?>

JEAN LOUIS CARDENAL TAURAN

July 6th, 2018

1. Escribir sobre el compañero y buen amigo que ha muerto hoy, no es fácil. Menos si él es el Cardenal Camarlengo de la Santa Romana Iglesia y tú un párroco de Barcelona que se entretiene en dar de comer a los pobres.
Conocí a Jean Louis Tauran el mes de octubre de 1973, en la Pontificia Accademia Ecclesiastica de Roma. Era mi segundo año en esta escuela diplomática del Vaticano. Tauran y yo, ya habíamos cursado la licenciatura en Derecho Canónico, él en Toulouse, yo en la Universidad Lateranense. Los dos éramos licenciados en Teología por la Universidad Gregoriana y en Filosofía. Él había sido ordenado presbítero el 20 de septiembre de 1969, yo el 4 de octubre del mismo año. Él tenía experiencia en el ministerio parroquial, yo poca: había dedicado mi tiempo a una tesis doctoral en Teología

2. Tauran en Roma, durante sus estudios en la Gregoriana, residió en el Pontificio Colegio Francés. El vasco Mons. Sebastián Laboa, aquel que, luego, Nuncio en Panamá, la noche de Navidad de 1989, acogió en la Nunciatura a Manuel Antonio Noriega, perseguido por las tropas de EE. UU., pidió a Tauran que le diera clases de francés. Tres años después lo recompensó con el ingreso en la academia diplomática del Vaticano.
Jean Louis Tauran, de 1975 a 1978 estuvo en la nunciatura de Santo Domingo y entre 1979 y 1983 en la del Líbano. Este último año, fue destinado al Consejo para los Asuntos Públicos de la Iglesia de la Secretaría de Estado de la Santa Sede.
Allí, participó en misiones especiales en Haití (1984), en Beirut y Damasco (1986). Fue también miembro de la delegación de la Santa Sede en las reuniones de la Conferencia sobre Seguridad y Cooperación Europea, en la Conferencia de Desarme, en Estocolmo, en el Foro Cultural de Budapest y en el de Viena. El 3 de octubre de 1988 asumió el cargo de subsecretario para las Relaciones con los Estados. El 1 de diciembre de 1990, fue nombrado Secretario de esta institución. Lo fue hasta 2003. Era un gozo cuando Tauran contaba a un amigo cómo fue su nombramiento. Ninguno de los tres propuestos por el Secretario de Estado, Agostino Casaroli, fue aceptado por el papa. En la próxima audiencia, Juan Pablo II nombró explícitamente y directamente a Tauran. Pero, también cambió al Secretario de Estado. El 6 de enero de 1991, Juan Pablo II ordenaba a Tauran Arzobispo titular de Telepte. Yo estuve presente en San Pedro y, luego, también en la recepción en el Hotel Colombo de Via della Conciliazione.

3. Durante su época de “Ministro de Asuntos Exteriores” participó en importantes misiones diplomáticas especiales. Era un verdadero gozo oír a Touran como las contaba, en su despacho ‘renacentista’ de la Secretaría de Estado o en cualquier restaurante de Roma o de sus cercanías.
Kosovo, en agosto de 1991, Jerusalén en 1995, La Habana en 1996. Esta última misión, en el relato de Tauran, era realmente como una película de policiaca, pero con ella se hizo posible el primer viaje de un papa a la isla de Cuba, durante la dictadura de Fidel Castro en 1998. Otra visita, casi contemporánea, a Libia, también era un relato muy interesante y curioso en su boca. La visita a Muamar el Gadafi en una tienda en el desierto era también un relato magistral del francés.
Intervención de Tauran en el conflicto de Irak fue muy importante, pero, sobre todo, en la relación entre el presidente de los EE. UU. Ronald Reagan y Juan Pablo II. Tauran, que aunque francés, era un gran admirador de la cultura británica y, consecuentemente, un buen puente de relación del Vaticano con los Estados Unidos de Norteamérica.

4. El 24 de noviembre de 2003, Juan Pablo II hizo un nombramiento algo desconcertante. Jean Louis Tauran era el nuevo cardenal Bibliotecario de la Santa Iglesia Romana y Responsable del Archivo Vaticano. Los ‘vaticanólogos’ hicieron piruetas para explicar esta decapitación del posible y futuro Secretario de Estado. Pero, en cambio, la Biblioteca Vaticana encontró el gran transformador de esa entidad en el siglo XXI. Transformación que acabó el, entonces, Prefecto de la misma, Raffaele Farina, que sucedió a Tauran como cardenal bibliotecario.

