?>

NIETZSCHE, KIERKEGAARD I EL CRISTIANISME

November 6th, 2018

1. Vivim en una època brava i moguda. Plena de xacres i de sinecura. Avui s’imposa destruir el mite i afirmar el ‘dogma’ de la preeminència absoluta de la ciència, que és infal·lible i invencible i que a tots il·lustra i, a més, emet sentències.
En aquest context, apareix la tonteria i la ridiculesa dels qui diuen que adoren a Sòcrates i, guiats per Descartes, afirmen que tenen la glòria apol·línia de saber-ho tot ex Deo. I dels que, guiats per Dionís, trenquen tota dogmàtica per afirmar què és, precisament i concretament, en la contradicció i la negació que li són pròpies, l’home que realment existent.

2. Ja, al segle XIX, el demolidor Nietzsche i el Kierkegaard dels Discursos d’edificació bregaven en la mateixa batalla. Subjectius i apassionats. Molt individualistes i contagiats per l’apologia de la dissimulació. Tots dos enemics del sistema i de l’abstracció. Eren dos filòsofs de l’esdevenir i del temps. Tots dos enemics del primer Hegel i de la seva concepció del món. Tots dos, lectors apassionats de Schopenhauer. Atribuïen un paper fonamental al sofriment i van ser els seus propis botxins. En aquest Viacrucis d’evocació de l’Anticrist i de “la aplicación de los sentidos” en el desig de configurar-se amb el Crist pacient i sofrent, apareixen aquesta mena de personatges que per a molts, avui, semblen del Halloween.

3. Eren, ho acabo de dir, enemics del hegelianisme, especialment en el seu doble aspecte de sistema racional i en la seva disfressa de pensament ‘historicista’. Tots dos eren homes de alternativa exigent. Exigien la neteja de pensament. Rebutjaven el mètode de ‘conglomerat’ que no deixa subsistir res en la seva original puresa ètica. Era pa a ells en un mètode de complaença, en el camí cap a l’èxit. En aquesta perspectiva, la crítica de Nietzsche i la crítica de Kierkegaard, és concorde i una. És la crítica del teòleg que jutja al cristianisme en nom de la seva ‘idea’. Tots dos, renegat o combatent, eren ‘teòlegs’ d’ofici, segons allò que Werner Wilhelm Jaeger en va explicar, el 1936, en The Theology of the Early Greek Philosophers.
La crítica del hegelianisme, el del sistema oficial i el vulgaritzat, és més vigorosa en Kierkegaard que en Nietzsche. La seva dialèctica és qualitativa, respecta la diversitat de plans i combat les confusions que veu en la síntesi hegeliana i també les confusions del pensament sense estructura. En ell, el fet religiós no és allò que té una certa immediatesa. Kierkegaard el col·loca en la seva esfera específica, distinta per igual de l’estètica i de la ètica hegelianes. Certament el col·loca en una dimensió irracional, però que mai és infrarracional. Kierkegaard restitueix a la fe la seva elevació abrupta i retorna a l’home la possibilitat d’un contacte autèntic amb Déu. Nietzsche és realment el teòleg de la “mort de Déu”, cent anys abans que el bisbe de Woolwich, John A. T. Robinson, ens ho publicités en Honest to God.

4. Kierkegaard i Nietzsche van criticar el cristianisme del seu temps. Tots dos igualment ansiosos, sense doctrina subjectiva, sinó que cercaven una ‘forma’ i un ‘estil’ de “vida interior”. Tots dos, a més, herois tràgics i solitaris, lluitaven amb força contra si mateixos. Ells deien que la duresa amb ells mateixos era l’únic camí de la llibertat. Kierkegaard i Nietzsche cercaren els seus models entre els antics grecs, en contra de la filosofia del seu temps, que tendia cada vegada més a rebutjar la filosofia acadèmica. L’ateisme del segon no s’ha de confondre amb una incredulitat impotent de fe, és la fe del primer que no s’ha de confondre amb una credulitat incapaç de dubtar.
Kierkegaard, al Post-scriptum, després d’haver exposat la religió del ‘especulador’, és a dir, la del que té la pretensió de ‘comprendre’ el cristianisme i d’explicar la ‘idea’ per jutjar les manifestacions concretes, conclou: “Que l’especulador tingui raó és una altra qüestió. No es tracta sinó de saber com la seva explicació del cristianisme es refereix al cristianisme que explica”.
Per Kierkegaard el cristianisme és l’antítesi de l’especulació. Hegel, diu, ha imposat a les generacions penetrades de la seva doctrina l’admiració pel “poder de la història” que pràcticament es transforma en una admiració desproveïda de èxit que porta a la idolatria dels fets. És la mitologia de les idees i del seguiment agenollat. Combat que els qui es preocupen de la història mundial abandonin l’ètica popular als seminaristes i als mestres d’escola de poble. Aquella ètica fruit de l’interès històric mundial es concentra, així, en un nivell més elevat, en deures molt més grans.
Sobre això, Nietzsche no pensa exactament igual: “Quan, a propòsit del terme ‘moral’ es pensa en una utilitat superior, en finalitats ecumèniques, cal confessar que hi ha més moral en el comerç que en el concepte kantià “Obra com tu voldries què es faci amb tu”, o que en la vida cristiana concebuda segons el precepte: “Estima el teu proïsme per amor de Déu”.

5. Si Nietzsche és l’antisòcratic, Kierkegaard és el més socràtic dels seus contemporanis. L’ús que fa dels pseudònims és una espècie de maièutica. La ironia i l’humor són dues categories essencials del seu pensament. Es lliura només de la pesadesa de la broma. Nietzsche no va per aquest camí. Conserva sempre el gust pels vapors espessos del Dionisisme: és una filosofia destructiva a cop de martell. Dionís exigeix que el nivell de farsa sigui aplicada fins i tot alló que és més sant. No blasfema contra “l’ateu” Sòcrates sinó que el destrueix.
Jaume González-Agàpito


Comments RSS

Leave a Reply

Name (required)

Email (required)

Website

Speak your mind