?>

RELLEGINT EL TIMEU DE PLATÓ

March 18th, 2018

1. Dijous passat vaig sopar amb 6 persones més. Dues havien regit la Generalitat, una altra, fa temps, els Mossos d’Esquadra, una més amb grans responsabilitats econòmiques aquí i a Itàlia. Dues dones: una remarcable artista i l’altra una gran gestora de l’alimentació. Divendres vaig dinar amb 7 ex-responsables polítics i econòmics de casa nostra.
Jo prefereixo freqüentar aquest tipus de gent, variada i ideològicament diversa, abans de consultar el fill del propietari del diari que jo llegeixo, en català, com fan alguns mitrats de Catalunya quan tenen algun problema major.
2. El panorama social, polític i econòmic és, a Catalunya i a les Espanyes, complex, preocupant i arriscat. A mi m’agrada reflexionar, pregar, pintar i escoltar música. Ho vaig fer dissabte. Vaig acabar una tela. Rumiava que ens manca quelcom que fonamenti, vertebri i endreci la societat que ens ha tocat viure. Sentia les Simfonies de Luwing van Beethoven. Les vaig escoltar, oir i assaborir en la interpretació, que ja escoltava l’any 1956, als meus 14 anys: la d’Arturo Toscanini.
3. Al migdia, a la tarda i al vespre, vaig continuar una lectura començada el dia abans: el Timeu de Plató, en una excel·lent edició greco-castellana apareguda fa menys de 6 anys.
Les grans preguntes sobre l’origen de l’univers, sobre l’entitat de l’ésser humà i sobre el que cal que sigui la societat humana, em van fer admirar, un cop més, el geni de Grècia que jo conec i freqüento des de que, als meus 15 anys, vaig llegir la seva Republica en la modesta versió de Ediciones Austral.
El plantejament, el mètode i l’enfoc de l’obra són vàlids encara avui! La tragèdia és que la meva societat, a nivell mundial, és tan imbècil que prefereix il dolce far niente, tot cantant usque ad nauseam una infinitud de cançons erràtiques que amaguen el veritable problema humà d’avui: saber què és el Tot, saber l’origen de l’univers i què hi pinta, en ell, l’home i com ha de viure en la societat.
4. Avui tot això sembla més feina dels científics que no pas dels filòsofs. Stephen Hawking, que, amb la meva mateixa edat, ha mort recentment, sembla que anava per aquest camí. Però, els qui l’hem llegit, hem descobert en ell el filòsof i, pot ser, el teòleg, amagat i vergonyós de poder semblar de l’Edat Mitjana.
Avui, sabem que molts dels temes afrontats, al·ludits o simplement entrellucats pel Timeu de Plató s’han de resoldre comptant amb el sosteniment del computar center, però, cada cop més ens manca la philo-sophia per entendre l’univers, l’home i la societat.