5. En 2007, Benedicto XVI nombró a Jean Louis Tauran Presidente del Pontificio Consejo para el Dialogo Religioso. Seguramente para relanzar las relaciones con el Islam, después de aquel discurso del papa en la Universidad de Ratisbona que provocó las protestas del mundo islámico por un malentendido sobre la figura de Mohammad. Desde allí Tuaran impulsó las relaciones con el Islam. Su último viaje, en abril de este año, fue precisamente a Arabia Saudí, donde se reunió con el rey Salman. Era la primera visita de un alto cargo de la curia del Vaticano a ese país.
El 21 de febrero de 2011 fue nombrada cardenal protodiácono. En 2012, le fue diagnosticada la enfermedad de Parkinson. Precisamente, en plena lucha contra la enfermedad, fue el cardenal que anunció la elección del papa Francisco. El 15 de enero de 2014 fue nombrado miembro de la Comisión Cardenalicia de vigilancia del Instituto para las Obras de Religión. El 12 de junio de 2014 el papa Francisco le concedió el título presbiteral pro hac vice, dejando de ser protodiácono y siendo nombrado Cardenal Camarlengo de la Santa Iglesia Romana, el 20 de diciembre de 2014.
De Jean Louis Tauran, hombre inteligente, muy trabajador y viajero infatigable, se ha valorado su discreción y su lealtad en los tres últimos pontificados. Ha sido miembro de diversos organismos vaticanos, especialmente relevantes la Congregación para los Obispos y el Tribunal de la Signatura Apostólica.

6. Con la muerte de Jean Louis cardenal Tauran, constatamos que se van extinguiendo en la Iglesia Católica los eclesiásticos de una época muy curiosa: los que formados antes, durante y un poco después del Concilio Vaticano II, han servido a la Iglesia en situaciones no fáciles, pero, aunque no siempre bien comprendidos, no siempre bien valorados, han sido fieles a Jesús el Cristo por encima de las filosofías, teologías, políticas, intereses e ideologías de partido, incluso por encima de las que habían profesado algunos de sus superiores.

Barcelona 6 de julio de 2018.
Jaume González-Agàpito

“UN NOMBRE PRODIGIEUX DE PERSONES QUI AVAIENT LEUR EXISTENCE EN EXÉCRATION” (VOLTAIRE, CANDIDE, CHAPITRE XII)

June 1st, 2018

1. El dia 1 de juny de 2018, és avui, i marcarà la història d’Espanya amb un fet nou: el primer èxit de una moció de censura al Congrés de Diputats del Regne d’Espanya contra el President del Govern de l’Estat.
El fet s’ha produït en dos dies i ha desconcertat des del partit del qual és el President del Govern, el més gran de l’assemblea legislativa, al grup més petit. El fet ha alegrat a tots els partits que han votat a favor de la moció als dos que, avui, han votat en contra. El més nombrós perquè ha estat sorprès amb el nombre de vots favorables a la moció. El més petit, però, molt ambiciós, perquè no aconseguit les eleccions que desitjava.

2. Els qui sabem quelcom de Dret i fins i tot som doctors per una universitat espanyola, ens ha colpit, no poc, la ignorància jurídica de molts dels qui han intervingut en els dos dies del plantejament i de la votació de la moció a la Cambra de Diputats espanyola. Els qui no som polítics, però sí que hem estat atents als esdeveniments polítics, també internacionals, ens han impressionat moltes coses que s’han dit i s’han fet en menys de 48 hores en la sala de sessions del Congrés de Diputats d’Espanya. Els qui ens agrada conèixer el que pensen els diversos sectors de la societat espanyola, hem quedat sorpresos la pervivència al parlament de certs ‘mites’ espanyols que alguns creien ja extingits.

3. Però, els qui tenim algun grau acadèmic en Filosofia, hem quedat espantats davant la constatació de que l’ètica, privada i pública, ha estat absenta masses vegades en el currículum i en la pràctica de la classe política espanyola. Això en altres latituds és impensable i, si es dona en algun grau, comporta l’abandó immediat de càrrecs i prebendes.
El més greu, amb tot, és que una certa ‘moral’ creu que la vida pública és com la deformació catòlica que creu que el pecat es perdona a la ‘tintoreria’ sacramental i ja està tot resolt. O tempora, o mores!

