, s´afegí a aquestes tres Témpores, la celebració corresponent a l´estació de la primavera, que coincidia amb el temps de Quaresma.
Com que el temps de Quaresma, regit pel calendari pasqual, col·locava les Témpores en dates molt variables entre els mesos d’abril i de maig, el seny popular feu de la festa de Sant Marc (25 d’abril) i dels tres dies anteriors a l’Ascensió (festa celebrada en la quarantena de la solemnitat de la Pasqua) un ritual que coincidia més amb els ritmes agrícoles. Es feien tres processons de rogatives per a la protecció i preservació dels sembrats. Es pregava al sant evangelista protector contra les llagostes. Sembla que aquesta rogativa fou proposada per Gregori el Magne, l’any 590, contra una plaga de llagostes i d’altres alimanyes. Eren anomenades les Lletanies Majors de Sant Marc.
En un clima de dejuni i de penitencia es reunia antigament la comunitat cristiana per donar gràcies a Déu per les collites i els fruits de la terra i per invocar la seva benedicció sobre el treball humà i la seva protecció contra les adversitats.
A Catalunya hi havia a les esglésies parroquials, especialment rurals, el ‘communidor’, hi han encara exemples a Santa Maria de Porqueres, Sant Esteve de la Doma a La Garriga, Santa Agnès de Malanyanes, etc. Era un espai cobert, normalment quadrat, amb obertures als quatre punts cardinals, on el rector, amb la Veracreu a les mans, comminava les tempestats.
Les Lletanies dels Sants també es cantaven i es canten a la celebració de la Nit de Pasqua, del Baptisme, de la Confirmació, de els Ordres Sagrats, dels vots monàstics o religiosos, de la benedicció dels abats i abadesses i a l’hora de la mort.
2. En les Lletanies dels Sants en la seva versió pre-conciliar es deia: A flagello terraemus, libera nos Domine.
El racionalisme, d’arrel francesa, que impregnà la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va suprimir aquesta invocació anti-sísmica.
Avui, a l’Equador, amb més de 500 morts i més de 4.000 ferits, fruit de les repetides escomeses d’un terratrèmol repetitiu, sembla que aquella supressió, de fa més 50 anys, fou inoportuna.
Els equatorians, com els europeus romans i pagans, com els europeus cristians regits pel Papa Gregori I, com els homes i dones dels 14 segles posteriors, no saben que dir, ni a qui acudir ‘racionalment’ per defugir el flagellus terrae motus. Saben quines són les causes ‘geològiques’, però no saben quan, a on i quina intensitat real tindran els terratrèmols que els amenacen.
3. Això es pot oblidar, en la pregunta filosòfica més punyent sobre la seva causalitat primària i secundària, en un món ‘divertit’ d’una societat constreta en els seus propis problemes socials, polítics, econòmics i vivencials.
Però, resta en la dona i l’home d’avui un gran interrogant sobre l’origen, el sentit i la incidència del “mal natural”.
Es pot ser ateu i dir que, com que som fruit d’una probabilitat cega, estem en mans d’un destí cec i sense sentit.
Es pot ser ‘filòsof’ i es pot acceptar una visió causal de l’univers per arribar a la Causa Primera que no sempre es pot abastar i conèixer: “Causa causarum miserere mei!”, va dir Cícero abans de morir. O negar la causalitat originària en l’univers tot això com feu Lucreci en el seu De rerum natura.
Es pot ser ‘teodiceu’ i muntar una mena de Deus ex machina que crea i després vetlla o no vetlla per un univers que no sempre es previsible en els seus moviments.
Es pot ser ‘teòleg’ i es pot a antropomorfitzar tant a Déu que, realment, sigui difícilment comprensible en la seva creació, la seva pre-ciència, la seva predestinació i la seva providència. O per les cinc vies que a la Summa proposa Tomàs d’Aquino ‘provar’ la seva realitat i la seva acció en l’univers.
Es pot ser ‘apofàtic’ i afirmar que podem afirmar el que no és Déu i, com ensenya Pau en la seva Epístola als romans, escatir, mitjançant el mateix coneixement natural les espurnes per al coneixement de Déu i, amb la fe, com diu en l’Epístola als colossencs, assolir la seva icona en Jesús el Crist.
4. A l’Equador sofreixen el terratrèmol i l’home i la dona d’occident pateixen i tenen, pot ser, compassió. Però, es fan alguna pregunta més que intenti, a més de pregar A flagello terae matus, libera nos Domine, explicar què significa ell o ella en un univers que no acaba de entendre en la seva causalitat activa i passiva? O, com els romans en te prou amb tenir panem et circenses i el futbol és ja el seu opi religiós que l’allibera d’altres preocupacions més transcendents?
Jaume González-Agàpito