Jaume González-Agàpito

EL MOVIMENT ECUMÈNIC A CATALUNYA I A LES ESPANYES

March 14th, 2018

1. Algú es preguntarà: En aquesta “Espanya obscurantista i inquisitorial”, un moviment que alguns creuen tan obert, progressista i il·luminat va tenir mai vida i entitat? Et viceversa: És possible que la que va ser “Llum de Trento i martell d’heretges”, s’hagi deixat seduir per una activitat tan perillosa?
També, a algun ciutadà nòrdic, l’ha fet somriure que, en una latitud on les confessions cristianes a-catòliques han estat una minoria tan exigua, vulguem fer creure que quelcom s’ha fet, durant més 66 anys, en el camp ecumènic.
2. Durant els darrers seixanta cinc anys, al nostre país s’ha fet present l’Ecumenisme com una veritable gràcia del cel. No, però, d’una manera fàcil. No d’una manera oberta i pública, al principi.
L’ecumenisme va haver de vèncer a la nostra terra una quíntuple rèmora:
1. L’antiga agressivitat catòlica contra les minories.
2. L’ànsia evangelitzadora de la “Segona Reforma” (la “Segona Reforma” és com els nostres germans protestants anomenen l’arribada dels reformats a Espanya durant el segle XIX) vista, pels catòlics, com un proselitisme perillós i amenaçador.
3. La gairebé total ignorància del cristianisme d’Orient, amb prevencions quasi impresentables avui, i la seva escassa presència a casa nostra fins als anys ’90.
4. El fet que, potser, el tren de l’Ecumenisme, com a fruit d’un gran entusiasme inicial, es va agafar a les Espanyes amb una velocitat massa accelerada per part dels qui, fins al Vaticà II, l’havien literalment blasmat i proscrit.
5. A Catalunya, al contrari que a altres latituds de les Espanyes, només amb molt poques excepcions, l’Ecumenisme va ser previ i causant i no posterior i causat per la legislació conciliar del Vaticà II.
3. L’Ecumenisme, en la seva aparició a la nostra terra, es pot dividir en cinc etapes una mica paradoxals:
1. La el pre-Concili i la seva preparació, durant el franquisme: L’època d’or de l’Ecumenisme.
2. El post-Concili i la democràcia a Espanya: l’època de ferro de l’Ecumenisme.
3. El ressorgiment de l’Ecumenisme durant el pontificat de Joan Pau II: l’època d’argent de l’Ecumenisme.
4. L’Ecumenisme quan és realment assumit pel pontificat romà: Benet XVI i Papa Francesc.
5. Conclusió. Cal reflexionar sobre el futur de l’Ecumenisme a les Espanyes i la seva valència i influència avui davant l’apatia quasi general de la jerarquia eclesiàstica.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA AVUI, A ORIENT I A OCCIDENT

February 15th, 2018

1. La Quaresma avui a Orient

1. A l’Església Bizantina i, amb poques variacions, en moltes de altres Esglésies Orientals, hi ha la “Gran Quaresma”, la ‘Quaresma’ abans de Nadal i Epifania, la ‘Quaresma’ abans de Sant Pere i la ‘Quaresma’ abans de la festa de la Dormició de Santa Maria, el 15 d’agost.
2. Les regles ortodoxes per al dejuni de la Quaresma segueixen les regles monàstiques. No es permet el consum de carn després del Diumenge de l’Abstinència de Carn, i no es permet el consum ni d’ous ni de productes lactis després del Diumenge de l’Abstinència de Formatge.
A les Vespres del Dilluns de la Primera Setmana de la Gran Quaresma és diu: “Dejunem amb un dejuni agradable al Senyor. Aquest és el dejuni veritable: rebutjar al mal; tenir cura de la llengua; abstenir-se de la ira; allunyar les passions, el mal parlar, les mentides i les malediccions. Deixar tot això és el dejuni veritable i acceptable a Déu “.
3. El dejuni ascètic de la Gran Quaresma continua des del Diumenge de la Abstinència de la Carn fins al Diumenge de la Resurrecció després de la Divina Litúrgia Pascual.
4. A més del dejuni ascètic d’aquest període de Quaresma, els Cristians Ortodoxos practiquen el que s’anomena el dejuni eucarístic o dejuni litúrgic. Aquesta abstinència no es refereix al dejuni que es fa com a preparació per a rebre els dons eucarístics, sinó de l’abstenció de rebre la mateixa Eucaristia. Atès que el temps de Quaresma és de preparació per a la Resurrecció del Senyor l’ordre litúrgic de l’Església no permet la celebració eucarística en els dies d’entre setmana.
En lloc de la Divina Litúrgia o Missa, els oficis no-eucarístics es celebren amb lectures de les Sagrades Escriptures i amb himnes de caràcter penitencial. No obstant això, a fi que els fidels no siguin totalment desproveïts de la Comunió en els dies d’entre setmana, els dimecres i els divendres se celebra la Divina Litúrgia dels Dons Presantificats.
5. Malgrat aquest dejuni eucarístic, se celebra la Litúrgia Eucarística els dissabtes i els diumenges. Els dissabtes, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, generalment acompanyada d’oracions especials per als fidels difunts. Els diumenges, se celebra la Divina Litúrgia de Sant Basili el Gran.
6. Sovint es fa referència a que els dissabtes i els diumenges no són dies de dejuni a l’Església Oriental. Això és cert, però es refereix solament al dejuni eucarístic-litúrgic. Durant tota la Gran Quaresma, encara que es trenca el dejuni eucarístic els dissabtes i els diumenges, es guarda el dejuni ascètic tots els altres dies, des del Diumenge de la Carn fins a la Pasqua de Resurrecció.