Jaume González- Agàpito
1 de juny de 2018

ELS “NACIONALISMES EXAGERATS”

April 10th, 2018

1. El Concili Provincial Tarraconense es va cloure el 4 de juny de 1995, a la Catedral Metropolitana i “Primada de les Espanyes”. En aquella celebració va intervenir, només en català, el Nunci a Espanya, Mons. Mario Tagliaferri. Ell va fer un breu discurs, molt comentat, però, un xic malentès després.
Aquella intervenció, a part d’ell, la coneixien, abans, el Cardenal Ricard Maria Carles i l’autor d’aquestes lletres.
En ell, es citava la pregària lletànica de vespres del dimarts de la quarta setmana del temps ordinari de l’Ofici Diví catòlic de ritu romà, contra els “nacionalismes exagerats”.

2. Algun, erudit, va recordar, al sentir la citació del Nunci, el Salm 9 dels Salms de Salomó, verset 15 (7b):

“Beneeixes el just,
i no el reprens, pels pecats que ha comés.
La teva bondat està sobre els qui pequen,
quan s’arrepenteixen”.

El text que va llegir Tagliaferri, volia blasmar quelcom dels mal anomenats nacionalismes ‘estatals’ i ‘regionals’, presents, llavors i ara, a les Espanyes. Aquells nacionalismes que, mantes vegades, són l’escull que no permet repensar de socarrel el hic et nunc i el futur d’un grup humà. Es a dir, repensar allò que fa que un poble, una nació, una societat, un estat o una comunitat humana, siguin allò que són i volen ser.
A la llum del salm de Salomó que acabo d’esmentar, podem mirar d’entendre la intenció del Nunci Tagliaferri: Superar les traves ideològiques, filosòfiques, jurídiques, teològiques, rituals, tradicionals o espirituals que fomenten el pecat dels “nacionalismes exagerats”. El pecat de l’egoisme, dels interessos, del domini i del voler barrejar els interessos del Cèsar i els de Déu. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Jesús el Crist a l’Evangeli segons Mateu, 22,21.

3. “La teva bondat està sobre els qui pequen, quan s’arrepenteixen”, diu el salm salomònic apòcrif. Per tant, conseqüentment, la proposta del representant del Papa, l’any 1995, pot ser fou aquesta: cal purificar els nacionalismes de tota mena de les seves càrregues traïdores. Traïdores, vol dir, a allò més profund que sent, en el seu cor, l’home que estima a la seva ‘pàtria’: l’amor a la terra ‘patrícia’. Car, el mot pàtria no és sinònim de ‘nació’, ni d’’estat’, ni de ‘res-publica’, ni d’origen, ni de ideologia. La ‘pàtria’ és més allò que els francesos diuen “La France’, que no vol dir solament el territori, ni la nació, ni l’estat, ni la República, ni la grandeur, ni la història, ni la ‘patriologia, ni la polis, sinó els francesos. Els belgues ho diuen molt bé: “Roi des Belgues”.

4. A les Espanyes el rei sobirà s’anomenava, fins a Isabel II de Castella i I d’Aragó: “Hispaniarum et Indiarum Rex: Rei de les Espanyes i de les Índies. El rei regnava i regentava Lleó i Castella, Aragó (és a dir la corona i no l’antic regne ni la ‘província’ creada en el segle XIX), Navarra i altres llocs d’Itàlia i de la Mediterrània.
L’any 1418 a Constança, en el Concili Ecumènic, es signà el “Concordatum cum Natione Hispanica”. Volia dir la corona Castella/Lleó, la d’Aragó, la de Portugal, la de Navarra i les d’alguns els ‘estats’ a Itàlia, a França i a la Grècia històrica.
Natio no era, doncs, pas un lloc que generava i donava la ‘nacionalitat, sinó una ‘entitat’ que feia que molts pobles se sentissin ‘nats’ en un mateix ideal de societat.