PEDRALBES: SANTA CLARA ÉS DEMÀ

August 10th, 2014

He anat avui, acompanyat dels de casa i d’un prevere ortodox, a les primeres vespres de la solemnitat franciscana de Santa Clara. Es celebraven al monestir de Santa Maria de Pedralbes.
El record de la meva primera visita al monestir de San Damiano d’Assis en el mes d’agost de 1957 s’ha fet tot seguit present. Allí, després de curtes permanències en dos monestirs benedictins, hi va viure Chiara Scifi fins a la seva mort. També la visita, el mateix dia, a la Basílica de Santa Clara, on vaig veure el seu cos.
La gran clau de les clarisses, el Privilegium Paupertatis, els hi va concedir Gregori IX. Papa que el 1228 canonitzava Francesc d’Assis, l’any 1231 i amb la butlla Excommunicamus establia formalment el tribunal de la Inquisició depenent del Papa i els dominics com el seus agents privilegiats, el 1232 canonitzava Antoni de Lisboa, dit de Pàdua, el 1234 canonitzava a Domènec de Guzmán i promulgava els cinc libres de les Decretales Gregorii IX o Liber Extra, col·lecció preparada per Raimon de Panyafort.
El segle XIII ofereix sobre la vida cristiana estímuls, belleses, grandeses, interrogants i contrarietats. Per a molts és el segle d’or de l’Església Catòlica. Las creuades quarta, cinquena, sisena, setena i octava. Els valdesos i els càtars. El IV Concili General de Laterà, els Concilis Generals I i II de Lió, Els mendicants, els Eremites de Sant Agustí, els Mercedaris i els Carmelites. Noves normes sobre els sagraments. La Inquisició. L’Escolàstica i les Universitats. Un segle que ha influït, i no pas poc en l’estructuració i normativa canònica de l’Església Catòlica.
El segle XIV, en canvi, fou un segle de trasbalsos per a l’Església Catòlica. En ell el monestir de Pedralbes va ser fundat pel rei Jaume el Just i per la seva esposa Elisenda de Montcada el 1326, amb la intenció que servís de lloc de retir per la reina en el moment d’enviudar.
El monestir es va inaugurar el 3 de maig de 1327. Albergava una comunitat de monges clarisses, formada en la seva major part per filles de nobles. El monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La mateixa Elisenda va fer construir, en el recinte monacal, un palau al qual es va traslladar en morir el seu marit, en l’any 1327. Elisenda hi va residir fins al moment de la seva mort el 1364.
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser temporalment exclaustrades. El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Però el monestir no fou afectat per la desamortització. El 1931 l’estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se’n féu càrrec la Generalitat, però va ser cremat el retaule major. El 1938 s’hi instal·la el Dipòsit General d’Arxius. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l’antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-Monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d’Història de la Ciutat.
Avui he trobat la petita comunitat de monges clarisses que hi resideix. Al cor n’he comptat nou o deu amb dues quasi immòbils. Crec que aquestes poques monges provenen de tres comunitats diferents. L’any 1991 n’eren més de trenta.
He trobat a faltar avui també l’antiga abadessa Pierrette Prat i Galindo, que va morir el 5 de juliol passat, mentre jo era fora de Barcelona. Era una dona intel·ligent i forta. Educada, però tenaç. Acollidora però amb un gran do de discerniment. Va ser abadessa del monestir de Santa Maria de Pedralbes en diferents períodes, del 1972 al 1975, del 1988 al 1997 i del 2004 al 2007. Sor Pierrette estimava molt el seu monestir, però, es podia parlar amb ella del que és diví i del que és humà. La seva amabilitat, acompanyada sempre de l’honradesa i la discreció d’una religiosa integra i convençuda t’obria de cop la grandesa d’un monestir que els barcelonins estimen.

Jaume González-Agàpito

LA RELIGIÓ MITRÀICA

January 17th, 2013

En les nostres freqüents visites a Roma i especialment a la Basílica de Sant Climent, ha interessat sempre a molts amics el segon nivell subterrani, el que conté l’antiga insula romana i, en ella, el Mitreon. Allà m’han preguntat sempre què era el culte a Mitra. Aquí avanço un petit apunt.

1. Del Mitra vèdic al avèstic

El déu Mitra pertany al panteó indo-iránic. Segurament el seu origen és indi: el Mitra vèdic està vinculat amb Varuna. És una divinitat celestial i lluminosa emparentada amb el sol, protectora dels ramats, als quals procura bones pastures, i dels homes justos, enemiga dels mals i venjadora de les seves culpes. De l’Índia, segurament va passar a l’Iran (Pèrsia).