2. La Quaresma avui a l’Església llatina

7. En el ritus romà, i en els pocs altres ritus llatins, la Quaresma insisteix més en el treball espiritual de seguiment del Crist pacient i, popularment, en les devocions sobre la Passió de Jesucrist, com és ara el Viacrucis i les processons.
8. L’abstinència de carn és per a tots els divendres de Quaresma, per al Dimecres de Cendres i per al Divendres Sant. El dejuni només es fa el Dimecres de Cendres i el Divendres Sant. És però, un dejuni molt suau: es pot menjar quelcom al mati, es pot dinar i menjar quelcom, més aviat poc, per sopar.
9. En el ritus llatí, doncs, la Quaresma, i no pas únicament pel que fa als dejunis i l’abstinència, sinó com a entitat espiritual, té, ara, molt poca incidència en el conjunt dels catòlics, exceptuats els monjos, els religiosos i alguns seglars més compromesos en la vida eclesial.

Jaume González-Agàpito

LA QUARESMA: LA TRADICIÓ D’ORIENT I D’OCCIDENT

February 15th, 2018

1. En els segles IV i V, el dejuni pre-pasqual, denominat “Els quaranta dies” (Quadragesima), apareix ja com una institució universalment acceptada. La forma però de practicar-lo, encara al segle V presenta una gran varietat.

1. Tradició bizantina
2. En l’àmbit bizantí, amb el temps, s’afegiren dues setmanes més a la de la Tyrogagia: la “Setmana del Fill Pròdig” es desenvolupà a partir del diumenge d’abstinència de la carn, mencionada, al segle IX, per Teodor Studita ; i la “Setmana del Publicà i el Fariseu”, a partir de les controvèrsies anti-armenes, apareix, per primera vegada, en el segle VIII.
3. Pel que fa a la pràctica litúrgica i a l’ascètica, un factor decisiu fou la reforma impulsada, al monestir de Stoudion, a Constantinoble, per Gregori Studita. Amb la desaparició de la institució del catecumenat i del baptisme dels adults, la Quaresma perd el seu caràcter baptismal i intensifica el penitencial. I és aquest el que es plasma en el Triodion, el llibre litúrgic de Quaresma de l’Església Bizantina.

2. Tradició llatina
4. La tradició jueva de diferir fins a la posta del sol la única ‘col·lació’ o presa d’aliments, és una tradició que encara perviu avui a l’Orient, especialment en els monestirs.
Però, aquesta rigorositat es suavitzà a l’Església llatina cap el segle IX. Una capitular del bisbe d’Orleans, Teodulf , s’oposava al nou costum de trencar el dejuni a l’hora de nona. El costum. però, s’afermà i sembla ja generalitzat al segle següent , pesi a certes reaccions con la del Concili de Rouen.
5. La praxis, però, es fixà, celebrant les vespres immediatament després de nona, i donant així, segons l’antic costum, per finit el dia hàbil.
En aquesta època es comença també, contra el costum antic, encara avui servat a l’Orient, de no celebrar l’Eucaristia els dies de dejuni. Nona, missa i vespres acabaren celebrant-se al matí i la costum fixa la possibilitat, per als fidels, de prendre la col·lació a migjorn.
6. Al segle XII, per un testimoni del canonge regular Hug de Sant Víctor , sabem que la pràctica de trencar el dejuni a l’hora de nona era ja general.
Al segle XIII els escolàstics ensenyaren i justificaren aquesta pràctica i, fins i tot es justifica, el costum de menjar al migdia (hora de sexta) . Aquesta practica és va generalitzar i es va legitimar, encara que amb dispenses. Però, s’afeblí, encara més, en els segles posteriors.