5. Avui, en les actuals humane varietates, entenem millor, pot ser, el que volia dir el redactor del discurs en català de Mons. Mario Tagliaferri del 4 de juny de 1995. No volia blasmar cap sentit ‘nacional’, espanyol o català. No volia, tampoc, defensar ni l’un, ni l’altre. Volia únicament, evitar que es confongués, a Catalunya i a les Espanyes, la noció de ‘nació’ amb cap interès que traís la seva mateixa entitat genuïna.
Avui, quan el Nunci apareix únicament de manera fugaç a Catalunya i que mai ha volgut parlar en català. Avui que els bisbes de Catalunya i de les Espanyes, a part de recomanar la pregària i dir quelcom escaient i altres coses més discutibles, però sense dir mai clarament, en el seu ensenyament magisterial: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, als catòlics i als altres ciutadans. Avui que, a Catalunya i a les Espanyes, es parla tant de nació i de drets fonamentals, en una guerra política cada cop més radical. Pot ser caldria que algú recordés que cal prevenir-se contra la negació de la ‘nació’, que és el “nacionalisme exagerat” que la nega, la segresta, la substitueix, la maquilla, la instrumentalitza o la fa el motiu per ‘des-nacionalitzar’ el qui no és dels seus. Pot ser caldria tenir el coratge de Mario Tagliaferri i dir clarament, a Catalunya i a les Espanyes, que cal combatre “els nacionalismes exagerats” que són la negació de la veritable natio. Cal aclarir, doncs, què és varitablement la ‘nació’.

Jaume González-Agàpito

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

March 14th, 2018

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

February 15th, 2018

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

February 15th, 2018

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

L’ISLAM ÉS CULPABLE?

August 22nd, 2017

1. Poca gent, en aquesta societat poruga i teatralera en la qual vivim, és capaç d’afrontar el greu problema que els atemptats, dels dies 17 i 18 d’agost, ens han plantejat. El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
El segle XVII, al Regne Unit, es va començar a plantejar el problema de la identitat social. Qui coneix la història anglesa sap que parlo d’uns quants ‘filòsofs’ i d’intents de revolució. El segle XVIII, amb les seves ‘llums’ i les seves dues grans revolucions, va proposar dues entitats socials: el ‘ciutadà’ i la ‘res-publica’. El segle XX va proposar messiànicament dues entitats fracassades: el nacional-socialisme i el socialisme real. Dues guerres mundials i la descolonització en foren els antecedents i les conseqüències. En el segle XXI, hi ha el resultat desencisador de la manca d’entitat dels homes i de les dones i del fracàs de les diverses societats diversificades pel diner, el petroli, l’Islam, els estats d’Àsia, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. És també un segle sense ‘filosofia’ en el seu sentit literal i amb un crònic auto complex de religiositat culpable.

2. Dissabte passat al matí, abans de les hores ‘turístiques’, vaig anar a Les Rambles de Barcelona. No hi havia massa gent. Uns ‘altars’ encara molt petits. Gent amb cara trista i en un silenci compromès i revelador. Encara no havien aparegut en públic, a Barcelona, els ‘artistes’ del parell d’actes del migdia d’aquell mateix dissabte i del diumenge al matí. Tampoc s’havien publicitat les visites ‘oficials’ i ‘oficioses’ a les famílies amb dol i a les víctimes.
A “Les Rambles” hi havien bastants ‘turistes’ encuriosits i la gent barcelonina senzilla i entristida. Aquesta gent mirava i portava flors, sobre tot a l’enrajolat de Miró. Jo també vaig comprar un lliri i vaig pregar una bona estona. Era un bon moment. No calia cap hipocresia ni cap fariseisme. Allí quasi ningú, ni cap petit grup, coneixia els altres.

3. Amb el meu paraigua, ara ja no útil, vaig començar una curta passejada ‘peripatètica’ pel carrer Cardenal Casañas.
Jo he viscut dos anys en un país musulmà. Jo vaig estar ‘acreditat’ per a altres nou països i contrades islàmics. Jo he intentat conèixer l’Islam i, fins i tot, he escrit quelcom i he parlat acadèmicament sobre ell.
El que passa aquí, a Barcelona, em recorda tres moments molts compromesos que vaig viure a Khartum. Van ser tres intents de cop d’estat. El Mazdeisme n’era la força motora. Era la lluita d’uns que volien una societat i un estat plenament islàmics contra les escorrialles del que els occidentals havien imposat al Sudan. Parlar sobre això no sempre era fàcil o es feia quasi d’amagat.

4. Ahir el Sr. Trump va proposar per Afganistan, i per enèsima vegada, la desgraciada solució nord-americana per als països islàmics nord-africans o de l’Orient Mig: que ells resolguin els seus problemes. “Nosaltres només matem terroristes”, deia el President dels USA.
Ahir també els musulmans catalans o residents a Catalunya es manifestaven a la Plaça Catalunya de Barcelona. Deien que el que havien fet els terroristes no representava el que és i el que vol l’Islam. Conseqüentment l’Islam no és, per als musulmans que es van manifestar, el culpable.