Mitra és celebrat en l’himne 10 del Avesta com a protector de la justícia i dels convenis. En la religió Irànica, reformada en sentit monoteista per Zoroastre, Mitra va ser integrat en la categoria d’éssers sobrehumans benèfics (yazada) que pertanyen a l’esfera d’Ahura Mazda.

El culte de Mitra es va difondre per moltes regions sotmeses a l’imperi arqueménida, sobretot a Àsia Menor, per obra dels sacerdots del culte zoroastrià, anomenats Mags o Magusei que conreaven les doctrines astrològiques caldees. En aquest ambient embegut de hel·lenisme cal situar, amb tota probabilitat, una etapa important de la transformació de l’antic culte irànic de Mitra al mitraïsme occidental que és essencialment una religió mistèrica.

2. El mitraïsme religió mistèrica a occident

En efecte, a la fi del segle I o principis del II comença a difondre’s per l’imperi romà un culte esotèric i d’iniciació que gravita al voltant de Mitra, el qual conserva algunes característiques de la seva personalitat d’origen (vinculació amb el cel i el sol i amb la noció de justícia) però assumeix també noves funcions d’índole cosmogònica i soteriològica. Alguns pensem que el cristianisme va ser aquí punt de referència en ordre de convertir en soteriològic un culte pagà. Mitra seria, en aquests primers segles de la nostra era, una mena de Crist pagà.

El culte mistèric de Mitra va aconseguir una notable difusió en l’imperi romà, sobretot entre la classe militar i entre els funcionaris de l’administració pública i, encara que mai va arribar a ser culte oficial de l’estat, va gaudir del favor dels poders públics.

3. Contingut doctrinal i cultual

El culte oferia als seus adeptes promeses de benestar en aquesta vida i, amb tota probabilitat, també garanties concretes per a la vida futura.

La documentació que ens informa sobre el Mitra romà i els seus misteris és sobretot arqueològica, epigràfica i artístico-monumental; les escasses fonts literàries són en general d’autors cristians que, per raó d’alguns aspectes rituals, ho consideraven una imitació diabòlica dels ritus i concepcions cristianes.

La gesta fonamental del déu, representada en nombrosos monuments que adornaven la paret del fons del lloc de culte o mitreon (en general era un antre subterrani o decorat de manera que semblés una caverna, de manera que es deia també spelaeum), era la tauroctonia o matança d’un toro, que assumeia un caràcter cosmològic o almenys se li reconeixia la capacitat de fomentar la vida i fecunditat del cosmos. La tauroctonia era per tant un acte positiu, enquadrat en general en un ampli escenari còsmic (el sol, la lluna, els set planetes, els dotze signes del zodíac, assistien a l’acte cultual) en què figuraven altres divinitats relacionades amb Mitra (el Sol , el Cel, Tellus, Saturn).

A l’horitzó religiós del mitraïsme, ocupava un lloc molt important el Leontocèfal, personatge humà amb cap de lleó, sovint amb set serps enroscades en espiral, que tenia certes insígnies (ceptre, claus, el globus celeste) que el caracteritzaven com una potència còsmica, no negativa però temible, que havia de ser superada per accedir a l’esfera celeste superior. Aquesta interpretació sembla suggerir l’esquema de la ‘escala’ amb set portes, esmentat en la polèmica Celç-Orígens, que correspon als set cels planetaris, representat en diversos monuments, i el sistema dels set graus d’iniciació. A aquesta concepció cosmològica en va adequar l’organització jeràrquica de mitraïsme.

4. Estructuració de la comunitat mitraica

La comunitat mitràica, reservada als homes, comprenia set ordres progressius (corax ‘corb’, nymphus ‘espòs’, milers ‘soldat’, leo «lleó», perses ‘persa’, heliodromus “camí del sol”) que culminaven en el grau suprem o pater, amb funcions sacerdotals i estretament vinculat amb Mitra.

Cadascun dels graus d’iniciació corresponia a un dels cels planetaris i a la seva deïtat tutelar, de manera que el pas d’un grau a un altre corresponia en certa manera a una nova etapa del ascensus al cel.

5. Ritual d’iniciació

El ritual d’iniciació comprenia nombroses purificacions i proves de suportació, de vegades cruels, i la litúrgia comuna consistia en un banquet al qual el pater i el heliodromus, representant a Mitra i al Sol, assistien com a convidats i els altres com servidors. Justí refereix que l’iniciant oferia pa i aigua i Tertulià descriu el ritu de la corona durant la iniciació del milers.

6. Doctrina ètica

L’adscripció al mitraïsme comportava una conducta ètica molt rigorosa en defensa de la justícia i de la veritat, a imitació del déu que va saber complir la missió que les potències superiors li van encomanar per garantir la vida i l’ordre còsmic. El vessament de la sang del toro era capdal i tenia una funció soteriològica.

Jaume González-Agàpito