Jaume González-Agàpito

L’ISLAM ÉS CULPABLE?

August 22nd, 2017

1. Poca gent, en aquesta societat poruga i teatralera en la qual vivim, és capaç d’afrontar el greu problema que els atemptats, dels dies 17 i 18 d’agost, ens han plantejat. El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
El segle XVII, al Regne Unit, es va començar a plantejar el problema de la identitat social. Qui coneix la història anglesa sap que parlo d’uns quants ‘filòsofs’ i d’intents de revolució. El segle XVIII, amb les seves ‘llums’ i les seves dues grans revolucions, va proposar dues entitats socials: el ‘ciutadà’ i la ‘res-publica’. El segle XX va proposar messiànicament dues entitats fracassades: el nacional-socialisme i el socialisme real. Dues guerres mundials i la descolonització en foren els antecedents i les conseqüències. En el segle XXI, hi ha el resultat desencisador de la manca d’entitat dels homes i de les dones i del fracàs de les diverses societats diversificades pel diner, el petroli, l’Islam, els estats d’Àsia, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. És també un segle sense ‘filosofia’ en el seu sentit literal i amb un crònic auto complex de religiositat culpable.

2. Dissabte passat al matí, abans de les hores ‘turístiques’, vaig anar a Les Rambles de Barcelona. No hi havia massa gent. Uns ‘altars’ encara molt petits. Gent amb cara trista i en un silenci compromès i revelador. Encara no havien aparegut en públic, a Barcelona, els ‘artistes’ del parell d’actes del migdia d’aquell mateix dissabte i del diumenge al matí. Tampoc s’havien publicitat les visites ‘oficials’ i ‘oficioses’ a les famílies amb dol i a les víctimes.
A “Les Rambles” hi havien bastants ‘turistes’ encuriosits i la gent barcelonina senzilla i entristida. Aquesta gent mirava i portava flors, sobre tot a l’enrajolat de Miró. Jo també vaig comprar un lliri i vaig pregar una bona estona. Era un bon moment. No calia cap hipocresia ni cap fariseisme. Allí quasi ningú, ni cap petit grup, coneixia els altres.

3. Amb el meu paraigua, ara ja no útil, vaig començar una curta passejada ‘peripatètica’ pel carrer Cardenal Casañas.
Jo he viscut dos anys en un país musulmà. Jo vaig estar ‘acreditat’ per a altres nou països i contrades islàmics. Jo he intentat conèixer l’Islam i, fins i tot, he escrit quelcom i he parlat acadèmicament sobre ell.
El que passa aquí, a Barcelona, em recorda tres moments molts compromesos que vaig viure a Khartum. Van ser tres intents de cop d’estat. El Mazdeisme n’era la força motora. Era la lluita d’uns que volien una societat i un estat plenament islàmics contra les escorrialles del que els occidentals havien imposat al Sudan. Parlar sobre això no sempre era fàcil o es feia quasi d’amagat.

4. Ahir el Sr. Trump va proposar per Afganistan, i per enèsima vegada, la desgraciada solució nord-americana per als països islàmics nord-africans o de l’Orient Mig: que ells resolguin els seus problemes. “Nosaltres només matem terroristes”, deia el President dels USA.
Ahir també els musulmans catalans o residents a Catalunya es manifestaven a la Plaça Catalunya de Barcelona. Deien que el que havien fet els terroristes no representava el que és i el que vol l’Islam. Conseqüentment l’Islam no és, per als musulmans que es van manifestar, el culpable.