5. Però, el problema que he apuntat a l’inici, fruit de la contradictòria historia d’occident en els últims quatre-cents anys, roman obert: El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
Aquest ciutadà/na demòcrata, que cerca la legalitat, la llibertat i la fraternitat i que no vol que cap contingut ètic, moral o religiós condicioni la seva ‘re-pública’ i que té el Barça (o els seus equivalents) com a religió, és una proposta vàlida per als musulmans que volen una societat ‘agradable’, sotmesa’ i ‘beneïda’ per Allà? I per als cristians que creuen en l’Evangeli de Jesús? I per als joves d’avui que cerquen la transcendència en la música, les arts plàstiques, el cine, el sexe, la intercomunicació i, també, l’amor?
Crec que no. “Hic est mater agni” deien en llatí. Però a la nostra societat li interessen més altres anyells més productius i més plaents.

Jaume González-Agàpito

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

April 17th, 2017

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

21 MORTS I MÉS DE 40 FERITS GREUS EN UNA ESGLÉSIA COPTA A TANTA D’EGIPTE

April 9th, 2017

1. L’Islam és una preocupació avui arreu d’Europa i també en quasi tots els continents.
He viscut 2 anys en un país islàmic i he treballat, el mateix temps, en relació a altres 9 estats islàmics del Mar Roig. Conec una mica l’Islam. He escrit algunes coses sobre ell. He organitzat i/o participat en congressos, col·loquis i simpòsiums sobre l’Islam. Mantinc actualment una relació, cordial i sovintejada, amb les comunitats islàmiques de casa nostra.

2. Conec des de fa 42 anys l’Església Copta. A Khartum, a Omdurman, a El Caire i a Jerusalem he conegut, tractat i estimat aquests germans d’una Església antiga i notable per la seva fidelitat i el seu coratge.
A Barcelona hem fet, des de fa molts anys, diverses trobades, pregàries i iniciatives destinades a expressar la nostra solidaritat, especialment en moments difícils i de persecució per als nostres coptes. Un encontre memorable fou el que férem a Sant Pau del Camp, presidits per un Bisbe copte, quan foren decapitats molts cristians coptes.

3. Avui, Diumenge de Rams, ha esclatat una bomba en l’església copta de Tanta, una ciutat a 120 kilòmetres al nord de El Caire. Ara, a les 12 del migdia, ja s’han comptabilitzat 21 morts i més de 40 ferits greus dels coptes que assistien a la celebració de la festa d’avui.
Sentim pregonament aquest disbarat ètic i moral, que significa matar i ferir greument els cristians que, en un gran diumenge, celebraven l’entrada triomfal de Jesús el Crist a Jerusalem. Pregarem per ells i els tindrem molt presents en aquesta Setmana Santa. Farem, també, alguna celebració que signifiqui el nostre condol i la nostra admiració per aquestes cristianes i aquests cristians coptes màrtirs.

4. Però, avui també, tenim la necessitat d’interrogar-nos sobre què significa tot això i els continus atemptats que es produeixen en molts llocs “en nom de la fe islàmica”, en el món religiós i en les relacions interconfessionals.
Sabem, ens ho han dit mantes vegades, que els criminals que fan això són “l’Islam radical”, el “radicalisme islàmic”, “l’islamisme radical” i que “no pertanyen al veritable Islam”. La justificació és fàcil. Però, costa un xic entendre-la. ¿Que sentiríem si el catòlics, per justificar alguns dels nostres disbarats, diguéssim que els qui fan això “no són la veritable Església Catòlica”, son “radicalistes catòlics”, es tracta del “catolicisme radical” i que “no pertanyen a la veritable Església Catòlica”?

5. Comprenc que, per als musulmans, no és fàcil la resposta davant de la monstruositat dels atemptats. Avui ja tenen alguns la valentia de aclarir que els qui atempten “són de una altra cosa que no és l’Islam”. Altres fins i tot, als països d’occident, es manifesten públicament en contra.
Però, en un acte com el que avui ha entristit els coptes i a tots els cristians, a més d’altra gent, queda sempre la pregunta: Quan els representants qualificats de l’Islam, en les seves diverses corrents i en el seus diferents països, llançaran ‘l’anatema’ contra els qui maten a innocents en nom l’Alàh?

Jaume González-Agàpito