5. Però, el problema que he apuntat a l’inici, fruit de la contradictòria historia d’occident en els últims quatre-cents anys, roman obert: El problema és l’entitat dels homes i dones i el tarannà propi de la nostra societat.
Aquest ciutadà/na demòcrata, que cerca la legalitat, la llibertat i la fraternitat i que no vol que cap contingut ètic, moral o religiós condicioni la seva ‘re-pública’ i que té el Barça (o els seus equivalents) com a religió, és una proposta vàlida per als musulmans que volen una societat ‘agradable’, sotmesa’ i ‘beneïda’ per Allà? I per als cristians que creuen en l’Evangeli de Jesús? I per als joves d’avui que cerquen la transcendència en la música, les arts plàstiques, el cine, el sexe, la intercomunicació i, també, l’amor?
Crec que no. “Hic est mater agni” deien en llatí. Però a la nostra societat li interessen més altres anyells més productius i més plaents.

Jaume González-Agàpito

ERDOGAN: DICTADURA TEOCRÀTICA

April 17th, 2017

1. Un referendum guanyat,no sense polèmica, només pel 51%, ha portat Turquia a ser un altre desengany per als somniadors ‘observadors’ occidentale.
Molts d’aquests ‘creuats’ del laicisme, moderat o immoderat, han pensat, com mantes vegades abans, que un pretès reinstaurador de la democràcia seria l’alliberador d’un pais que podia radicalitzar-se.

2. Erdogan ha estat un cas patològic occasionat per aquesta miopia que preten instaurar la democràcia justificant fins i tot els medis no aptes i que està sempre disposada a perdonar algunes desviacions contradictòries.
És Allàh la justificació última per a un dictador que vol arranjar un pais assumint la total direcció de l’executiu i ser, també, el president de la república?
Les novetats ‘regeneradores’ seran l’estinció de les llibertats cíviques implantades a Turquia al comencament del sigle XX?
La llibertat pública que es respirava al pais, sucumbirà per les preteses exigències de fidelitat a l’Alcorà?

3. Són preguntes que ens venen al cap quan veiem l’itinerari polític d’un pais que vol ser europeu.
També ens preocupen les repercusions internacionals de tot això en un estat, segles enrera, regit per la Sublim Porta i que va preocupar no poc els nostres abanspassats durant més de 500 anys.

Jaume González-Agàpito

21 MORTS I MÉS DE 40 FERITS GREUS EN UNA ESGLÉSIA COPTA A TANTA D’EGIPTE

April 9th, 2017

1. L’Islam és una preocupació avui arreu d’Europa i també en quasi tots els continents.
He viscut 2 anys en un país islàmic i he treballat, el mateix temps, en relació a altres 9 estats islàmics del Mar Roig. Conec una mica l’Islam. He escrit algunes coses sobre ell. He organitzat i/o participat en congressos, col·loquis i simpòsiums sobre l’Islam. Mantinc actualment una relació, cordial i sovintejada, amb les comunitats islàmiques de casa nostra.

2. Conec des de fa 42 anys l’Església Copta. A Khartum, a Omdurman, a El Caire i a Jerusalem he conegut, tractat i estimat aquests germans d’una Església antiga i notable per la seva fidelitat i el seu coratge.
A Barcelona hem fet, des de fa molts anys, diverses trobades, pregàries i iniciatives destinades a expressar la nostra solidaritat, especialment en moments difícils i de persecució per als nostres coptes. Un encontre memorable fou el que férem a Sant Pau del Camp, presidits per un Bisbe copte, quan foren decapitats molts cristians coptes.

3. Avui, Diumenge de Rams, ha esclatat una bomba en l’església copta de Tanta, una ciutat a 120 kilòmetres al nord de El Caire. Ara, a les 12 del migdia, ja s’han comptabilitzat 21 morts i més de 40 ferits greus dels coptes que assistien a la celebració de la festa d’avui.
Sentim pregonament aquest disbarat ètic i moral, que significa matar i ferir greument els cristians que, en un gran diumenge, celebraven l’entrada triomfal de Jesús el Crist a Jerusalem. Pregarem per ells i els tindrem molt presents en aquesta Setmana Santa. Farem, també, alguna celebració que signifiqui el nostre condol i la nostra admiració per aquestes cristianes i aquests cristians coptes màrtirs.

4. Però, avui també, tenim la necessitat d’interrogar-nos sobre què significa tot això i els continus atemptats que es produeixen en molts llocs “en nom de la fe islàmica”, en el món religiós i en les relacions interconfessionals.
Sabem, ens ho han dit mantes vegades, que els criminals que fan això són “l’Islam radical”, el “radicalisme islàmic”, “l’islamisme radical” i que “no pertanyen al veritable Islam”. La justificació és fàcil. Però, costa un xic entendre-la. ¿Que sentiríem si el catòlics, per justificar alguns dels nostres disbarats, diguéssim que els qui fan això “no són la veritable Església Catòlica”, son “radicalistes catòlics”, es tracta del “catolicisme radical” i que “no pertanyen a la veritable Església Catòlica”?

5. Comprenc que, per als musulmans, no és fàcil la resposta davant de la monstruositat dels atemptats. Avui ja tenen alguns la valentia de aclarir que els qui atempten “són de una altra cosa que no és l’Islam”. Altres fins i tot, als països d’occident, es manifesten públicament en contra.
Però, en un acte com el que avui ha entristit els coptes i a tots els cristians, a més d’altra gent, queda sempre la pregunta: Quan els representants qualificats de l’Islam, en les seves diverses corrents i en el seus diferents països, llançaran ‘l’anatema’ contra els qui maten a innocents en nom l’Alàh?

Jaume González-Agàpito

LA IRONIA DE SÓCRATES I CATALUNYA

April 6th, 2017

1. Senyor Carles Puigdemont, és a través d’una emissora àrab que els catalans hem de saber què és el que es proposa preguntar-nos al ‘Referèndum’?
La Pilar Rahola ja li ha dit que no, mitjançant 8 al dia de Josep Cuní. I té raó. A ella i a mi ens va agradar més el que va dir a Harvard. Certes coses s’han de dir a casa, “clar i català” i, només després, s’han de publicitar per montes et colles. La Theologia Solis dels emperadors xinesos no es pot practicar a la Catalunya del 2017!

2. Sé que això no és fàcil i, mantes vegades, no sembla prudent, dada la situació econòmica, social i política en la qual vivim. Els de la Corona de Castella, els de la de Navarra i molts dels de la Corona d’Aragó, no volen sentir ni tan sols parlar del ‘Referèndum’. Eixos catalans que tenen el diner com a déu i aquells que són ciutadans de Catalunya, però, pesi això, se senten més espanyols que no pas catalans, tampoc.

3. Però, en aquestes coordenades, cal aprendre de la ironia de Sòcrates. Aquest gran i misteriós personatge va morir condemnat per ateu i instaurador d’una nova divinitat, l’any 399 a. C. Això va passar en un temps difícil per Atenes. Havia sucumbit sota el poder l’Esparta i es tancava la gran època d’or atenesa. En aquella situació era difícil interpretar la desgràcia del filòsof, denunciat per Méletos, per un crim contra l’estat.

4. La interpretació de la seva mort la va donar Sòcrates mateix, per mà de Plató, en els diàlegs Eutifró, Apologia de Sòcrates, Critó i Fedó. La interpretació s’escriu en una època amplia i tampoc molt fàcil a Atenes i al món hel·lènic.
En aquesta interpretació apareix la ironia socràtica. La ironia socràtica no vol desemmascarar i abatre l’altre. Vol ajudar-lo. Vol fer-lo lliure i accessible a la veritat. L’irònic Sòcrates no aprova el propi estat espiritual i moral. Ell sap com hauria de ser, però, no es fa il·lusions sobre el fet de no ser així, i coneix les dificultats en esdevenir-ho: “car jo estic ben lluny de dir que tu hauries de ser cultivat i de dir que jo no en tingui necessitat” (Alcibiades 1, 124 c). Ell “sap que no sap res”, però no com a escèptic, sinó amb la consciència que cal, per això mateix, indagar tant decididament i amb la fe de que la indagació portarà, un dia, a reals descobriments.

5. Aquesta “docta ignorància” que té una real consciencia del propi valor, però, que porta a la recerca constant fou el triomf del llegat socràtic.
Jo avui pregunto: ¿els independentistes catalans i els unionistes espanyols tenen aquesta “docta ignorància” que és apassionada recerca de la veritat del propi destí? Crec que no.
Uns i altres, ressentits per humiliats i prepotents per un passat, mantes vegades, inventat en ordre a un futur millor, no van a la recerca, en la “docta ignorància”, de la veritat de cada societat en vistes a la llibertat i a un destí espiritual i moral satisfactori.
Cal imitar a Sòcrates i actuar ‘irònicament’, no per condemnar i abatre l’altre, sinó per alliberar per a la recerca constant de la pròpia identitat. Cal parlar poc i escoltar molt. Cal, ‘irònicament’ treballar per fer descobrir la veritat de l’home i del seu destí, ajudats pel ‘daimonion’ que, deia Sòcrates, és quelcom diví.

Jaume González-Agàpito

LA VERNA

February 27th, 2017

1. Dante Aligheri, en els versos 106-108 del ‘Paradiso’ de la “Divina Comedia” diu:
«Nel crudo sasso intra Tevere ed Arno
da Cristo prese l’ultimo sigillo
che le sue membra due anni portano».
El poeta parla de Francesc d’Assis. “Il crudo sasso” és la muntanya de La Verna, a pocs quilometres de Chiusi della Verna, província d’Arezzo d’Itàlia. Allà el 14 de setembre de 1224, dos anys abans de morir (“che le sue membra due anni portano”) va veure, després de 40 dies de dejuni, “un Serafino crocifisso”. I, com a conseqüència, va rebre les llagues semblants a les del Crucificat (“da Cristo prese l’ultimo sigillo”).
Amb això el franciscanisme presentava un nou rostre de la cristologia cristiana: la con-divisió física de les penes de Crist. Amb la “Nova Devotio” o “Devotio Moderna” això prengué tota una extensió que ha arribat fins al segle XXI.

2. Els orígens del moviment de la “Nova Devotio” estan en l’obra de Gerard Groote (1340-1384) de Deventer. Sota la seva influència directa es va fundar una germanor femenina que va prendre el nom de «Germanes de la Vida Comuna», per a les que va escriure un reglament, estipulant minuciosament les seves normes de convivència i de pietat.
Un seguidor i compatriota de Groote, Florenci Radewijns, prevere, tot continuant l’obra del seu mestre va fundar una congregació masculina que, seguint la femenina, va adoptar el nom de Germans de la Vida Comuna. Les dues comunitats posseïen les mateixa normes de vida.
Després de moltes fundacions (Kampen, Zwolle, Hoorn, Amersfoor), en 1378 es va inaugurar a Windesheim, Holanda, un monestir format per clergues i laics, d’on naixeria una comunitat de Canonges Regulars de Sant Agustí, que es va distingir pels seus signes de senzillesa i pobresa.
A banda dels ja esmentats Gerard Groote i Florenci Radewijns, es poden destacar com a protagonistes de la divulgació de la “Nova Devotio” a Jan Mombaer (Mauburnus), Gerard Zerbolt de Zutphen, Gerlach Peters, Hendrik Mani, Dirk (Theodoricus) van Herxen i Joan Wessel Gansfort.

3. Tomàs de Kempis, un germà de la Vida Comuna, deixeble espiritual de Radewijns, és el màxim exponent d’aquest corrent espiritual. Amb el seu llibre titulat “La imitació de Crist”, escrit cap a 1425, ha influenciat als grans ascetes cristians del món, catòlics i protestants. Va ser també traduït al grec. Es tractava del llibre més difós, després de la Bíblia.
El llibre de Kempis esbossa els conceptes més importants de la “Nova Devotio”, basats en la connexió personal amb Crist i les mostres actives d’amor cap a ell. Seguint l’objectiu fundacional de Radewijns per als Germans i Germanes de la Vida Comuna volien «crear arquetips de santedat sòlids i profunds», segons el model de cristià, amb el propòsit final de «suscitar en la societat un desig d’imitació». Però la veritable imitació era la de Crist. També del Crist pacient, segons l’ensenyament de Sant Francesc a La Verna.

4. La “Nova Devotio” va florir especialment al segle XV. A les escoles dels Germans de la Vida Comuna van estudiar i aprendre el camí espiritual grans personatges, com Erasme de Rotterdam, Martí Luter, Ignasi de Loyola, Francesc Xavier i Joan Calví. Tots van ser influenciats per la espiritualitat de la “Nova Devotio” i la van difondre a altres països europeus i, algun d’ells encara més lluny.

5. En la crisi espiritual cristiana del segle XXI, pot ser caldrà retornar a La Verna. Jo mateix hi he anat moltes vegades de la meva vida. Allí, en la soledat i en companyia de Sant Francesc, ens podem fer grans preguntes i pot ser podrem trobar una resposta. No solament la de la “Nova Devotio”, sinó la de la imitació de la humanitat pacient del Crist.

Jaume González-Agàpito

CLÁUSULAS SUELO

February 16th, 2017

1. Aceptado, acomodado, acordado, admitido, ajustado, aprobado, apropiado, arreglado, asentido, auténtico, autorizado, avenido, cierto, concertado, concordado, confirmado, consentido, constitucional, contratado, convenido, correcto, determinado, efectivo, establecido, estatuido, estipulado, flexible, genuino, gestionado, judicial, jurídico, justo, legal, legítimo, lícito, mediado, negociado, nulo, oficial, pactado, permitido, procesal, propio, rato, razonable, refrendado, reglamentario, resuelto, seguro, sensato, tratado, útil, válido, y verdadero. Son palabras que no todas entendían los que pactaban con contrato hipotecario con una entidad bancaria.
Tampoco esas entidades de crédito, después de la sentencia ‘europea’ y de la más reciente del Tribunal Supremo, no siempre parecen percibir y usar correctamente esos términos. Tampoco la administración pública española. Menos todavía algunos ‘políticos’ españoles, pese que no pocos han estudiado ciencias jurídicas.
2. Las “Clausulas Suelo” son nulas. ‘Ergo’ no existen. Retrasar la aplicación de la sentencia ‘europea’, ratificada por el Tribunal Supremo puede ser interesante para los intereses de los bancos, pero son un camino equivocado para los que pidieron las hipotecas con “Clausulas Suelo”, para las entidades que así las concedieron a sus clientes poco informados, para la administración pública española y para los partidos políticos.
Retrasar a los damnificados por las Clausulas Suelo la obtención íntegra de la parte basada en unas clausulas nulas, puede ser beneficioso a los otorgadores del producto monetario de la hipoteca, pero “a longe” no es precisamente algo muy bueno para el buen nombre de las entidades bancarias que la retrasan.
Judicializar la mayoría de los procedimientos del retorno del producto basado en las Cláusulas Suelo no es bueno, ni para los afectados, ni para el gobierno, ni para los bancos y, sobre todo, para el “Poder Judicial”.
3. Este asunto, según como sea conducido, puede ser una gran ocasión de ‘business’ para los gestores de diversas ‘especialidades’ que pueden ayudar o retrasar la devolución del producto debido a las nulas Clausulas Suelo. Pero, ciertamente, cuando antes se ‘arregle’ el asunto mejor para todos. No es muy bonito ver a España sumida en una multiforme batalla judicial sobre unas Clausulas Suelo nulas y que en nada ayudan a confiar en un estado en el cual las entidades bancarias se han dedicado presuntamente a ‘confundir’ a sus clientes.
Jaume González-Agàpito
Doctor en Derecho